Aquell xicot amb molta làbia i poca escola, va deixar la feina de venedor per posar, amb un altre amic de similar patró, un negoci d'aquells de refinançar deutes que humilien els seus extorquits clients, fent-los veure que se'ls ajuda quan en realitat només se'ls enfonsa.
Però aquell xicot no tenia un cèntim ni per començar el negoci...Com s'ho va fer? Doncs mitjançant la intervenció d'un "executiu" jove i sense massa escrúpols, que havia aconseguit superar les proves per acabar dirigint una humil oficina d'una caixa d'estalvis petita, d'aquestes que, en aquests anys, s'ha fet el milhomes creixent sense tenir solidesa. Una caixa d'aquelles que, per acabar-ho d'adobar, ha confiat en llicenciats de la primera fornada per vendre hipoteques i concedir crèdits complint ordres i sense fer massa preguntes. En aquest cas, l'executiu atorgava la pòlissa també per propi interès: coneixia el xicot i volia participar del seu negoci immobiliari, encara a les basseroles. Ell, només havia de fer dues coses. Primer, ja ho havia fet, atorgar-li la pòlissa. Després, donar-li informació de possibles clients en dificultats.
Així les coses, sobre el no res, ja tenien muntat un pròsper negoci. Una pòlissa de crèdit per obrir un negoci inexistent, uns clients amb l'extorsió dels quals es podia anar cobrint la pòlissa, i un objectiu final que era presentar aquell negoci com el millor aval per aconseguir una altra pòlissa, en una altra caixa que com la primera, tingués instruccions de créixer sense fer massa preguntes.
Així, el xicot havia aconseguit muntar un negoci sense xarxa, i havia emprès la carrera immobiliària amb la pòlissa d'una altra caixa, que li permetia comprar un terreny on fer unes cases aparellades. Per descomptat, el xicot no en sabia un borrall de construcció, ni d'arquitectura, ni d'urbanisme.
Aquella segona pòlissa, però, s'havia de pagar i per fer-ho, l'espavilat emprenedor en demanava una altra, de més valor. La demanava per construir les cases, i l'avalava amb aquell terreny que ara hipotecava, però que havia adquirit amb una nova pòlissa.
El castell de cartes gairebé s'havia completat. Com que de la pòlissa per construir les cases en podia anar fent ús a mida que avançava l'obra, i entremig aniria -suposadament- cobrant pagues i senyals de clients que li comprarien sobre plànol, va decidir contractar un leasing i obtenir el cotxe del moment, el Porsche Cayanne Turbo.
Del no res, al Porsche Cayanne. I, és clar, quan arribava a vendre una casa, en aquell cotxe, els clients donaven per fet que es tractava d'algú amb possibilitats que per força seria solvent, seriós i professional.
Així que va vendre la primera casa, a una parella de joves immigrants que ingressaven uns 3000€ al mes, ell amb la construcció, ella amb la neteja de cases particulars.
Havien arribat feia tres anys a Catalunya, de l'Equador. Havien trobat feina, crèdit, i el somni de ser propietaris, encara que fos pagant una hipoteca a 45 anys. D'això se'n diu arrelar al país. Fins i tot, la seva caixa d'estalvis, els va donar més diners dels necessaris per pagar la casa, i van poder comprar-se un cotxe, un 4x4 de gama mitja.
Un dia, però, els mateixos que havien facilitat aquell escarni immoral de riquesa incerta, van decidir desmuntar-lo. Hi havia tant "paper" i tant poc "diner", que tot plegat els hi havia sortit de mare. Ells van deixar fer, primer poc, després molt, per poder exhibir beneficis als accionistes que els permetessin cobrar incentius milionaris, gràcies a la "bona feina" i a les "grans decisions estratègiques" que s'havien pres.
Ara lleparien justos i pecadors, tots alhora. Es tancaria l'aixeta per tothom, sense distincions, sense discriminacions per raó de raça, sexe, creença o lloc de naixement. I l'Estat, que havia estat conscientment absent mentre el castell de cartes creixia, hauria de fer mans i mànigues per salvar el causant del desastre. Calia fer possible que el negoci bancari pogués tornar a rutllar, encara que s'injectessin diners de tots sense demanar explicacions a l'espera que acabessin facilitant el crèdit a particulars i empreses ofegades pels deutes als quals ells mateixos els havien deixat arribar.
Passava el temps, i els bancs encara no obrien l'aixeta. Hi havia tant i tant paper mullat, i tant i tant poc diner, que equilibrar l'expectativa i la realitat requeria més temps. I més diners públics, que del no res apareixien per mirar de sostenir l'economia generant inversions en obra pública...hipotecada perquè el dèficit el paguessin els néts dels qui ara cotitzaven. Els comptes públics eren un desastre...el dèficit creixia....
Ara, a 2009, som aquí....Hi hauria algú capaç d'acabar la història??
(Llegir més)
