L’ofici
Les noves tecnologies de la comunicació han posat en crisi moltes coses. Una és la funció dels mitjans de comunicació i, com a conseqüència, el paper dels periodistes. La xarxa ha permès l'aparició espontània d'una forma de comunicació, que s'exerceix de manera individual però també col·lectiva (l'exemple més recent és el de Wikileaks i les filtracions sobre la guerra de l'Afganistan), que alguns han volgut qualificar de periodisme ciutadà. En aquesta nova realitat, els ciutadans canvien el rol de subjectes passius de la informació pel d'elements actius, subvertint l'ordre establert d'emissor i receptor.
És cert que aquest canvi de paradigma s'ha produït per les facilitats comunicatives que atorguen les noves tecnologies, però també perquè la classe periodistíca, amb els anys, s'ha acomodat. Cada cop es fa menys periodisme de carrer i més de butaca –per no dir de sofà–. Els mitjans han acabat esdevenint presoners de les agències de notícies, de les notes de premsa –que sovint es reprodueixen acríticament i assumint com a propi el missatge emès per empreses i institucions– i s'ha menystingut l'essència de la professió –contrastar la informació.
El periodisme ha perdut capacitat d'interpretació –que és el que fa realment valuós l'ofici– i, sobretot, capacitat d'exercir l'autocrítica i de reinventar-se diàriament, formulant sempre una pregunta més que porti el periodista a anar una mica més enllà d'allò que veu. Com a conseqüència, i amb l'excepció dels matisos polítics de cada mitjà –quan no manipulacions–, les notícies que llegim als diaris, que sentim als butlletins radiofònics i que veiem a la televisió són les mateixes. Sempre, és clar, hi ha excepcions.
No és estrany, doncs, que els ciutadans més mobilitzats puguin arribar a convertir-se en referents a la xarxa, malgrat que en la seva actuació hi pesa més l'opinió que no pas la informació, l'unilateralisme que el contrast informatiu. El principal problema de la informació que es difon a la xarxa és la credibilitat, cosa que és més difícil de qüestionar en el cas de les empreses periodístiques, que basen el seu negoci, precisament, en la veracitat del que publiquen. I per molts anys.
Divisió
L'independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme, amb el qual comparteix l'esquema de promoure l'atomització al mateix temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen el seu univers.
No podrem construir una alternativa seriosa a Espanya mentre les capelletes s'imposin a la unitat d'acció. Espanya és, des d'un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l'objectiu comú, d'això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i conservadors són els mateixos.
La dispersió de l'independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i
aquesta és una de les greus mancances de l'independentisme català, com
seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou
país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha
de portar a la llibertat, perquè pocs l'han fet públic. El missatge
només és un: independència. Doncs amb això no n'hi ha prou per assolir
una majoria ni electoral ni parlamentària.
El panorama dels partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per aconseguir la convocatòria d'un referèndum sobiranista. No hi havia una majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan uns i altres per les seves parcel·les d'un poder que és inexistent i per capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.
O l'independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris, cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.
EL DEBAT IMAGINARI
De tornada d'uns dies de descans, envoltat de família i amics, reprenc aquest reconfortant exercici de redacció, amb l’ànim que les meves opinions, encara que no siguin del vostre gust, almenys serveixin per inquietar i provocar una mínima reflexió, que generi algun que un altre debat.
Debats, per exemple, perquè a l'hora de decidir... sí, sí, de decidir com és la Catalunya que volem, puguem saber què és el que proposa realment cada partit polític i en quines etapes pensen desenvolupar la seva opció, per si de cas, hi ha més d'una formació que proposa el Concert Econòmic per a Catalunya o la Confederació, com a forma d'encaix amb Espanya, dos aspectes amb els quals m'identifico personalment.
En el debat sobre l'atur, la reforma laboral i les pensions, acapara la meva atenció el senyor Duran i Lleida, el polític millor valorat de l’arc parlamentari, per la predisposició a arribar a acords per frenar la inestabilitat del sistema econòmic espanyol; la fortalesa a l'hora de criticar i censurar algunes de les mesures del Govern més controvertides i la seva capacitat per proposar solucions, fugint de l'enfrontament personal com a únic recurs.
També m'agradaria que es debatés sobre les subvencions públiques. Sobretot les que s'atorguen per relació de proximitat ideològica. I jo les prohibiria totes, o exigiria el compliment més escrupolós de la normativa vigent, perquè s'atorguessin en igualtat de condicions, que actualment deixa molt a desitjar.
