Archive for Agost, 2010
I per quan la gent normal a la política?
Renúncies
El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant molts anys, els dirigents d'aquest país, els d'abans però també els d'ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors, perquè no ens hem adonat que a l'altra banda de la corda no hi havia ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en tot cas podríem haver estat conscients abans que se'ns estaven rifant. Així estem.
Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata que el col·lectiu de ciutadans que només s'expressa en català ha disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d'entrada, una situació de bilingüisme real, que no deixa d'amagar una major penetració del castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les converses entre amics, veïns...) Els catalanoparlants ens estem passant al castellà.
Això passa en un moment, les dades de l'anàlisi són de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un 16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en termes absoluts de l'última dècada. Els catalanoparlants, fem un exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua. Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir el castellà sobretot si s'ha de relacionar amb persones vingudes de l'estranger, especialment de l'àrea de l'Amèrica Llatina? Per què no respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i els reconeixem la capacitat intel·lectual d'aprendre-la? Per educació o per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els quedarà res.
Comments are off for this postDe viatge: ‘jaguar you?’
Els viatges són vivències, una col·lecció de detalls que conformen un bagatge d'experiències. La platja, nedar, el sol, menjar i beure de forma plaent... està molt i molt bé, a més, l'aportació cultural arrodoneix el sentit de conèixer altres indrets.
En aquest darrer sentit, abans, en la preparació del viatge al Yucatán, i ara, a la tornada, volia i vull saber més de la cultura dels maies. La visita dels jaciments és sempre intensa i sorprenent, amb un punt de misteri envoltat del nítid color verd del bosc tropical, la humitat i la llum del sol que es filtra a través de les branques i que cau sobre les pedres. Un espai on contemplar els edificis i les construccions disperses que narren la història d'una cultura desapareguda, enmig dels crits dels ocells i els monos. Potser tot això sembla massa poètic. Tot i els grups de turistes, és possible trobar-ho, i gaudir de restes que han perdurat mig engolides sota l'espesa vegetació com montículs artificials, molts encara per excavar i descobrir. El jaguar com un dels animals icònics dels maies és sempre present en l'imaginari enmig de la vegetació i dels sorolls del bosc, en el 'lloc de les veus'.
Ara, llegeixo un llibre sobre el conjunt de les ciutats maies diseminades per Mèxic, Guatemala, Hondures i El Salvador; remiro la pel·lícula Apocalipto, més com a recreació i atrezzo de les causes del col·lapse de la cultura maia; i llegeixo l'article del Sapiens sobre les coves i cenotes sagrats, llocs d'entrada a l'inframón, com fa anys en el món imaginari del còmic, Corto Maltés, va adentrar-se en el laberint de Mu. Tot un plaer que s'ha de dosificar: el dia a dia torna a imposar-se en l'agenda pròpia.
Comments are off for this postArtur Mas reivindica la "interdependència entre els països" com a força motora del seu projecte.
