Archive for Juliol, 2008
Campanya per transformar l’autopista
Comments are off for this post
El so de les Browning i de les Star pels carrers de Badalona.
Amb motiu d'una col·laboració en la revisió d'un manuscrit, m'he trobat que, sovint involuntàriament, o bé per la manca d'estudis realitzats i publicats, la divulgació històrica local té grans buits i es repeteixen una sèrie de tòpics i de dades incompletes que no acaben d'ajustar-se a la realitat que tracten de recollir.
Potser és massa específic, però vull referir-me amb algunes poques dades que conec sobre el pistolerisme a Badalona. Una pugna oberta que va donar-se entre els pistolers del Sindicat Lliure amb vincles amb les autoritats, amb la Patronal i el carlisme, i els grups d'acció relacionats amb el Sindicat Únic, la CNT, a l'entorn dels anys vint del segle XX.
En aquest sentit a Badalona, hi ha un certa difusió en la premsa del moment i en alguns treballs de divulgació històrica, dels assassinats d'obrers de la CNT, uns dotze; dels empresonats i dels exiliats; perquè van patir una duríssima repressió de les autoritats en connivència amb els pistolers del Sindicat Lliure. Així, va prendre rellevància el governador civil, el general Severiano Martinez Anido, amb l'aplicació de la tristament coneguda "llei de fugues", per tal de encobrir l'assassinat pur i dur de sindicalistes.
Ara bé, els grups d'acció anarquistes també van actuar a la ciutat. Potser van causar menys víctimes però també les seves accions van fer-se sentir. Només em centraré amb els assassinats, tres, que assenyalen que va haver-hi, si parlem de pistolerisme a Badalona, més víctimes mortals que les perpetrades pels del Lliure.
El 1923 van ser "caçats" a Badalona, el dia 3 de maig, Josep Arquer (o Arqués segons el diari), vidrier, carlí i membre del somatent armat de Badalona; i el 30 de maig, Tomàs Torrents, carlí. Un dia després de proclamada la Segona República, el 15 d'abril de 1931, va ser assassinat l'encarregat de la Llauna, Gonzalo González, membre del Sindicat Lliure.
D'atemptats en aquella època va haver-hi força i aquí només he donat una petita pinzellada històrica de quan les pistoles Browning dels del Lliure i les Star dels anarquistes s'escoltaven pels carrers de Badalona.
Comments are off for this postLa meva intervenció en l’aprovació del pressupost d’inversions del període 2008-2011.
Ple municipal 29/07/08.
Ara fa un any, vam fer públic un document, un full de ruta amb els compromisos de govern. Ens fixàvem un conjunt d’actuacions i de línies de treball que ha pogut conèixer la ciutadania de Badalona.
Avançàvem també que algunes actuacions requerien més de quatre anys per portar-les a terme com l’Illa Central o la posada al dia del nucli històric de Dalt de la Vila; en canvi d’altres podien realitzar-se dins el mandat, com la remodelació de la Rambla i la urbanització de Sant Antoni a Canyet.
D’ençà d’aquell moment, el govern ha anat avançant amb determinació. De forma unitària tot i alguns matisos que s’han hagut d’expressar puntualment.
Per aquest pressupost d’inversions, comptem amb una hisenda sanejada a l’anterior mandat municipal i per tant, amb capacitat d’endeutament. Davant dels efectes de la crisi econòmica, la nostra situació ens permet encarar amb ponderació, amb contenció calculada però també amb confiança i ambició el pressupost d’inversions que avui presentem. El cinturó ens l’haurem d’estrènyer força al proper pressupost ordinari i com a govern proposarem aquelles mesures d’ajust i de correcció pressupostària que siguin necessàries.
Deia que són uns pressupostos d’ambició i contenció calculada.
Ambició calculada perquè es basen, com deia, en un full de ruta que el govern s’ha fixat de complir al final de mandat i per tant no renúncia a autoexigir-se malgrat que l’escenari econòmic a dia d’avui ens obliga a la prudència pressupostària.
