Escaleras hacia el cielo
Difícil acceso al Tanatorio
Que no puedes aparcar tu coche en la zona habilitada al efecto en el área del Tanatorio de Ca Ruti, pues prepara la piernas, porque si tienes esa mala suerte y lo has de aparcar en la zona del Hospital o aledaños te espera una aventura que para que os cuento.
Subir, si todavía te encuentras joven, es agitado. El corazón incrementa sus latidos, tantos como escalones. Pues estos, de madera proveniente de las vigas antiguas de las vías de tren e instalados de forma algo irregular cual las vigas son, te hacen sudar de lo lindo.
Al subir siempre te puedes ayudar con la barandilla a sortear los pasos irregulares. Otra cosa es bajar. Pues que subir siempre puedes dar un tropiezo al bajar el tropiezo te baja directo al Hospital de Can Ruti. Es necesario repensar cada paso que das y sobretodo, apoyarse -mejor agarrarse- a la barandilla al apoyar el pie en la viga inferior. La inclinación puede fácilmente intuirse de las fotos que se muestran. La bajada, la sensación, se asemeja más al Dragon Khan de Port Aventura, te deja sin aliento que solo recuperas una vez en suelo firme al pie de la escalera.Han pasado ya unos años desde la Era Arqué que prefirió tal solución antes que enfrentarse a los ciudadanos del barrio donde en un principio debería haber sido construido el Tanatorio dando a torcer el brazo ante los intereses (?) de aquellos por encima de los intereses de la ciudad toda.
Pero que le vamos a hacer. Lo que está hecho, está hecho. Ahora lo que toca es buscar soluciones a este sinsentido originario arquesiano y poner un poco de sentido común. Este acceso no puede seguir en estas condiciones. Requiere de un proyecto y una ejecución (del proyecto) lo antes posible. Estamos en crisis, si, pero no se que cuesta más, si una solución mecànica a la dicha escalera o los ingresos hospitalarios de los que puedan sufrir caidas y daños.Un Saludo.
Coches sobre la acera
Coches aparcados encima de la acera, impidiendo el paso de los peatones que, logicamente, deberan bajar al arcén con el consiguiente riesgo.
¿Donde se produce esta infracción continua? Pues justo delante de la puerta de Tugsal.
La cosa es que en la acera contraria donde sí se puede aparcar hay sitio de sobra, solo que los conductores tienen que caminar algo más.
Esto viene a cuento porque en algunos barrios superpoblados y con un parque de aparcamientos marcadamente insuficiente la grúa actúa sin muchos miramientos.
"Menjar per a Tothom" trasllada el menjador popular al carrer
Referents
Encara que no ho fem habitualment, quan ens fumem un cigarret o ens prenem una cervesa de més, en presència dels nostres fills, el missatge que els enviem no és ni molt menys el paradigma del bon exemple.
Són trivialitats -ens diem a nosaltres mateixos- però trivialitats que no passen desapercebudes per a ells perquè els serveixen per adonar-se que, com a pares, no som ni molt menys perfectes. A més, se senten alleujats, perquè saben que ells tampoc ho són.
Amb el transcurs dels anys l'accés a la informació ha passat a ser total, de manera que els nostres fills van un pas per davant i el que no entenen ho busquen a les xarxes socials, recorrent únicament a nosaltres quan es queden escassos de temps. O sigui que som un complement relativament prescindible.
Ara bé, som això i també els seus referents, perquè encara que formem part d'una massa de gent, moltes vegades atabalada, irracional i submissa, el nostre comportament, per bé o per malament, influeix directament en les seves vides.
I en aquesta cruïlla, podem optar per mostrar davant ells una actitud excessivament relaxada o deixada, hipotecant el nostre futur i el dels altres per convertir-nos en el pitjor dels referents, o tenim la possibilitat de reaccionar a temps, per ajudar-los a esquivar els obstacles que els presenta la realitat de la vida.
Aquesta realitat, en la qual d'una manera o una altra tot està plenament justificat: el tabac en la porta de l'Institut els ajuda socialment; el consum d'alcohol en els "botellons" els desinhibeix; la marihuana és una planta natural amb finalitats terapèutiques; l'haixix és més sa que el tabac; la cocaïna no enganxa, i a més, “el meu fill mai l'ha provat ni ho farà”…
La veritat, no se sí ho faran o no, però si és així i acaben sucumbint als excessos, haurem de plantejar-nos com a pares què hem fet per evitar-ho, i si la tolerància i la llibertat serveixen per explicar-ho tot.
