BadaBlocs

La Badalona que viu als blocs

Archive for Juny, 2010

Sobre capacitats badalonines de decisió

Arran de l'article que vaig publicar a El Punt que portava per títol Badalona no decideix, i que també vaig recollir en aquest bloc, he rebut diverses trucades i n'ha fet referència en el seu bloc el reconegut blocaire badaloní i amic Oriol Lladó. Voldria recollir algunes consideracions que han fet uns i altres i fer petites matisacions a les seves aportacions al debat. Comments are off for this post

Coses que en un país independent es curen.

 Diumenge en una entrevista de premsa, l'escriptor Jordi Cabré, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, parlava de l'estat de la literatura catalana i es preguntava a l'entorn de l'èxit internacional de Les veus del Pamano: 'Què passa, que només és universal el que s'escriu a i sobre la Cinquena Avinguda de Nova York?'.

Cabré, anava més enllà en les seves opinions, en concret sobre el fet que la societat civil - malgrat que els catalans formem un 'poble molt tímid' - s'està posant les piles perquè de forma tranquil·la però valenta, fer el pas a la independència. I, en aquest sentit lligant literatura i visió de país responia així a la següent pregunta: 'Quines lliçons treu de l'èxit de Les veus del Pamano a Alemanya deprés de la Fira de Frankfurt?'

'- Que la literatura catalana interessa, que està bé, que es pot comparar amb la literatura peninsular d'avui dia. La literatura catalana era una desconeguda quan vam arribar a Frankfurt 2007. Allà va ser una sorpresa descobrir una literatura, amb una tradició, uns clàssics, uns autors contemporanis molt vius, fins al punt que corria l'acudit que la seva existència era el secret d'Estat més ben guardat per Espanya. La gestió del Ramon Llull va ser molt positiva, però miri la polèmica interessada que es va crear. Avui vas pel món i ja no has de començar a explicar-ho tot pel principi. Però aquí hi ha gent que es nega a llegir literatura en català. Aquestes són les coses que en un país independent es curen.'

Com afirmava Cabré al titular de l'entrevista: 'Arriba un moment que Espanya cansa'.

Comments are off for this post

Allò que aquest poble hauria de fer

El Tribunal Constitucional ha fallat. Potser seria més correcte dir que l’ha encertat de ple. S’ha carregat els principis nuclears de l’Estatut, diguin el que diguin el President Montilla i la vicepresidenta espanyola. No és que hagi guanyat el PP. És que ha perdut Espanya.Pot semblar una contradicció, però no ho és. L’Espanya autonòmica ha fracassat com a projecte comú. I això obre una oportunitat a Catalunya: clara i diàfana. Un camí que no hauria de tenir retorn. Ja no són possibles més peixos al cove. Ni és materialitzarà el somni d’un estat federal. Ni Espanya es transformarà, contràriament al que va predir erròniament el President Maragall. Això s’ha acabat i s’ha acabat perquè Espanya ho ha volgut; perquè els dos partits majoritaris espanyols han decidit que calia donar cop de carpeta a la qüestió catalana. Ells consideren que la partida ha acabat en taules, i per això tant els uns com els altres han dit que han guanyat. L’opi del futbol, la duresa de la crisi i la incapacitat dels partits catalans per posar-se d’acord per la proximitat de les eleccions catalanes haurien de fer la resta de la feina bruta. Ara és el torn del poble català. Ara mateix hi ha un intens debat al Facebook entre els partidaris de manifestar-se i els de no fer-ho. Uns perquè consideren que s’ha de defensar l’Estatut, altres perquè pensen que toca reclamar el dret a decidir i que anar a una manifestació en defensa d’un cadàver legal no té ni solta ni volta. Aquest serà el problema: no serem capaços de posar-nos d’acord. O potser sí. Convindria pactar uns mínims que permetessin una manifestació massiva del poble català: pel dret a decidir i contra els abusos del poder espanyol. No podem oblidar que un tribunal sense cap legitimitat moral -i convindria dir que tampoc legal- ha violentat la decisió dels catalans expressada a les urnes. Ha violentat, doncs, el dret a decidir del poble sobirà en el marc de la mateixa Constitució espanyola. Han abusat de la seva posició dominant per enviar aquest país a una situació predemocràtica, anul·lant certs preceptes relacionats amb la llengua, a banda de negar-nos el dret de definir-nos com a nació. Tenen por. Només això explica que s’hagin fet un fart de repetir allò de «la indisoluble unidad de la nación española» en la resolució. D’això l’Estatut no en parlava. Res pot aturar la voluntat de llibertat del poble català si aquest actua unit. No serà un camí fàcil, ni serà una realitat a curt termini, però és una evidència que aquest futur és més possible avui que ahir. Al davant, però, han de posar-s’hi els partits catalans. No n’hi ha prou amb les forces independentistes. És fonamental que Convergència, que ha estat la referència d’aquest país durant més de dues dècades, faci una aposta pel dret a decidir. I que els sectors sobiranistes del PSC perdin la por. Aquest país els necessita a tots plegats. S’ha acabat el tacticisme. És l’hora de la veritat. Estaran a l’altura…? Comments are off for this post

