BadaBlocs

La Badalona que viu als blocs

Archive for Juliol, 2010

Nota de premsa sobre el tancament de l’escola de música tradicional

Nota de premsa emesa per la Coordinadora d’Entitats de Cultura Tradicional i Popular Catalana,
arran del tancament de l’Escola de Música Tradicional de Badalona.

Des de la Coordinadora d’Entitats de Cultura Tradicional i Popular Catalana, volem manifestar el nostre descontentament per la decisió adoptada per la regidoria de Cultura i Patrimoni Cultural de no finançar l’Escola de Música Tradicional de cara al curs 2010-2011, la qual cosa ha comportat la suspensió de la seva oferta pedagògica. Aquesta situació ens entristeix profundament i ha decebut molt a tota la gent que treballem, dia a dia, per la cultura tradicional i popular, que pateix mancances des de fa anys i ja només faltava que una de les seves manifestacions, la música, quedés greument perjudicada.

Hem de tenir en compte que l’Escola de Música Tradicional portava funcionant 11 anys i havia generat una àmplia oferta (gralla, timbal, flabiol i tamborí, acordió diatònic, sac de gemecs i tarota), sempre comptant amb mestres especialistes reconeguts, i amb totes les seves places d’alumnes cobertes. De moment, aquesta oferta queda suspesa i professors i alumnes veuen interrompuda la seva activitat d’ensenyament-aprenentatge.

Hi ha el compromís, per part de l’Ajuntament, de reprendre l’oferta d’ensenyament d’instruments tradicionals de cara al curs 2011-2012, emmarcada dins els ensenyaments musicals municipals. Demanem que la situació es normalitzi el més aviat possible i que es recuperi la totalitat de l’oferta que s’havia aconseguit fins ara, ja que té una coherència per a la pràctica musical real de les nostres manifestacions de cultura tradicional i popular.

Som conscients que la situació actual no és fàcil degut a la crisi econòmica que travessem, però també cal denunciar que és incompatible ser la Capital de la Cultura Catalana i interrompre el suport a l’Escola de Música Tradicional.

Des de la Coordinadora, treballarem per poder trobar solucions que facin possible la supervivència de l’Escola per aquest curs vinent i de retruc la qualitat musical de les gralles i el timbal que guien els castells i acompanyen els gegants i les danses de l’esbart, el flabiol i el tamborí que acompanyen el ball de bastons i els miquelets, els timbals que marquen el ritme dels diables, i el sac, el flabiol i la tarota que fan ballar el drac, entre d’altres.

Lluís Casas
President de la Coordinadora d’Entitats de Cultura Tradicional i Popular Catalana

Comments are off for this post

ESQUIZOFRENIA SISTEMÀTICA

Acaba de tancar la comissió parlamentaria, que il•lusòria, pretenia demostrar una cosa que qualsevol ciutadà mitjanament informat sap que es una evidència: La financiació irregular de CiU. El problema, es que ha succeït allò que s’ esperava, l’ escenificació d’un exercici estètic d’ acusacions i de negacions, no sobrades de grandiloqüència, de cinisme i d’ esterilitat, sobretot d’ esterilitat, Comments are off for this post

La tauromaquia, arma arrojadiza.


El PP presenta una iniciativa parlamentaria en defensa de las corridas de toros. (La Vanguardia)


Comentario, por Lorenzo Merchán:

"En una sociedad mínimamente civilizada, la tauromaquia, y cualquier otro movimiento que justifique el sufrimiento animal como forma de cultura, debería quedar exenta de protección legal como patrimonio cultural. Más bien debería formar parte del catálogo de las manifestaciones contraculturales más decadentes."


Una perla:

Carta a don Mariano (Pilar Rahola)
Comments are off for this post

En Forges està sublim. Per molt que alguns intentin desviar la qüestió, els drets dels animals a no ser torturats públicament estan per sobre dels interessos econòmics, culturals o socials dels humans.

Comments are off for this post

Festes de la comarca i Festivals d’Estiu: agost i setembre

Festival de Barcelona GREC 2010Amb la actuació dels badalonins Miquel Poveda el 22 de juliol amb "Coplas del querer", i Jordi Dauder, Estrella Morente i l'Orquesta de cadaquès, el 25 de juliol, en El Amor Brujo.Mes Informació: www.bcn.cat/grecFestival de la Porta Ferradajuliol-agost - Sant Feliu de Guixolswww.portaferrada.comFesta Major d'Alella - Festes de Sant Feliudel 29 de juliol al 2 Comments are off for this post

PROTECTOR SOLAR

Comments are off for this post

ENHORABONA!!! ESPEREM QUE LA DE MADRID TAMBÉ PROSPERI.

Comments are off for this post

Badalona… no, Berlin!

