Archive for Gener, 2011
Cançó de la Pau
Cançó de la Pau
La Casa d’Oficis Baétulo
L'atur juvenil segueix sent un dels problemes mes seriosos als que s'enfronten els actuals governs, per la qual cosa, aprofito aquest mitjà per fer ressó d'una notícia, penjada en la web jubenil www.barcelonesjove.net , en referència a la tasca que fa la Casa d'Oficis Baétulo (Badalona) per afavorir la formació i la colocació dels joves.
Article:
Casa d’Oficis BAÉTULO amb la inserció laboral dels joves
"Els joves badalonins entre 16 i 14 anys que vulguin aprendre un nou ofici per tal d’incorporar-se al mercat laboral amb més facilitat, tenen la oportunitat de fer-ho de la mà de la Casa d’Oficis BAETULO.
Espanya és un dels països amb taxes més altes de fracàs escolar. Els joves que han abandonat els seus estudis sense obtenir la titulació en ESO, sovint tenen problemes per incorporar-se al mercat laboral. Per tal de que aquest sigui un problema cada vegada menys estès, diversos col•lectius treballen per ajudar a aquests joves a accedir a un lloc de treball.
Així, l’Institut Municipal de Promoció de l'Ocupació (IMPO) torna a posar en marxa diferents programes de formació destinats a joves entre 16 i 24 anys que vulguin formar-se en un ofici per poder optar a un lloc de treball. La Casa d’Oficis BAETULO, situada a l’IMPO Alfons XII, és un bon exemple.
El programa inclou formació teòrica i pràctica en una primera fase mentre que, a la segona, els alumnes posen a prova els coneixements adquirits realitzant una estada a una empresa, mitjançant un contracte laboral que la mateixa entitat gestiona.
Hi ha tres especialitats: pintura, animació sociocultural i disseny i manteniment de pàgines web. Si ets jove, has deixat els estudis, i vols aconseguir una nova oportunitat per inserir-te al mercat laboral, no t’ho pensis".
HE VISTO LLORAR A UN GUARDIA CIVIL
HE VISTO LLORAR A UN GUARDIA CIVIL
BADALONA DE PUNTA A PUNTA 2011-01-31 20:21:00
La baetulo romana, la platja i el port, la muntanya i Sant Jeroni de la Murtra, les nostres esglesies i Dalt la Vila, Ca l'Arnús-Can Solei i les Muntanyetes, la Penya i el F.C.Badalona, el metro i el tranvia, la Ramblas de baixamar i Floridablanca, els tres teatres, El Museu, L'Anís del Mono i el Pont del Petroli ...
Aquest anunci m'ha fet pensar que a Badalona també tenim un munt de motius per sentir-nos orgullosos. El que cal és potenciar-ne el coneixement.
‘Llefià: de la barraca a la dignitat’
Dijous vaig participar en la presentació de l'interessantíssim llibre de Juan Rico Márquez, 'Llefià de la barraca a la dignidad', al Centre Cívic de La Salut (el de Torre Mena es troba en obres). Més d'un centenar de persones van assistir-hi i les vendes del llibre d'autoedició de l'autor van ser notables. Vaig intervenir juntament amb Felipe Aranguren, escriptor i sociòleg i l'autor del treball.
Primer de tot vaig agrair la invitació a l'amic Juan Rico i a l'Arxiu Històric de Llefià que està fent una gran tasca de memòria històrica i de cohesió social, amb documents i imatges de veïns sobre la història del barri que s'exposen en format web i facebook, emprant les noves tecnologies que l'acosten als joves.
Vaig fer un repàs historiogràfic sobre les dades històriques que descriuen el barri a partir de publicacions generals com ara el llibre d'Història de Badalona del Museu, els dos volums de la Història Gràfica, el llibre Tots els carrers de Badalona, La Immigració a Badalona en el segle XX on apareixen diferents testimonis d'història oral.
