Archive for Desembre, 2010
Qüestió de quí en suma més.
Esperem que Badalona no s'aturi, perquè encara queden cinc mesos per les eleccions municipals i la situació econòmica no permet cap distracció. Però, paral·lelament, aquest temps serà suficient per que els ciutadans passin comptes del treball fet per les formacions polítiques amb presència a la ciutat; dels líders i els respectius equips; de les seves propostes de futur; però sobre tot, de la credibilitat i els valors que en representen els que opten a l'alcaldia. Qüestió de quí en suma més.
2010 Badalannus Horribilis
(Les notícies que als mitjans no els agrada publicar per no ‘tacar’ la imatge de la ciutat)
Es presentava un any 2010 molt difícil en general per la societat econòmicament parlant i especialment dur per la ciutat per la dependència que ha tingut en el darrers anys el seu mercat laboral del sector de la construcció.
A inicis d’any encara cuejaven les conseqüències del Cas Pretòria casa nostra, del que el diari La Vanguardia assegurava que l’ex-alcalde de Santa Coloma Bertomeu Muñoz havia ‘guanyat’ un milió d’euros amb un solar del Front Marítim.
Per altra banda l’Ajuntament de la ciutat havia de fer mans i mànigues per eixugar el dèficit de 15 milions del pressupost de l’exercici del 2009 minvant el recursos propis de les societats de la ciutat i dinamitant la solvència financera de Badalona
De forma gens habitual a la costa marinera, al mes de març ens visitava una tempesta de neu que va col·lapsar la ciutat. La ineficiència en la gestió de la crisi (es va activar el pla d’emergència ben entrada la tarda), la manca de previsió (ni la guàrdia urbana tenia cadenes pels cotxes) i l’absència del nostre representant major, van sumir la ciutat en un vertader caos quedant incomunicats molts del barris de la part alta.
Ja a la primavera, és va inaugurar el projecte estrella de la ciutat segons el meu punt de vista (Línia 10 i perllongament de la Línia 2 del Metro) quedant entelat per la versió més rància i caduca del PSC, acusat per part de la CUP d’agredir les veus crítiques que s’escoltaven contra l’alcalde Jordi Serra.
 |
| Foto: El Tot Badalona. Metàfora del que ha esdevingut a Badalona aquest any |
Mentrestant, l’altre soci de govern de l’Ajuntament, Convergència i Unió, es contagiava del virus del bonisme del PSC i feia alguna excursió a l’ultra-esquerra, arribant a inaugurar una mesquita al barri d’Artigues o fent-li la gara gara a ICV amb el tema de promoure el vot dels immigrants de la ciutat (Imagino que s’ha de promoure el vot de tothom, no només d’un grup de ciutadans, encara que potser estigui equivocat)
Per contra, la situació en quant a convivència es referia amb els nouvinguts a alguns barris de la ciutat, es degradava, i l’ajuntament enlloc d’afrontar-ho mirava cap a altra banda i culpava al líder del Partit Popular, Xavier García Albiol, d’embrutar el bon nombre de Badalona per denunciar aquestes situacions.
En quant al civisme i la seguretat, tot i que s’intentaven posar a l’abast de la ciutadania, eines innovadores com el sms del civisme i ampliar la plantilla de la Guàrdia Urbana, el cert és que ha estat un any perdut i per oblidar en aquesta matèria.
La realitat és que s’han produït nombrosos atracaments en comerços, alguns d’ells a mà armada al barri de la Salut i carrers propers i la sensació d’inseguretat ha crescut de forma important entre els badalonins, traduint-se en el barri de Sant Crist en la iniciativa de crear patrulles urbanes per acabar amb aquest greu problema que patim tots els que vivim a la ciutat.
Ja al setembre va sortir a la llum pública el conflicte amb la gestió del Pavelló de Montigalà, que va costar als contribuents uns 720.000 euros de compensació a l’empresa concessionària per una deficient gestió del govern en coalició entre els Socialistes i ICV a l’anterior legislatura.
Avançava l’any i la precària situació econòmica donava lloc a situacions tan surrealistes com demanar als pares d’una escola bressol pagar per avançat les quotes de tot el curs escolar o el que mai s’havia vist com era l’aplaçament dels pagaments als proveïdors de la ciutat, o com es diu vulgarment i perquè tothom ho entengui, la suspensió de pagaments.