IMATGES DE BADALONA COMUNICACIÓ




Comments are off for this post

El deute es paga, encara que sigui públic

No fa gaires dies, vaig quedar estorat al llegir que les comptes de l’ajuntament de Badalona havien tancat l’any 2009 amb un dèficit d’aproximadament 15 milions d’euros.
Amb la preocupació del que estava esdevenint a nivell estatal amb el deute sobirà, vaig intentar visionar el pressupost municipal per veure la situació de les arques del consistori. No va ser una feina gens fàcil obtenir dades, ja que l’ajuntament badaloní, lluny del que fa gala en quant a transparència, no publica cap memòria econòmica de la ciutat.
Tot i així, a través de diversos departaments de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri d’Economia i Hisenda estatal vaig confirmar les meves pitjors sospites.

El passiu financer de l’any 2009 (és a dir, els préstecs que hagut de fer l’ajuntament per quadrar la diferència d’ingressos i despeses) ha estat de 17,6 milions d’euros.
A això se li han d’afegir 5,6 milions d’euros d’interessos del deute viu que té l’ajuntament en total, i és aquí on esdevé el problema greu de Badalona.
La ciutat té un saldo de deute viu a final del 2009 de 119 milions d’euros. Si fem el càlcul per càpita, representen 540 euros per ciutadà de la ciutat. Si agafem el deute per número de llars (71.744, segons Idescat) la xifra passa a ser de 1.653 euros per llar.

Aquesta enorme xifra, representa el 73% del pressupost anual de la ciutat (excloent les empreses municipals, de les que properament faré una exhaustiu anàlisi de les seves comptes) i molt per sobre de ciutats similars de la zona metropolitana.



L’assumpte s’agreuja si passem a analitzar l’efectivitat d’aquest apalancament, ja que si el mateix hagués servit per fer un salt qualitatiu a la ciutat, i esdevenir un model que generés riquesa i llocs de treball, podríem arribar a entendre-ho, que no compartir-ho.
Tot el contrari al que es podria esperar, Badalona és un clar referent de les ciutats que més han sofert la crueltat de la crisi que patim amb més de 20.000 aturats, una economia depenent de la construcció en gran part de la mateixa i un deute de 119 milions d’euros que haurem de pagar els ciutadans.

Les causes d’aquest desgavell pressupostari i financer del municipi passen per haver malbaratat els recursos de la ciutat, invertint quantitats escandaloses de diners en temes que no són prioritaris per l’evolució i benestar de la ciutat: 3,4 milions en l’empresa de comunicació (la de la TV que veu tan poca gent i costa tant), els 3,7 milions d’euros en càrrecs de confiança de l’ajuntament, la quantitat ingent de regidories i empreses municipals del consistori, les inversions en projectes de convivència a la ciutat amb dubtós èxit i podríem continuar passant per moltes àrees de govern on el nostre ajuntament liderat per l’alcalde Jordi Serra i el seu cap econòmic Francesc Serrano on dilapiden els nostres impostos.