  Us recorda o bé us inspira alguna cosa aquesta cúpula d'una antiga base nordamericana a Berlin per vigilar els països de l'antic Pacte de Varsovia?

El centre comercial Màgic Badalona té com element arquitectònic singular una cúpula que representa una pilota de bàsquet que, curiosament, s'assembla molt a aquestes de l'època de la Guerra Freda.

Això de posar ordre als llibres, papers, retalls... etc té aquestes coses!

Comments are off for this post

Uriel Bertran deixa ERC

Anava a titular aquesta entrada com “Uriel Bertran deixa tirat a ERC Badalona”. Però m’ha semblat massa dur. Ho és?

L’Uriel Bertran ha deixat ERC i el seu projecte a Badalona. És el gran problema de la nostra ciutat, massa gran i atractiva com a plataforma de llançament o com a port de pas, però massa lluny dels grans centres de poder per a aquells que ansien fer una política de més alt nivell.

L’Uriel ha estat una errada d’ERC, però malgrat tot era difícil de preveure. No crec que a ERC li afecti massa (no hauria) però l’Uriel sí ha donat una molt mala imatge.

Queda però el consol de que si finalment l’alcaldable de ERC és en Miquel Estruch al menys serà un badaloní convençut.

Per si us ve de gust llegir més al respecte:

Actualització: L’Uriel dóna explicacions al seu bloc: Perquè he deixat de militar a ERC i treballaré per la Solidaritat Catalana per la Independència.

Comments are off for this post

GRACIAS PILAR POR LA SENSIBILIDAD QUE DESPRENDES…

ARTÍCULO RECOMENDABLE
   
¡TANTA VIDA EN LA MIRADA! de Pilar Rahola

"Y de golpe, la tragedia. Así, sin tiempo de preparar el dolor, sin ningún rincón del alma donde acumular tanta ausencia, sin saber que esa frase, pronunciada a la tontuna, sería la última... La muerte que llega a lomos del azar, agazapada en las esquinas del destino, no da opciones. Sólo arriba en silencio, alza la guadaña y, zas, de cuajo, arranca la vida. Y nada de lo que ocurre después adquiere ningún sentido. Observo las fotos que publicaba La Vanguardia. Marta Acosta mira a la cámara con picardía, con esa sonrisa abierta de las chicas guapas, en pleno dominio de su juventud. Tiene un semblante espontáneo, noble, seductor. Clara Zapater esboza una media sonrisa coqueta, y parece decidida, fuerte, también segura de su belleza. Nada conozco de lo que sentían cuando hicieron la foto, pero es la instantánea de dos jóvenes felices, en la plenitud de sus sueños. Sus miradas de 22 años, repletas de las vidas que quieren ser, de los proyectos que edifican, de los amores que les rondan. ¡Tanto por vivir! ¡Tanto por gozar y sufrir! ¡Tanto aún por conocer, por saber, por preguntar, por temer, por amar...! ¡Tanto y, de golpe, nada! No me expliquen la muerte. No me digan todo eso de la filosofía oriental y la necesidad de recordar nuestra finitud y que el sentido de la vida es su final. Porque, cuando miro esta foto y palpo el brutal vacío de la muerte inútil, me niego a encontrar respuestas. Es un absurdo doloroso, una nada oscura, una burla. Marta y Clara no debían morir en ese día y en ese lugar, lejos de su gente y de su tiempo; y tampoco debía existir un festival tan mal organizado; ni nunca debían concentrarse tantos miles de personas; y no debía montarse en un lugar con un túnel estrecho y traicionero; y las autoridades debían evaluar los riesgos y escuchar las advertencias; y más allá del suculento beneficio de la marea humana, alguien debía recordar que las avalanchas existen, que los riesgos de las multitudes son altos, que la seguridad es anterior al negocio, que la vida joven es tan frágil como todas las vidas. Pero nada de ello pasó, y en un día que nació con voluntad de fiesta y de alegría, dos jóvenes repletas de sueños dejaron la vida. Como el resto de los jóvenes que murieron con ellas, abruptamente, inesperadamente, inútilmente. 
  •  
No sé por qué escribo este artículo. Ni tan sólo sé si tiene sentido. Sólo es un lamento para acompañar los lamentos, una voz en alto para expresar un tímido duelo en la distancia. Sin conocerlas, ¡qué cercanas sus miradas, qué reconocibles sus sonrisas! La muerte es tan oscura que su vacío es una onda expansiva que duele, incluso a través de una foto.

Quisiera tener unas palabras de final, no sé, algo dulce, algo útil. Pero sólo tengo una sensación de vacío que inunda este rincón y lo inutiliza. Si pudiera describir el calor de un abrazo... Si pudiera escribir con la tinta de un beso..."
Comments are off for this post

Pàgina següent »

eXTReMe Tracker