Davant d’aquest terrible escenari, la regidoria comandada per l’Ir-responsable econòmic Francesc Serrano, decidia augmentar la pressió fiscal de la ciutat en un 2,1% tot i que les expectatives en quant a l’ocupació de cara al 2011 no són pas gaire optimistes.
En un altre episodi del bonisme que ens ha envaït aquest any, un grup de notables de Badalona, es prenien la llibertat de fer-se representant de la veu dels badalonins (tot i que molts d’ells ja no viuen a la ciutat) i signaven un manifest per reivindicar el bon nom de la ciutat, intentant apagar mediàticament els problemes que tenen en el seu dia a dia molts veïns dels barris de l’extraradi (tot el moviment ha estat liderat per tres figures negres i obscures com són Enric Juliana, Pilar Rahola i Toni Soler)
A l’últim trimestre, sortia a la llum pública un informe de la Fundació Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull) sobre Badalona on es detallava que quasi la meitat dels barris es trobaven en risc d’exclusió social per problemes tant amb la immigració, les dificultats econòmiques i la inseguretat. Problemes que l’alcalde Jordi Serra s’entesta en negar constantment.
Al final de l’any, es va estrenar la nova web que en l’últim ple municipal ens assabentaven que tenia un cost de 2 milions d’euros. Una inversió exagerada ja que hi ha prioritats socials molt més importants a la ciutat i per altra banda, un cost que sembla bastant elevat veient el resultat de la mateixa, amb moltes de les funcionalitats promeses encara sense funcionar.
I per ficar tot el que he descrit al post, res millor que crear un magatzem de contenidors al barri de Pomar per posar tota aquesta brossa.
2010 Badalannus Horribilis
(Les notícies que als mitjans no els agrada publicar per no ‘tacar’ la imatge de la ciutat)
Es presentava un any 2010 molt difícil en general per la societat econòmicament parlant i especialment dur per la ciutat per la dependència que ha tingut en el darrers anys el seu mercat laboral del sector de la construcció.
A inicis d’any encara cuejaven les conseqüències del Cas Pretòria casa nostra, del que el diari La Vanguardia assegurava que l’ex-alcalde de Santa Coloma Bertomeu Muñoz havia ‘guanyat’ un milió d’euros amb un solar del Front Marítim.
Per altra banda l’Ajuntament de la ciutat havia de fer mans i mànigues per eixugar el dèficit de 15 milions del pressupost de l’exercici del 2009 minvant el recursos propis de les societats de la ciutat i dinamitant la solvència financera de Badalona
De forma gens habitual a la costa marinera, al mes de març ens visitava una tempesta de neu que va col·lapsar la ciutat. La ineficiència en la gestió de la crisi (es va activar el pla d’emergència ben entrada la tarda), la manca de previsió (ni la guàrdia urbana tenia cadenes pels cotxes) i l’absència del nostre representant major, van sumir la ciutat en un vertader caos quedant incomunicats molts del barris de la part alta.
Ja a la primavera, és va inaugurar el projecte estrella de la ciutat segons el meu punt de vista (Línia 10 i perllongament de la Línia 2 del Metro) quedant entelat per la versió més rància i caduca del PSC, acusat per part de la CUP d’agredir les veus crítiques que s’escoltaven contra l’alcalde Jordi Serra.
|
| Foto: El Tot Badalona. Metàfora del que ha esdevingut a Badalona aquest any |
Mentrestant, l’altre soci de govern de l’Ajuntament, Convergència i Unió, es contagiava del virus del bonisme del PSC i feia alguna excursió a l’ultra-esquerra, arribant a inaugurar una mesquita al barri d’Artigues o fent-li la gara gara a ICV amb el tema de promoure el vot dels immigrants de la ciutat (Imagino que s’ha de promoure el vot de tothom, no només d’un grup de ciutadans, encara que potser estigui equivocat)
Per contra, la situació en quant a convivència es referia amb els nouvinguts a alguns barris de la ciutat, es degradava, i l’ajuntament enlloc d’afrontar-ho mirava cap a altra banda i culpava al líder del Partit Popular, Xavier García Albiol, d’embrutar el bon nombre de Badalona per denunciar aquestes situacions.