A partit del gener 2011, lluny de millorar el paisatge, el mateix empitjorarà a causa de la llei que impedirà als ens locals endeutar-se i per una més que probable reducció de les transferències que fa l’Estat a la ciutat per cobrir el pressupost (actualment, 29 milions d’euros provenen de Madrid i es de suposar que aquesta xifra minvarà per la precarietat econòmica del govern estatal)
Això suposarà dos vies de regulació del pressupost per part de l’ajuntament socio-vergent; retallarà de forma contundent els serveis de la ciutat (cosa que com ja hem pogut comprovar amb el tema de les pensions, sempre reben els més febles) i el que és pitjor, s’augura una important pujada d’impostos per poder cobrir el pressupost municipal.
Els socialistes són vertaders especialistes en inventar impostos per poder tapar les seves vergonyes financeres, de les que malauradament tenim molts exemples en els últims 25 anys. Podem esperar tot tipus de taxes, ho anirem veient en els propers mesos.
És innegable que l’horitzó que li espera a la ciutat de Badalona amb el govern socialista és prou negre, perquè com ja hem vist a nivell estatal, el deute s’acaba pagant, encara que sigui públic perquè els mercats de finançament no perdonen.
Comments are off for this post

De tant retallar, ens farem l’harakiri

Se'ns exigeix amb raó que retallem dèficit públic. Es recapten 100.000 M€ i se’n gasta el doble. És obvi que tot això no s'aguanta. Però la retallada que s'ensuma pot arribar a ser una insensatesa.

No podem, de cop i volta, deixar d'invertir en educació, en sanitat, en investigació i recerca, o en infrastructures. Entre altres raons perquè això ens porta a una paradoxa: que, de tant retallar, cometem la insensatesa d’aturar encara més l’economia. Un país on l'administració pública genera directa o indirectament la meitat del PIB, no pot deixar d'invertir, de fer.

El concepte que se'ns dibuixa com a paraigua de la nova política és "l'austeritat". Però no és la paraula adequada. L'austeritat és un valor previ, és una actitud que acompanya la planificació. Pel que veiem en les retallades, hi ha hagut poca estratègia i planificació, i això ens ha portat a la necessitat gairebé patètica de treure la destral allà on convindria la cirurgia.

Reconèixer que podem retallar a tot arreu i a qualsevol preu, és reconèixer quant de malament s'ha governat. Fa anys vaig posar de manifest que no podia, la política, fer una subhasta: que si un prometia llibres, l'altra prometés tot el material escolar. Que si un altre prometia ulleres, l'altra oferís la tècnica làser. Havíem entrat en una dinàmica perversa, que conduïa inevitablement al desastre.

Cal, caldria, una nova manera de fer. Pressupostos de base zero, a Europa, a l'Estat, al país i a la ciutat, que ens permetessin preguntar-nos què fem i per què,i si allò mateix ho podem fer d'una altra manera. I també cal adaptar la legislació a aquest nou marc. Per què ho dic? Hi posaré dos exemples.


Imagineu un projecte que cal fer a la ciutat però depèn d'una altra administració. S'ha reclamat durant anys, s'ha projectat en època de vaques grasses, comporta un manteniment alt...i per fi ens arriba l'hora que es faci realitat. Si se'ns acut dir que potser cal adaptar-lo a la conjuntura de menys ingressos, ens caurà de la llista, el perdrem, i caldrà tornar a tramitar-lo...En aquest cas, i en tants d'altres, es decideix tirar pel dret i entomar el problema quan s'esdevengui....No critico ningú ni res en concret, descric una realitat....i reclamo que aquests perills desapareguin, que puguem canviar projectes i adaptar-los a noves conjuntures, sense perdre'ls ni haver-hi de renunciar. Sense necessitat de refer tramitacions llarguíssimes i ineficaces.

