Una oposició populista
Populista, que no Popular.
Tenen 7 regidors. Han aconseguit, amb l'ajuda socialista, que ni els propis socialistes anessin a votar en aquestes darreres municipals. Fan un discurs diàfan, adreçat a remoure instints primaris. Es mouen i quan algú els explica alguna cosa, sigui certa o no, en fan rebombori. En català, diríem que "d'un pet, en fan set esquerdes".
Saben el que es fan. Del que no estic segur és que els continuï donant rèdits. Però això és cosa seva. Ara han fet un vídeo trist en què pregunten a l'alcalde si duria els seus fills a dos centres de Llefià, el Rafael Alberti i el Rafael de Casanova.
Si Alberti o Casanova aixequessin el cap....
El vídeo es pot trobar al youtube, i ara suposo que el repartiran a Llefià. Són imatges i música descolorides i trista. Fredament, però, hi veiem una paperera oberta (oh! quin desastre!), humitats en alguna paret, un quadre elèctric mal girbat i, atenció, un wàter sense tapa!!. No sé com és possible que no hi hagi hagut una revolta social i hagin penjat els responsables!
Potser perquè aquestes escoles, de Llefià, tenen uns claustres prou bons i projectes educatius que fan possible una matrícula suficient cada any, fet que posa de manifest que, a diferència d'altres escoles, d'on la gent defuig la matriculació, estem davant dos casos en que això no succeeix.
Potser perquè tot això que es denuncia ja s'ha començat a resoldre, amb inversions de 60000€ en un centre i de 44000 en l'altre. I també perquè ja s'ha adjudicat una inversió en façanes de 212000€.
El problema de l'educació no és a les infrastructures, per molt que sempre faci falta invertir més i que el manteniment no sigui prou i tot el que es vulgui. El problema de l'educació és un altre, que té a veure amb els valors, les actituds i la capacitat de generar joves que vulguin tenir un projecte personal i de vida.
El PP fa vídeos ensenyant papereres i wàters. Equivoca el tret. El problema de l'educació és un altre, i no veig que, més enllà de les xorrades sobre el castellà, siguin capaços d'oferir un model educatiu diferent, o millor, a l'actual.
Això sí, fent populisme, són els millors. Per bé que, paradoxalment, si els pares els creguessin, es carregarien precisament les seves pròpies escoles, de les úniques, repeteixo, que no tenen problemes de matrícula.
El PP edita un nou DVD
Un nou Casal popular a Badalona
Vaques sagrades.
Diuen que qui es pica alls menja. Altra cosa és que algú es passi de frenada i no tingui rèplica. I justament això, és el que hem motiva l'article En temps de vaques magres de Jaume Oliveras i Costa a l'edició d'El Punt del dimecres 3 de setembre.
Tot i que cal conèixer abans d'entrar en la qüestió del cost econòmic dels càrrecs de confiança per a les arques municipals, si hi ha altres despeses de més calat que es puguin reduir; coincideixo amb Oliveras quan es refereix amb sornegueria als càrrecs de confiança de l'Ajuntament de Badalona que "estaria bé que, almenys, es digués quina és la feina imprescindible que fa tota aquesta gent". Totalment d'acord. És conegut que l'actual crisi econòmica desequilibrarà el pressupost municipal, per tant caldrà aprimar les despeses i estrènyer el cinturó de l'administració on es pugui sense que la capacitat de servei quedi greument afectada. I, si cal tocar els càrrecs de confiança entre d'altres mesures, d'acord amb un sistema de prelació i d'eficiència dels recursos i del personal, doncs que es parli on toca dins del govern municipal i es contemplin les possibilitats. Que se'n parli, que es discuteixi, que es justifiqui, que es faci d'acord amb la raó del servei públic.
Ara bé, trobo del tot gratuïta l'afirmació d'Oliveras que els republicans no contemplen obrir el meló dels càrrecs de confiança "més quan ara tenen un alt percentatge de militants beneficiats d'aquestes contractacions". Aquesta és la raó? Es tracta de posar gent així perquè sí i que siguin com "vaques sagrades"? Si parlem seriosament, contemplem les responsabilitats actuals de gestió en aquest cas d'Esquerra a l'Ajuntament de Badalona: regidoria de Cultura i Patrimoni Cultural; gerència de Dalt de la Vila; regidoria del Districte 3; despatx del grup municipal; i analitzem quin personal hi ha treballant i la feina que desenvolupen sense que s'hagi creat cap càrrec nou ni de funcionari.
I, perquè quedi clar, dues premises: una, considero que es bo que hi hagin càrrecs de confiança política subjectes al mandat i no que aquests llocs de feina siguin ocupats per nous funcionaris; segona, que els càrrecs de confiança han d'estar plenament justificats d'acord amb les tasques que desenvolupen. Finalment, és mesquí pensar que no cal fer una cosa, si s'escau, és justa i està plenament argumentada perquè afecta "als teus".
