BadaBlocs

Sé que el millor que podria fer amb certs comentaris és obviar-los. Però diria que algun interès deuen tenir, més enllà de la comprensible morbositat, les paraules que dos badalonins 'del sistema' dediquen a la iniciativa de Badalona2011.cat 'Volem votar el nostre alcalde'. Ferran Bello, exregidor i exalt càrrec de la Generalitat, diu que som com una mena de cavall de troia de Màrius Díaz i que no ens 'enteramos de nada'. Bé, ell sabrà. L'Enric Farreres, disfressat del tal Cosme, ens en dedica dos, de posts. En el primer ens mig acusa d'actuar amb mala fe o ignorància -que no sé que és pitjor-, en el segon mulla la seva ploma en el recipient de la -diguem-ne- fina ironia: passem de ser el cavall de Troia del primer alcalde de la democràcia recuperada a ser les 'poncelles de la intel·lictualitat badalonina', amb el suport d'uns misteriosos 'anarco-burgeso-excentrics'. Podeu ampliar aquestes paraules llegint els posts originals aquí i aquí.

Tanmateix, el que m'interessa de les seves paraules és el que obvien. I és que cap dels dos aborda, més enllà de l'insult i la mofa, el veritable tema que tenim damunt la taula, i que en realitat és el que empeny aquest col·lectiu ciutadà independent, divers i transversal: És millorable, la nostra democràcia? Ens hem de donar per satisfets amb el que marca, avui, la llei? És lícit demanar més? Com es pot demanar més sense dubtar del que hom té? Quines coses concretes podem fer per engrescar la participació? Com podem recuperar la discussió política del segrest del 'partidisme'? M'hagués agradat que fessins servir el seus blocs per tractar aquestes qüestions. Comments are off for this post

Em quedo amb la claredat meridiana que ha exhibit una militant del PSC, Montserrat Gibert. Ella va governar Sant Boi, una de les principals ciutats de Catalunya i es va oposar a les pressions del partit, que volien un canvi d'alcalde a mig mandat. Va dir que no, que no marxava, que tenia un tracte amb els seus votants. En parlava El Punt aquest diumenge. Val la pena donar-hi un cop d'ull. Aquí podeu llegir l'article. Comments are off for this post

Alguns ens veuen com 'aquests nois', tot servint-se d'un paternalisme que conjuguen a la desesperada, mig renyant-nos; d'altres ens retreuen que diguem la nostra i que no formem part de cap partit, com si la política fos només una qüestió de sigles; uns quants més diuen que ens hauríem de mullar, com si molts dels signants no ens mulléssim cada dia per la ciutat fent feina en les desenes d'entitats i associacions en les quals treballem, com si el fet de fer un manifest i posar els nostres noms i cognoms no fos una forma de mullar-se. Uns pocs, tot i que significatius, desenterren amb fracassada subtilitat la destral de guerra i apunten que fem el joc a aquests o aquests altres, acusacions previsibles, que en realitat deixen en evidència la seva mirada petita i cansada. També hi ha els que ens diuen ingenus, però ho fan, això si!, ben arrepapats en el còmode cinisme de 'tot està perdut'.

Un capítol a banda són els que ens diuen demagògics. Aturem-nos, en aquest punt. Jo crec que confonen l'aposta que hem volgut fer pels plantejaments de radicalitat democràtica –com n'és de bonica la frase de A.E Smith que hem escollit de lema: els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia-- amb el 'simplisme' malintencionat que ha donat ales a tantes idees sense substància. 'La llei ho permet', clamen, com si les lleis fossin un punt d'arribada, l'escriptura sagrada que ha de mantenir -vés quina sorpresa-, l'statu quo que els afavoreix.

Però és la societat la que fa les lleis, i no a l'inrevés. Ja ho saben, això, és clar. Però no els agrada que es digui i es recordi. Vet aquí el moll de l'os.

Dóna un cop d'ull al manifest 'Volem votar el nostre alcalde', promogut pel col·lectiu Badalona 2011 i que ha provocat totes aquestes reaccions... Comments are off for this post

Em resisteixo a caure en el parany de la petita política, la política dels passadissos, dels secrets inconfessats, les conspiracions i les reunions a porta tancada. És fàcil, caure-hi, ho reconec. Aquesta política és, avui, la política majoritària. És majoritària als mitjans, és majoritària als plens municipals o al Parlament, en les tertúlies radiofòniques, en els articles d'opinió. Però jo no m'hi vull conformar! M'hi resisteixo. Perquè aquesta política petita i grisa no és majoritària, en realitat. Ho mostra així la creixent abstenció i la forma com una paraula tant acadèmica com 'desafecció' s'ha convertit en un complement imprescindible de qualsevol sobretaula o xerrada de cafè.

Dimecres llegia a El Punt que l'alcaldessa de la meva ciutat, la Maite Arqué, plega. Plega només set mesos després de ser votada en unes eleccions! Dóna el relleu a un altre membre de la seva mateixa llista. El diari és plè d'anàlisi i de reflexió al voltant d'aquest fet. M'he mirat els articles en diagonal. Però és que no m'interessen gaire. Han caigut en el parany de la petita política: que si aquest grup guanya, que si els interessos d'això van per aquí i no per allà, que si l'equilibri de partits i un exasperant etcètera.

I jo avui només tinc ganes de dir que un alcalde ha de ser votat, com a cap de llista, pels ciutadans. Jo avui només tinc ganes de dir que amb la sobirania popular no s'hi juga, i que aquesta mena de decisions -més dinàstiques que democràtiques- només donen arguments als que creuen que votar no serveix de res. Jo avui només tinc ganes de dir que estic cansat de maquiavel i els seus hereus. Jo avui només tinc ganes de dir que aquest fet ens demostra, de nou, que hem de reivindicar la política de les coses grans, les coses que valen la pena, perquè la política petita que tenim la veig lluny, i em cansa tant!

I per aconseguir aquest canvi ens serà més útil la ingenuïtat que el cinisme, la imaginació que l'estratègia, el que és incert, més que no pas el que donem per descomptat.

SIGNA EL MANIFEST 'VOLEM VOTAR EL NOSTRE ALCALDE' Comments are off for this post