BadaBlocs

Aquest és l'article que ahir vaig publicar a la secció d'opinió d'El Punt, Punt de Vista, a la peça que porta per nom genèric De set en set. L'article reflexiona sobre com els humans, sobretot els que manen, ens compliquem la vida.

Comments are off for this post

El Partit Popular de Badalona va aconseguir notorietat en l'àmbit nacional a les passades eleccions municipals gràcies al polèmic vídeo «7 minutos», on es barrejava el tema de la immigració amb delinqüència i seguretat ciutadana. Aquests dies, el vídeo ha estat inclòs, com explica el PP al seu web, a l'exposició internacional Spots electorals, l'espectacle de la democràcia que fins al 28 de setembre ha estat present a la Virreina.

Comments are off for this post

Vacances... sona molt bé la paraula i encara més poder-la posar en pràctica. Després d'un breu tast a l'Empordà sobretot gaudint d'una de les meves platges preferides, el Borró, a la vessant occidental de cap Ras, al terme de Colera  ; hem pogut gaudir la nostra família d'un viatge a Sicília.

  

Una setmana intensa i molt bona amb una parella d'amics de Saragossa. Dic intensa perquè hem recorregut amb cotxe bona part de l'illa, a partir de passar nit a Messina, Catània i Palerm. Les restes gregues (Siracusa, Agrigento, Taormina), romanes (... Villa Casale), els edificis decadents d'un esplendor barroc passat (impressionant a banda de Palerm i Catània, la ciutat de Noto), els indrets on va rodar-se el Padrino (Savoca), el volcà Etna... són reclams que no defrauden les expectatives. L'espectacle de la gent, el menjar ("la rivoluzione e buona pero preferisco la pasta!"), els contrastos dels paisatges i també entre els edificis imponents i la brutícia i la pobresa; com condueixen els sicilians; són d'altres elements que han enriquit les experiències del viatge. Tot i així, la bona impressió i el munt de coses que ens han quedat per veure fa que ben segur retornem a Sicília en un altra ocasió. Un destí del tot recomenable.

Unes curiositats finals: a l'anada com a la tornada vaig coincidir a l'avió amb José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, què deuria anar a fer a Palerm? Doncs, vacances... I, es més, a l'avió de tornada vaig coincidir també amb en Jordi Subirana, regidor d'Unió de Badalona.

Comments are off for this post

La senyora vivia sola en una planta baixa, a Badalona. Tenia l’única companyia d’un gos faldiller. Fa molts anys que era així. La rutina de cada dia li feia passar l’escombra per la vorera del davant de casa, i recollir el paper o les fulles i la pols que hi pogués haver. L’altra gent gran del carrer, també ho feia. Era una costum pròpia d’aquells que no havien tingut  de res i precisament d’això en feren virtut. La virtut d’esforçar-se, treballar, comptar amb el veïnat i mantenir el seu entorn ben polit.

 

No sabria dir qui ni com, ni per què es va trencar el vell veïnatge. Hem de suposar que l’arribada d’un servei municipal pagat pels ciutadans en va ser l’origen, o un d’ells. Ningú no volia, ni sabia o podia predir que allò que era bo –que pagar impostos revertís en aquells homes i dones que escombraven on abans ho feia el veïnat- acabés enfonsant la manera de viure dels veïns del lloc.

 

“Si ho fa l’Ajuntament, jo ja no ho de fer” o “jo pago impostos, ja m’ho fan”....van esdevenir frases comunes que feren possible un canvi de vida. Una comoditat que es va estendre després al manteniment d’aquell jardí, o a la cura d’aquell veí malalt. L’administració va anar cobrint tots aquells espais de veïnatge deixant despullat el terme. La gent, mica en mica, s’hi va anar acostumant. I fins i tot, l’educació dels fills va ser delegada en un sistema escolar que a més d’ensenyar lliçons havia d’ensenyar valors. Al cap i a la fi, deien alguns, “jo ja pago els meus impostos”.

 

Així, aquell petit univers de persones, famílies i veïns que netejaven i s’ajudaven en l’adversitat, va ser substituït per una filera de vivendes i blocs d’habitatges plens de gent que no es relacionava de cap manera. I d’això en van dir “progrés”. Havia arribat el progrés, la possibilitat de pagar per obtenir serveis, i de convertir-se en client i consumidor a perpetuïtat. Aleshores va canviar la lògica de les relacions humanes. Més aviat, varen desaparèixer. A partir d’aquell moment, només hi havia una propietat a defensar, i un entorn a mantenir per l’administració a través dels impostos. I hi havia tanta feina a defensar-se, que es considerava que l’educació dels fills tampoc no pertocava als pares, sinó que, com la recollida de la brossa o la neteja del carrer, també l’havia de fer l’administració.

 

Tothom es cuidava exclusivament d’allò seu. La frase “cuidi’s de les seves coses” va esdevenir la preferida per tal de deixar clar que ningú no podia ficar-se en els afers aliens. I aquest pensament va tenir tant d’èxit que, quan algú llençava un paper a terra, o no recollia els excrements del gos, naturalment deslligat, i alguna persona gran, com aquella senyora  o aquelles que havien après què era el veïnatge, els demanava o reclamava pel fet, la resposta tòpica esdevenia el “cuidi’s de vostè”.