Apunts ràpids: el Corte Inglés va per llarg
Volem i dolem
A La Vanguardia, ahir, van coincidir dues notícies que m'interessa comentar. Una, fa referència a l'informe de la Agencia de Protección de Datos, que deu ser un organisme oficial de Madrid, que explica que han augmentat de manera molt substancial les peticions d'empara davant la proliferació de càmeres de seguretat arreu de l'Estat. S'explica quins són els requeriments tècnics i legals que hi ha en el moment d'instal·lar una càmera al carrer, o en un establiment comercial, i també quina és la tendència europea d'implantació d'aquesta tecnologia.
L'informe conclou que la clau de la implantació correcta de la videovigilància rau en el seu ús. I deixa ben clar que és una aposta a l'alça a França, el Regne Unit, Espanya i, en general, el món occidental.
També, el mateix dia, el periodista Luis Benvenuty es feia ressó de la instal·lació de càmeres al Polígon de Can Ribó, en un article titulat "copas bajo vigilancia" que voldria matisar. Ho faig perquè encara que sigui cert que l'origen d'aquesta instal·lació va ser la problemàtica de la zona d'oci, la realitat és que el projecte actual supera aquest objectiu i proposa que Badalona tingui un sistema de vigilància de la mobilitat intel·ligent.
Entenc també que l'interès periodístic posi l'accent en allò que poden fer les càmeres, si s'escau. Però les càmeres, són de trànsit. Tenen o poden tenir altres utilitats? si. Però són de trànsit. Comptem que, com que estaran senyalitzades i se sabrà que hi són, podrem limitar el vandalisme a la zona. Comptem, amb el temps, que podran ajudar a la policia si, per exemple, hi ha una baralla al mig de la carretera com ha passat darrerament. O si hi ha un accident. Però les càmeres formen part d'un sistema que, quan estigui implantat, permetrà una direcció més eficient del trànsit.
Dic tot això defensant que les ciutats tinguin i adoptin aquests sistemes sense complexes, amb garanties de privacitat i destrucció de les imatges no rellevants, però com a mesura complementària de seguretat. I ho defenso defugint la hipocresia dels qui podrien criticar les càmeres i al mateix temps enganxar-se als "realitys" i a les fotos "robades" de la premsa groga i rosa.
Volem ser vigilats, però que no ens vigilin. Voldríem, com diu el periodista David Airob, mirar però que no ens miressin. Heus aquí la contradicció i la paradoxa que cal mirar de salvar.
Un darrer apunt, gairebé biogràfic. Ahir van robar a la meva finca. No al meu pis, però si al meu veí. Entre les nou i les deu del matí. Just a sobre de casa. No sé si enxamparan els autors. És difícil quan són professionals. Però, parlant de càmeres i tecnologia, en aquesta ocasió haguessin estat útils si el pis hagués tingut una alarma connectada a una central que hagués avisat la policia que, des de la seva sala de control de trànsit, hagués pogut focalitzar la càmera en el punt del carrer on s'estava avisant del robatori per poder tenir imatges, potser decisives, per enxampar els lladres.
Parlo de futur, però no de ciència ficció. I defenso que puguem disposar d'aquesta tecnologia i d'aquesta capacitat. Però avui per avui no som en aquest estadi i, simplement, estem en un projecte de mobilitat intel·ligent amb potencials aplicacions que caldrà anar debatent. Mentrestant, jo, ja he encarregat una porta més segura.
Món complicat
Aquest és l'article que ahir vaig publicar a la secció d'opinió d'El Punt, Punt de Vista, a la peça que porta per nom genèric De set en set. L'article reflexiona sobre com els humans, sobretot els que manen, ens compliquem la vida.
El PP badaloní exposa vídeo a la Virreina
El Partit Popular de Badalona va aconseguir notorietat en l'àmbit nacional a les passades eleccions municipals gràcies al polèmic vídeo «7 minutos», on es barrejava el tema de la immigració amb delinqüència i seguretat ciutadana. Aquests dies, el vídeo ha estat inclòs, com explica el PP al seu web, a l'exposició internacional Spots electorals, l'espectacle de la democràcia que fins al 28 de setembre ha estat present a la Virreina.
Apunts de vacances.
Vacances... sona molt bé la paraula i encara més poder-la posar en pràctica. Després d'un breu tast a l'Empordà sobretot gaudint d'una de les meves platges preferides, el Borró, a la vessant occidental de cap Ras, al terme de Colera 
; hem pogut gaudir la nostra família d'un viatge a Sicília.