Contenció calculada perquè essent conscients dels criteris d’austeritat pels propers anys, també som conscients que la inversió pública de l’ajuntament és un factor dinàmic de l’economia de la ciutat, és un indicador que ajuda en temps de crisi, a suportar la desacceleració de l’economia. En aquest sentit els agents econòmics i socials de la ciutat ens demanen que no baixem la guàrdia en quan la inversió pública en els pressupostos que presentem avui. Aquests, en la mesura del possible, també compleixen aquesta expectativa de contenció molt calculada, però no austers.
En definitiva són els pressupostos d’inversions que equilibren l’ambició i la contenció, però segons el nostre punt de vista, repeteixo, sense ser austers.
I si em permeten que entri en qüestions més concretes, els he de dir que són pressupostos que compleixen els plantejaments mínims que ens havíem proposat per a la cultura a la ciutat.
El pressupostos d’inversions 2008-2011 està encaminat a la millora i modernització dels nostres equipaments culturals:
· El Teatre Zorrilla rebrà una inversió en el seu 10è aniversari de la seva inauguració. Mantenir-lo al dia i millorar-ne la seva projecció metropolitana és un objectiu compartit de l’equip de govern.
· El mateix passa amb el Teatre Principal, que també rebrà millores d’adequació per garantir un servei que té un altíssim nivell d’utilització. La xarxa de centres cívics i la xarxa de biblioteques, els que em diem acció cultural territorial, els equipmanets de cultura als barris també rebran una injecció econòmica per la seva millora. Hi havia uun compromís També a millorar els equipaments dels barris. En aquest sentit, aquests pressupostos serviran per millorar i modernitzar els seus equipaments.
El projecte de ciutat romana en el qual l’equip de Govern està clarament compromès, també hi és en aquests pressupostos. Incorporem el compromís de museïtzació de la connexió de les Termes amb el Decumanus per fer visible i visitable el patrimoni romà soterrat més important del país.
En aquests pressupostos també incorporem millores importants en el Museu.
Hi ha una important inversió en el nucli antic de Dalt de la Vila.
El compromís del Govern amb la Capitalitat de la Cultura Catalana es veu reflectit també amb el pressupost. Cal dir que la inversió no està definida perquè en aquests moments estem fent la proposta de candidatura. Cal esperar també a ser nomenats Capital de la Cultura Catalana, la qual cosa es farà a final d’any.
Tot i així, m’agradaria assenyalar que altres projectes emblemàtics o importants per a la ciutat, no tenen reflex en aquest pressupost d’inversions, es tracta de projectes com el parc Serentill i ca l’Andal, que tindran finançament privat en el moment en què els tribunals, per una banda, i la definició de projecte del lateral de l’autopista per l’altra, permetin avançar. Aquests dos projectes han de permetre desencallar diversos equipaments interrelacionats en aquella zona de la ciutat (biblioteca, equipament socio-cultural i escola d’educació especial).
Però no voldria deixar d’assenyalar importants projectes ciutadans: La Rambla, ca l’Arnús, plaça Enginyer Deulofeu, clavegueram, mobiliari urbà i jocs infantils; Llei de Barris, etc. I també rehabilitació de façanes, millora els centres docents i els equipaments esportius.
I recordar que les inversions en l’àmbit de l’administració local no són només pedra o, en tot cas, si són pedres ho són al servei de les persones.
I, tractant-se de persones, qualsevol pressupost serà sempre insuficient, per nosaltres i pel conjunt del Govern, però ha estat un pressupost amb consens i ajustat a les possibilitats.
I parlant encara de persones, no vull deixar de recordar la importància social d’aquesta aprovació d’avui: arranjar calçades i voreres, renovar el clavegueram, oferir més seguretat a través de la guàrdia urbana, reforma i millores dels mercats municipals i dels eixos viaris del comerç de proximitat, així com un pas gegantí en la implementació del servei de teleassistències.
És per totes aquestes raons que donem suport a aquest pressupost d’inversions per aquest mandat.
