Archive for the 'Andreu Mas' Category
En record de l’Enric Giralt
Amb l'Enric, doncs, vam compartir complicitats, xafarderies, històries... Ara l'hem perdut. I la ciutat s'ha quedat una mica més orfe de criteri professional i, sobretot, de compromís social i polític, una cosa que no és massa habitual de trobar. La desaparició abans d'hora de l'Enric em fa palès un cop més que cal posar-se aviat a escriure la història de la transició política de Badalona, en la qual ell va col·laborar, una idea que fa temps que amb els amics Villarroya i Oliveras vam estar acaronant. Enric, com diuen a casa meva, que tinguis un bon cel.
El sud també existeix
Pam. Coça i expedient tancat. El govern de Badalona ha comunicat per la via dels fets consumats –bé, quasi, perquè li ho han impedit– que pretén desmantellar el Consorci Badalona Sud. Per més que he cercat a l'hemeroteca no he trobat la justificació política d'aquesta voluntat manifestada ara per l'alcalde.
Hi ha dades objectives que avalen que el Consorci ha fet molta feina pel que fa a la integració dels col·lectius en risc d'exclusió social a la zona sud de Badalona (Sant Roc, el Remei, Artigues...). Una mostra n'és el programa Futbol al carrer, que ha permès recuperar per a la societat 42 joves menors de 16 anys que havien abandonat els estudis i que, gràcies a aquest programa, es formen com a tècnics esportius.
Potser el govern conservador de la ciutat ho troba un xic hippy, o poc útil. Ara bé, si tenim en compte les xifres d'atur juvenil del conjunt de l'Estat, estarem d'acord que d'alguna manera hem d'oferir sortides als joves. El primer camí és treure'ls de la marginalitat –si és que hi són– o evitar que hi caiguin. Un cop fet això, hem de despertar les rutines que fan que la seva vida tingui sentit i després haurem d'encreuar els dits per esperar que la roda del treball es torni a posar en marxa.
Que potser els polítics que governen preferirien que aquests nois estiguessin vegetant pel carrer, cosa que els portaria a convertir-se en un problema social a curt termini?
Aquest és només un exemple que representa el més important que fa el Consorci: tornar una mica de dignitat als ciutadans que poden perdre-la o bé que ja l'han perduda, perquè la societat, amb tota la seva crueltat, els hi ha pres. Fer això no té preu o, dit d'altra manera, en té un que val la pena pagar.
El PP, a més a més, incompleix l'acord amb CiU que va permetre l'aprovació del pressupost municipal. En aquell pacte es va comprometre a augmentar la dotació pressupostària del Consorci. El vici espanyol de trencar la paraula donada ha contagiat el PP de Badalona?
El dia dels innocents
Aquests dies, llegint el llibre Fago, de Carles Porta, he reflexionat sobre el paper que els periodistes i els mitjans tenim i tenen sobre la vida de la gent. S'ha convertit en un costum que periodistes i mitjans facin judicis de valor respecte als subjectes informatius, prescindint d'una certa imparcialitat informativa. Si bé és cert que l'objectivitat no existeix, perquè tothom és presoner de com veu el món, no ho és menys que molts cops els professionals de la informació fem i fan de jutges quan no és el nostre paper. Aquesta mala praxi es coneix com la pena del telediario, i a qui li toca li destrossa la vida. De res serveixen resolucions judicials exculpatòries posteriors; un cop ajusticiat pels mitjans, res tornarà a ser igual. La presumpció d'innocència és, per sistema, presumpció de culpabilitat.
Mentre estic llegint el llibre i l'acurada i cruel descripció que fa Porta del tractament informatiu del cas Mainar, es fa públic que el jutge arxiva la imputació a Juan Felipe Ruiz, exconseller delegat de Marina de Badalona –la societat que gestiona el port– per la seva presumpta implicació en el cas Pretòria. El jutge l'ha exonerat de tota possible culpabilitat –recordem que imputar no vol dir condemnar– respecte a la venda irregular d'un solar en terrenys del port. L'arxiu del cas no ha merescut el mateix tractament informatiu que la seva imputació. La decisió judicial favorable a l'exconseller delegat de Marina tot just ha ocupat algunes ratlles en informacions més globals del cas o com a màxim ha merescut un breu. Ningú li ha preguntat res.