Una síntesi d'un estudi més exhaustiu sobre el barri és l'article de Juan Miguel Cuesta Gómez, Immigració i moviment veïnal a Llefià. Més història de la que us penseu, a la revista Carrer dels Arbres, núm. 19 (2008), en la que l'autor mostra des d'un punt de vista científic la importància de dos fenòmens cabdals en el desenvolupament de Llefià al segle XX: la immigració i el moviment associatiu, sobretot veïnal.
Respecte Juan Rico vaig situar les seves anteriors publicacions juntament amb l'historiador Emili Ferrando: Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès Nord, i Lluites obreres a la Tèrmica del Besòs. 30è aniversari de l'assassinat de Manuel fernández Márquez.
En quan al llibre, Rico ens descriu el Llefià històric, des de la desapareguda masia de Can Peixau (a la zona del carrer Baldomer Solà), fins a tocar del riu Besòs i la Serra d'en Mena, una àmplia zona de conreu més que d'assentaments humans fins a l'inici del segle XX. En aquesta època, tot aquest territori es calcula que estaria habitat de forma dispersa per unes 300 persones mentre la ciutat de Badalona tindria uns 20.000 habitants. L'any 1980 la divisió administrativa municipal va delimitar Llefià en tres barris: Sant Antoni, Sant Mori i Sant Joan de Llefià, els quals l'any 1982 aplegaven 52.576 persones. Actualment es manté la població a l'entorn dels 50.000 habitants mentre el global de la ciutat seria de 219.000 persones.
De l'època més rural i en concret dels camps de regadiu de Llefià queden testimonis a la toponimia com els carrers de la Sèquia (a Sant Antoni), o de la Mina (a Sant Mori); el record de grans vivendes al camp de la burgesia com les desaparegudes Torre de l'Ou o bé la Torre de l'Hospital, i la Torre Mena que ha perdurat. Fins els anys cinquanta, existien diferents bòbiles i certa activitat industrial tal i com descriu el llibre d'en Rico.
A partir dels anys seixanta i setanta fins a principis dels vuitanta, Llefià, és un lloc d'arribada massiva de nova població: d'andalusos, castellans (de la Manxa, de Castella-Lleó), extremenys, aragonesos; ocupant-se densament l'espai amb grans 'piseries' sobretot des de 1969, sovint incomplint les alçades, l'ocupació de sòl destinat a d'altres usos i utilitzant materials de baixa qualitat que feien aflorar ben aviat deficiències estructurals. D'altra banda, l'administració franquista, permetia certs abusos immobiliaris i no garantia els serveis públics més bàsics per a la població que s'instal·lava al territori.
Amb un estil distès i fent ús d'expressions populars, Juan Rico, entrellaça fets de la història de Catalunya amb fets locals i més concrets de Llefià, abraçant cronològicament des de l'època dels romans, però sobretot com es veu pel volum d'informació, el segle XX. Un dels seus grans encerts és explicar-nos des d'una vessant social molts episodis de la 'petita història' de Llefià, de la seva convivència i espais de sociabilització: sobrenoms, bars, vins i tapes, el 'Km de l'amor' (negocis de prostitució), equips de futbol, associacionisme, bandes juvenils i drogues, festes populars, l'existència d'una galleria amb apostes...
Amb estil contundent reflecteix el sentit comunitari, solidari i reivindicatiu, de les associacions de veïns per aconseguir serveis públics, escoles, l'asfaltat de carrers, l'enllumenat, espais verds; denúncia als estafadors i les deficiències urbanístiques dels anys del franquisme de molts promotors que van comportar nombroses mobilitzacions veïnals, i vehicula aquest esperit de lluita fins a la coneguda Batalla de Trafalgar (1986) que va trencar en bona mesura aquesta pinya a Llefià i del moviment veïnal a la ciutat.
Finalment, del llibre d'en Rico cal destacar la seva inequívoca voluntat pedagògica perquè les noves generacions siguin conscients que els drets, els serveis, l'espai urbà és fruit d'una llarga lluita i d'un conjunt de reivindicacions per assolir la dignitat com es posa en evidència en la mateixa portada del llibre: una imatge d'unes dones estenent la roba en un espai de coves i barraques l'any 1952 (fons Josep Cortinas), l'actual plaça de l'Amistat.