En quant al civisme i la seguretat, tot i que s’intentaven posar a l’abast de la ciutadania, eines innovadores com el sms del civisme i ampliar la plantilla de la Guàrdia Urbana, el cert és que ha estat un any perdut i per oblidar en aquesta matèria.
La realitat és que s’han produït nombrosos atracaments en comerços, alguns d’ells a mà armada al barri de la Salut i carrers propers i la sensació d’inseguretat ha crescut de forma important entre els badalonins, traduint-se en el barri de Sant Crist en la iniciativa de crear patrulles urbanes per acabar amb aquest greu problema que patim tots els que vivim a la ciutat.
Ja al setembre va sortir a la llum pública el conflicte amb la gestió del Pavelló de Montigalà, que va costar als contribuents uns 720.000 euros de compensació a l’empresa concessionària per una deficient gestió del govern en coalició entre els Socialistes i ICV a l’anterior legislatura.
Avançava l’any i la precària situació econòmica donava lloc a situacions tan surrealistes com demanar als pares d’una escola bressol pagar per avançat les quotes de tot el curs escolar o el que mai s’havia vist com era l’aplaçament dels pagaments als proveïdors de la ciutat, o com es diu vulgarment i perquè tothom ho entengui, la suspensió de pagaments.
Davant d’aquest terrible escenari, la regidoria comandada per l’Ir-responsable econòmic Francesc Serrano, decidia augmentar la pressió fiscal de la ciutat en un 2,1% tot i que les expectatives en quant a l’ocupació de cara al 2011 no són pas gaire optimistes.
En un altre episodi del bonisme que ens ha envaït aquest any, un grup de notables de Badalona, es prenien la llibertat de fer-se representant de la veu dels badalonins (tot i que molts d’ells ja no viuen a la ciutat) i signaven un manifest per reivindicar el bon nom de la ciutat, intentant apagar mediàticament els problemes que tenen en el seu dia a dia molts veïns dels barris de l’extraradi (tot el moviment ha estat liderat per tres figures negres i obscures com són Enric Juliana, Pilar Rahola i Toni Soler)
A l’últim trimestre, sortia a la llum pública un informe de la Fundació Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull) sobre Badalona on es detallava que quasi la meitat dels barris es trobaven en risc d’exclusió social per problemes tant amb la immigració, les dificultats econòmiques i la inseguretat. Problemes que l’alcalde Jordi Serra s’entesta en negar constantment.
Al final de l’any, es va estrenar la nova web que en l’últim ple municipal ens assabentaven que tenia un cost de 2 milions d’euros. Una inversió exagerada ja que hi ha prioritats socials molt més importants a la ciutat i per altra banda, un cost que sembla bastant elevat veient el resultat de la mateixa, amb moltes de les funcionalitats promeses encara sense funcionar.
I per ficar tot el que he descrit al post, res millor que crear un magatzem de contenidors al barri de Pomar per posar tota aquesta brossa.
La Badalonesa Marta Fernàndez premiada també per la seva ciutat.
EFE.
La jugadora de bàsquet Marta Fernández va rebre ahir 28 de decembre al matí, a Badalona, a la seva ciutat natal, un homenatge per la consecució de la medalla de bronze en el passat Mundial femení jugat en la República Txeca vestint la samarreta d'Espanya.
El regidor d'esports de Badalona, Albert Tomás, ha lliurat a la germana del jugador de la NBA Rudy Fernández una escultura representativa de la ciutat i un ram de roses en un acte que ha tingut lloc en el pavelló municipal de la Plana.
La jugadora del Ros Casessis ha rebut el reconeixement de la seva ciutat en el marc de l'III Torneig de Bàsquet Femení Ciutat de Badalona que reuneix als millors equips júnior d'Espanya.
A més de la medalla de bronze conquistada el passat mes d'octubre, Marta Fernández, de 29 anys, també va aconseguir anteriorment dues medalles de bronze en els Campionats d'Europa de Grecía-2003 i Turquia-2005.
Paraules a un futur President dites per un futurible alcalde.