 

I la gent gran va callar, i ja no va advertir mai més ningú del seu comportament. Les regles havien canviat, i calia veure com avançava “el progrés”. Però cada dia els impostos donaven per menys, i tothom creia que tot, absolutament tot, li corresponia a l’administració, que no donava l’abast. S’havia perdut el control. La gent només es cuidava d’allò “seu”. Aleshores, amb la gent gran muda, molts pares absents i els joves sense referents, l’administració va inventar els educadors de carrer, els agents cívics, els mediadors....però res no era tant efectiu com allò que feia la gent gran, anys ençà.

 

L’administració i els pares i mares havien de reaccionar. El fracàs escolar avançava, i això es notava en la gent jove que s’estava al carrer sense fer massa res perquè el propi sistema els havia protegit del mal de “treballar” a segons quines edats. Lentament, s’anà despertant una consciència adormida pel progrés mal entès i absurd. Que els fills s’han d’educar; que l’administració no pot fer de pares; que no tot es paga amb impostos; i que l’excessiva protecció fabrica dèspotes i maleducats.

Comments are off for this post

Cliqueu a sobre per veure les imatges més grans.

Comments are off for this post

Descobreixo, mitjançant el bloc  d'Asunción García (EUiA) que Toni Barbarà té el seu propi bloc a la xarxa, anomenat La Ratera. Barbarà va ser regidor en diversos períodes del govern de Badalona en representació del Partit dels Comunistes de Catalunya. El bloc el té en marxa des de desembre de 2007 (!!) però fins ara no l'havia detectat en aquest mar cibernètic. Els seus articles, alguns en castellà altres en català, són, com sempre, afilades reflexions en clau d'esquerra incombustible, amb interessants lectures en clau de partit. Convé seguir-lo. Comments are off for this post

No podem arribar a tot arreu. No sempre la Guàrdia Urbana pot atendre les queixes que rep per festes sorolloses que molesten els veïns els caps de setmana. Les múltiples actuacions que a aquelles hores ha de fer a vegades ho impedeixen. Però les queixes dels veïns no queden en un calaix. En fem un seguiment, i durant la setmana mirem de visitar els pisos que han protagonitzat algun conflicte d'aquest tipus. Ho fem quan els qui hi viuen estan en millors condicions d'escoltar. Així s'hi pot raonar millor, i els resultats són més efectius. Penjo un article de La Vanguardia d'avui que en parla.



Comments are off for this post

Aquest és l'article que avui he publicat a la secció De set en set del diari El Punt.
L'article critica la postura d'Iniciativa de retirar la petició de compareixença al Congrés del president Rodríguez Zapatero i ironitza sobre l'inexistent front català pel que fa a la negociació del finançament a Madrid.
Per saber més sobre la notícia que motiva l'article: El Punt, Vilaweb, Avui.
La il·lustració de l'article és del genial Jap i la va publicar ahir El Punt. Comments are off for this post

Ahir vaig anar al Palau de la Virreina, aconsellat per un amic a qui li agrada la comunicació política, a veure una exposició titulada  "spots electorals, l'espectacle de la democràcia" www.bcn.cat/virreinacentredelaimatge .
Vaig passar gairebé dues hores consumint anuncis polítics de tot tipus, nacionalitat i ideologia. Ho vaig fer pràcticament sol. Però vaig disfrutar veient com a tot arreu, la política incorpora la creativitat a l'elaboració dels seus missatges, cada vegada més simples.

De tot el que vaig veure, se n'ha editat un llibre amb quatre dvd's, amb l'agradable oportunitat de triar-ne l'edició catalana-anglesa, o la castellana-anglesa.

Hi ha molts anuncis que m'agraden, i és impossible descriure'ls. No és per això que faig aquest post. El faig per dir que, més enllà dels anuncis, bons o dolents, la confiança i el vot te'l guanyes al carrer. I que no hi ha spots que canviïn aquesta realitat.

Obama, per exemple, que ha fet uns spots rodons, i una gira europea mediàtica i triomfal, ja va enrera de McCain. Els analistes ho atribueixen precisament a la seva sofisticada campanya, que agrada molt als rics creatius de Manhattan, però que no connecta prou amb l'Amèrica real.

Tornant a l'exposició, hi he trobat a faltar, o en tot cas m'agradaria saber, quina relació hi va haver entre alguns spots magníficament produïts i el seu efecte electoral real. Sense negar la seva importància, insisteixo només a dir que el vot de la gent es treballa al carrer, i que si a més després hi ha diners i creativitat, els spots poden ajudar, però que no són decisius.

Als polítics, la gent no ens compra per internet, ni en un "teletienda". La gent ens vol veure més a prop. Aquests dies m'he confirmat en aquesta creença visitant persones de Badalona que m'havien requerit per una o altra raó.

Hi he anat a les hores que diuen que passen les coses que m'han volgut explicar. No sé quantes, quan ni si les podrem resoldre, però queda clar que el contacte val la pena i que es poden intercanviar impressions que et permeten seguir estimant la teva feina i, en el meu cas, renovant la vocació que tinc de procurar servir d'alguna cosa sense alllunyar-me de la realitat.

Comments are off for this post

Aquest és un article publicat al conjunt de les edicions d'El Punt el 18 d'agost a la secció d'opìnió De set en set. Els xinesos són tant ordenats que fins i tot programen les manifestacions a hores convingudes i en llocs predeterminats. Un ciutadà xinès s'ho va creure i ha acabat engarjolat.
Comments are off for this post