BadaBlocs

Són la Francisca, l'Eduardo, la Maribel i la Josefa. Ens trobem quinzenalment a la biblioteca del barri de Pomar, modesta però molt ben portada per la Maria. Pomar, que a finals dels setanta podria haver esdevingut una mena de bronx a la badalonina i que avui sembla més aviat una urbanització residencial, ha estat el darrer a incorporar-se als tallers de lectura en català. Aquesta iniciativa, que va sortir d'Òmnium, aplega avui les biblioteques de la ciutat, la gent del centre de normalització, l'ajuntament. Va fent, sense fer gaire soroll.

I d'això es tracta. Millor evitar els focus mediàtics en aquests tallers. Conformen un espai on compartir la lectura, on perdre la por a llegir, la por a parlar. Sense normes ni correccions, vet aquí un lloc on passar una bona estona, tot utilitzant els útils llibres de l'associació Lectura Fàcil. I aquí és on la Francisca, l'Eduardo, la Maribel i la Josefa es troben amb mi, cada quinze dies, al voltant d'una petita taula blanca.

Moltes ganes d'aprendre, una digna necessitat de complir una assignatura pendent. Vegeu: parlar i llegir en la llengua del país que els ha acollit. No ho fan pel títol, ni perquè els ho demanin a la feina. Ho fan perquè si. Perquè en tenen ganes. No és bonic, això? Jo faig el que puc per animar-los i per no decebre les seves expectatives. No cal dir que m'he prohibit el pessimisme, amb ells: imagineu quina estupidesa treure la lletania aquesta de la mort del català! Amb quina cara em mirarien els meus quatre 'alumnes'... L'optimisme engresca, el pessimisme ens condemna. Tan senzill com això.

Això va començar sent un servei que feia a la meva ciutat i, la veritat, ha acabat sent tot un honor. Comments are off for this post

Escolto a L'oracle, de Xavier Graset, a Catalunya Ràdio (aquí en podeu escoltar un muntatge), que l'encara alcaldessa de la meva ciutat, Maite Arqué, diu dels 110 signants d'un manifest ciutadà que critica el fet que marxi de l'alcaldia a mig mandat, que són gent amb sigles polítiques o que no se sap d'on surten. Malhumorada, conclou: «Són BTV.» Quedo parat. No cal que em digueu innocent! Ja m'ho dic jo mateix. Però m'esperava una reacció enraonada i crítica de les consideracions de fons que es fan en el document: quin grau de fortalesa té la nostra democràcia? Què podem fer per millorar-la? Però no. Surt més a compte la mentida i la mofa. No anem bé, penso. Entre els signants hi ha gent de tota mena. Gent que no té el carnet a la boca, gent que se sap d'on ve. De fet, se sap perfectament. De fet, ella mateixa ho sap perfectament. Ens coneix, a molts de nosaltres. Som, majoritàriament, gent que està fent feina –des de fa molts anys– a les entitats, a les associacions, i que ho fa des de molts llocs de la ciutat. Us convido que hi doneu un cop d'ull a badalona2011.cat.

M'he decidit per fer una carta al director del diari de la meva ciutat. No un article d'opinió, no unes declaracions; una carta al director. Quin lloc hi ha millor per exposar el que sento com a ciutadà? Em sento estafat perquè la persona que va contreure el compromís de ser l'alcaldessa de la meva ciutat plega només set mesos després de les eleccions, sense demanar disculpes, i amb el silenci còmplice del seu partit, i de la resta de partits (vull subratllar-ho). Però també perquè avui he estat insultat per segona vegada quan he vist com les meves argumentacions –junt amb les de tants altres– han estat menystingudes per l'alcaldessa i reduïdes a una broma de pati d'escola.

Tenim damunt la taula un debat de pes sobre la nostra ciutat i la seva salut democràtica. Per què no el volen abordar? Els fa molta por, vet aquí. I cada vegada perden més els papers. Jo no m'hi conformo. I vosaltres?

[ PUBLICADA A L'EDICIÓ D'EL PUNT D'AVUI ] Comments are off for this post

Sé que el millor que podria fer amb certs comentaris és obviar-los. Però diria que algun interès deuen tenir, més enllà de la comprensible morbositat, les paraules que dos badalonins 'del sistema' dediquen a la iniciativa de Badalona2011.cat 'Volem votar el nostre alcalde'. Ferran Bello, exregidor i exalt càrrec de la Generalitat, diu que som com una mena de cavall de troia de Màrius Díaz i que no ens 'enteramos de nada'. Bé, ell sabrà. L'Enric Farreres, disfressat del tal Cosme, ens en dedica dos, de posts. En el primer ens mig acusa d'actuar amb mala fe o ignorància -que no sé que és pitjor-, en el segon mulla la seva ploma en el recipient de la -diguem-ne- fina ironia: passem de ser el cavall de Troia del primer alcalde de la democràcia recuperada a ser les 'poncelles de la intel·lictualitat badalonina', amb el suport d'uns misteriosos 'anarco-burgeso-excentrics'. Podeu ampliar aquestes paraules llegint els posts originals aquí i aquí.

