BadaBlocs

Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això? Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac. No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples: el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar «Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la. El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot, expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de l’Estat.  Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!», però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol. Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya. Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que il·lustren aquest post són divertides, però el país es construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la negació de l’altre. Comments are off for this post

Avui s’estrena a Vimeo i YouTube el capítol pilot de Badalonia. Segons informa Comunicació 21: «Es tracta d’un programa d’humor inspirat en el Polònia de TV3 que pretén parodiar la vida social i política badalonina per fer-la “molt més amena” i donar-li un “toc d’humor irònic i molt blanc”. Escrit i produït per JN Audiovisuals i El Gráfico Producciones de Vídeo, el programa de gags inclou imitacions de l’alcalde de Badalona, Jordi Serra; el regidor del PP, Xavier García Albiol; el presentador Miquel López, del magazín Sortida Nord de Televisió de Badalona, o el gerent de Badalona Comunicació, Joan Montornés. De moment només s’ha gravat el capítol pilot amb alguns actors de la ciutat i el proper setembre es preveu enregistrar-ne més». La sèrie és molt fluixa. Comments are off for this post

Òmnium Cultural de Badalona fa saber mitjançant el Facebook que han editat un vídeo on els tres exalcaldes de Badalona donen suport a la manifestació d'aquest dissabte, així com ja ho va fer l'alcalde Serra en una declaració institucional. Bona feina la d'Òmnium també a Badalona. Comments are off for this post

Gran vídeo d’Òmnium per reivindicar el dret a somniar. Esperançador veure-hi gent com el President Pujol. Comments are off for this post

Gran vídeo d’Òmnium per reivindicar el dret a somniar. Esperançador veure-hi gent com el President Pujol. Comments are off for this post

L'afectació del carrer Francesc Macià no és resol i això deixa els veïns de la zona en una situació d'indefensió patrimonial. Ja fa massa temps que aquests badalonins estan en un limbe urbanístic que hauria d'haver estat corregit perquè l'operació dissenyada fa alguns anys per l'Ajuntament ha quedat invalidada per la crisi econòmica. El projecte està fallit. D'això n'he parlat avui a la contraportada d'El Punt. A continuació reprodueixo l'article. Comments are off for this post

Badalona ha perdut un altre dels seus músics il·lustres. La setmana passada moria als 47 anys Enric Nota Parés, un dels millors bateries de la ciutat. Parés era un músic consagrat, molt conegut a l'escena barcelonina per les seves actuacions en directe. Havia acompanyat músics i bandes com Marc Parrot, Los Rebeles, Fuego, La Fura dels Baus o Dani Nel·lo y la Banda del Zoco, entre altres. Possiblement les paraules que millor serveixen per definir-lo les manifesta un altre baterista i percussionista, en Martí Perramón al Facebook, que diu: «Ens ha deixat el Nota!! tots aquells que l'hem conegut el trobarem a faltar, i molt. El seu optimisme, la seva enorme amistat, el seu "savoir faire" etc. Ell era un autèntic amic dels seus amics i també dels que no ho eren. Una persona meravellosa que ens ho ha donat tot. Sempre ha estat per el que ha calgut, a qualse...vol moment, a qualsevol hora. Ens ha impregnant de vida, de música, d’amistat a canvi de res!!!! Valgui un record profund per ell, que no deixarà mai d’estar amb nosaltres». El millor tribut es recordar-lo tocant la bateria, com en aquest vídeo on toca entre d'altres amb Joan Vinyals. No és important perquè o com ha mort, sinó el fet que ja no hi és.
Comments are off for this post

Aquesta setmana la gent del programa Divendres de TV3 han estat a Badalona. La ciutat ha pogut mostrar algunes de les seves potencialitats, malgrat les lògiques servituds a les que sempre sotmet el temps limitat que disposa la televisió. En aquest vídeo podeu veure quatre dibuixants de Badalona, entre ells en Miquel Rof, una de les ànimes de Nautilus Comunicació i Cultura i un dels promotors de la Plataforma pro-Museu del Còmic a Badalona. El vídeo demostra que els periodistes ignorem més coses de les que sabem. L'Espartac Peran parla amb en Rubén Pellejero desconeixent totalment la transcendència professional del creador de Dieter Lumpen. Una llàstima.
Comments are off for this post

Arran de l'article que vaig publicar a El Punt que portava per títol Badalona no decideix, i que també vaig recollir en aquest bloc, he rebut diverses trucades i n'ha fet referència en el seu bloc el reconegut blocaire badaloní i amic Oriol Lladó. Voldria recollir algunes consideracions que han fet uns i altres i fer petites matisacions a les seves aportacions al debat. Comments are off for this post

El Tribunal Constitucional ha fallat. Potser seria més correcte dir que l’ha encertat de ple. S’ha carregat els principis nuclears de l’Estatut, diguin el que diguin el President Montilla i la vicepresidenta espanyola. No és que hagi guanyat el PP. És que ha perdut Espanya.Pot semblar una contradicció, però no ho és. L’Espanya autonòmica ha fracassat com a projecte comú. I això obre una oportunitat a Catalunya: clara i diàfana. Un camí que no hauria de tenir retorn. Ja no són possibles més peixos al cove. Ni és materialitzarà el somni d’un estat federal. Ni Espanya es transformarà, contràriament al que va predir erròniament el President Maragall. Això s’ha acabat i s’ha acabat perquè Espanya ho ha volgut; perquè els dos partits majoritaris espanyols han decidit que calia donar cop de carpeta a la qüestió catalana. Ells consideren que la partida ha acabat en taules, i per això tant els uns com els altres han dit que han guanyat. L’opi del futbol, la duresa de la crisi i la incapacitat dels partits catalans per posar-se d’acord per la proximitat de les eleccions catalanes haurien de fer la resta de la feina bruta. Ara és el torn del poble català. Ara mateix hi ha un intens debat al Facebook entre els partidaris de manifestar-se i els de no fer-ho. Uns perquè consideren que s’ha de defensar l’Estatut, altres perquè pensen que toca reclamar el dret a decidir i que anar a una manifestació en defensa d’un cadàver legal no té ni solta ni volta. Aquest serà el problema: no serem capaços de posar-nos d’acord. O potser sí. Convindria pactar uns mínims que permetessin una manifestació massiva del poble català: pel dret a decidir i contra els abusos del poder espanyol. No podem oblidar que un tribunal sense cap legitimitat moral -i convindria dir que tampoc legal- ha violentat la decisió dels catalans expressada a les urnes. Ha violentat, doncs, el dret a decidir del poble sobirà en el marc de la mateixa Constitució espanyola. Han abusat de la seva posició dominant per enviar aquest país a una situació predemocràtica, anul·lant certs preceptes relacionats amb la llengua, a banda de negar-nos el dret de definir-nos com a nació. Tenen por. Només això explica que s’hagin fet un fart de repetir allò de «la indisoluble unidad de la nación española» en la resolució. D’això l’Estatut no en parlava. Res pot aturar la voluntat de llibertat del poble català si aquest actua unit. No serà un camí fàcil, ni serà una realitat a curt termini, però és una evidència que aquest futur és més possible avui que ahir. Al davant, però, han de posar-s’hi els partits catalans. No n’hi ha prou amb les forces independentistes. És fonamental que Convergència, que ha estat la referència d’aquest país durant més de dues dècades, faci una aposta pel dret a decidir. I que els sectors sobiranistes del PSC perdin la por. Aquest país els necessita a tots plegats. S’ha acabat el tacticisme. És l’hora de la veritat. Estaran a l’altura…? Comments are off for this post