Archive for Octubre, 2009
Per publicar això millor que no haguessin pubiqucat res… Tot un muntatge disenyat per a ingenus.
Per llegir el contingut de la resolució cliqueu: http://www.boe.es/boe/dias/2009/10/15/pdfs/BOE-A-2009-16468.pdf
Contundent Xavier Trias.
El absentismo laboral, el agujero negro de la función pública.
En Italia, el Parlamento se ha tomado la cuestión muy en serio y, recientemente, ha aprobado un nuevo código disciplinario para sancionar con el despido directo a los funcionarios que acumulen más de tres ausencias injustificadas en un plazo de dos años. Con esta nueva normativa los altos cargos o funcionarios, que tengan a otros empleados públicos bajo sus órdenes, también podrán ser duramente sancionados si no colaboran o no informan de las infracciones cometidas en su departamento.
Al respecto de esta iniciativa, que proviene del país vecino, mi pertenencia al colectivo de funcionarios españoles, en este caso al catalán, y más concretamente al de Badalona, me permite asegurar que en España, el de los funcionarios, es un sector que, como tantos otros, se encuentra plagado de buscavidas que se aprovechan de la picaresca, beneficiándose de un puesto de trabajo, a-normalmente intocable y descaradamente vitalicio, con el agravante de que los sueldos de los funcionarios provienen del esfuerzo de todos los ciudadanos que rigurosamente pagan sus impuestos.
Los vagos, improductivos y escaqueados; los que se quedan en casa sin motivo alguno; y sobre todo los que mienten en las justificaciones de inasistencia al trabajo, a quien realmente están perjudicando con su actitud es al conjunto de los funcionarios, no sólo por el deterioro en la imagen que ello provoca, sino porque el absentismo redunda en una merma de productividad que se torna letal para el sistema productivo.
En este sentido, la sociedad española a la que yo me sumo, está harta de la impunidad y de la indefensión ante un sector privilegiado y demanda un cambio en la normativa, esencial para el buen funcionamiento de la administración. Lo que no es de recibo es que legislatura tras legislatura, el colectivo de los funcionarios se haya convertido en una especie de lobby dirigido por algunos sindicatos, con la fuerza suficiente para manipular la voluntad de los gobiernos, en detrimento del interés general.
Aplaudo, por tanto, la valentía de los italianos, por dar una respuesta a un clamor social, y espero que, por lo menos, Cataluña sepa reaccionar para ser pionera en una legislación que dignifique la profesión de funcionario, de manera que el trabajador que cumpla bien y se esfuerce sea recompensado y pueda exigirlo legalmente, y el que se aproveche de su puesto de funcionario, no se vea amparado por la impunidad y la sobreprotección sindical y sea igualmente despedido en base a la misma ley.
Lorenzo Merchán (publicado en la revista EL TOT)
Ser más iguales para ser más libres (Lorenzo Merchán)
Las personas, al nacer, no se incorporan a la vida acompañadas de un libro de instrucciones en el que se les asigna, en función del género masculino o femenino, unas determinadas funciones, derechos y obligaciones.
Es durante el proceso de crecimiento y maduración donde el papel de padres y educadores, junto al entorno social, imprimen el carácter y la manera de actuar frente a los demás, de ahí que sea tan importante que, desde el primer minuto, se eliminen todas las connotaciones negativas ligadas a la condición sexual.
También, por su capacidad de influencia, los medios de comunicación ejercen un papel clave en la propagación de los fundamentos de la igualdad, de manera que la renuncia a esta exigencia, en favor de los ránquines de audiencia constituye una de las peores lacras de la actualidad, motivo por el cual debemos estar alertas para denunciar la propagación y el fomento de la desigualdad en cualquier medio de difusión.
De igual manera, desde el punto de vista normativo, el fortalecimiento y la defensa de las bases para que el binomio familia-escuela resulte clave en la transmisión de los valores igualitarios entre niños y niñas, deberían ser considerados como aspecto básico y fundamental en las leyes educativas.
Porque la defensa de nuestros derechos empieza por el respeto hacia los derechos de los demás, nadie, por haber nacido hombre o mujer, tiene derecho a imponer al otro una determinada manera de hacer o a eximirse de sus responsabilidades.