Tres opinions que podrien esdevenir decisions
La primera de les opinions vé a tomb de la realitat que viuen els parcs de Barcelona, o alguns d'ells, els caps de setmana. Moltes famílies hi fan pícnics, però no els típics de película romàntica, de manta i cistell amb fruita, sinó de ben complerts, amb camping gas, olles amb oli bullent i vi i el que faci falta.
Això, que es pot veure també a les zones verdes de la mateixa ronda litoral, pot arribar a Badalona, i abans no ho faci, hauríem d'avançar-nos amb la redacció d'uns usos dels parcs públics badalonins que filessin prim i ordenessin el que pot acabar essent un problema cívic i de convivència.
La segona de les opinions, té a veure amb el mateix tema, ara traslladat a la platja. A Barcelona s'ha convertit en espai de reunió nocturna, i a Badalona cada vegada més, també. I per bé que fa goig veure com s'hi disfruta, també és cert que cal normativitzar-ne l'ús i no permetre segons quins sopars, sobretot si no es porten de casa i es cuinen allà mateix. També hi ha la qüestió de recollir allò que s'hi porta, i podem dir que llevat d'una minoria estúpida, la majoria compleix.
La tercera de les opinions té a veure amb els horaris de tancaments dels bars restaurants i similars. Resulta que la regulació catalana els permet tancar a les dues de la matinada, horari que s'allarga una mica més els caps de setmana. Segons on i com, això no és problema, però en molts barris, on els locals són petits, es toquen els uns amb els altres i no estan insonoritzats, aquests horaris pertorben greument el veïnat. A Granollers o Manresa, m'expliquen que hi ha regulacions pròpies a segons quins barris o a tota la ciutat, i que l'horari de tancament es limita a les dotze de la nit.
Crec que aquí també ho hauríem d'impulsar, o si més no, estudiar. Però a setembre, perquè d'aquí a poques hores, molts farem vacances. Jo les faré fins el dia 18 d'agost, però seguiré penjant posts.
Seguim connectats, doncs, com sempre.
Apunts ràpids: Badalona dóna exemple
Junts podem…però després cal decidir
Complir amb el teu deure no hauria d'estar tant afalagat. S'equivoca la gent que troba que el Govern de la Generalitat està fent un gest extraordinari plantant cara al d'Espanya en referència al finançament.
És la seva obligació fer-ho, i la nostra estar-hi al costat. Ens hi juguem molt més que un projecte polític. Estem, simplement, demanant que es compleixi una llei orgànica. Que s'hi posin com vulguin, però només demanem allò que ens correspon d'acord amb l'Estatut.
Els qui governen, doncs, fan el que s'espera d'ells. Tantes vegades ho va fer Pujol, i mai no va tenir el suport dels qui ara reclamen unitat. Però no podem imitar-los. Per patriotisme, per interès de país. Potser sí, per interès de partit, però tampoc. Perquè ningú no ens consideraria si actuéssim per ressentiment, sense generositat, o amb gasiveria. Nosaltres no som com la oposició que vàrem tenir.
Sabem el que va costar arrencar el 15% de l'IRPF, i tot el que va venir després. Ara, ja ho saben ells. Sabem el que va costar blindar la immersió lingüística, i ara ho saben ells. El que ells no saben, però, és com es governa amb la incomprensió dels de fora i el desig que es fracassi dels de dins.
Montilla sap que li toca defensar Catalunya. Bàsicament, perquè fent-ho es defensa a ell mateix. I el poder que té, i vol seguir tenint. Per tant, no es tracta d'un heroi, com alguns pretenen dibuixar. Li falta la visió i la missió transcendent més enllà de la necessitat de conservar-se al poder.
Els socialistes ens vàren dir que si ells guanyaven, guanyava Catalunya, i de moment, estem perdent. Han estat cinc anys de desorientació, de pèrdua de credibilitat institucional, i del valor social del catalanisme.
Si tot això, si aquesta unitat d'acció que es planteja en aquest moment perdura, el catalanisme en sortirà reforçat. Però si quan tot acabi alguns pretenen vendre'ns bou per bèstia grossa, si quan es tanqui un acord tenim la sensació que ens han tornat a prendre el pèl, aleshores, el catalanisme haurà deixat de ser transversal i transcendent. Ja no serà quelcom a respectar, sinó un instrument vençut per la praxi tàctica.