No sé què pensareu però no serveix de res que ens lamentem, utilitzant falses justificacions o eludint la nostra responsabilitat, amb tal de perdonar els errors dels nostres fills i tranquil·litzar les nostres consciències.
A més, difícilment els convencerem que la seva conducta anormal és perjudicial si nosaltres, com a pares, no som capaços de controlar-nos.
Per això, si volem dormir tranquils, estiguin on estiguin i fent el que estiguin fent, potser haurem de començar per estar a l'altura amb el nostre propi exemple.
A ritme del Combat Rock: Joe Strummer maratonià.
El 14 de maig de 1982 va aparèixer el darrer àlbum de The Clash, Combat Rock, amb la seva formació més estable: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon, Nicky ‘Topper’ Headon. Al disc prenen força quatre temes: ‘Know your rights’, ‘Should I stay or should I go’, ‘Rock the casbah’, ‘Straight to hell’; la resta té una factura irregular amb l’atractiu de l’eclecticisme i una bona dosi de creativitat poc apte pel negoci del mercat discogràfic. Un parell o bé tres d’anys més tard d’aparèixer el treball vaig escoltar-lo a la vegada que anava descobrint la discografia de The Clash i el seu compromís polític: de la fúria punk dels primers temes, a l’admirat London Calling, una de les meves icones musicals.
A punt de caramel de la gira promocional del Combat Rock, el cantant i guitarra rítmica del grup, Joe Strummer, va allunyar-se de la pressió (diuen que el propi mànager va recomanar-li per fer créixer les espectatives de la gira; també per les desavinences latents dins de la banda), i va marxar a París amb la seva nòvia. Tanmateix, se’n van i no diuen a on, fent la seva durant un mes. S’instal·laren en un apartament a Montmartre i experimentaren la bohemia de la ciutat. Strummer beu molt i… corre la Marató de París! L’any anterior havia corregut la Marató de Londres, prova que tornaria a fer un any més tard. Participa a París amb el handicap, des del punt de vista del rendiment esportiu, d’haver begut la nit abans 10 pintes de cervesa (segons va afirmar en una entrevista), a més de ser fumador.
No tenen pèrdua les seves imatges de maratonià amb una cresta o bé amb una samarreta negra de The Clash amb una calavera. A la xarxa hi ha algun article que assenyala que tenia com a millor marca 3h 20 minuts, força bon temps sobretot pel ritme de vida que portava.
El fill pròdig va tornar i la maquinària promocional de la CBS va engegar-se. Els èxits mercantils aconseguits van acabar de posar fi poc després a l’esperit del grup.
Altres entrades meves sobre The Clash i Joe Strummer (el seu nom real era John Mellor): Joe Strummer, what else? (9/12/2007); ‘Hi ha massa estrelles del rock que van omplint el cel’ (25/08/2009); The Clash a Badalona (27-IV-1981) (26/04/2011).
Sommis d’Arcàdia.
De nou, la lectura d’una història en còmic de Corto Maltés m’ha motivat a estirar el fil del seu contingut (podeu llegir una anterior entrada sobre en Corto aquí). Es tracta ara de Les Helvètiques que es desenvolupa a partir d’un sommi d’en Corto quan es queda adormit mentre llegeix al llit Parsifal (últim guardià conegut del Greal), poema èpic medieval de Wolfram von Eschembach (segle XIII). L’obra va inspirar la famosa òpera de títol homòmin, símbol del romanticisme musical alemany, de Richard Wagner.
Ara bé, perquè adjunto al text d’aquest post la imatge d’Els pastors d’Arcàdia, quadre del classicista francès Nicolas Poussin, del segle XVII? Què tenen en comú?
Sommis, imaginacions, creences.
