BadaBlocs

Altra vegada per reblar encara més l'admiració que li tinc. Altra vegada per explicar què fa que un home sigui excepcional. Què fa que la gent l'estimi, el consideri i estigui disposat a seguir-lo.

Jordi Pujol va ser divendres a Badalona, i ahir també. Divendres, convidat per l'associació de veïns del front marítim, una entitat jove nascuda a l'entorn del nou barri que abraça el port. I també per ser al barri de La Pau, convidat per l'associació de veïns més antiga de la ciutat. El més nou i el més vell, interessats a rebre el President Pujol i a saludar-lo. A la Pau, des de la discrepància ideològica, però amb el respecte i la consideració que es té a qui se sap que, per sobre de tot, tenia el país al cor i al cap.

Al Front Marítim, des de la independència política d'una entitat que vol prestigiar-se i exercir d'entitat de la ciutat més enllà de la defensa del propi entorn.

En ambdós llocs, Pujol estigué atent, distès, curiós de tot i de tothom. El President, encara avui, pregunta. I pregunta, i pregunta. I lliga caps, i explica anècdotes, i sap conduir una conversa, i transmet passió, i humilitat. I parla de valors, i no jutja.

Pujol va ser en aquests dos barris, simplement, perquè li vàrem demanar que hi anés. No ens va preguntar si hi trobaria molta o poca gent, o si serien o no de la seva corda. El President va dir que sí perquè li agrada la gent, els barris, el país. I té 79 anys, i no se'n cansa mai. I va ser content de ser a un barri que no havia trepitjat mai, i d'escoltar tot allò que li deien els qui mai no el votaren. I fou feliç visitant l'Anís del Mono, i aprenent del que li explicava el seu gerent a qui, més tard, visibilitzà davant l'auditori tot dient : "Saben per què aquesta empresa ha durat cent anys? Per la passió que hi posen persones com el seu gerent? Saben per què el país ha anat endavant? Pel mateix". Pujol en estat pur.

Com diumenge, que l'hem vist al comiat que s'ha fet a l'Elisa Reverter a Can Butinyà, en un acte modest de record que aplegava els qui més l'estimaren. Allà, barrejat entre nosaltres, ha dit que mai no es perdi l'esperit de les persones com l'Elisa. L'optimisme, la rebel·lia, la capacitat d'arriscar i de lluitar per alguna cosa transcendent. I l'amor pel país i la seva gent.

Pujol, que divendres va saludar tothom a qui va trobar, amb la mateixa deferència i la mateixa actitud, se'n va anar capficat perquè havia hagut de dir que no a la noia de la Televisió que volia preguntar-li per l'acte. Arribava tard, massa tard. Després em va dir que li digués que li havia sabut greu no atendre-la. Ho faig ara, per reblar el que explico amb la certesa d'una actitud que traspassa el comú de la política, tal i com avui la coneixem.

Comments are off for this post

Bé, hores d’ara suposo que no escric res de nou: L’ajuntament ha iniciat el procés de requalificació d’un terreny de Canyet que pertany a la Penya.

La història té història. Al desembre de 2006 la Penya va comprar un terreny a Canyet (als voltants de la masia de Can Mora), un terreny qualificat com a agrícola. Per a que comprava la Penya un terreny agrícola? Doncs per demanar la requalificació, vendre-ho i guanyar diners amb ell.

Ara ha arribat el moment, la Penya ha trobat un comprador (una escola propera a l’Opus i que fa separació de sexes a les aules) i, per tant, ha demanat la requalificació dels terrenys.

Alguns apunts:

• Estem parlant d’una escola amb capacitat per a 1.400 alumnes… Què és de suposar que, donat que seran pocs els nens de Canyet que la facin servir, aniran en cotxes particulars. Però l’accés amb vehicle particular és complicat i, si no es fa res, generarà problemes de trànsit. D’on sortiran els diners per evitar aquests problemes?
• L’ajuntament sembla disposat a donar el vist i plau a l’operació. Segons El Punt, l’alcalde, Jordi Serra ha dit: Com a alcalde tinc l’obligació d’ajudar la Penya. Doncs em sembla que equivoca, la obligació de l’alcalde és defensar els interessos de la ciutat, no els d’una entitat privada, com la Penya (o com el FC Badalona). Malament anem si el nostre alcalde no té clares les prioritats derivades del càrrec.
• ICV-EUiA està en contra de l’operació, tot i que, del que he pogut llegir, no em queda clar de què estan en contra, si de la requalificació o si de que s’instal·li allà una escola que fa separació dels alumnes pel seu sexe. En qualsevol cas, cal destacar que el cap de llista d’ICV-EUiA, en Carles Sagués és membre del consell d’administració de la Penya. Crec positiu que hagi posat per davant el que suposo creu millor per la ciutat, abans que els interessos de la Penya. L’alcalde també hauria de mirar-ho d’aquesta manera…
• Si ara se li fa aquest favor a la Penya, quan trigarà en comprar un altre terreny forestal o agrícola per tal de demanar la requalificació?
• Si l’actuació prospera, ICV-EUiA presentarà al·legacions perquè la ciutat hi guanyi d’una manera o una altra. Pel convergent Ferran Falcó, la clau de l’operació rau en el benefici que la ciutat en pugui treure, que ara per ara no s’ha negociat. Mateu Chalmeta (ERC) es manifesta en la mateixa línia. «Ens hem de fer una pregunta i trobar-hi la resposta: la ciutat què hi guanya?». I en Xavier Albiol (PP) diu: és garantir que es compleix la legalitat i assegurar-se que l’operació comporta beneficis per al barri de Canyet.. No sé de quina manera pot treure beneficis la ciutat de Badalona amb aquesta operació, m’agradarà veure-ho.
• La “qualificació” dels terrenys… Només serveix per facilitar l’especulació d’aquells que es poden permetre el luxe de demanar requalificacions?

Em costa d’entendre que la ciutat hagi de cedir res per tal que uns senyors puguin guanyar unes quantitats de diners exagerades. Per molt que siguin excepcionals jugant al bàsquet.

Més informació:

• Els terrenys de la discòrdia al Google maps (si he entès bé les informacions publicades)
• Informació a El Punt: Badalona requalifica un solar a Canyet per posar-hi una escola diferenciada.
• Més informació a El Punt: Els partits reclamen beneficis per a la ciutat a canvi de requalificar Can Mora.
• Hospitabulis: Els ases d’en Mora (II)
• Pla del micaco: “Alguna cosa fa olor de podrit a Badalona”

Actualització 30/4/08: Més opinions i no cal dir que totes contràries a l’operació:

• Andreu Mas: L’etern salvament de la Penya
• Jaume Oliveras: Tot llepant, es menjaren el bou
• Cosme Modollell: LA PENYA, UN POU SENSE FONS?

Comments are off for this post

Estado de alarma (Editorail de El País, 25-04-09)

Los cuatro millones de parados confirman el fracaso de la gestión política de la crisis

El escalofriante dato de que en el primer trimestre de este año se han superado los cuatro millones de parados, una cantidad nunca vista en España, y el hecho de que haya más de un millón de familias con todos sus miembros en paro, es razón suficiente para suponer que la gestión política de la recesión económica ha constituido hasta el momento un sonoro fracaso.

La principal tarea asignada por la ciudadanía desde que arrancó la crisis al equipo económico del Gobierno consistía en evitar el desempleo masivo y los perniciosos efectos sociales -como la depauperización y un probable aumento de la delincuencia- que se derivan del hundimiento del empleo; pues bien, en un solo trimestre el paro ha aumentado en más de 800.000 personas y en tres meses la tasa de paro está 1,5 puntos por encima de lo que preveía el Gobierno para todo el año.

El mercado de trabajo está en situación de emergencia y la credibilidad de las previsiones económicas del Ejecutivo se ha esfumado.

Las causas de este fracaso y de la alarma que cunde entre los ciudadanos, sobre todo entre los afectados por el crash laboral, se resumen en dos. La primera es el tenaz negacionismo del Gobierno, empeñado durante muchos meses en minimizar la profundidad de la crisis financiera y el alcance de la recesión. Este negacionismo, en el que ha sido especialmente activo hasta hace exactamente dos días el ministro de Trabajo, Celestino Corbacho, alentado por el desconcertante optimismo del presidente Rodríguez Zapatero, ha favorecido que no se tomen decisiones preventivas sobre un eventual hundimiento del empleo.

