BadaBlocs

Sara Muñoz, periodista:

No puc amagar la meva passió per Badalona ni la meva militància badalonina, tot i que és cert que en algunes ocasions em suposa un esforç desgranar els motius que m’hi tenen enganxada. De la ciutat m’agrada la platja, la Penya, Llefià, el Teatre Zorrilla, les entitats, Sant Jeroni de la Murtra, Ca l’Arnús, les botigues… però sobretot la seva gent i la barreja de cultures i estils que la composen. M’agrada saber que formo part d’una ciutat acollidora.

Però també hi ha elements que, sota el meu punt de vista, hem de millorar entre tots. Algunes zones segueixen massa degradades, hem de potenciar l’orgull de ciutat i hem de dotar el municipi d’elements simbòlics i de pols d’atracció. Ens cal apropar-nos més els uns als altres per trencar molts tòpics. Ens convé trepitjar aquells racons de la ciutat als que mai ens hi hem acostat. És l’única via possible per crear una sola Badalona.

Pere Salvador, Badalona bèsties de foc:

De Badalona m’agrada la seva gent, per que és la gent que jo conec i la dita ja diu que més val boig conegut que savi per conèixer, m’agraden les ganes que hi posem encara que siguem ben pocs, m’agrada el tarannà de poble esllanguit i xafarder, m’agrada sortir al carrer i sentir-me part del meu poble i això Badalona si que ho té, m’agrada el seu nom com resona “b a d a l o n a” i m’agrada molt estar a la vora del mar.

No m’agrada estar tan a prop de Barcelona, això ens dóna ritme de barri i no de ciutat. No m’agrada que siguem tants vivint a la ciutat, no m’agrada que ens falti identitat com a ciutat i com a catalans, no m’agrada que tinguem tan poc de tot, que no tinguem bons equipaments i bons projectes i el que més lamento es tenir tan mals dirigents, i és que encara que sigui per gestionar misèria, no pot ser tenir tanta mala sort i que ens governi gent tan poc preparada i tan incompetent.

Els alumnes de 4art de secundària, o una bona part, diuen que de res. O això s'afirma  en una enquesta que s'ha fet pública aquesta setmana,  on el jovent opina que saber català no serveix per trobar feina.

Depen de quina feina, diria jo, però me n'alegro. Perquè deu ser que hi ha un canvi de tendència i tornem a tenir més joves més interessats a fer d'emprenedors i treballar des de la societat civil, que no pas a convertir-se en mossos d'esquadra o funcionaris de la Generalitat.

O potser no és això, i ells s'adonen que la seva expectativa és tant baixa i de tant poca qualificació que, certament, per fer de caixers de supermercat o repartidors no els caldrà dominar la llengua.

En un país abocat a la construcció i el turisme, els sous baixos són la torna del sistema. No cal el català, ni l'anglès, ni gairebé el castellà. Tenim una economia low cost, i ara que venen maldades, una oportunitat per replantejar el futur a llarg termini. Qui volem que estudiï, en quines condicions i amb quina exigència. Qui ha de poder treballar si decideix no estudiar més enllà de l'elemental, amb quina formació i des de quan. Què cal incentivar, i què cal empetitir. Si podem o no podem ser un país de 7'5 milions de persones. Quina administració li cal a un país petit. I com potenciem el valor del coneixement de l'idioma com a element que fa possible l'ascensor social.

Si volem un país on el català interessi, i on l'anglès sigui el pa de cada dia. A l'inrevés que ara, i assumint que amb lleis no n'hi ha prou. Que cal prestigiar la llengua, i que en això ens queda molt per recuperar d'anys ençà. La qüestió és, per què hem arribat a considerar, com ho fa part del jovent, que el català no importa. La resposta arrela a com s'ha "venut" la utilitat de la llengua, a quina economia tenim, i a com hi hem renunciat cada dos per tres, fins a fer creure als qui no la parlen que no ens importa el més mínim que d'altres l'entenguin.

 

Avui dissabte, a les 8 del matí, una brigada de l’ajuntament ha procedit a netejar el carreró que hi al costat del cementiri, tocant la plaça de Les Gavines. Era una petició de l’associació de veïns des de fa temps i tot i que l’hora no era la més adequada, al menys ara està mitjanament net. Fins d’aquí a algun temps...

Avui dissabte, a les 8 del matí, una brigada de l’ajuntament ha procedit a netejar el carreró que hi al costat del cementiri, tocant la plaça de Les Gavines. Era una petició de l’associació de veïns des de fa temps i tot i que l’hora no era la més adequada, al menys ara està mitjanament net. Fins d’aquí a algun temps...

Avui dissabte, a les 8 del matí, una brigada de l’ajuntament ha procedit a netejar el carreró que hi al costat del cementiri, tocant la plaça de Les Gavines. Era una petició de l’associació de veïns des de fa temps i tot i que l’hora no era la més adequada, al menys ara està mitjanament net. Fins d’aquí a algun temps...

Marià Isidre Escudero i Mairal, membre de la Plataforma de la desafectació del carrer Francesc Macià

Allò que més m’agrada,

Que arribés fins a Badalona el METRO , que ha donat una mobilitat i desplaçament molt positiu a poder arribar als destins amb rapidesa i comoditat.

Alló que més en desagrada,

Les nits d’oci que comencen el divendres a la nit i acaben a la matinada dels diumenges. La joventut en lloc d’aprofitar el temps el malgasta en un lliure “albedrío” que no aporta cap formació cultural i social de cara al present i al futur.

Josep Maria Marco, professor universitari i vocalista de El Gordo de Minnesota

BDN com a lloc especulat, on creixen noves zones de residència a les que cap polític exigeix els equipaments bàsics (recordeu la paradoxa del nou “Progrés”); on tornen a florir, en forma de pilota, temples del consum innecessari; on un equipament estrella com la Biblioteca de Can Casacuberta està infraoberta perquè no es contracta més personal…

BDN com a lloc literari, on podem imaginar cada cop millor històries de romans, de les postguerres de Campmany i Jòdar, de revoltes populars (en forma de festes majors alternatives i de botifarrades a Can Barriga), de drames íntims durant aquests darrers dies de pluja i grisor als polits carrers buits del centre o als impossibles carrers enfangats del sud…

Els que som nascuts i criats aquí, com ho van estar els nostres pares, els que no tenim un lloc de referència vital-familiar fora de BDN, transitem per aquest petit espai físic i imaginari on els extrems més que tocar-se s’entortolliguen per formar la pròpia matèria de la cosa.