Una setmana intensa i molt bona amb una parella d'amics de Saragossa. Dic intensa perquè hem recorregut amb cotxe bona part de l'illa, a partir de passar nit a Messina, Catània i Palerm. Les restes gregues (Siracusa, Agrigento, Taormina), romanes (... Villa Casale), els edificis decadents d'un esplendor barroc passat (impressionant a banda de Palerm i Catània, la ciutat de Noto), els indrets on va rodar-se el Padrino (Savoca), el volcà Etna... són reclams que no defrauden les expectatives. L'espectacle de la gent, el menjar ("la rivoluzione e buona pero preferisco la pasta!"), els contrastos dels paisatges i també entre els edificis imponents i la brutícia i la pobresa; com condueixen els sicilians; són d'altres elements que han enriquit les experiències del viatge. Tot i així, la bona impressió i el munt de coses que ens han quedat per veure fa que ben segur retornem a Sicília en un altra ocasió. Un destí del tot recomenable.
Unes curiositats finals: a l'anada com a la tornada vaig coincidir a l'avió amb José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, què deuria anar a fer a Palerm? Doncs, vacances... I, es més, a l'avió de tornada vaig coincidir també amb en Jordi Subirana, regidor d'Unió de Badalona.
Contes urbans
La senyora vivia sola en una planta baixa, a Badalona. Tenia l’única companyia d’un gos faldiller. Fa molts anys que era així. La rutina de cada dia li feia passar l’escombra per la vorera del davant de casa, i recollir el paper o les fulles i la pols que hi pogués haver. L’altra gent gran del carrer, també ho feia. Era una costum pròpia d’aquells que no havien tingut de res i precisament d’això en feren virtut. La virtut d’esforçar-se, treballar, comptar amb el veïnat i mantenir el seu entorn ben polit.
No sabria dir qui ni com, ni per què es va trencar el vell veïnatge. Hem de suposar que l’arribada d’un servei municipal pagat pels ciutadans en va ser l’origen, o un d’ells. Ningú no volia, ni sabia o podia predir que allò que era bo –que pagar impostos revertís en aquells homes i dones que escombraven on abans ho feia el veïnat- acabés enfonsant la manera de viure dels veïns del lloc.
“Si ho fa l’Ajuntament, jo ja no ho de fer” o “jo pago impostos, ja m’ho fan”....van esdevenir frases comunes que feren possible un canvi de vida. Una comoditat que es va estendre després al manteniment d’aquell jardí, o a la cura d’aquell veí malalt. L’administració va anar cobrint tots aquells espais de veïnatge deixant despullat el terme. La gent, mica en mica, s’hi va anar acostumant. I fins i tot, l’educació dels fills va ser delegada en un sistema escolar que a més d’ensenyar lliçons havia d’ensenyar valors. Al cap i a la fi, deien alguns, “jo ja pago els meus impostos”.
Així, aquell petit univers de persones, famílies i veïns que netejaven i s’ajudaven en l’adversitat, va ser substituït per una filera de vivendes i blocs d’habitatges plens de gent que no es relacionava de cap manera. I d’això en van dir “progrés”. Havia arribat el progrés, la possibilitat de pagar per obtenir serveis, i de convertir-se en client i consumidor a perpetuïtat. Aleshores va canviar la lògica de les relacions humanes. Més aviat, varen desaparèixer. A partir d’aquell moment, només hi havia una propietat a defensar, i un entorn a mantenir per l’administració a través dels impostos. I hi havia tanta feina a defensar-se, que es considerava que l’educació dels fills tampoc no pertocava als pares, sinó que, com la recollida de la brossa o la neteja del carrer, també l’havia de fer l’administració.
Tothom es cuidava exclusivament d’allò seu. La frase “cuidi’s de les seves coses” va esdevenir la preferida per tal de deixar clar que ningú no podia ficar-se en els afers aliens. I aquest pensament va tenir tant d’èxit que, quan algú llençava un paper a terra, o no recollia els excrements del gos, naturalment deslligat, i alguna persona gran, com aquella senyora o aquelles que havien après què era el veïnatge, els demanava o reclamava pel fet, la resposta tòpica esdevenia el “cuidi’s de vostè”.
I la gent gran va callar, i ja no va advertir mai més ningú del seu comportament. Les regles havien canviat, i calia veure com avançava “el progrés”. Però cada dia els impostos donaven per menys, i tothom creia que tot, absolutament tot, li corresponia a l’administració, que no donava l’abast. S’havia perdut el control. La gent només es cuidava d’allò “seu”. Aleshores, amb la gent gran muda, molts pares absents i els joves sense referents, l’administració va inventar els educadors de carrer, els agents cívics, els mediadors....però res no era tant efectiu com allò que feia la gent gran, anys ençà.
L’administració i els pares i mares havien de reaccionar. El fracàs escolar avançava, i això es notava en la gent jove que s’estava al carrer sense fer massa res perquè el propi sistema els havia protegit del mal de “treballar” a segons quines edats. Lentament, s’anà despertant una consciència adormida pel progrés mal entès i absurd. Que els fills s’han d’educar; que l’administració no pot fer de pares; que no tot es paga amb impostos; i que l’excessiva protecció fabrica dèspotes i maleducats.
