Archive for the 'Asun García' Category
UN ARTICLE DE L’ANTONI BARBARÀ: COPAGAMENT NI PARLAR-NE.
El meu amic i company Antoni Barbarà ha publicat al seu Bloc un article, a propòsit de la proposta de copagament de l’atenció sanitària pública feta per
Sabíamos que la pretensión de volver a la carga en la batalla del “copago” estaba en la agenda de algunos de nuestros políticos, y en concreto, tópico y particular en la de
Tanto va el debate sobre la sostenibilidad del sistema público a la fuente que su universalidad accesibilidad y equidad amenazan ruptura. La irrupción violenta de la actual mega-Crisis, ha propiciado un escenario convulso y aprovechable para multitud de temas que estaban “pendientes” de lo que “políticamente” se podría calificar de una “oportuna coyuntura socio-económica”.
Es cierto que alguna gente como yo mismo, de neuronas torcidas a sinistra-izquierda y descaradamente enrojecidas, pensamos en primera instancia que a momentos difíciles y de zozobra económica y social hay que responder desde el Estado social con más y mejores prestaciones, con más garantías de protección. Y ello sobretodo para con los más débiles de la sociedad, pasando necesariamente por trabajadores/as, mujeres, jóvenes, viejos-“mayores”, inmigrantes, precari@s, parad@s, discapacitad@s, excluid@s, pobres cronificados y enferm@s, ...osease los frágiles del mundo que son/somos la gran mayoría de los que aspiramos a sobrevivir con dignidad sin cuentas en Suiza, patrimonio interesante ni acciones millonarias.
Pues NO, a la inefable Consellera Geli, socialista por socia y por lista, le ha venido la penuria económica global como anillo al dedo de disparar el gatillo privatizador. Como anilla a la pata para meterla, la esa, la pata y proponer con altavoces mediáticos y una “claca” entusiasta de la industria farmacéutica, de las compañías aseguradoras y de sanidad privada y de los profesionales más corporativizados y neoliberales del sector, la magna aspiración: EL COPAGO.
Queda visto y confirmado que
Al más puro estilo del sector mercantil norteamericano, falsamente moderno, criticado, ineficaz, injusto y denostado por la propia ciudadanía norteamericana que lo viene padeciendo y actualmente, en tiempos de crisis, definitivamente rechazado por corrupto y por generador de desigualdad y enfermedad. Los actuales candidatos made in USA, usan la campaña circense para criticar y proponer cambios, y entre esos cambios el sistema de salud/no-salud americano se lleva la palma en clamor popular- protovotante exigiendo su corrección inmediata....hacia un sistema público y universal....como el de España (sic)!!! Lastima que
Porque regresando al meollo del tema. Si como declaran la finalidad no es “recaudatoria”, léase que se acepta de entrada que no es por/para que pueda corregir la economía del sistema, ¿a qué viene el argumento de la insuficiencia dineraria y su agudización por la crisis?. Realmente el sistema requiere otro tratamiento mucho más radical- de raíz si se quiere sostener… y mejorar !!
Por una parte : Más aportación de recursos públicos- presupuestos generales del Estado-, mejor tratamiento económico del Estatut de Catalunya también en su aspecto de financiación de la salud. Por otra, reserva y utilización para la red pública de salud de esos recursos y corrección de las clamorosas desviaciones negativas en gasto farmacéutico, en tecnología de uso cuestionable, en carencias prevencionistas y excesos intervencionistas de riesgo, en privatizaciones y en externalizaciones a diestro y más diestro... Más recursos y mejor gastados. Recursos públicos con dedicación pública, con control, con gestión, con objetivo, con atención, con dotación (o provisión que dicen ahora), y titularidad, públicos. No se nos puede pedir que, habiendo trabajado y satisfecho nuestras obligaciones fiscales que nutren las arcas del Estado, “volvamos” ahora a pagar la asistencia médica cuando la necesitemos. Eso es REpago y un timo.