Els pressuposts municipals
El 21 de desembre el ple de l’ajuntament aprovava el Pressupost General per a l’exercici 2011. El mateix dia, EUiA, fent seva la petició de la Plataforma Badalona Transparent d’uns pressupostos realment a l’abast dels ciutadans, feia públic els pressupostos a la seva web.
Doncs bé, finalment l’ajuntament va fer públics a la web municipal el Pressupost per a 2011.
Un pas endavant en la meta d’aconseguir una gestió ciutadana, propera al ciutadà i un triomf de la Plataforma Badalona Transparent. Les meves felicitacions per a tots els implicats, de dintre i fora de l’ajuntament.
Actualització 26/12/2010: Molt interessant reflexió d’Antoni Dàvia: Als ciutadans si els interessa la transparencia. Comenta que la pàgina web on l’ajuntament ha publicat els pressupostos ha tingut moltes visites.
També és interessant llegir la nota de premsa de l’ajuntament al respecte:
Comments are off for this postNota de premsa
El nou portal web de Badalona ja compta amb tota la informació sobre el pressupost municipal
El primer tinent d’alcalde, Ferran Falcó, considera que “aquest és un pas més en la transparència que volem aplicar des d’aquest renovat instrument”
El nou portal, ara en proves, substituirà definitivament l’actual el proper 11 de gener, per garantir les mínimes afectacions tècniques que el canvi pugui generar en els ciutadans, que per aquestes dates consulten de forma important el web per a informar-se de les activitats de Nadal
En el marc del procés participatiu per a la millora dels continguts del nou portal web de l’Ajuntament de Badalona, que actualment està en període de proves, el Govern ha incorporat un espai on es pot consultar tota la informació sobre el pressupost municipal.
En aquests moments, aquesta informació (que inclou les partides amb la seva descripció i codi) està disponible a l’enllaç http://proves.badalona.cat/portalWeb/badalona.portal?_nfpb=true&_pageLabel=pressupost#wlp_pressupost, i també a l’espai de l’Ajuntament a Twitter, que es pot trobar a l’enllaç http://twitter.com/NouWebBDN. A més, des de l’actual portal ja es pot accedir a aquesta informació a través del bànner on es llegeix Pressupost municipal 2011.
A partir del dia 11 de gener, que és quan el nou portal substituirà definitivament l’actual, aquesta informació pressupostària es podrà trobar dins la secció “L’Ajuntament”, a l’epígraf “Pressupost de 2011”. La informació pressupostària publicada no només inclou la del propi Ajuntament, sinó la de les societats i organismes autònoms que formen el conjunt de l’administració pública municipal badalonina.
El primer tinent d’alcalde i responsable polític del projecte de renovació informàtica de l’Ajuntament, Ferran Falcó, ha valorat positivament aquest “nou pas en la millora del futur portal web de l’Ajuntament” i ha manifestat que “aquest és un pas més en la transparència que volem aplicar des d’aquest renovat instrument a tot allò referent a la ingent tasca que l’Ajuntament realitza al servei dels ciutadans de Badalona, les seves empreses, i la seva projecció exterior” Finalment, Falcó ha destacat que aquesta nova millora “demostra que vàrem encertar a l’hora d’establir un procés de transició que permetés enriquir el nou portal amb les aportacions i suggeriments dels ciutadans”, i ha reiterat els seu agraïment “a la professionalitat i entrega de l’equip del servei informàtic, que vetllarà perquè el complex procés de substitució de la web actual al nou portal es faci de la forma menys molesta per als usuaris d’aquests instruments”.
La decisió del Suprem, dóna arguments i sentit al dret a decidir.
La vida, com la política, va passant de forma diferent i imprimeix caràcter segons l'entorn i el context en el qual a un li ha tocat créixer i les experiències adquirides.
Els castellanoparlants nascuts a Catalunya, però de pares i entorn castellà, quan érem petits, pensàvem que érem les víctimes del sistema escolar a l'EGB, quan el que en realitat sentíem eren prejudicis adquirits cap a la llengua catalana.
Els que van aconseguir abandonar aquests prejudicis, obrint la seva ment a la tolerància, van deixar d'ésser castellanoparlants amb tota naturalitat, adoptant el català com a forma d'expressió.