Hoy, cuando ya se ha hundido, el equipo económico no tiene todavía un plan articulado para crear empleo y evitar la caída de una parte de los parados en la miseria.

La segunda causa hay que buscarla en las balbuceantes medidas de estímulo de la demanda. El Gobierno ha combinado medidas erróneas -como la tristemente famosa paga de 400 euros- con otras más acertadas.

Pero incluso las más correctas se han estropeado por una gestión política desmañada. El plan de inversión municipal de 8.000 millones de euros era una buena idea, pero los ministerios se encargaron de diluirla al renunciar a cualquier tipo de análisis previo de los proyectos de inversión. Parte del dinero se ha perdido en gastos poco rentables en empleo o simplemente disparatados.

Las consecuencias del negacionismo y de la gestión negligente de los planes económicos han llevado al mercado laboral español a una crisis difícil de mejorar y con unas consecuencias políticas que pueden ser devastadoras. Aunque se cumplan las predicciones de que cuanto más rápido sea el ajuste laboral más rápida será la recuperación, y no se alcance en 2009 el borde del abismo de los cinco millones de parados, el problema que se plantea en el horizonte es que la economía española tendrá que convivir durante largo tiempo con tasas de desempleo de entre el 18% y el 19%, a pesar de que vuelva a tasas positivas de crecimiento.

El colapso bancario, la debilidad de la demanda y la falta de un modelo de crecimiento que releve al ladrillo impedirán que la actividad absorba el empleo destruido hasta ahora. Lo más probable es que en las elecciones de 2012 las tasas de crecimiento serán tan modestas que la tasa de paro no será muy inferior al 18%.

Rodríguez Zapatero y su equipo económico todavía están a tiempo de recuperar la iniciativa con un amplio plan económico que incluya nuevos planes de inversión pública adecuadamente gestionados, avales que permitan a los entes públicos pagar a los proveedores, una resolución firme de la crisis que afecta a bancos y cajas -liquidando las que no resulten estratégicas para el sistema-, una ampliación inmediata de la cobertura de desempleo y un plan de acción concertada con las comunidades autónomas.

Pero para que los agentes económicos y los ciudadanos confíen en que el Gobierno es capaz de una acción enérgica, es imprescindible que el Gobierno abandone de una vez por todas ese optimismo congénito que distorsiona las previsiones económicas y las previsiones de los inversores. Por el buen camino va la vicepresidenta de Economía cuando anuncia que queda margen financiero para establecer nuevos planes económicos para estimular la demanda; pero se equivoca cuando asegura que a partir de abril el empleo caerá con menor intensidad. Ésta es, para el presidente y para la vicepresidenta Elena Salgado, la hora más decisiva; la hora de no cometer más errores.

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Estado/alarma/elpepiopi/20090425elpepiopi_1/Tes

Comments are off for this post

Quan un col·lectiu humà es planteja reptes sempre hi ha un cert punt d’inseguretat, de dubte sa i, en certa manera de vertigen. Suposo que la seguretat al 100% no existeix mai i sempre queda una mica de dubte a l’hora de llençar-se a la piscina. El dubte és sa i, fins i tot, la por és necessària per a plantejar-se segons quins reptes.

En la nostra acció política tots ens hem preguntat si estàvem preparats per fer el següent pas, bé sigui muntar un Correllengua a la nostra ciutat, bé sigui obrir un Casal, començar la publicació d’una revista, muntar una assemblea de joves, presentar-nos a unes eleccions locals o, a nivell més personal, entrar a militar en un lloc o un altre. Sovint se’ns obre als peus l’abisme humà de la inseguretat. Seré capaç? Serem capaços?

M’imagino que els bolxevics devien sentir també aquest dubte el 1905 i el 1917, que els irlandesos del Sinn Féin i l’IRA devien tenir tres quartes parts d’aquest sentiment davant dels fets de Pasqua de 1916 i que els « 82 pirats » que es van enfilar al Granma el novembre de 1956 tampoc no les devien tenir totes. Tampoc la desena de joves bascos que van fundar l’independentisme modern al seu país i que van acabar empunyant les armes ho devien tenir senzill… i de preparats, de ben segur que no ho estaven.