Si el motivo de instaurar el nefasto copago, y/o cualquier limitación de cartera de servicio o sucedáneo, obedece a la otra pretensión, como así dicen, a la voluntad disuasoria del uso del sistema y para así “moderar la demanda” , la crítica y el rechazo no pueden ser de mayor calado: solo “limitarán- moderarán- restringirán el acceso a los servicios de salud a las capas realmente más pobres de la sociedad, a las personas y colectivos más necesitados y más frágiles, más “desfavorecidos” como ahora les gusta decir. Es decir que la modalidad del pago incrementaría la desigualdad, la inequidad y liquidaría la universalidad.
No valen, no deberíamos dejar que cuelen, mentiras como puños como son la pretendida superioridad de la gestión privada, la eficacia y eficiencia de los sistemas privados-privatizados. Ni otras fórmulas más sofisticadas, edulcoradas, con anestesia populista, como son las bondades de lo “mixto”, lo complementario ( tu pones un poco y yo pongo otro poco- de lo tuyo !!). No valen aquí propuestas de reequilibrio fiscal y corrección impositiva usando la precariedad en salud como falso mecanismo redentor que incrementa las aportaciones de los que sí tienen versus a las menores aportaciones de los que no tienen (pero a quienes, aun así, vamos a dar una atención básica y caritativa- modelo USA- en pro de una conciencia social tranquilizada). Si quieren incrementar la aportación de los más ricos, ¡ OJALÁ ! que lo hagan por la vía fiscal y de los impuestos directos.
El copago “simbólico” no vale para recaudar y sí para empozoñar y liquidar el sistema público, integral y universal de salud a costa de segregar, penalizar y discriminar a los más pobres.
Si insisten en imponerlo, se hará necesaria una movilización masiva de la sociedad y una confrontación de tal envergadura que se hará visible lo irreconciliable de los intereses públicos y sociales frente a los privados y mercantiles. No hay otra lectura y que nadie se deje llevar por perversos sentimientos generados de autoinculpación. Los enfermos no “abusan” de la sanidad, y en todo caso es responsabilidad de los políticos enseñarles para que sepan usarla mejor, una vez hayan escuchado (no solo oído) sus percepciones, sus argumentos y sus necesidades. Si consiguen abrir una fisura conceptual, la hemorragia ulterior está asegurada, y la las pérdidas pueden resultar irreversibles por muchos años. ¿COPAGO ? ¡Ni mentarlo !!
UN ARTICLE DE L’ANTONI BARBARÀ: COPAGAMENT NI PARLAR-NE.
El meu amic i company Antoni Barbarà ha publicat al seu Bloc un article, a propòsit de la proposta de copagament de l’atenció sanitària pública feta per
Sabíamos que la pretensión de volver a la carga en la batalla del “copago” estaba en la agenda de algunos de nuestros políticos, y en concreto, tópico y particular en la de
Tanto va el debate sobre la sostenibilidad del sistema público a la fuente que su universalidad accesibilidad y equidad amenazan ruptura. La irrupción violenta de la actual mega-Crisis, ha propiciado un escenario convulso y aprovechable para multitud de temas que estaban “pendientes” de lo que “políticamente” se podría calificar de una “oportuna coyuntura socio-económica”.
Es cierto que alguna gente como yo mismo, de neuronas torcidas a sinistra-izquierda y descaradamente enrojecidas, pensamos en primera instancia que a momentos difíciles y de zozobra económica y social hay que responder desde el Estado social con más y mejores prestaciones, con más garantías de protección. Y ello sobretodo para con los más débiles de la sociedad, pasando necesariamente por trabajadores/as, mujeres, jóvenes, viejos-“mayores”, inmigrantes, precari@s, parad@s, discapacitad@s, excluid@s, pobres cronificados y enferm@s, ...osease los frágiles del mundo que son/somos la gran mayoría de los que aspiramos a sobrevivir con dignidad sin cuentas en Suiza, patrimonio interesante ni acciones millonarias.
Pues NO, a la inefable Consellera Geli, socialista por socia y por lista, le ha venido la penuria económica global como anillo al dedo de disparar el gatillo privatizador. Como anilla a la pata para meterla, la esa, la pata y proponer con altavoces mediáticos y una “claca” entusiasta de la industria farmacéutica, de las compañías aseguradoras y de sanidad privada y de los profesionales más corporativizados y neoliberales del sector, la magna aspiración: EL COPAGO.