Un altre exemple, la B500. Espero que allò que he anat repetint s'entengui d'una vegada. Un projecte no pot passar de costar 50M€ a 400M€, si no és perquè s'ha perdut la proporció i la sensatesa. Ara ens diuen que serà de peatge, però per fer-lo TABASA cercarà un finançament que no té, que li serà concedit més car generant un deute que va en contra d'allò que se'ns reclama.  Tornem-hi: això no és Bahrein. No tenim petroli. I no podem fer infrastructures desproporcionades.

La política ha de fer una reflexió sobre la cotilla burocràtica que la subjecta, sobre la mena d'inversions que es fan i la seva real necessitat, i sobre la necessitat de projectar en la societat un valor sense el qual no ens sortirem: l'austeritat ben entesa, i no l'harakiri del tot o res a que ara se'ns vol sotmetre.

Comments are off for this post

EL CONSELL D’INFANTS DE BADALONA I LA REGIDORIA DE CIUTADANIA I CONVIVÈNCIA PRESENTEN LES PROPOSTES PER MILLORAR LA INSEGURETAT I L’INCIVISME ALS PARCS, CULMINANT EL TREBALL DEL CURS 2009-2010


clica les imatges per veure el contingut
Comments are off for this post

El principi de Peter, Parlon

Sincerament creia que el súmmum de la incompetència en quant a dirigent polítics locals ho patia Badalona amb el seu alcalde Jordi Serra (batlle i regidor d’urbanisme a la vegada), però l’altre dia veient l’entrevista que li va fer Xavier Bosch al programa Àgora a Nuria Parlon vaig comprovar que es podia anar un pas més enllà.
Deixant de banda la seva nul·la capacitat d’oratòria, fet que jo trobo indispensable per un polític per la necessitat d’explicar els projectes a la ciutadania, va fer una demostració clara que és una titella en mans de no sé qui, no sabent donar explicacions en cap de les decisions que ha pres des de que va ser nomenada alcaldessa.
Vist des de fora, sorprèn que una vegada ha passat la tempesta mediàtica, decideixi repescar dos dels imputats en el cas i cesi a la interventora que tal i com s’ha comprovat en el sumari, una vegada s’ha obert el mateix, era un entrebanc a les irregularitats que cometia Bertomeu Muñoz.


Es de tenir poca vergonya dir que essent regidora no s’havia adonat  ni ella ni cap dels integrants del govern de cap de les actuacions il·lícites de l’alcalde i que el primer que ha de fer l’alcalde és donar explicacions al partit. Senyora Parlon, als que ha de donar explicacions són als colomencs com els ha de donar vostè desprès de tornar a l’ajuntament a aquest dos presumptes implicats en la trama.
Ens parla que és una persona honesta que diu la veritat en tot moment essent un exemple de transparència. De veritat pensa que ens creiem que el seu patrimoni són uns estalvis de 950 euros quan el seu salari com a regidora de l’ajuntament era d’uns 40.000 euros a l’any. No estic massa d’acord amb la publicació dels bens privats dels polítics, però si es pren la decisió de publicar-los, si us plau no intenti enganyar-nos perquè hi ha moltes formes de traslladar la titularitats de bens o ingressos en una unitat familiar (a nom de la parella, dels fills, etc).
Xavier Bosch li pregunta “vostè és molt bona o té bons padrins” i honestament, crec que Núria Parlon no està al càrrec per cap d’aquest dos motius, queda palès a l’entrevista, no sabent explicar ni raonar de forma convincent cap de les mesures que ha pres en aquest curt termini de temps, que a algú li interessa tenir-la a l’ajuntament per aprofitar-se de la seva incapacitat i que no se sàpiguen coses, que ens agradaria saber .
Ja ho deia Laurence J. Peter, que en una jerarquia, tot integrant tendeix a ascendir fins al seu nivell de incompetència, encara que en aquest cas algú de forma interessada ha fet ascendir a Núria Parlon, per això a aquesta variant a partir d’ara, l’anomenaré el Principi de Peter, Parlon.
Comments are off for this post