Se'm planteja una pregunta: una societat justa no hauria de restituir l'honorabilitat de les persones a qui es declara lliures de culpa tornant-los els càrrecs que van deixar pel procés judicial? Això sembla impensable; i més que semblar-ho, ho és.
Tanmateix, el jou de la condemna periodística deixarà per sempre més una ombra de dubte sobre Juan Felipe Ruiz, malgrat l'arxiu. L'exconseller delegat de Marina era una persona incòmoda pel seu tarannà. Si bé és cert que a voltes el caràcter el feia perdre, no ho és menys que la seva feina va ser decisiva per aconseguir que avui Badalona tingui un port. I la justícia diu, com sempre ell ha dit, que és un home honrat.
Els bous davant del carro
Hi ha coses que no acabo d'entendre. Ja sé que em diran que peco d'innocent, de babau o que realment al darrere de la meva estranyesa hi ha, fins i tot, mala fe. El cas és que no entenc per què l'alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, s'entesta a tirar pel dret i fer les coses tot sol quan pot arribar a consensos amb la resta de forces polítiques del consistori. O va accelerat o es creu que té una majoria absoluta que és inexistent.
No li hauria costat res complir la seva paraula i portar la qüestió dels correbous de Llefià al ple municipal. Sabia que el plenari, malgrat l'oposició d'Iniciativa, l'hi aprovaria, perquè és força improbable que els socialistes votessin en contra d'un fet que ha esdevingut tradició –malgrat que relativament recent, és del 1984– en el districte badaloní on el PSC treia les seves majories polítiques, feu que deu aspirar a recuperar si vol tornar a governar. Fins i tot Convergència hi hauria votat a favor o s'hauria abstingut, no en va també cobeja Llefià.
Així doncs, què li costava fer les coses bé? Ha posat el carro davant dels bous. No ha pensat en termes de diplomàcia política sinó en rèdits electorals. El líder del PP volia que sabessin que si Llefià té correbous és gràcies a ell i ara ja ho saben.
Prendre aquesta opció és una manera de fer les coses que respon al reconeixement implícit d'una feblesa. L'alcalde sap que el seu partit només podrà continuar governant Badalona si el PP aconsegueix una majoria prou àmplia per no haver de dependre de ningú, ni tan sols de CiU. Per aquest motiu prioritza i prioritzarà els interessos de partit als del consens polític i, quan calgui, sacrificarà els de la ciutat; i això ho patiran, sobretot, els veïns de barris on el PP no té opció a ser majoritari.
El camí, però, és llarg i la solitud no és mai bona. Garcia Albiol faria bé de recordar que fer empipar el seu homòleg de Sant Adrià enviant-li els pakistanesos que no vol (per exemple) li pot tornar en contra en els consells d'administració de Marina Badalona, on necessita el suport d'un Consell Comarcal que no controla. I a Badalona mai se sap com caurà el dau; avui totes li ponen, però en aquesta vida mai saps de qui t'hauràs d'acabar refiant...
Els toros i la barrera
Les coses, en política com en tantes altres coses, no es veuen igual quan s’està còmodament darrere la barrera –a l’oposició– que quan es governa. Quan un s’embruta les mans i està enmig, perdoneu l’expressió, del merder, ja no es poden fer segons quins dis-cursos. Mentre Xavier Garcia Albiol era a l’oposició assegurava que quan governés imposaria la llei a Badalona. O sigui, que hi hauria menys delinqüència que quan manava el triumvirat PSC-CiU-ERC, que segons deia aleshores Garcia Albiol feia polítiques massa toves.
Les dades, ai las, són traïdores. El president del grup municipal popular governa des de juny de l’any passat i en sis mesos no va poder fer baixar l’índex de delictes. En el còmput del 2011 hi va haver un augment de delictes de l’1,9%. I ningú, amb un cert grau de seny, pot dir que aquest repunt és culpa únicament dels sis mesos anteriors a l’arribada al poder del PP.