Queda visto y confirmado que
Al más puro estilo del sector mercantil norteamericano, falsamente moderno, criticado, ineficaz, injusto y denostado por la propia ciudadanía norteamericana que lo viene padeciendo y actualmente, en tiempos de crisis, definitivamente rechazado por corrupto y por generador de desigualdad y enfermedad. Los actuales candidatos made in USA, usan la campaña circense para criticar y proponer cambios, y entre esos cambios el sistema de salud/no-salud americano se lleva la palma en clamor popular- protovotante exigiendo su corrección inmediata....hacia un sistema público y universal....como el de España (sic)!!! Lastima que
Porque regresando al meollo del tema. Si como declaran la finalidad no es “recaudatoria”, léase que se acepta de entrada que no es por/para que pueda corregir la economía del sistema, ¿a qué viene el argumento de la insuficiencia dineraria y su agudización por la crisis?. Realmente el sistema requiere otro tratamiento mucho más radical- de raíz si se quiere sostener… y mejorar !!
Por una parte : Más aportación de recursos públicos- presupuestos generales del Estado-, mejor tratamiento económico del Estatut de Catalunya también en su aspecto de financiación de la salud. Por otra, reserva y utilización para la red pública de salud de esos recursos y corrección de las clamorosas desviaciones negativas en gasto farmacéutico, en tecnología de uso cuestionable, en carencias prevencionistas y excesos intervencionistas de riesgo, en privatizaciones y en externalizaciones a diestro y más diestro... Más recursos y mejor gastados. Recursos públicos con dedicación pública, con control, con gestión, con objetivo, con atención, con dotación (o provisión que dicen ahora), y titularidad, públicos. No se nos puede pedir que, habiendo trabajado y satisfecho nuestras obligaciones fiscales que nutren las arcas del Estado, “volvamos” ahora a pagar la asistencia médica cuando la necesitemos. Eso es REpago y un timo.
Si el motivo de instaurar el nefasto copago, y/o cualquier limitación de cartera de servicio o sucedáneo, obedece a la otra pretensión, como así dicen, a la voluntad disuasoria del uso del sistema y para así “moderar la demanda” , la crítica y el rechazo no pueden ser de mayor calado: solo “limitarán- moderarán- restringirán el acceso a los servicios de salud a las capas realmente más pobres de la sociedad, a las personas y colectivos más necesitados y más frágiles, más “desfavorecidos” como ahora les gusta decir. Es decir que la modalidad del pago incrementaría la desigualdad, la inequidad y liquidaría la universalidad.
No valen, no deberíamos dejar que cuelen, mentiras como puños como son la pretendida superioridad de la gestión privada, la eficacia y eficiencia de los sistemas privados-privatizados. Ni otras fórmulas más sofisticadas, edulcoradas, con anestesia populista, como son las bondades de lo “mixto”, lo complementario ( tu pones un poco y yo pongo otro poco- de lo tuyo !!). No valen aquí propuestas de reequilibrio fiscal y corrección impositiva usando la precariedad en salud como falso mecanismo redentor que incrementa las aportaciones de los que sí tienen versus a las menores aportaciones de los que no tienen (pero a quienes, aun así, vamos a dar una atención básica y caritativa- modelo USA- en pro de una conciencia social tranquilizada). Si quieren incrementar la aportación de los más ricos, ¡ OJALÁ ! que lo hagan por la vía fiscal y de los impuestos directos.
El copago “simbólico” no vale para recaudar y sí para empozoñar y liquidar el sistema público, integral y universal de salud a costa de segregar, penalizar y discriminar a los más pobres.
Si insisten en imponerlo, se hará necesaria una movilización masiva de la sociedad y una confrontación de tal envergadura que se hará visible lo irreconciliable de los intereses públicos y sociales frente a los privados y mercantiles. No hay otra lectura y que nadie se deje llevar por perversos sentimientos generados de autoinculpación. Los enfermos no “abusan” de la sanidad, y en todo caso es responsabilidad de los políticos enseñarles para que sepan usarla mejor, una vez hayan escuchado (no solo oído) sus percepciones, sus argumentos y sus necesidades. Si consiguen abrir una fisura conceptual, la hemorragia ulterior está asegurada, y la las pérdidas pueden resultar irreversibles por muchos años. ¿COPAGO ? ¡Ni mentarlo !!