Segur que de tots aquells fets en devien poder extreure alguna conclusió, augmentar la seva experiència i afinar els seus anàlisis. I anant a casa nostra, aquells que ara fa 30 anys van muntar una organització per a practicar la propaganda armada, no devien tenir tanta preparació com els seus (els nostres) enemics: l’exèrcit, l’estat i tots els poders fàctics, regionals i estatals. En tots els casos, però, trobem un denominador comú fruit del seu compromís amb la causa que defensaven: l’esperit de sacrifici i de superació i la capacitat d’assumir reptes.

Explico tot això perquè sovint em trobo amb un sentiment d’inferioritat molt extès entre la militància, entre aquelles persones que lluiten per un món i un país millor. Aquest complexe és, per mi, un reflex de la lluita ideològica que sobre nosaltres practiquen. El bombardeig ideològic constant fa que ens sentim impotents davant tot el seu entramat i ens costa molt de veure’n les escletxes. Sentim que no podem respondre tècnicament a moltes qüestions i ens costa veure que el fons d’aquestes no és tècnic si no polític.

Comments are off for this post

Avui fa 29 mesos (dos anys i cinc mesos) -el temps passa molt ràpid- que vaig iniciar l'aventura d'escriure aquesta mena de dietari d'idees badalonines a la xarxa. El 2 de novembre de 2006 publicava Gairebé res canvia a Badalona a les eleccions al Parlament i començava a caminar. Han estat, fins al dia d'avui, 390 post, que han rebut 472 comentaris i que han aportat a aquesta bitàcola 100.136 visites. Avui vull aprofitar per agrair als lectors d'aquest bloc personal el seguiment que en fan, els comentaris i les crítiques; tot és ben rebut. Com a curiostat, en tot aquest temps, les entrades més llegides són: Ciutadans es presenta el 23-F (1530 visites), Els "líders" del Partit de la Ciutadania a Badalona? (1174 visites), Albert Rivera, en pilota picada (1056 visites) i Manifest cívic per canviar el govern de Badalona (1012 visites). Continuaré escrivint sobre la ciutat, especialment sobre la política municipal en aquest bloc, per bé que en tinc dos més d'oberts als Blogs d'El Punt: El tercer home, de política catalana i temes de país, i Planeta Països Catalans, dedicat a la recerca de la ciència-ficció feta a Catalunya i en català (una recerca gens fàcil). Tres blocs diferents que alhora es complementen. Un cop més, gràcies pel vostre suport.

Comments are off for this post

Comments are off for this post

Aquest és el primer Sant Jordi per a Nautilus, Comunicació i Cultura. És un dia especial pel que significa per a totes les persones que ens dediquem, en major o menor mesura -en el nostre cas en menor- al món editorial i als que ho fem en la doble condició d'autors i editors. La presentació dimarts del llibre de Banyoles en una plaça on som nous va ser força reeixida: una cinquantena de persones ens van fer costat i vam poder explicar el nostre projecte editorial i els motius que ens han portat a escriure sobre una ciutat tan especial i magnífica com Banyoles. El llibre està tenint aquests dies una molt bona acceptació a les llibreries i nosaltres tenim la satisfacció de la feina ben feta i del reconeixement cívic. Gràcies a tota la gent que ho fa possible. Ara el pròxim repte el tornem a tenir a Badalona, però d'això ja en parlarem...
A la fotografia, d'esquerra a dreta: Roger Zamorano, vicepresident de la Diputació de Girona; Miquel Noguer, alcalde de Banyoles, i jo mateix. La foto és d'un bon amic, en Joan López. Comments are off for this post

Comments are off for this post

Aquest és l'article que avui he publicat a la contraportada d'El Punt. Està dedicat a l'anunci de l'alcalde de Badalona de buscar un consens social i polític sobre la construcció o no del canal del port. A l'article mantinc que Jordi Serra busca una sortida per poder canviar de posició respecte el que va dir fa un any i posicionar-se ara a favor de mantenir el canal. Comments are off for this post

Barcelona - La Plataforma de Afectados por las Hipotecas, constituida el pasado mes de febrero y que agrupa ya a más de 200 hipotecados, ha trasladado a la Ministra de Vivienda y demás representantes de las administraciones el manifiesto en el que se denuncia la situación de miles de personas que están siendo desahuciadas por entidades financieras. En el manifiesto, que adjuntamos, también se Comments are off for this post