Montilla i els altres líders catalans, i especialment l'Artur Mas, han de convergir més enllà de les diferències, per fer respectar una tradició històrica, unes institucions i una llei orgànica que ens ampara. I tenir clar quin és el llindar de l'èxit, i quin el del fracàs. I si el nou finançament no limita la solidaritat d'una manera diàfana, aleshores, s'haurà fracassat.
I si tenim èxit, aleshores, el combat polític dels grans partits serà plantejar models sobre com gastar, invertir o distribuir allò que és nostre. I en això, confio molt més en Convergència. Perquè estem veient el que costa tirar endavant una infrastructura, o un equipament, o incentivar una indústria, o protegir a qui ho necessita. Perquè estem veien com s'afaiten els mitjans de comunicació públics, i com es controlen. Perquè estem veient com s'afebleix la sanitat llogant metges de fora i amb escàs currículum que ja tindríem si no els haguéssim jubilat per força. Perquè veiem com va l'educació, i quins valors s'aprimen a la nostra societat.
El que li passa a Catalunya no només és culpa dels de fora. I part de l'alentiment del país es deu a nosaltres mateixos. I a les decisions que s'han pres en aquests anys.
Junts podem…però després cal decidir.
Complir amb el teu deure no hauria d'estar tant afalagat. S'equivoca la gent que troba que el Govern de la Generalitat està fent un gest extraordinari plantant cara al d'Espanya en referència al finançament.
És la seva obligació fer-ho, i la nostra estar-hi al costat. Ens hi juguem molt més que un projecte polític. Estem, simplement, demanant que es compleixi una llei orgànica. Que s'hi posin com vulguin, però només demanem allò que ens correspon d'acord amb l'Estatut.
Els qui governen, doncs, fan el que s'espera d'ells. Tantes vegades ho va fer Pujol, i mai no va tenir el suport dels qui ara reclamen unitat. Però no podem imitar-los. Per patriotisme, per interès de país. Potser sí, per interès de partit, però tampoc. Perquè ningú no ens consideraria si actuéssim per ressentiment, sense generositat, o amb gasiveria. Nosaltres no som com la oposició que vàrem tenir.
Sabem el que va costar arrencar el 15% de l'IRPF, i tot el que va venir després. Ara, ja ho saben ells. Sabem el que va costar blindar la immersió lingüística, i ara ho saben ells. El que ells no saben, però, és com es governa amb la incomprensió dels de fora i el desig que es fracassi dels de dins.
Montilla sap que li toca defensar Catalunya. Bàsicament, perquè fent-ho es defensa a ell mateix. I el poder que té, i vol seguir tenint. Per tant, no es tracta d'un heroi, com alguns pretenen dibuixar. Li falta la visió i la missió transcendent més enllà de la necessitat de conservar-se al poder.
Els socialistes ens vàren dir que si ells guanyaven, guanyava Catalunya, i de moment, estem perdent. Han estat cinc anys de desorientació, de pèrdua de credibilitat institucional, i del valor social del catalanisme.
Si tot això, si aquesta unitat d'acció que es planteja en aquest moment perdura, el catalanisme en sortirà reforçat. Però si quan tot acabi alguns pretenen vendre'ns bou per bèstia grossa, si quan es tanqui un acord tenim la sensació que ens han tornat a prendre el pèl, aleshores, el catalanisme haurà deixat de ser transversal i transcendent. Ja no serà quelcom a respectar, sinó un instrument vençut per la praxi tàctica.
Montilla i els altres líders catalans, i especialment l'Artur Mas, han de convergir més enllà de les diferències, per fer respectar una tradició històrica, unes institucions i una llei orgànica que ens ampara. I tenir clar quin és el llindar de l'èxit, i quin el del fracàs. I si el nou finançament no limita la solidaritat d'una manera diàfana, aleshores, s'haurà fracassat.