La resta de castellanoparlants, perduts, sense rumb, presa fàcil per adoctrinar, vam sucumbir a les promeses de regeneració política d'alguns partits com Ciutadans o el PP, i ens vam convertir en peons a les ordres de líders maquiavèl·lics obcecats i obssessionats amb una única qüestió: sacralitzar el castellà i retornar als castellanoparalants el Poder, recentralitzant de pas la política estatal.
Però molts d'aquests castellanoparlants, amb el temps, ens vam adonar que el sentiment i la identitat catalana era tan o més forta i tenia tanta o més consistència que la preconitzada des del centralisme espanyolista, i ens vam veure obligats a triar.
En el meu cas, les circumstàncies em van posar al meu lloc i ara m'alegro, perquè d'alguna manera estava renunciant al sentiment catalanista, del que em sento profundament impregnat, i del que m'estava allunyant, símplemente per ser castellanoparlant.
Dic tot això perquè els tribunals espanyols han sentenciat que la immersió lingüística ha de revisar-se, perquè el castellà sigui també llengua vehicular, de manera que els meus fills, tal vegada, acabin sent castellanoparlants com jo, a pesar, d'estimar i sentir-se arrelats a la seva terra, Catalunya.
Per això, crec i ho mantenc obertament que ha arribat l'hora que els castellanoparlants, una generació cada vegada més minoritària, deixem de pensar que som el melic del món, i admetem que Catalunya és integradora, acollidora i que la seva voluntat és la de parlar i ensenyar en català, la seva llengua pròpia.
Ha arribat el moment que els castellanoparlants deixem d'emprenyar, i ens centrem en els problemes que realment preocupen a la gent, perfectament identificats, com la crisi i l'atur.
Personalment, ja fa temps que em vaig posicionar, i aprofito els aconteixements per expresar que es pot comptar amb mi per dir als tribunals espanyols, alt, clar i sense embuts, que els catalans i els fills dels catalans, majoritàriament, parlen, senten i pensen en català, respectant les altres opcions, però en català, i que aquesta és una circumstància que les lleis no poden canviar, i molt menys des de la imposició.
Que poden comptar amb molts de nosaltres per lluitar contra la intransigència de la ceguesa políticojudicial, i que sàpiguen que el que estan aconseguint amb les seves decisions és posicionar als ciutadans de Catalunya en dos bàndols: els que defensen les decisions espanyolistes, radicalment centralistes, i els que defensen la sobirania de Catalunya, la terra on treballen, viuen i estan creixent els nostres fills.
Vuí que sàpiguen que es portaran una gran sorpresa perquè, juntament a les raons independentistes de caire econòmic, front el totalitarisme judicial de Madrid, molts triarem per la llibertat de decidir el nostre futur.
Comments are off for this post
Els castellanoparlants nascuts a Catalunya, però de pares i entorn castellà, quan érem petits, pensàvem que érem les víctimes del sistema escolar a l'EGB, quan el que en realitat sentíem eren prejudicis adquirits cap a la llengua catalana.
Els que van aconseguir abandonar aquests prejudicis, obrint la seva ment a la tolerància, van deixar d'ésser castellanoparlants amb tota naturalitat, adoptant el català com a forma d'expressió.
La resta de castellanoparlants, perduts, sense rumb, presa fàcil per adoctrinar, vam sucumbir a les promeses de regeneració política d'alguns partits com Ciutadans o el PP, i ens vam convertir en peons a les ordres de líders maquiavèl·lics obcecats i obssessionats amb una única qüestió: sacralitzar el castellà i retornar als castellanoparalants el Poder, recentralitzant de pas la política estatal.
Però molts d'aquests castellanoparlants, amb el temps, ens vam adonar que el sentiment i la identitat catalana era tan o més forta i tenia tanta o més consistència que la preconitzada des del centralisme espanyolista, i ens vam veure obligats a triar.
En el meu cas, les circumstàncies em van posar al meu lloc i ara m'alegro, perquè d'alguna manera estava renunciant al sentiment catalanista, del que em sento profundament impregnat, i del que m'estava allunyant, símplemente per ser castellanoparlant.
Dic tot això perquè els tribunals espanyols han sentenciat que la immersió lingüística ha de revisar-se, perquè el castellà sigui també llengua vehicular, de manera que els meus fills, tal vegada, acabin sent castellanoparlants com jo, a pesar, d'estimar i sentir-se arrelats a la seva terra, Catalunya.
