BadaBlocs

La Badalona que viu als blocs

Archive for Març, 2011

L’actitud del Govern Central, demanant el doble de retallades a Catalunya; el continuat recolçament del PSC a aquestes peticions i la resposta de l’oposició catalana d’amagar la realitat de la situació deixada pel Tripartit, em semblen d’un cinisme escandalós.

Jo també dic Prou! No pot ser que després de les retallades del 10% encetades des del Govern de la Generalitat, necessàries i preses amb determinació, amb els costos electorals que això pot soposar , ara ens vinguin els del PSOE del Govern Central, recolçats pel PSC, i ens obliguin a retallar el doble, un 20%, mentre que els partits de l'oposició a Cataluya amaguen la realitat.

Comments are off for this post

El pragmatisme guanya la cultura

Cadascú es deu a la seva pròpia història i a allò que ha viscut. Em sembla recordar que fins a tres vegades m'havia arribat a passejar per l'Escorxador acompanyat d'un regidor de Cultura o un tècnic de l'Ajuntament de Badalona tot dibuixant castells en l'aire: aquelles naus malferides havien de ser l'espai per a la música i la creació a Badalona. I dèiem: en aquesta hi posarem una sala d'actuacions amb un bar, allà hi farem els boxs d'assaig i en aquella altra nau hi podríem posar els pintors de grans formats. Eren els anys que Sarruga i els inflables d'Al Victor ocupaven l'Escorxador i pagaven en espècies l'ús d'un espai deixat i brut. En l'època de Joves Conspiradors hi vam arribar a rodar un curtmetratge, obra del malaguanyat Toni Hernández, que va morir sense haver-lo acabat. En resta el testimoni d'uns fragments conservats per un amic que algun dia mereixerien acabar tenint la forma d'un curt.

Va passar el nostre temps i l'Ajuntament va presentar un ambiciós projecte de recuperació; la Ciutat de la Música, en deien. Era l'època que els desitjos es tenien i es construïen. L'hemeroteca és traïdora i posa cada cosa al seu lloc. Publicava Badaweb l'1 de novembre del 2001: “Badalona disposarà aviat d'un gran centre de formació i difusió musical, conegut com la Ciutat de la Música, que s'ubicarà a l'espai que abans ocupava l'edifici de l'Escorxador, al barri de la Salut [...]”. Ha passat una dècada i la majoria dels músics d'aquella època han penjat l'instrument per dedicar-se a la família o toquen a casa, si és que no han tingut la sort –més aviat escassa– de poder fer carrera professional, circumstància reservada a uns pocs escollits.

Teòricament, el projecte es va aturar per una qüestió tècnica: les obres del metro. Ara que el rebombori urbanístic ha passat, s'inaugura una part de l'Escorxador però, ai las, per a usos socials: adreçat a la gent gran i a l'alfabetització d'adults. Per si de cas algú recorda que la promesa era una altra, ens diuen que faran espais d'assaig al subsòl –s'han pres al peu de la lletra allò que la música és una cosaunderground...– i fins i tot una zona per fer-hi actuacions de petit format. La segona fase de recuperació de l'Escorxador forma part del futur i, que se sàpiga, no té pressupost ni data.

En vista de la situació econòmica, podrien passar deu anys més abans que l'enèsima generació de músics badalonins –alguns dels quals d'un gran talent, per cert– pugui escriure un altre article com aquest recordant les promeses incomplertes. Com a mínim, hi ha iniciatives que sobreviuen al pas del temps gràcies a la societat civil, com el concurs de música de Badalona, que aquest dissabte arriba a la seva tretzena edició i que ha fet molta feina per als músics d'aquesta ciutat.

Comments are off for this post

JOCS PER A NENS I NENES DE 2 A 4 ANYS


Comments are off for this post

JOCS PER A NENS I NENES DE 2 A 4 ANYS


Comments are off for this post

Miquel Badia, vist per Fermí Rubiralta

Avui he aconseguit el llibre Miquel Badia. Vida i mort d'un lider separatista, escrit per l'historiador i doctor en polítiques, Fermí Rubiralta, un dels principals experts sobre la història de l'independentisme català. L'ha publicat la Fundació Josep Irla en una gran tasca de recuperació de dirigents polítics, periodistes i activistes sobretot de l'època republicana els anys trenta del segle XX.

Tinc moltes ganes de llegir el llibre perquè sobre la figura de Badia sempre he llegit petits extractes, no conec a fons la seva biografia (una part de l'atemptat contra el rei Alfons XIII) però tot i així hem sembla que massa sovint és motiu de judicis ideològics sense acabar de conèixer les seves activitats, com pensava i actuava dins d'una època concreta i uns paràmetres socials determinats.