Tanmateix, el que m'interessa de les seves paraules és el que obvien. I és que cap dels dos aborda, més enllà de l'insult i la mofa, el veritable tema que tenim damunt la taula, i que en realitat és el que empeny aquest col·lectiu ciutadà independent, divers i transversal: És millorable, la nostra democràcia? Ens hem de donar per satisfets amb el que marca, avui, la llei? És lícit demanar més? Com es pot demanar més sense dubtar del que hom té? Quines coses concretes podem fer per engrescar la participació? Com podem recuperar la discussió política del segrest del 'partidisme'? M'hagués agradat que fessins servir el seus blocs per tractar aquestes qüestions. Comments are off for this post

Em quedo amb la claredat meridiana que ha exhibit una militant del PSC, Montserrat Gibert. Ella va governar Sant Boi, una de les principals ciutats de Catalunya i es va oposar a les pressions del partit, que volien un canvi d'alcalde a mig mandat. Va dir que no, que no marxava, que tenia un tracte amb els seus votants. En parlava El Punt aquest diumenge. Val la pena donar-hi un cop d'ull. Aquí podeu llegir l'article. Comments are off for this post

Alguns ens veuen com 'aquests nois', tot servint-se d'un paternalisme que conjuguen a la desesperada, mig renyant-nos; d'altres ens retreuen que diguem la nostra i que no formem part de cap partit, com si la política fos només una qüestió de sigles; uns quants més diuen que ens hauríem de mullar, com si molts dels signants no ens mulléssim cada dia per la ciutat fent feina en les desenes d'entitats i associacions en les quals treballem, com si el fet de fer un manifest i posar els nostres noms i cognoms no fos una forma de mullar-se. Uns pocs, tot i que significatius, desenterren amb fracassada subtilitat la destral de guerra i apunten que fem el joc a aquests o aquests altres, acusacions previsibles, que en realitat deixen en evidència la seva mirada petita i cansada. També hi ha els que ens diuen ingenus, però ho fan, això si!, ben arrepapats en el còmode cinisme de 'tot està perdut'.

Un capítol a banda són els que ens diuen demagògics. Aturem-nos, en aquest punt. Jo crec que confonen l'aposta que hem volgut fer pels plantejaments de radicalitat democràtica –com n'és de bonica la frase de A.E Smith que hem escollit de lema: els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia-- amb el 'simplisme' malintencionat que ha donat ales a tantes idees sense substància. 'La llei ho permet', clamen, com si les lleis fossin un punt d'arribada, l'escriptura sagrada que ha de mantenir -vés quina sorpresa-, l'statu quo que els afavoreix.

Però és la societat la que fa les lleis, i no a l'inrevés. Ja ho saben, això, és clar. Però no els agrada que es digui i es recordi. Vet aquí el moll de l'os.

Dóna un cop d'ull al manifest 'Volem votar el nostre alcalde', promogut pel col·lectiu Badalona 2011 i que ha provocat totes aquestes reaccions... Comments are off for this post

Em resisteixo a caure en el parany de la petita política, la política dels passadissos, dels secrets inconfessats, les conspiracions i les reunions a porta tancada. És fàcil, caure-hi, ho reconec. Aquesta política és, avui, la política majoritària. És majoritària als mitjans, és majoritària als plens municipals o al Parlament, en les tertúlies radiofòniques, en els articles d'opinió. Però jo no m'hi vull conformar! M'hi resisteixo. Perquè aquesta política petita i grisa no és majoritària, en realitat. Ho mostra així la creixent abstenció i la forma com una paraula tant acadèmica com 'desafecció' s'ha convertit en un complement imprescindible de qualsevol sobretaula o xerrada de cafè.

Dimecres llegia a El Punt que l'alcaldessa de la meva ciutat, la Maite Arqué, plega. Plega només set mesos després de ser votada en unes eleccions! Dóna el relleu a un altre membre de la seva mateixa llista. El diari és plè d'anàlisi i de reflexió al voltant d'aquest fet. M'he mirat els articles en diagonal. Però és que no m'interessen gaire. Han caigut en el parany de la petita política: que si aquest grup guanya, que si els interessos d'això van per aquí i no per allà, que si l'equilibri de partits i un exasperant etcètera.

I jo avui només tinc ganes de dir que un alcalde ha de ser votat, com a cap de llista, pels ciutadans. Jo avui només tinc ganes de dir que amb la sobirania popular no s'hi juga, i que aquesta mena de decisions -més dinàstiques que democràtiques- només donen arguments als que creuen que votar no serveix de res. Jo avui només tinc ganes de dir que estic cansat de maquiavel i els seus hereus. Jo avui només tinc ganes de dir que aquest fet ens demostra, de nou, que hem de reivindicar la política de les coses grans, les coses que valen la pena, perquè la política petita que tenim la veig lluny, i em cansa tant!

I per aconseguir aquest canvi ens serà més útil la ingenuïtat que el cinisme, la imaginació que l'estratègia, el que és incert, més que no pas el que donem per descomptat.

SIGNA EL MANIFEST 'VOLEM VOTAR EL NOSTRE ALCALDE' Comments are off for this post