Els números certifiquen que és més fàcil receptar la medecina que haver de prendre-la. Badalona és una ciutat molt complexa i el tema de la seguretat no és un brau fàcil de torejar per molt que el PP n’hagi fet una prioritat, cosa que –val a dir– també va fer l’anterior govern i anteriors governs abans que ells.
Primer, perquè és una ciutat amb una densitat d’habitants molt important, sobretot en certes zones molt deprimides econòmicament, i això genera situacions que no són fàcils de resoldre perquè els problemes d’arrel, l’atur i la pobresa, difícilment es poden solucionar des de Badalona, perquè la magnitud de la tragèdia sobrepassa les competències locals i, per tant, els recursos de què disposa l’Ajuntament.
Segon, perquè aquest escenari és ideal per a l’activitat de xarxes delictives organitzades que, combinades amb els delinqüents habituals, incrementen la sensació d’inseguretat. Afegim-hi els passavolants que fan cap a la ciutat i ja tindrem el brou del conflicte preparat.
Tot plegat no és resol només amb més policia –en molts casos fan més feina uns millors serveis socials–. Cal, fonamentalment, la implicació de les administracions catalana i estatal. En cas contrari, l’alcalde estarà sol davant el perill.
Qui empeny el carro?
En política hi ha un mal vici força estès: quan es governa es governa i no es té en compte l'oposició –excepte si l'aritmètica ho demana–, i quan s'està a l'oposició s'aplica la vella màxima que l'enemic no es mereix ni un got d'aigua. Aquestes dues postures poden arribar a límits absurds i només perjudiquen, a la fi, els ciutadans.
A Badalona, aquesta és una pràctica habitual, i és el que ha impedit que la ciutat avancés al ritme que necessitava, perquè la visió política ha estat tàctica, a curt termini, i no estratègica, de llarg recorregut.
Ara que governa el PP, l'oposició, amb l'excepció de CiU, fa una política de terra cremada: deixen que els conservadors es cremin perquè pensen que, si el PP ho fa molt malament, ells, que són els únics que es consideren legitimats per governar, tornaran al poder.
Pel PSC i ICV és normal que CiU col·labori amb els conservadors, tot són cares d'un mateix dau –diuen–, i respon a la lògica catalana. És el vell esquema marxista de la confrontació ideològica. Són, en el fons, estratègies polítiques del segle passat que no són les que necessita el país i la Badalona del segle XXI.
El compromís polític hauria de ser un altre. El carro l'hem d'empènyer tots junts –i més amb la crisi– i trobar espais d'entesa entre govern i oposició. No pot ser que una posició de radicalitat per part del govern i també de l'oposició d'esquerres estigui a punt de posar fi a la televisió i la ràdio locals, per posar un exemple. No es pot empènyer CiU a salvar els mobles, en aquest cas i en el dels pressupostos, per així poder-los desgastar. El plantejament és gairebé infantil.
El PP ha demostrat que té moltes mancances per governar. No té un bon equip, ni experiència en fer funcionar la maquinària, ni destresa. L'oposició ha governat. Si la ciutat no se'n surt, la responsabilitat –sento dir-los-ho– serà col·lectiva. Criticar qui governa és molt fàcil, contribuir a la governabilitat, no tant.
No cal demanar a l'oposició que ajudi el govern (si és govern, que governi), però sí demanar-li una implicació a l'hora de fer que Badalona rutlli i fermar el PP perquè no faci segons què. I això s'aconsegueix pactant amb qui t'ha pres la cadira.
Contes d’incert acabament
Per qüestions personals que no fan al cas, o potser sí, conec força bé el projecte que afecta els edificis que envolten la plaça Pompeu Fabra. Sóc dels que va sentir de viva veu allò d'acollir-se al faraònic pla de l'entorn de la plaça o veure's expropiat en un termini no superior a sis anys. És clar que aleshores encara el món no havia fet un pet, malgrat que ens quedaven hores per precipitar-nos a l'abisme del crac immobiliari. Que segurs que n'estaven aquells polítics, del moment en què per reial decret s'imposaria una reforma urbanística d'unes dimensions bestials! Tal és l'arrogància dels homes al poder.
