Archive for the 'Andreu Mas' Category
Fantasmes imaginaris
Un conegut, amb qui diria que estic en fase d'amistat, em comentava recentment que els monstres els creem una mica entre tots i, a propòsit del paper dels mitjans em retreia que hem estat nosaltres els que hem fet més gran del que realment és Xavier García Albiol. La seva proposta d'ignorar-lo, per bé que raonable des d'un cert punt de vista no ho és des de l'informatiu. La gràcia del candidat conservador ha estat convertir-se en notícia però, alerta –que diria en Monegal– han estat les reaccions de la resta de polítics el que l'han fet una estrella de l'univers mediàtic. Si és famós ho és perquè el van portar a la fiscalia per haver inclòs una fotografia real en un pamflet que no hauria tingut més transcendència que la distribució en un cert àmbit badaloní. L'han fet més gran els famosos que es van reunir al Círcol Catòlic per denunciar la seva manera de fer política i, finalment, l'ha fet més gros Pilar Rahola fent-lo el protagonista d'un pregó que es mereix pensaments més elevats que els retrets a un polític que juga al que juga. Paradoxalment, escriure aquest article és una forma més, diria el meu amic conegut, de continuar engreixant el personatge.
Xavier García Albiol manipula arguments reals i s'aprofita de la situació de depressió que la crisi ha creat en una part de Badalona per dir que la culpa és dels immigrants il·legals, que per a una extensa majoria és el mateix que dir pels immigrants en general, sobretot aquests que confessen una certa religió i van vestits d'una certa manera. Aquests ciutadans autòctons, molts protagonistes de l'antiga immigració espanyola, se senten amenaçats perquè veuen l'immigrant com un rival que, a més, és deslleial perquè segons com no paga tributs i rep ajuts. Trencar aquest pensament col·lectiu que viu en el conscient i en el subconscient de molta gent és molt difícil. En lloc de barallar-se, però, els polítics haurien de fer polítiques actives d'ocupació, revisar els impostos i taxes per a les famílies amb problemes, destinar més esforços a parlar i entendre els ciutadans que a criticar García Albiol. Hi ha una ciutat més enllà del paper premsa i delsframes televisius.
A més a més, hem de ser conscients que la immigració no és un problema a Badalona de les dimensions de Salt o Vic. El líder del PP, però, com si fos un bon novel·lista, ha creat una ficció, uns fantasmes imaginaris, a partir d'una realitat preexistent que ha estirat fins quasi fer-la veritable. El pitjor del cas és que la qüestió ja ha traspassat fronteres i sense necessitat de dir cap bestiesa més s'ha trobat que l'han visitat la BBC, The Economist i altres mitjans estrangers, molts d'ells acostumats a donar una visió distorsionada de la realitat de Catalunya. Podran els adversaris d'Albiol resistir-se a deixar de fer-li la campanya de franc?
Comments are off for this postEl vídeo de Joan Blanch
El vídeo del PSBAD
El vídeo electoral de Carles Sagués
El vídeo de Jordi Serra
El vídeo d’Esquerra Republicana
El vídeo de la cinta americana de Xavier Garcia
El vídeo electoral de Ferran Falcó
Blanch cavalca de nou
Joan Blanch, exalcalde de Badalona, ha confirmat aquests darrers dies que es torna a presentar com a cap de llista d'una candidatura, dotze anys després del fallit intent de perjudicar el PSC amb la llista de la Coalició Socialista de Progrés. Feia mesos que es donava per fet que Blanch -reconvertit entre altres coses a l'independentisme- encapçalaria el moviment engegat per Àngel Segura i Antonio del Río, dos exmilitants socialistes que van ser expulsats del partit per criticar Jordi Serra. El nom del grup és Socialistes i Demòcrates Crítics (SDC). Veurem com va el nou experiment. Té tots els números, però, d'acabar com l'anterior.
Comments are off for this postPerduts a l’illa
Escriure un article d'opinió és sempre un exercici de subjectivitat i vagi per endavant que, en aquest cas, jo en sóc part, cosa que sempre hi afegeix un component emocional del qual no sempre es pot agafar distància. Aquest passat mes de març han passat cinc anys des que l'Ajuntament de Badalona va presentar l'ambiciós projecte de remodelació de l'entorn de l'illa Fradera, dita ja avui plaça de Pompeu Fabra. El pla pretenia reconvertir tots els habitatges dels carrers Anselm Clavé, Creu i Santa Bàrbara en edificis de sis pisos d'alçada, aixecant en dos pisos la volumetria que tenien fins al moment. Hi havia finques que desapareixien del tot, carrers que s'obrien nous i altres que s'eixamplaven. El govern ho tenia tan clar que quan hi parlaves et deien que allò no ho parava ningú i que els afectats ens n'havíem d'alegrar perquè allò equivalia que ens hagués tocat la loteria. Els propietaris i llogaters estàvem neguitosos perquè ens deien que en sis anys tot estaria executat, que els promotors vindrien atrets com mosques i que no ens hi podíem oposar perquè, en cas de fer-ho, acabaríem expropiats. Era l'època de l'imperi del totxo.
Si ens atenem al que deia el planejament original ara ja hauria un munt d'edificis acabats i tot estaria ple de bastides. El termini per marxar, convertir-se en promotor o en expropiat era de tres anys prorrogables a tres més. Doncs n'han passat cinc i l'aspecte de l'entorn de la plaça és el que es veu a la fotografia. Hi ha cartells que fa cinc anys que anuncien una propera promoció que vés a saber quan es farà. HI ha cases i negocis tancats i els promotors ni hi són ni se'ls espera, com tampoc no s'espera que el consistori pugui complir l'amenaça d'executar certes expropiacions, pelat com està. No es pot dir, doncs, que la gestió del pinyol d'oliva de la Badalona del Centre hagi estat modèlica, més aviat al contrari.
Ara, a més, fins i tot hi ha qui posa en dubte –diria que encertadament– que es faci a curt termini l'emblemàtic edifici que havia de ser la cirereta de la plaça en construcció. Pitjor encara, en cas de fer-lo tampoc no sabrien quin ús donar-li, cosa que aconsella prudència, perquè encara hi haurà qui posarà el carro davant dels bous. Els edificis han de respondre a una necessitat o a una opció, a un projecte, fer-los per fer-los és absurd i, en els temps que corren, diria que és impossible per falta de recursos.
Si fem cas dels pronòstics econòmics que auguren encara un parell d'anys, com a mínim, d'estretors, ens acabarem trobant que tenim una plaça més o menys bonica amb un entorn degradat, quan podíem haver tingut una plaça envoltada de cases baixes que amb una bona política d'incentius per a la rehabilitació ara farien un cert goig.
Comments are off for this post