Comments are off for this postBadalona: ¿qué proponen los partidos políticos en materia económica y de creación de empleo?
De momento, Ferran Falcó, con este artículo, consigue fomentar un debate tan importante como necesario, y en ese sentido, se avanza a sus adversarios, en cuanto a su capacidad para fomentar la participación y el intercambio de ideas. Pero, lo cierto, es que no todo han sido alagos, puésto que también se ha comentado mucho su estrategia y la falta de propuestas concretas.
Curiosamente, en este sentido, a aquellos que hablan de falta de concreción en el mensaje, me parece de justicia responderles que lo que realmente es un misterio insondable es lo que nos proponen los demás partidos políticos de Badalona en materia de paro y recuperación económica, el principal de nuestros problemas -según las enquestas de intención de voto-.
¿Qué proponen el PSC, el PP, ICV-EUiA, ERC, C's, la CUP,...?
De momento poca cosa podemos decir, porque lo que uno observa es que unos partidos no tienen listo todavía el programa, otros ya tienen su propio "fílón" -el de la inmigración y la inseguridad- y otros, simplemente, ni se lo han planteado. La cuestión es que se busque por donde se busque, uno no encuentran nada de nada al respecto.
Ante este vacío de ideas, mientras el resto de formaciones se limitan a verlas venir, no encuentro razonable la crítica que se hace a Ferran Falcó, por un artículo de intenciones, cuando su partido CiU ya hizo una entrega de propuestas de índole económicas en el documento La Badalona que suma.
En ese sentido, con objeto de ser objetivo y por aquello de hablar con conocimiento de causa, para los que no disponen de tiempo o prefieran leer directamente las propuestas de CiU en materia económica y de creación de empleo, expongo el apartado del Programa, presentado públicamente el pasado 15 de febrero de 2010.
Impulsar el dinamisme econòmic
La Badalona que suma (CiU)
"Badalona és una ciutat emprendora. És una ciutat que, al llarg de la seva història, ha sabut crear riquesa amb indústries i serveis adaptats a les necessitats de cada moment. Ha tingut, també, capacitat d’adaptació, de canvi, de reciclatge. Ho demostren, d’una banda, el procés de substitució de les indústries contaminants de la costa per polígons industrials de serveis, tecnologia i logística, i alhora la capacitat que Badalona ha tingut per mantenir actives les indústries d’alt valor afegit.
Cal, però, que l’Ajuntament reforci la capacitat emprenedora de la gent de Badalona. Que enlloc de ser un obstacle, sigui un dinamitzador. Cal que la ciutat recuperi l’esperit de la menestralia que durant tants anys va marcar l’economia de la ciutat. Badalona pot dibuixar un nou teixit econòmic basat en la petita i mitjana empresa especialitzada, tecnificada, que aposti pels productes i serveis de qualitat, aportant a la ciutat un mercat intern més autosuficient, amb una oferta més àmplia i diversa. És necessari, sobretot, perquè aquesta estratègia genera llocs de treball estables, que són els que la gent necessita. Necessitem passar dels polígons plens de magatzems, als polígons dels tallers, els estudis de disseny i les empreses fabricants de productes de qualitat i innovadors.
Necessitem 12 anys per a consolidar-ho, i tenir la competència de fer-ho. Però crec que val la pena impulsar aquesta estratègia de dinamització econòmica.
A més a més, Badalona té el valor afegit de l’eix del coneixement i la investigació mèdica i científica que s’està impulsant a l’entorn de Can Ruti. Definir accions que permetin crear nínxols de desenvolupament econòmic i de llocs de treball al voltant d’aquest sector ha de ser una altra de les prioritats del govern municipal en l’àmbit econòmic.