I si tenim èxit, aleshores, el combat polític dels grans partits serà plantejar models sobre com gastar, invertir o distribuir allò que és nostre. I en això, confio molt més en Convergència. Perquè estem veient el que costa tirar endavant una infrastructura, o un equipament, o incentivar una indústria, o protegir a qui ho necessita. Perquè estem veien com s'afaiten els mitjans de comunicació públics, i com es controlen. Perquè estem veient com s'afebleix la sanitat llogant metges de fora i amb escàs currículum que ja tindríem si no els haguéssim jubilat per força. Perquè veiem com va l'educació, i quins valors s'aprimen a la nostra societat.
El que li passa a Catalunya no només és culpa dels de fora. I part de l'alentiment del país es deu a nosaltres mateixos. I a les decisions que s'han pres en aquests anys.
PAU Y CONGRESO
Nou asfalt al centre
(porto dies volent escriure això, però no volia interrompre les celebracions del 5è anniversari de Badalona Bitàcola ;))
Fa ja uns mesos que es van asfaltar alguns carrers del centre (i suposo d’altres llocs també) de Badalona. Eren carrers que estaven, francament, en un estat deplorable, amb el paviment ple de forats per on treien el cap les llambordes de sota que, antigament, havien constituït la base original.
Doncs bé, desconec quin tipus d’asfalt s’hi ha posat, però puc donar fe que:
- Ha representat una millora considerable des del cotxe estant, evitant sotracs i patacades a les suspensions
- Ha reduït el soroll del trànsit d’una manera notable, cosa que s’agraeix quan un és vianant
- Ha pràcticament eliminat les vibracions que es transmetien als edificis dels voltants, especialment quan hi passa la “tussa”, que feia tremolar les finestres i el que no eren finestres
A casa estem sobretot sorpresos (gratament, està clar) per l’efecte d’absorció de les vibracions. Es fa difícil d’explicar… i a l’hora, de comprendre, que “només” canviant el paviment s’hagi pogut fer una millora qualitativa tan substancial.
Des d’aquí, la més sincera felicitació a l’Ajuntament 
La setmana horribilis de la Casa Gran
Conec i aprecio el Felip Puig. I tothom ho sap. Ja li vaig dir que s'havia equivocat, parlant del català de Montilla, ni que fos en el context de la conya a Minoria absoluta, de RAC 1.
Opino que es va equivocar, tant en el fons com en la forma. Però deixem-ho estar, perquè s'ha disculpat sincerament i perquè el Felip que jo conec té poc a veure amb el que aquella declaració expressa.
Ara ningú no ho recorda, però cal tenir ben present l'apreci que li tenen a desenes de barris d'habitatge social, fruit del seu pas per la Conselleria de Benestar Social. Jo l'he vist i sé que s'estima de veritat moltíssima gent que, en català, no diuen ni el bon dia.
Per tant que ningú no es confongui, ni li faci tanta llenya. S'estima la gent d'aquest país, parli en la llengua que parli, i se l'estimen. I ha ajudat a construir el projecte de Casa Gran, encara que ara l'hagi vessada.
Dit això, anem a la segona part. La d'en Joan Oliver, ex-director de TV3, columnista de l'Avui, que s'ha despenjat en un article afirmant que només és català qui parla català. Se suposa que aquest periodista déu pertànyer a allò que en l'imaginari suposem que és la Casa Gran, que proposa un mateix sostre per a tots els qui se senten nacionalistes, o catalanistes.
Si ell i jo fóssim de la mateixa Casa Gran, no coincidiríem. Ho dic perquè la seva afirmació demostra l'enorme desconeixement que té de la realitat del país. És, també, una falta de respecte: als castellans que, per una cosa o per l'altra, no parlen català però se'n senten. I també ho és per a tots els militants o simpatitzants de Convergència que són castellans de parla i catalans d'ànima.
I és una falta de respecte a tot l'electorat de parla castellana que votava Pujol perquè "cuando hablaba de Cataluña, hablaba de nosotros".
L'Oliver potser creu que tot això no existeix o és molt minoritari. I no s'adona que allò minoritari, precisament, és ell i els qui pensen com ell. Per això, a la Casa Gran, li podem reservar un espai ben petit, a l'habitació dels mals endreços.
