Archive for Gener, 2010
FC Badalona i l’SGAE
L’SGAE ha demanat al FC Badalona que pagui per la música que posa al seu camp, inclòs l’himne de l’entitat. Per aquest motiu el club a decidit deixar de posar tot tipus de música, inclòs l’himne.
Ho expliquen a una nota de premsa.
Actualització 4/02/2010: Marga als comentaris enllaça a un interessant article d’El Punt on es dóna a conèixer l’opinió dels autors de l’himne del FC Badalona: Dos dels tres coautors de l’himne del Badalona es desvinculen de la demanda pels drets d’autor. No acabo d’entendre com és que el FC Badalona va encarregar un himne sense pagar res per ell, ni tampoc perquè aquesta pretensió de que es pagui cada cop que es posi. Una situació força rara, la veritat.
Comments are off for this postLlums de leds
Fa uns dies em vaig fixar que havia, al carrer d’Eduard Flo (just a l’entrada principal de l’edifici del Viver), dues faroles que funcionaven amb leds.
La utilització de leds per a il·luminació està avançant molt ràpidament i no m’estranyaria que deixés obsoletes a les llums fluorescents (les que ara ens venen com a de baix consum), donat que tot i que encara són molt cares, la seva llarga durada i la cada cop millor il·luminació que proporcionen fan que siguin una molt bona alternativa a l’hora d’il·luminar qualsevol lloc.
Bé, dons resulta que avui m’he adonat que hi ha més faroles d’aquestes al mateix lloc, és a dir, que s’ha ampliat el nombre de faroles de leds al mateix carrer.
Desconec si és una prova pilot limitada o si l’ajuntament s’està pensant seriosament el passar-se a la tecnologia de leds per il·luminar els carrers. Però m’agrada la iniciativa.
A continuació una fotografia de quan només hi havia dues faroles de leds. Destaca la diferència de color de les faroles actuals de vapor de sodi de color taronja, amb les blanques-blavoses de leds.
ZP, lost in translation
Els diaris espanyols han estat prou amables amb Zapatero. Cap d'ells, em sembla, s'ha fet ressó de la buidor de la cambra en el moment en què va intervenir, davant un centenar escàs de diputats, la majoria espanyols. Zapatero no té crèdit, ni gràcia. Ho lamento, sincerament. Em sap greu que Espanya tingui un president que s'ha demostrat, que demostra cada dia, que no pot portar les regnes del seu país. Ja sé que el pitjor és a l'altra banda, però això no treu raons al fet que a l'Estat hi ha un govern que no va, que nega la realitat, i que passa dies enlloc d'empényer.
No es creien la crisi, i no es creuen ara l'FMI, que els diu que seran els darrers a sortir del forat. No sembla que s'atabalin quan els experts assenyalen que cal intervenir l'economia espanyola o, directament, quan es diu que potser hauria de quedar fora de la Unió.
Ara ens proposen jubilacions als 67 anys, enlloc de prohibir les pre-jubilacions escandaloses. Fan propostes en un marc que no existeix, perquè les empreses no volen gent de tanta edat. La jubilació ha d'estar regulada, en topalls mínims i màxims d'edat, i ha de ser universal en tota la població activa. Si enlloc de voler augmentar dos anys la cotització, limitessin les pre-jubilacions, ja ho tindrien resolt. I sobretot, el que els hauria d'importar, no és quan ens jubilarem, sinó si podrem jubilar-nos en estar ocupats.
Crear ocupació, doncs, esdevé o hauria d'esdevenir la única prioritat d'un govern perdut que no dóna confiança.
ZP, lost in translation.
Els diaris espanyols han estat prou amables amb Zapatero. Cap d'ells, em sembla, s'ha fet ressó de la buidor de la cambra en el moment en què va intervenir, davant un centenar escàs de diputats, la majoria espanyols. Zapatero no té crèdit, ni gràcia. Ho lamento, sincerament. Em sap greu tenir un president que s'ha demostrat, que demostra cada dia, que no pot portar les regnes del país. Ja sé que el pitjor és a l'altra banda, però això no treu raons al fet que tenim un govern que no va, que nega la realitat, i que passa dies enlloc d'empényer.