La política urbanística és també un instrument molt important per a l’impuls del dinamisme econòmic. Cal una aposta més decidida per la mixticitat d’usos en l’estructura urbana, de manera que, excepte per a aquelles activitats que requereixin espais segregats, s’afavoreixi la barreja d’activitat residencial i econòmica compatible. Als carrers i places han de passar coses que facilitin l’activitat econòmica, especialment la d’arrel comercial.
Crec que tot això no és excessivament difícil. Només cal voluntat política i capacitat i il·lusió per presentar Badalona a la inicitiva privada com una generadora d’oportunitats de negoci, de desenvolupament de projectes interessants.
El BCIN és un instrument important per a millorar aquesta tasca de difusió de les potencialitats de Badalona entre les empreses i els inversors locals i de fora. Cal acabar les obres de l’edifici, amb la construcció de les dues ales previstes en el projecte inicial, necessàries per a dotar la infraestructura de la capacitat que els nous temps imposen en recintes de serveis per a empreses. Però no és només una qüestió d’infraestructures. La gestió del BCIN ha de passar a mans de l’empresariat badaloní. Un empresari també sap com gestionar un equipament d’aquest tipus, com treure-li tot el suc possible, com fer, en definitiva, que sigui útil per al teixit econòmic de la ciutat. I possiblement sap molt bé com adaptar-lo a les necessitats d’un entorn altament dinàmic. Se suposa que aquest –fer del BCIN un instrument útil al teixit econòmic- era l’objectiu dels qui en van impulsar la creació: que fos un generador d’activitat, un atractiu inversor per a Badalona, un element de promoció econòmica que, en definitiva, generés llocs de treball. No és agosarat afirmar que aquest objectiu no s’ha acomplert, i que bona part de la responsabilitat recau en una gestió pública manifestament millorable. És l’hora, doncs, del relleu.
També és l’hora de fer canvis en l’estructura que l’Ajuntament manté des de fa anys en l’àmbit de la promoció econòmica. S’han de mantenir competències en formació i reciclatge de treballadors des de l’àmbit municipal, quan aquesta és una competència que correspon a la Generalitat? Crec que l’IMPO ha fet una bona tasca, però potser ja és hora de canviar de paradigma.
L’Ajuntament hauria de poder destinar els recursos que utilitza a l’IMPO en una altra mena de polítiques, probablement més positives per a generar ocupació. Parteixo de la idea que sense empreses, sense negocis, sense activitat econòmica, no es genera ocupació. De poc serveix que formem persones i les reciclem laboralment si després no hi ha empreses on puguin treballar de forma estable. No té sentit, l’actual sistema, des de la perspectiva local.
I com que evidentment no podem ni hem d’assumir tota la responsabilitat en aquesta matèria, jo sóc més partidari de fer que els diners de l’Ajuntament serveixin per ajudar a la creació d’empreses a la ciutat i per a l’autoocupació. Posar els recursos en els projectes d eles persones més que en ocupar-les temporalment, de manera fràgil, i amb perspectives a curt termini. Poso damunt la taula una proposta: la creació d’un Institut Municipal de Finances i Empresa que doni suport als emprenedors i les empreses amb crèdits tous, ajuts fiscals, crèdits de mediació on l’Ajuntament actuï d’avalador, etc. Aquest instrument l’ha de liderar l’administració, però ha de comptar amb la participació activa i directa del propi teixit empresarial de la ciutat.
De ben segur que això pot arribar a ser molt més útil que dedicar-se a formar treballadors que després no tenen un lloc on anar a treballar. La formació i el reciclatge ha de correspondre a la Generalitat –i també a les pròpies empreses- i l’Ajuntament ha de poder destinar aquesta part dels seus recursos a generar les condicions necessàries perquè els emprenedors i les empreses es multipliquin o es reforcin amb nous projectes i idees innovadores. Crear un organisme d’aquestes característiques, que actuï com a agent de suport als emprenedors, és també canviar la manera d’afrontar les polítiques de promoció econòmica. Fer això vol dir no fer el que s’ha fet fins ara. Vol dir canviar en positiu en un aspecte clau."