La temàtica de Parsifal prové de l’escriptor del segle XII, Chrétien de Troyes, i també dels poemes de Robert de Boron (segle XII-XIII) sobre el rei Artús i el Greal. Eschembach situava l’acció a la muntanya de Montsalvat que alguns han identificat amb el castell càtar de Montsegur o bé amb la muntanya de Montserrat (sobre aquesta darrera hipòtesi havia dedicat l’entrada: La recerca del Greal). L’esoterisme nazi va estar-ne interessat i va motivar la visita de Heinrich Himmler, cap de les SS, a Montserrat. Resulta que l’escena de Poussin, en concret la tomba i el paisatge del quadre, hi ha qui l’identifica amb un indret vora de Renes-le-Chateau. A finals del segle XIX, el rector del poble, François-Bérener Saunière, sembla ser que va descobrir alguna cosa misteriosa sota l’altar de l’església i es va fer de la nit al dia un personatge acabalat i influent entre l’alta societat francesa. Una teoria assenyala que es tractava del tresor dels càtars perseguits com heretges pel Papa Innocenci III. La història del tresor pren rellevància quan quatre càtars van escapar-se del setge al castell de Montsegur i posteriorment van confiar-lo als templers, un tresor que alguns situen com una prova de la veritable història de la ‘Sang Reial’, en la persona de Maria Magdalena que va arribar a aquestes terres en estat de gestació precisament amb la descendència de Crist (història que inspira el best seller El Codi da Vinci de Dan Brown). Retornant al quadre, la frase esculpida a la tomba, ’Et in Arcadia ego’ ( ’i jo a l’Arcàdia’, o bé ’jo, la mort, regno fins i tot a l’Arcàdia’; interpretada també com ‘jo he viscut a l’Arcadia’), es motiu de vàries teories que cerquen el seu origen en el cristianisme primigeni i referides a la ‘Sang Reial’.
Creences, imaginacions, sommis inspirats en el passat.
33 Cursa Popular Ciutat de Badalona. La Cursa del Dimoni
AVUI A LES 10 DE LA NIT: CREMADA DEL DIMONI
En record de l’Enric Giralt
Amb l'Enric, doncs, vam compartir complicitats, xafarderies, històries... Ara l'hem perdut. I la ciutat s'ha quedat una mica més orfe de criteri professional i, sobretot, de compromís social i polític, una cosa que no és massa habitual de trobar. La desaparició abans d'hora de l'Enric em fa palès un cop més que cal posar-se aviat a escriure la història de la transició política de Badalona, en la qual ell va col·laborar, una idea que fa temps que amb els amics Villarroya i Oliveras vam estar acaronant. Enric, com diuen a casa meva, que tinguis un bon cel.
El sud també existeix
Pam. Coça i expedient tancat. El govern de Badalona ha comunicat per la via dels fets consumats –bé, quasi, perquè li ho han impedit– que pretén desmantellar el Consorci Badalona Sud. Per més que he cercat a l'hemeroteca no he trobat la justificació política d'aquesta voluntat manifestada ara per l'alcalde.
Hi ha dades objectives que avalen que el Consorci ha fet molta feina pel que fa a la integració dels col·lectius en risc d'exclusió social a la zona sud de Badalona (Sant Roc, el Remei, Artigues...). Una mostra n'és el programa Futbol al carrer, que ha permès recuperar per a la societat 42 joves menors de 16 anys que havien abandonat els estudis i que, gràcies a aquest programa, es formen com a tècnics esportius.
Potser el govern conservador de la ciutat ho troba un xic hippy, o poc útil. Ara bé, si tenim en compte les xifres d'atur juvenil del conjunt de l'Estat, estarem d'acord que d'alguna manera hem d'oferir sortides als joves. El primer camí és treure'ls de la marginalitat –si és que hi són– o evitar que hi caiguin. Un cop fet això, hem de despertar les rutines que fan que la seva vida tingui sentit i després haurem d'encreuar els dits per esperar que la roda del treball es torni a posar en marxa.
Que potser els polítics que governen preferirien que aquests nois estiguessin vegetant pel carrer, cosa que els portaria a convertir-se en un problema social a curt termini?
Aquest és només un exemple que representa el més important que fa el Consorci: tornar una mica de dignitat als ciutadans que poden perdre-la o bé que ja l'han perduda, perquè la societat, amb tota la seva crueltat, els hi ha pres. Fer això no té preu o, dit d'altra manera, en té un que val la pena pagar.
El PP, a més a més, incompleix l'acord amb CiU que va permetre l'aprovació del pressupost municipal. En aquell pacte es va comprometre a augmentar la dotació pressupostària del Consorci. El vici espanyol de trencar la paraula donada ha contagiat el PP de Badalona?