En aquest sentit, la visió de l'historiador Enric Ucelay da Cal, m'ha condicionat alhora d'acostar-me a Badia que, amb 30 anys quan va ser assassinat l'abril de 1936 juntament amb el seu germà per part de pistolers a sou de la FAI (en venjança per haver estat el màxim responsable de l'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya); com deia, Da Cal, el situa molt proper o dins d'un sector filofeixista amb la figura dels Escamots. Tots les joventuts polítiques de l'època tenien aquestes formacions i no totes són acusades de feixistes o filofeixistes.

Sense apriorismes vull llegir les investigacions de Rubiralta que ben segur a mi, i a qui de vosaltres vulgui, donaran llum a aquest líder carismàtic de les JEREC, 'tot preparant el camí cap a la independència', com s'assenyala a la contraportada del llibre al referir-se els diferents estrats de la lluita política de Miquel Badia, que rebia l'apel·latiu popular de 'capità collons'.

Comments are off for this post

¡Espíritu altruista… a la línea de Salida!





 
Unos opinan que correr es un deporte poco atractivo, insulso y nada rentable y otros lo catalogan como actividad pesada y aburrida, causante de mucha fatiga, que no reporta beneficio alguno.

De la misma forma, mucha gente piensa que cooperar como voluntario o voluntaria, ser altruista de alguna causa o perder el tiempo en una asociación de vecinos se ha convertido, como pasa con el correr, en una pérdida de tiempo, y lo que es peor, en una actividad mal vista desde fuera.

Vivimos en una etapa preocupante, claramente antisocial y rigurosamente injusta con respecto a los que menos tienen y más nos necesitan, y la situación ha degenerado tanto que Badalona rara vez se estremece si no es porque sale en los medios  informativos de forma negativa, algo que ocurre con frecuencia.

La ciudad sigue sumida en un bombardeo ininterrumpido de mensajes incendiarios, provenientes de personas a las que el compromiso con los demás les suena a demagogia barata, entre otras razones, porque no han parado de señalar a los altruistas acusándoles de estar a favor de las minorías, ya sean inmigrantes legales, ilegales, chatarreros, buscadores de cartones, recoge-basuras de contenedores o simples pedigüeños, aniquilando de paso las buenas intenciones de los que osen con ayudarles.

Pero, mira por donde, para muchos otros, entre los que me incluyo, correr es una actividad que nos llena y nos satisface anímicamente, en la que nos sentimos dueños de nuestro esfuerzo y parte activa de nuestros logros y fracasos, tal y como ocurre con los altruistas, a los que nadie les exige que se esfuercen y sin embargo responden sin preguntar ni pedir nada a cambio, ofreciéndose  a los demás para que salgan adelante.

Por ese motivo me gustaría compartir con los lectores, los sentimientos positivos que experimentamos el pasado domingo 27 de marzo, a las 10:00 horas, los treinta corredores -diez de ellas mujeres- que entre una incesante y copiosa lluvia, bajo un cielo gris y encapotado, acudimos al segundo entrenamiento organizado por la Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona (UGE) para preparar la Carrera Popular de las Fiestas.

Entre una lluvia persistente, treinta de los 101 corredores inscritos en el Programa de entrenamientos de la UGE, nos dimos cita, dispuestos a recorrer el Paseo Marítimo, la arena de la playa y el Puerto, formando una marea azul, diversa, heterogénea y compacta, con el objetivo de aprender a correr desde el sentido común, participando en una jornada intensa en aprovechamiento físico, bajo la excelente supervisión de los responsables deportivos de la UGE.

Fue una mañana repleta de buen ambiente y de buenos momentos, por la que valió la pena mojarse en todos los aspectos, sobre todo en el humano, que es el que le da sentido a la vida y el que centra el espíritu del altruista.
Comments are off for this post

¿Españoles?… La vueltas que da la vida y lo ciego que están algunos (o no tan ciegos).




Mi familia alquiló un bar en Marià Benlliure en 1974. Yo tenía 5 años cuando vine a Badalona, con mi hermana mayor y mi hermana menor y mis padres, emigrantes extremeños, se instalaron en Sistrells cuando las calles eran de tierra y al llover bajaban riadas de agua y lodo que daban miedo.

Las barracas que se extendían bajo los cañones del Turó Caritg eran chavolas construídas a mano por personas que habían venido con lo puesto desde muchos lugares de España, con la ilusión de encontrar trabajo y rehacer sus vidas.

La mayoría lo consiguieron, pero también recuerdo con tristeza que el chavolismo trajo la droga, la delincuencia y la muerte al barrio.

El bar que se llevó por delante a mi padre, sigue siendo propiedad de mi familia y aún continua funcionando en régimen de alquiler.