O proposaria un debat sobre la utilitat i el sou dels càrrecs de confiança i assessors polítics, perquè sembla ser que tots els partits es posen d'acord en la seva necessitat, sense renunciar a la quota de poder que representen. I ho resoldria per llei, eliminant la figura o limitant i reorientant el capítol de contractació de les Administracions, partint d'un sistema d'igualtat d'oportunitats real i just, perquè el ciutadà pogués comptar amb els tècnics millor preparats acadèmica i professionalment i no com passa fins ara, que només accedeixen a aquests llocs els més servils al govern de torn.
I perquè no parlar d'immigració i d'incompliment reiterat, per part del Govern Central de la Llei de Estrangeria, extrem que repercuteix directament en els governs autonòmics i locals, que veuen desbordats els seus recursos, com s'ha demostrat recentment en localitats com Calafell o el Vendrell, que a punt han estat de “legalitzar” la mateixa il·legalitat.
De les dificultats de finançament dels Ajuntaments i de la falta de resposta del Govern Autonòmic i Central, o de la misèria que prolifera pels nostres barris enfront del malbaratament de les caravanes solidàries d'alt standing i d'ONG, perquè es fixin una miqueta més en el que tenen davant dels seus propis nassos i actuïn en conseqüència.
De totes aquestes coses i d’algunes més m'agradaria que es debatés més sovint.
El Govern de l’Estat està retallant el dèficit????????????
El dèficit està baixant gràcies a l'esforç que estem fent tots els
ciutadans, després de les retallades de sou, la desaparició d'ajudes com
els 2500 i els 400 euros, la pujada de l'IVA,etc, etc...
Festes de la comarca i Festivals d’Estiu: setembre
Renúncies
El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant molts anys, els dirigents d'aquest país, els d'abans però també els d'ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors, perquè no ens hem adonat que a l'altra banda de la corda no hi havia ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en tot cas podríem haver estat conscients abans que se'ns estaven rifant. Així estem.
Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata que el col·lectiu de ciutadans que només s'expressa en català ha disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d'entrada, una situació de bilingüisme real, que no deixa d'amagar una major penetració del castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les converses entre amics, veïns...) Els catalanoparlants ens estem passant al castellà.
Això passa en un moment, les dades de l'anàlisi són de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un 16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en termes absoluts de l'última dècada. Els catalanoparlants, fem un exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua. Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir el castellà sobretot si s'ha de relacionar amb persones vingudes de l'estranger, especialment de l'àrea de l'Amèrica Llatina? Per què no respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i els reconeixem la capacitat intel·lectual d'aprendre-la? Per educació o per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els quedarà res.
Jaguar you?
Els viatges són vivències, una col·lecció de detalls que conformen un bagatge d'experiències. La platja, nedar, el sol, menjar i beure de forma plaent... està molt i molt bé, a més, l'aportació cultural arrodoneix el sentit de conèixer altres indrets.
En aquest darrer sentit, abans, en la preparació del viatge al Yucatán, i ara, a la tornada, volia i vull saber més de la cultura dels maies. La visita dels jaciments és sempre intensa i sorprenent, amb un punt de misteri envoltat del nítid color verd del bosc tropical, la humitat i la llum del sol que es filtra a través de les branques i que cau sobre les pedres. Un espai on contemplar els edificis i les construccions disperses que narren la història d'una cultura desapareguda, enmig dels crits dels ocells i els monos. Potser tot això sembla massa poètic. Tot i els grups de turistes, és possible trobar-ho, i gaudir de restes que han perdurat mig engolides sota l'espesa vegetació com montículs artificials, molts encara per excavar i descobrir. El jaguar com un dels animals icònics dels maies és sempre present en l'imaginari enmig de la vegetació i dels sorolls del bosc, en el 'lloc de les veus'.
Ara, llegeixo un llibre sobre el conjunt de les ciutats maies diseminades per Mèxic, Guatemala, Hondures i El Salvador; remiro la pel·lícula Apocalipto, més com a recreació i atrezzo de les causes del col·lapse de la cultura maia; i llegeixo l'article del Sapiens sobre les coves i cenotes sagrats, llocs d'entrada a l'inframón, com fa anys en el món imaginari del còmic, Corto Maltés, va adentrar-se en el laberint de Mu. Tot un plaer que s'ha de dosificar: el dia a dia torna a imposar-se en l'agenda pròpia.
Artur Mas reivindica la “interdependència entre els països” com a força motora del seu projecte.