Han passat cinc o sis anys mal comptats des d'aquell moment i ja no és que el més calent sigui a l'aigüera, sinó que Justícia ha esborrat, de moment, el pla del mapa de Badalona; bàsicament perquè deixa sense efecte les unitats d'actuació –la parcel·lació del conjunt d'illes
de cases en unitats més petites– que eren la base de l'invent.
Val a dir que la crisi immobiliària i econòmica va ser qui primer es va carregar un planejament urbanístic que, tal com estem, serà inviable els pròxims deu anys (tirant curt); això si no és que l'han de refer –i podríem apostar-hi un pèsol, sense por de perdre'l, que hauran de redibuixar la planificació de cap i de nou.
D'això se'n diu visió estratègica... La mateixa que ha fet que la ciutat tingui aturades les reformes de Francesc Macià per una banda i Francesc Layret per l'altra –per no parlar de la zona del canal del port.
El pecat original de tant de desgavell urbanístic, de tantes anades i vingudes, es troba en una ambició desmesurada i una falta de diàleg amb els ciutadans. Ambició per ser el que no es pot ser –Badalona no té els recursos financers de Barcelona per refer grans zones en un pim-pam– i una excessiva tendència a tirar pel dret sense preguntar als afectats. Aquesta manera de fer, que barreja l'egocentrisme del polític amb la tendència natural a creure's Déu de certs tecnòcrates de l'administració badalonina, fa que tinguem carrers que fa segles que esperen una reforma que no se sap quan arribarà. Els perjudicats, però, els ciutadans. I això que governen per a nosaltres... Gràcies.
Repressió sense comprensió
Parlo amb un bon amic badaloní que m'explica que la situació de les entitats que treballen per ajudar els més desafavorits a la ciutat és crítica. Un parell de persones més m'ho corroboren. De fet, només cal anar seguint les notícies per comprovar que hi ha alguna cosa que no rutlla a la ciutat.
El govern local del PP gestiona els problemes d'integració social amb polítiques repressives: ha tret bancs, fonts, estàtues... què serà el següent: encerclar amb filferro espinós els barris conflictius? No tot es pot resoldre amb l'ús de la coerció policial –sobretot si no se sustenta en un sistema judicial i disposa d'un marc legal adient–. Cal ser dur amb els delinqüents, però s'ha de ser conscient que les crisis econòmiques en l'àmbit de la pobresa s'han de gestionar des d'una òptica social.
Això, el PP no ho sap fer. M'explicaven aquestes persones que treballen en el moviment associatiu que cada cop presencien escenes de més desesperació, que la pobresa ha accentuat la violència, els robatoris i ha convertit la gent en intolerant. El grau del problema és tal que fa poques setmanes una jove, embogida per la situació en què es trobava, és va intentar cremar viva en un barri de la perifèria badalonina. No ha transcendit a la premsa. La noia està en coma.
La recepta del govern local és més diners en policia i menys en programes socials. Les entitats que treballen en aquest àmbit es queixen que en alguns casos no reben la dotació pública que els pertoca des del maig de l'any passat. Els problemes de liquiditat els escanyen i estan col·locant les associacions en una situació límit. Les entitats diuen que se senten, literalment, abandonades per un govern, el de Garcia Albiol, excessivament jerarquitzat i en què regidors com el de Joventut es declaren incompetents per resoldre les queixes que se'ls plantegen.
La ciutat requereix un pacte polític de lluita contra la pobresa i l'exclusió social, perquè aquesta problemàtica no la resoldrà tota sola la societat civil. I cal també exigir a les administracions supramunicipals que compleixin els seus compromisos. És possible un pacte de mínims? Ho vol el PP, interessa a l'oposició? Badalona ho necessita.
La estupidesa tenia un preu
La mirada del polític és curta. És cert que hi ha excepcions i, de tant en tant, en surt algun amb una visió de llarg recorregut, amb capacitat estratègica. És aquell polític que té l'habilitat de veure més enllà del seu temps, finit, a la poltrona o, fins i tot, que és capaç de projectar el seu món més enllà dels límits de les costures de la seva vida i la dels seus conciutadans.