No es creien la crisi, no es creuen ara l'FMI que els diu que seran els darrers a sortir del forat. No sembla que s'atabalin quan els experts assenyalen que cal intervenir la nostra economia o, directament, quan es diu que hem de quedar fóra de la Unió.
Ara ens proposen jubilacions als 67 anys, enlloc de prohibir les pre-jubilacions escandaloses. Fan propostes en un marc que no existeix, perquè les empreses no volen gent de tanta edat. La jubilació ha d'estar regulada, en topalls mínims i màxims d'edat, i ha de ser universal en tota la població activa. Si enlloc de voler augmentar dos anys la cotització, limitessin les pre-jubilacions, ja ho tindrien resolt. I sobretot, el que els hauria d'importar, no és quan ens jubilarem, sinó si podrem jubilar-nos en estar ocupats.
Crear ocupació, doncs, esdevé o hauria d'esdevenir la única prioritat d'un govern perdut que no dóna confiança.
“Nudo en la garganta” (…ideologías a parte).
Me quedo con uno de sus comentarios:
"EL LÍMITE DEL MIEDO ESTÁ EN LA DIGNIDAD".
Les cataractes dels miops (2)
Ahir es va celebrar el ple municipal. Finalment, el PP va presentar una moció demanant que l’Ajuntament enviï al Ministeri de l’Interior “fitxers genèrics” del padró relatius a persones immigrants. La moció es va rebutjar, entre altres raons perquè l’Ajuntament ja cedeix dades del padró sobre un individu quan un cos policial les sol•licita per raons de seguretat o per necessitats d’una investigació policial.
El PP va presentar la moció per oportunisme. Per tenir l’oportunitat de desplegar el discurs en matèria d’immigració que darrerament ha intensificat.
Però sobretot va posar de manifest la miopia absoluta del PP en aquestes qüestions. Fa uns dies el PP va demanar que no s’empadronés els immigrants sense papers. I uns dies després va demanar que s’enviessin les dades del padró al Ministeri com a mecanisme per lluitar contra la immigració irregular. Gran contradicció demanar per una banda que no s’empadroni els irregulars i per l’altra demanar que s’utilitzi el padró per combatre la immigració irregular.
Si no se’ls empadrona, com sabem quants són i on són? I si no sabem quants són i on són, com combatem el fenomen? No ho sé... crec que els del PP van quedar retratats en el que, fent servir paraules seves, no era res més que una maniobra.
Una maniobra que els va permetre tornar a vincular immigració i delinqüència. Una maniobra que els va permetre posar el crit al cel perquè a Badalona hi ha quatre barris amb més d’un 30% d’immigració, fet que també es dóna a Madrid, on governa el PP i on hi ha 3 barris amb més del 30% d’immigrants i 7 districtes sencers amb més del 20%. Una maniobra que els va permetre repetir que per culpa dels immigrants irregulars, o de la immigració en general, tenim els serveis socials saturats i greus problemes de seguretat ciutadana.
No nego ni he negat mai que la immigració genera problemes. Però també crec que és una oportunitat. Per exemple, per a garantir que el nostre país no sigui d’aquí poc un país on per cada jove de 18 anys hi hagi tres avis de més de 90. La qüestió és prou seriosa i complexa com perquè se’n parli amb rigor.
I rigor és el que, modestament, vaig intentar aportar al debat d’ahir. Ho dic perquè el regidor Xavier García Albiol porta dies dient que creu que és una “injustícia social” que els immigrants sense la situació regularitzada es puguin operar de cataractes i facin, en conseqüència, que les llistes d’espera per a aquesta intervenció siguin més llargues del que haurien de ser. Ho ha dit ell, no pas jo.
I quan un sent una afirmació d’aquestes característiques, es pregunta si pot ser veritat. I, davant la pregunta, busca la informació. Les dades. El rigor. Per això ahir, al saló de plens, vaig haver de dir-li al regidor popular que les dades indiquen que el que diu no s’ajusta a la veritat.