Badalona no decideix

Badalona és incapaç d'articular un moviment civil que convoqui una consulta per a la independència de Catalunya. La ciutat s'ho haurà de fer mirar si no pot mobilitzar una mínima estructura per convocar la consulta. Aquest és el contingut de l'article que avui he publicat a la contraportada d'El Punt i que reprodueixo en aquest post. Comments are off for this post

Tanquem la paradeta

Ja fa temps, que les famílies s’han vist obligades a estrènyer-se el cinturó per la situació tan dramàtica que vivim actualment.
Tot el contrari ha fet l’Estat, que lluny de fer unes polítiques de reducció de la despesa, s’ha dedicat a donar subsidis i subvencions a tort i a dret, no adonant-se que el millor subsidi que li podia donar a un ciutadà és un lloc de treball.
Aquesta actitud de l’Estat em recorda a la botiga de la cantonada, que en les èpoques de bonança econòmica va començar a dotar als seus empleats de extres salarials com plans de pensions privats, subvencions del transport fins a la feina, aportacions a organitzacions sense ànim de lucre, etc. (Tots ells lloables però utòpics i no sostenibles)
Però va a arribar la crisi i fruit de la mateixa, les vendes de la botiga van baixar sense que el meu amic tender sabés que fer. Pensant-se que seria una situació passatgera i que la crisi era una tempesta que només duraria una temporada, va mantenir com si res aquest nivell econòmic a base de endeutar-se any a any (dèficit) i creant un alt deute a mig termini del negoci (deute).
Va arribar un moment, que aquest deute que estava generant era tan enorme que havia de renovar-lo i convertir-lo en un préstec a llarg termini per poder-lo pagar.
Quan la situació era insostenible i no podia pagar ni salaris ni proveïdors, es va veure obligat a apropar-se al Banc de Sabadell per exposar el tema. El director de l’oficina va estudiar el cas i li va donar una solució.
El Banc de Sabadell li obria una línia de crèdit de 750.000 euros per tal de poder fer front al pagaments dels sous dels empleats, proveïdors, etc però com a condició inexcusable li obligava a fer tota una sèrie de retallades en les despeses, sobretot en les prescindibles (aportacions a plans de pensions, donacions a ONG’s, etc) i una reforma en el seu model empresarial (baixar els sous a empleats, etc) per tal d’aixecar el negoci i donar-li viabilitat.
Encara que el meu amic tender no estava gens d’acord amb aquestes retallades apel·lant a les seves idees progressistes i socials, no li quedava una altra alternativa que engegar aquest pla d’austeritat econòmica i reforma del model de la seva empresa per sortir endavant i no haver de tancar el negoci.
Aquest desgavell, fruit d’una nefasta gestió empresarial, podria haver generat o generar en un futur el tancament de la seva botiga.
Tota aquesta situació s’hauria pogut frenar si el nostre amic tender hagués millorat el seu model empresarial i hagués deixat de viure per sobre de les possibilitats molt abans.
Quelcom similar ha esdevingut a Espanya, on gran part de les retallades socials les pagaran els ciutadans, sobre tot els més desemparats com són els pensionistes i les persones de més baix rang salarial o directament els aturats per culpa de que el govern no ha pres les decisions en el moment adequat, de fet sí les ha pres, però en la direcció contrària.
Esperem pel bé de tots que Espanya no hagi de tancar la paradeta i que la botiga torni a funcionar aviat. Haurà aprés el nostre amic el tender de cara al futur?
Comments are off for this post

Pàgina següent »

eXTReMe Tracker