Malauradament, la collita badalonina actual, potser amb alguna excepció, no sembla d'aquesta anyada. El govern municipal veu els badalonins com a xifres que sumen i resten. Fan anar l'àbac amunt i avall per quadrar els comptes. Ja s'entén que toca retallar i que és l'hora de fer sacrificis i totes aquestes històries que ens expliquen, però això no justifica totes les decisions que es prenen.
N'hi ha una que clama al cel: suprimir el servei d'estudi nocturn a les biblioteques, el programa anomenat Estudiem de nit. Des del govern deuen pensar que això de tenir espais públics oberts a la nit perquè la gent hi estudiï és una collonada, perquè quan nosaltres estudiàvem ho fèiem a casa, i si ens remuntem en el temps hi havia qui ho feia davant d'un llum de carbur, i encara abans davant d'una espelma. I això per no parlar quan per evitar gastar folis s'escrivia sobre pedra. I no tornem a aquells temps perquè a la mainada li faria mal l'esquena de carregar les pedres. Ara que, temps era temps, no hi havia mal d'esquena... No donem idees.
El regidor d'Educació ha dit que l'Ajuntament ha suprimit el servei perquè costava 7.000 euros. I no podienrascar aquests diners d'enlloc? Dietes de càrrecs públics, per exemple, assignacions a grups municipals, càrrecs de confiança...
El que fa més gràcia, però, és que diu que potser el recuperaran el mes de juny, però en altres espais municipals. És clar, estudiar envoltat de llibres no és el més adequat... El millor és que facin una joint venture amb algun local nocturn de Can Ribó –si és que no els tanquen tots un dia d'aquests– i així la canalla pot estudiar i fer una copa, tot alhora.
Empobrir la societat, no econòmicament sinó també mentalment, culturalment és molt fàcil. I després ens queixem dels ninis. Apa, va!
El misto i la benzina
Fa molts anys que conec en Juanje Guerrero, educador de carrer i membre del patronat de la Fundació Ateneu de Sant Roc. Hi ha poques persones que coneguin el barri millor que ell, si és que n'hi ha. És una persona conciliadora, poc amant del conflicte, de conviccions molt fermes. S'estima el barri i la seva gent de veritat. Quan llegeixo que diu que “tard o d'hora, Sant Roc esclatarà”, no ho poso en dubte. No parla per interessos polítics.
En Juanje i altres persones, incloent-hi tota l'oposició municipal, alerten que el govern del PP està promovent una política que posa en confrontació la comunitat autòctona –majoritàriament d'ètnia gitana– de Sant Roc amb els nouvinguts pakistanesos i els col·lectius musulmans.
En aquestes aigües ja hi han remenat d'altres. Recordo amb feredat una imatge, no difosa als mitjans, de Josep Anglada sortint de Sant Roc com si fos un torero a espatlles d'unes persones d'ètnia gitana. La nota de premsa de Plataforma per Catalunya, emesa durant les darreres municipals, afirmava que els gitanos de Sant Roc estaven amb el seu partit i en contra dels romanesos i altres col·lectius similars.
Tot i que la imatge parla per si mateixa, no tots els gitanos són iguals, per bé que durant molts anys entre els dirigents d'aquest col·lectiu autòcton i els polítics locals i nacionals s'ha jugat al joc de “jo et dono i tu em dónes”. A la llarga tots els polítics van sortir-ne escaldats, perquè el vot no té més amo que el de la persona que el diposita a l'urna, i una cosa és el que et diuen i una altra el que fan. Hi ha coses que surten massa cares...
Ara la pau s'esquerda a Sant Roc, perquè la crisi fa créixer rivalitats en l'espai on hi ha més dificultats econòmiques, i això no ajuda a conciliar mentalitats i costums diferents. Ara bé, el paper del govern local no és acostar mistos a la benzina –prohibir resar a les places públiques sense oferir alternatives és una manera de fer-ho–, sinó desactivar situacions que un dia d'aquests ens donaran un disgust. Això i mantenir, malgrat les retallades, serveis socials fonamentals en zones d'alt risc com són Sant Roc. A la fi, els vots són volàtils; els conflictes tendeixen a ser permanents.