L’any 2009, a l’Hospital Municipal de Badalona es van realitzar 823 operacions de cataractes. En aquests moments, hi ha una llista de 239 persones pendents d’operar-se, que implica 57 dies d’espera, és a dir, menys de dos mesos. Sabeu quantes d’aquestes 239 persones són estrangeres? Quatre. Sí, quatre. Només quatre. Aquest és el gran nombre de persones immigrants que, segons en Xavier García Albiol, col•lapsa les llistes d’espera per a operar-se de cataractes a la nostra ciutat.
Però buscant la informació, no em vaig voler quedar només amb l’anècdota de les cataractes, i vaig pensar que potser caldria també conèixer dades globals sobre els ingressos hospitalaris, no fos cas que aquí sí hi hagués un important pes de les persones estrangeres irregulars que fes que els serveis de l’Hospital Municipal estiguessin col•lapsats.
L’any 2009, l’Hospital Municipal va registrar 9.220 ingressos. D’aquests, 44 eren de persones estrangeres amb targeta sanitària o conveni de col•laboració. Només 5 eren persones estrangeres sense targeta sanitària. Tot indica que, almenys en aquest centre hospitalari, la població estrangera –regular o no- no suposa un problema per mantenir el servei d’ingressos hospitalaris en nivells de qualitat acceptables.
Segurament no passa el mateix en l’assistència primària. És probable que en aquest sector de la sanitat –com en el de l’àrea materno-infantil- el pes dels immigrants sigui major. Perquè de la medicina familiar, la dels CAPs, les persones immigrants en fan ús, com és lògic, ja que han de sotmetre’s, com tothom, a un seguiment mèdic periòdic i a tractament quan pateixen una malaltia. Només faltaria. És un dret que tenen com a persones. Però fins i tot és una obligació des del punt de vista de la seguretat sanitària. Us imagineu el risc sanitari que podria implicar tenir una part de la població –per petita o gran que sigui- sense accés a la sanitat? Cal empadronar-los també per aquesta raó.
Un darrer apunt. Aquest matí he estat amb el president Pujol a l’IES Barres i Ones, a Sant Mori de Llefià. Davant nois i noies de 16 i 17 anys, el president ha parlat dels grans canvis que han viscut la ciutat i el país en els darrers 30 anys. De com els pares i els avis d’aquests joves han estat els principals protagonistes d’aquests canvis. I, també, del paper clau que els polítics –malgrat l’actual desprestigi- han tingut en aquesta transformació positiva. I els ha animat a fer-se seu i a continuar aquest procés endegat pels avis i els pares. Els ha encoratjat a participar. A veure’s com a actors de la construcció d’un país que encara té moltes coses a fer.
I ha parlat, també, d’immigració. De com ara, de la mateixa manera que en la dècada dels 50 i 60 del segle XX, Catalunya ha de fer un esforç important per a integrar la població nouvinguda i mantenir la identitat pròpia del país. Ha parlat d’un dels nostres principals reptes. D’un repte que, per a un país petit com el nostre, és de gran importància i requereix un lideratge fort, allunyat dels extremismes, els oportunismes i la demagògia. Ho ha dit convençut que, malgrat els problemes que implica, a aquest fenomen no s’hi pot respondre amb simplismes com els d’en Xavier García Albiol. Davant el president Pujol, hi havia alumnes nascuts a Catalunya, de pares nascuts a Catalunya i de pares nascuts a Espanya i fora d’Espanya. I també hi havia molts nois i noies nascuts al Marroc, a Argentina, a Bangladesh, que fa sis o set anys que viuen a Catalunya i s’eduquen i parlen en català...
A l’institut, hi conviuen nois i noies de fins a 20 nacionalitats diferents. Segur que no els ajudarem a ser i sentir-se catalans si des de la política ens dediquem a llençar missatges com els que difon el regidor més mediàtic de Badalona.
La INMIGRACIÓN ¡no es una lacra!
Y no lo es, en absoluto, porque el fenómeno migratorio, independientemente de las circunstancias y motivaciones, sigue siendo una de las decisiones más duras, por la que hombres, mujeres y familias enteras, pero por encima de todo PERSONAS, en su anhelo por mejorar la calidad de sus vidas, deciden cambiar su destino. Por tanto, la condición de inmigrante irregular no puede ser equivalente nunca a la de DELINCUENTE, y las plataformas o partidos que así lo propugnan, adolecen de un serio problema de catadura moral.