Ser más iguales nos hace más libres e independientes pero a la vez contribuye a mejorar la convivencia, algo de lo que adolecen muchas de las actuales relaciones familiares, laborales y sociales, enmarcadas todavía en las viejas concepciones que otorgan a la mujer un rol servicial y al hombre el receptor de sus servicios.
Contrariamente, la educación debe girar en torno a la persona y no sobre el género, para que desde bien pequeños, los niños aprendan y asuman, dentro de la normalidad más elemental, que tanto la interdependencia como la autosuficiencia, se consiguen en la práctica desde el reconocimiento y el respeto hacia los derechos de los demás.
Nadie es mejor ni más que nadie por haber nacido hombre o mujer. Es hora ya de hacer tabla rasa para que ninguna persona sienta ninguneada su existencia por el estigma de su nacimiento y de que la educación en la igualdad vaya acompañada no sólo de proclamas sino también de su cumplimiento real en la práctica.
(Artículo publicado en la revista EL TOT)
aparcamientos
Hola tenia ganas de comentar el tema de los coches aparcados los Domingos junto al campo de futbol del badalona,es increible por los problemas que puedan traer pero a la guardia urbana les da igual ,hasta que un dia pase algo fuera de lo común y entonces vendrán las quejas .
Donde manda patrón no manda marinero .
Amigo dime algo ya que te interesas por lo que escribimos ,un salido
Comments are off for this postAL SEU ÚLTIM ARTICLE, FERRAN FALCÓ FA SERVIR EL CONTINGUT D’UNA TRUCADA TELEFÒNICA PER POSAR DE MANIFEST L’INCIPIENT AUGMENT DEL FRAU FISCAL, MOLTES VEGADES LLIGAT A L’I INCIVISME.
Farem ficció de l'interlocutor i l'adreça donada, però ahir em va trucar una persona per explicar-me que al seu bloc d'habitatges hi ha uns veïns, coneguts per tothom per la seva actitud vital incívica, que passen pels habitatges per vendre menjar, sabatilles, i altres objectes de dubtosa procedència.
M'ha dit que són dels qui viuen a l'habitatge de lloguer amb preu reduït per la seva situació social, però que són també els qui cobren diferents pensions no contributives i altres ajudes socials de les que disposa el nostre sistema de cobertures. Diu que són, també, els qui embruten, fan escàndols i criden al carrer pertorbant la convivència. I diu que no pot entendre com mentre l'interlocutor es lleva a les quatre del matí per treballar i poder pagar religiosament el seu lloguer i les despeses de la comunitat, hi ha d'altra gent que ni es lleva ni paga la comunitat ni -no ho sap- probablement el lloguer social que li ha estat atorgat.
Això passa, passa aquí, i és un tabú que ningú no s'atreveix a entomar perquè es considera un mal menor o un dany colateral al sistema. Però la gent té dret a viure dignament i a ser respectada. I la gent que paga i contribueix en la mesura del seu esforç a la comunitat a la qual pertany, té dret a què es revisi si la justícia social que tots defensem i que pregona genèricament el nostre sistema, no pot acabar esdevenint injusta quan se'n fa un abús i es converteix en una manera de viure del sistema sense contribuir-hi ni tant sols amb la dosi de civisme i respecte pels altres que tocaria.
Defenso la solidaritat i la compassió amb els més desvalguts, defenso la justícia social i el donar oportunitats i suport als qui no se’n poden sortir sols. Però també defenso una societat exigent i autoexigent amb els deures de tots plegats. Alguna cosa fem malament si l’assistència esdevé el modus vivendi permanent d’algú.
I no es tracta de buscar culpables, sinó de parlar de deures per no pervertir els drets.
Una conversa real
Farem ficció de l'interlocutor i l'adreça donada, però ahir em va trucar una persona per explicar-me que al seu bloc d'habitatges hi ha uns veïns, coneguts per tothom per la seva actitud vital incívica, que passen pels habitatges per vendre menjar, sabatilles, i altres objectes de dubtosa procedència.