Per això, crec i ho mantenc obertament que ha arribat l'hora que els castellanoparlants, una generació cada vegada més minoritària, deixem de pensar que som el melic del món, i admetem que Catalunya és integradora, acollidora i que la seva voluntat és la de parlar i ensenyar en català, la seva llengua pròpia.
Ha arribat el moment que els castellanoparlants deixem d'emprenyar, i ens centrem en els problemes que realment preocupen a la gent, perfectament identificats, com la crisi i l'atur.
Personalment, ja fa temps que em vaig posicionar, i aprofito els aconteixements per expresar que es pot comptar amb mi per dir als tribunals espanyols, alt, clar i sense embuts, que els catalans i els fills dels catalans, majoritàriament, parlen, senten i pensen en català, respectant les altres opcions, però en català, i que aquesta és una circumstància que les lleis no poden canviar, i molt menys des de la imposició.
Que poden comptar amb molts de nosaltres per lluitar contra la intransigència de la ceguesa políticojudicial, i que sàpiguen que el que estan aconseguint amb les seves decisions és posicionar als ciutadans de Catalunya en dos bàndols: els que defensen les decisions espanyolistes, radicalment centralistes, i els que defensen la sobirania de Catalunya, la terra on treballen, viuen i estan creixent els nostres fills.
Vuí que sàpiguen que es portaran una gran sorpresa perquè, juntament a les raons independentistes de caire econòmic, front el totalitarisme judicial de Madrid, molts triarem per la llibertat de decidir el nostre futur.
DAVALLADA ALS INFERNS
 |
| Cliqueu sobre les fotos per a ampliar-les |
Quan baixes al subsòl del Museu de Badalona de la mà d’en Joan Mayné, el seu director, et sents com Dant descobrint els inferns de la mà de Virgili.
Uns inferns no pas de condemnats, que no han existit mai, sinó de la ciutat de sota, un immens pedaç de 3.500 m2 de la Baetulo romana. No sents els planys dels condemnats, però sents els renecs dels carreters, els encants dels venedors i l’enrenou de les tavernes. I a cal ferrer sembla que hi ressonin els mateixos cops de mall que en els versos d’en Salvat-Papasseit:
...Oh els manyans. De picar mai no es cansen...
La baixada als inferns de l’antiga Baetulo és un discurs entre Apol.lo i Dionís. Entre la racionalitat i els sentits. Entre la ciutat apol·línia de l’ordre, la religió i el comerç, i la ciutat dionisíaca de les termes i el joc; de la música, el teatre i les arts; de l’erotisme de la Venus i l’embriaguesa i arravatament dels sàtirs.
Entre la ciutat del seny i la raó i la ciutat nietzscheiana, amant de la vida i del cos, amatent a cultivar els regnes de les muses i els sentiments.
Curiosament (i lògica), de l’antiga ciutat ens queda sobretot, a part de sòcols i murs, les clavegueres. Allò que més amaguem (allò que els governs sovint fan i mai no confessen) ens apar amb tota la seva realitat i cruesa.
Des d’aquests confortables inferns, us desitjo que en el 2011 el bon Orfeu ens tregui del forat de l’infern de la crisi.
...Oh els manyans. De picar mai no es cansen...
...fan unes reixes i balcons que m’encanten
i els galls de les teulades que vigilen les nits.
Davallar als inferns de Badalona és immergir-se de sobte en les arrels de Catalunya.
És transportar-se gairebé extàticament a la racionalitat de la trama ortogonal de la ciutat dissenyada pels enginyers castrenses (Cerdà també era militar!) i , alhora, respirar la sensibilitat dels ciutadans romans, cultes, hedonistes i amants de la bellesa.
La baixada als inferns de l’antiga Baetulo és un discurs entre Apol.lo i Dionís. Entre la racionalitat i els sentits. Entre la ciutat apol·línia de l’ordre, la religió i el comerç, i la ciutat dionisíaca de les termes i el joc; de la música, el teatre i les arts; de l’erotisme de la Venus i l’embriaguesa i arravatament dels sàtirs.