Dicho ésto, me parece gravísimo que algunos políticos, opinadores y miembros de la sociedad civil de Badalona, por un puñado de votos, se lancen en picado a ocupar un espacio ultramiserable, vomitando discuros xenófovos para equiparar a la inmigración con UNA AMENAZA, omitiendo hipócritamente, los beneficios económicos, demográficos, culturales y sociales que el fenómeno migratorio sigue reportando.
Yo he preferido rehuír de la estulticia política, basada en la división y en la confrontación social, y en ese camino, he decidido adherirme al Manifest Badalona som tots i totes, por la promoción que hace de “la defensa un modelo de ciudad basado en la cohesión social, en la convivencia, en los derechos y los deberes de toda la ciudadanía, en la reducción de desigualdades y en la igualdad de oportunidades; que responda a las nuevas necesidades y a los cambios que comporta la llegada de los recien llegados”, lo que implica consecuentemente “trabajar de manera conjunta y complementaria por la integración de las personas recién llegadas en el marco del respeto por nuestro sistema de valores democráticos, constitucionales, sociales y jurídicos, garantizando los derechos y deberes de toda la ciudadanía, sin ningún tipo de discriminación por cuestiones de género, origen, condición, ni religión” y “exigir también que el Ayuntamiento trabaje conjuntamente y complementariamente con la sociedad civil y que la prestación de servicios se haga garantizando la reducción de desigualdades así como la igualdad de oportunidades de todos los ciudadanos de Badalona.”
Poner sobre la mesa una situación de asfixia presupuestaria, como ha hecho el alcalde de Vic, reivindicando una financiación local más justa y acorde a las circunstancias de los ayuntamientos, enfrentándose a la vacuidad y grandilocuencia del mismísimo Zapatero y exigiendo que el Estado cumpla con sus obligaciones respecto de la Ley de Extranjería, me parece mucho más valiente y sensato que colocar en la diana al sector más castigado e indefenso, el de los inmigrantes irregulares.
En definitiva, debemos plantear el debate sobre la falta de recursos económicos para conseguir que la situación pueda revertirse y las diferencias y desigualdades sociales se reduzcan a la mínima expresión, si queremos que Badalona sea algún día una ciudad como Vic, un modelo paradigmático de la integración.
Publicado en la revista EL TOT
carlesagues.cat
Aquesta és una de aquestes entrades que tinc pendent des de fa dies: En Carles Sagués ha canviat la seva web… I ha aconseguit millorar-la i empitjorar-la alhora.
M’explico. La web d’en Carles tenia dues característiques: no feia servir gestor de continguts i s’acostava molt a complir els criteris d’accessibilitat web. En una pàgina web d’opinió com és la del Carles (i com ho són els blocs) el gestor de continguts facilita que no s’hagi de refer tota la pàgina web cada cop que es canvia un contingut. Si la pàgina no té gestor de continguts, és menys àgil, més complicada d’actualitzar i, a mig termini dóna molta més feina.
Per altra banda, complir les pautes d’accessibilitat web garanteix que la teva pàgina web podrà ser consultada per qualsevol persona, encara que tingui alguna problema que l’impedeixi fer un us “normal” de l’ordinador. Per això és important que les planes web es facin accessibles, igual que és important que els edificis estiguin preparats per a que accedeixi una persona amb cadira de rodes.
Doncs bé, ara la web del Carles Sagués té al darrera un gestor de continguts. Ara ja podem saber quan s’actualitza sense necessitat d’accedir diàriament, es poden posar comentaris i té més números per a ser actualitzada més freqüentment.
Però a canvi la web ja no és accessible. Ara incompleix unes quantes de les pautes que hauria de complir per ser accessible. Una pena.
Segurament amb aquest canvi la web de Carles Sagués guanyarà visitants, però…
Comments are off for this postBADALONA DE PUNTA A PUNTA 2010-01-27 00:41:00
VENDA D'ENTRADES: C.C. St. Roc, a partir de les 19:00 del 30 de gener.
Bo Solidari: 5 euros