M'ha dit que són dels qui viuen a l'habitatge de lloguer amb preu reduït per la seva situació social, però que són també els qui cobren diferents pensions no contributives i altres ajudes socials de les que disposa el nostre sistema de cobertures. Diu que són, també, els qui embruten, fan escàndols i criden al carrer pertorbant la convivència. I diu que no pot entendre com mentre l'interlocutor es lleva a les quatre del matí per treballar i poder pagar religiosament el seu lloguer i les despeses de la comunitat, hi ha d'altra gent que ni es lleva ni paga la comunitat ni -no ho sap- probablement el lloguer social que li ha estat atorgat.
Això passa, passa aquí, i és un tabú que ningú no s'atreveix a entomar perquè es considera un mal menor o un dany colateral al sistema. Però la gent té dret a viure dignament i a ser respectada. I la gent que paga i contribueix en la mesura del seu esforç a la comunitat a la qual pertany, té dret a què es revisi si la justícia social que tots defensem i que pregona genèricament el nostre sistema, no pot acabar esdevenint injusta quan se'n fa un abús i es converteix en una manera de viure del sistema sense contribuir-hi ni tant sols amb la dosi de civisme i respecte pels altres que tocaria.
Defenso la solidaritat i la compassió amb els més desvalguts, defenso la justícia social i el donar oportunitats i suport als qui no se’n poden sortir sols. Però també defenso una societat exigent i autoexigent amb els deures de tots plegats. Alguna cosa fem malament si l’assistència esdevé el modus vivendi permanent d’algú.
I no es tracta de buscar culpables, sinó de parlar de deures per no pervertir els drets.
Tancar la fractura digital
"Jo també vull fer un clic” és el nom d’un projecte elaborat per l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de Badalona que ha estat reconegut com el tercer millor projecte de l’Estat en noves tecnologies i societat de la informació. El Ministeri d’Indústria ens ho ha reconegut amb una subvenció de 174.000 euros, equivalent al 80% del cost d’un projecte que, elaborat amb imaginació i ganes, pretén contribuir al tancament de la fractura digital que existeix a Badalona.
En aquest enllaç i en aquest altre (web de l’Ajuntament) s’expliquen les característiques del projecte. Per resumir, hem apostat per una proposta que consisteix a instal•lar 100 punts d’accés a internet en 5 centres cívics de la ciutat, que els ciutadans podran utilitzar de forma gratuïta. A més a més, la tecnologia triada està pensada per a fer que l’usuari pugui tenir el seu “ordinador virtual”, ja que tindrà l’opció de desar arxius i instal•lar programes en el seu propi perfil, com ho faria en un ordinador personal.
Avui hi ha molta gent que no té accés a internet ni possibilitats de comptar amb ordinador personal a casa. Per les raons que sigui –econòmiques, generacionals, etc.- hi ha moltes persones –joves i grans- que no poden tenir accés a instruments que ja són essencials en una societat que s’estructura precisament al voltant de l’ús de les noves tecnologies i l’intercanvi d’informació. Hi ha una fractura digital que cal tancar, que cal reduir per evitar que hi hagi gent que es quedi enrere a causa de dificultats per accedir a un entorn que encara requereix comptar amb uns recursos econòmics significatius i amb una formació adequada.
A aquestes persones és a qui va dirigit el projecte que ahir vaig presentar públicament. Amb aquests punts d’accés lliure a internet, amb els cursos de formació, i amb l’opció de comptar amb un “ordinador virtual”, hem pensat que fèiem una contribució prou bona a la reducció de la fractura digital. Hem pensat que fèiem possible que qui no pugui pagar la quota d’internet o la compra d’un PC, tingui una opció per introduir-se en un entorn cada vegada més estès i necessari.
Si volem que la nostra societat avanci, no ens podem permetre que hi hagi persones que es quedin enrere en un aspecte tan essencial com aquest, per una falta de recursos o per una manca de formació. Amb projectes com aquest, les administracions públiques ajudem a lluitar contra un nou tipus d’exclusió social, com també ho haurien de fer –i no ho fan prou- unes companyies telefòniques que continuen posant quotes de connexió a internet inaccessibles per a una part important de la població. El mercat és lliure, la competència és bona, però en mercats estratègics com aquest, cal que qui hi participa entengui que el servei ha de ser accessible al major percentatge de població possible. I és evident que, amb quotes de 70 o 80 euros al mes (és a dir, fent pagar al voltant dels 1.000 euros l’any), això és molt difícil per als milers de famílies que amb prou feines arriben a finals de mes.
Comments are off for this post