Entre la ciutat del seny i la raó i la ciutat nietzscheiana, amant de la vida i del cos, amatent a cultivar els regnes de les muses i els sentiments.
Curiosament (i lògica), de l’antiga ciutat ens queda sobretot, a part de sòcols i murs, les clavegueres. Allò que més amaguem (allò que els governs sovint fan i mai no confessen) ens apar amb tota la seva realitat i cruesa.
No us perdeu la visita, conjuntament amb la del Jardí de Quint Licini i la vil·la de les Heures.
Aquest museu ben segur que figura des d'ara en la “maneta” dels millors museus de Catalunya. Per l’exquisida museització, per l’envergadura del retall de ciutat posat al descobert i per la qualitat de moltes de les seves peces.
Des d’aquests confortables inferns, us desitjo que en el 2011 el bon Orfeu ens tregui del forat de l’infern de la crisi.
DAVALLADA ALS INFERNS
|
| Cliqueu sobre les fotos per a ampliar-les |
Quan baixes al subsòl del Museu de Badalona de la mà d’en Joan Mayné, el seu director, et sents com Dant descobrint els inferns de la mà de Virgili.
Uns inferns no pas de condemnats, que no han existit mai, sinó de la ciutat de sota, un immens pedaç de 3.500 m2 de la Baetulo romana. No sents els planys dels condemnats, però sents els renecs dels carreters, els encants dels venedors i l’enrenou de les tavernes. I a cal ferrer sembla que hi ressonin els mateixos cops de mall que en els versos d’en Salvat-Papasseit:
...Oh els manyans. De picar mai no es cansen...
La baixada als inferns de l’antiga Baetulo és un discurs entre Apol.lo i Dionís. Entre la racionalitat i els sentits. Entre la ciutat apol·línia de l’ordre, la religió i el comerç, i la ciutat dionisíaca de les termes i el joc; de la música, el teatre i les arts; de l’erotisme de la Venus i l’embriaguesa i arravatament dels sàtirs.
Entre la ciutat del seny i la raó i la ciutat nietzscheiana, amant de la vida i del cos, amatent a cultivar els regnes de les muses i els sentiments.
Curiosament (i lògica), de l’antiga ciutat ens queda sobretot, a part de sòcols i murs, les clavegueres. Allò que més amaguem (allò que els governs sovint fan i mai no confessen) ens apar amb tota la seva realitat i cruesa.
Des d’aquests confortables inferns, us desitjo que en el 2011 el bon Orfeu ens tregui del forat de l’infern de la crisi.
...Oh els manyans. De picar mai no es cansen...
...fan unes reixes i balcons que m’encanten
i els galls de les teulades que vigilen les nits.
Davallar als inferns de Badalona és immergir-se de sobte en les arrels de Catalunya.
És transportar-se gairebé extàticament a la racionalitat de la trama ortogonal de la ciutat dissenyada pels enginyers castrenses (Cerdà també era militar!) i , alhora, respirar la sensibilitat dels ciutadans romans, cultes, hedonistes i amants de la bellesa.
La baixada als inferns de l’antiga Baetulo és un discurs entre Apol.lo i Dionís. Entre la racionalitat i els sentits. Entre la ciutat apol·línia de l’ordre, la religió i el comerç, i la ciutat dionisíaca de les termes i el joc; de la música, el teatre i les arts; de l’erotisme de la Venus i l’embriaguesa i arravatament dels sàtirs.
Entre la ciutat del seny i la raó i la ciutat nietzscheiana, amant de la vida i del cos, amatent a cultivar els regnes de les muses i els sentiments.
Curiosament (i lògica), de l’antiga ciutat ens queda sobretot, a part de sòcols i murs, les clavegueres. Allò que més amaguem (allò que els governs sovint fan i mai no confessen) ens apar amb tota la seva realitat i cruesa.
No us perdeu la visita, conjuntament amb la del Jardí de Quint Licini i la vil·la de les Heures.
Aquest museu ben segur que figura des d'ara en la “maneta” dels millors museus de Catalunya. Per l’exquisida museització, per l’envergadura del retall de ciutat posat al descobert i per la qualitat de moltes de les seves peces.
Des d’aquests confortables inferns, us desitjo que en el 2011 el bon Orfeu ens tregui del forat de l’infern de la crisi.