La instauración de la democracia junto al trabajo de gobiernos y movimientos vecinales comprometidos acabó con este sistema de vida ancestral, lo que me lleva a pensar que todo es posible cuando se trabaja desde la unidad de acción. ¡Recuperémosla! Comments are off for this post

VOCABULARI PRIMAVERA

Comments are off for this post

VOCABULARI PRIMAVERA

Comments are off for this post

Tenen algun pla?

És curiós de veure com a molts polítics amb les eleccions a tocar, se’ls omple la boca de grans propostes per combatre la crisi i crear llocs de feina (internet en va ple tant en publicacions locals com en vídeos de pre-campanya). I el problema no són les propostes, que les podríem discutir, el problema és que no hi ha brúixola i quan no saps on vas pot aparèixer en qualsevol lloc.

Sincerament, crec que no tenen cap pla ni l’han tingut en els darrers 10 anys. Hem viscut sota la inèrcia de la bombolla immobiliària; requalificant terrenys, amb ingressos sobredimensionats per tributs derivats d’aquesta activitat i amb plusvàlues que no corresponien. I les conseqüències de tot plegat i del baix nivell dels nostres governants (Serra, Serrano i cia) equivalen a que Badalona tingui un 17% d’atur i quasi 23.000 persones sense feina.

Observant aquest escenari tan poc favorable, s’ha de partir de la premissa que els llocs de feina els creen els empresaris o no es creen. Això és així, ergo no depèn de la col·locació directa que facin les administracions, inclosa la del consistori badaloní. Destinar recursos a crear llocs de feina temporals i eventuals és totalment inútil i només dura uns mesos.
Per tant, sota la mateixa s’han d’establir els eixos bàsics per dissenyar un pla que ens porti a aconseguir l’objectiu de dinamitzar l’economia badalonina: (sé que són obvis però no per tothom com s’ha pogut comprovar)

  • Atraure la implantació d’empresa privada  
  • Recolzar l’emprenedor local


Per assolir el primer dels objectius és necessari un bon pla de màrqueting que vengui les bondats i avantatges de la ciutat en alguna àrea. I aquí és on entra en joc les diferents possibilitats que ofereix la nostra ciutat inclòs el nostre millor tresor, l’Hospital German Trias i Pujol.
Una ciutat amb mar i muntanya, amb comerç tradicional sota la icona d’un dels carrers més importants de Catalunya, relativament ben comunicada (tot i que amb algun dèficit producte de la incompetència de l’equip de govern), amb un atractiu turístic basat en les ruïnes romanes que mai s’ha sabut explotar i que incomprensiblement la trobem a la cua de les ciutats importants de Catalunya.
Badalona s’ha de fer forta en aquestes oportunitats intrínseques a la pròpia ciutat. Negocis de prestigi i que aportin valor afegit, allunyat dels concessionaris de cotxes o magatzems que únicament són negocis transaccionals amb poc recorregut de creixement.

El segon dels objectius s’assoleix facilitant la posada en marxa de negocis a la ciutat. Cosa que sona fàcil i simple però que a l’hora d’engegar una empresa és torna complicat, farragós i amb una burocràcia impròpia del segle XXI.
Un component afegit i important a l’hora d’impulsar la creació de noves empreses és el finançament. I aquí no dic que l’Ajuntament faci d’entitat financera perquè és inviable i no seria bo per la institució però sí que sigui un facilitador tant per desenvolupar un bon pla de negoci com per aconseguir el recursos necessaris per posar-lo en marxa.
M’imagino que el PSC de Badalona sortirà en campanya dient que ha recolzat la creació d’empreses durant tota la legislatura però el cert és que la partida destinada a aquest objectiu i que correspon al Programa Inicia és d’uns ridículs i irrisoris 78.000 euros.

Aquestes línies bàsiques del pla que jo duria a terme, és una prova de que el màrqueting és quelcom important per rellançar la ciutat, perquè un bon producte ven, i vendre en la ciutat és sinònim de que s’implantin empreses i generin llocs de feina. No és admissible la depressió en la que ha sumit els socialistes a la ciutat.

Òbviament en un post de lectura lleugera no és pot desenvolupar el pla que requereix una ciutat de 220.000 habitants però sí que és possible indicar cap a on ha d’anar la ciutat i en què ha de basar els seus esforços.
L’alcalde Serra és vanagloria de l’empresa pública Reactivació de Badalona (BCIN) i de l’Institut Municipal de Promoció de l’Ocupació (IMPO) quan els resultats d’aquestes deixen al descobert que són dos òrgans totalment inútils i ineficaços a més de suposar una despesa desmesurada pels pressupostos de la ciutat.
Comments are off for this post

Pàgina següent »

eXTReMe Tracker