PATRONAT DE LA MÚSICA DE BADALONA: READMISSIÓ INMEDIATA DELS ACOMADIATS INJUSTAMENT I DEPURACIÓ DE RESPONSABILITATS.
A començaments del mes d'agost es va conèixer la sentència del Jutjat Social núm. 31, en relació amb el conflicte entre els professors de l'Escola de Música de Badalona i el Patronat de la mateixa i l'Ajuntament. La sentència, excel·lentment fonamentada, dóna la raó als professors en les seves demandes bàsiques.
Així, estableix que la relació que existia (i existeix) entre els professors i l'Escola és estrictament laboral atès que no hi ha element algun per a considerar, a tres d'ells, treballadors autònoms ni a la resta, becaris. Així mateix declara la nul·litat de l'acomiadament efectuat per atemptar contra un dret fonamental, en aquest cas la garantia de “indemnitat” que es tradueix en la impossibilitat d'adoptar mesures de represàlia derivades de les actuacions del treballador encaminades a obtenir la tutela dels seus drets.
Com a conseqüència d'aquests fets provats en el judici i la seva caracterització jurídica, condemna al Patronat al Patronat de Música de Badalona que readmeti als treballadors en els seus llocs de treball i a l'abonament dels salaris des del dia de l'acomiadament.
La transcendència d'aquesta sentència té una doble lectura.
En primer lloc posa en evidència que els professors tenien la raó en la seva mobilització i en les seves demandes i que la desqualificació, el menyspreu i les maniobres per a desgastar la mobilització i dividir el grup que han sofert per part del Patronat, del Govern de l'Ajuntament i fins i tot de determinats suposats garants de la legalitat de les actuacions de l'Ajuntament i les seves empreses (només cal repassar les hemeroteques, les fonoteques i les sessions del Ple de l’Ajuntament per a comprovar-lo) responien al pitjor dels autoritarismes patronals no compatible amb la gestió d'un Ajuntament que es pretén democràtic.
En segon lloc que el Patronat és responsable d'actuacions d'una extraordinària gravetat que voregen el delicte contra els treballadors que tipifica el Codi Penal, com són l'haver-los imposat unes condicions laborals i de Seguretat Social que han perjudicat els drets que tenen reconeguts per Llei i l'haver atemptat contra un dret fonamental dels mateixos (garantia de indemnitat).
Tanmateix, malgrat la claredat i els extraordinaris fonaments de la sentència, el Patronat, amb el suport del Govern de la ciutat, ha optat per "sostenir-la i no esmenar-la" i no ha readmès als treballadors injustament acomiadats, optant per presentar un recurs en el qual expressen queden exonerats d'anar al treball sense perjudici de cobrar els seus salaris i les seves cotitzacions. Els professors no estan d'acord i volen l'ocupació efectiva del seu treball així com la percepció de tots els seus salaris i cotitzacions socials deixades de pagar. En aquest sentit s'han dirigit un escrit al Jutjat demanant un veredicte ràpid d'acord al que estableix l'art. 296 de
Estem davant unes actuacions del Patronat veritablement escandaloses des de la perspectiva d'un comportament democràtic i la gestió dels diners públics. Quan una administració pública, que formalment és la garant de la legalitat vigent, incompleix la mateixa, es produeixen una sèrie de danys encadenats: descrèdit de la institució, inseguretat jurídica, exemple negatiu per a la convivència, etc..Per altra banda es malbaraten els diners públics: contractant bufets d'advocats externs de quantiosa minuta, pagant als treballadors acomiadats sense contrapartida de treball efectiu. Tot això derivat d'una actuació prepotent que en cap moment ha volgut (ni vol) negociar amb els treballadors en lluita perquè se li reconeguessin els seus drets.
Arribats a aquest punt s'imposa una correcció immediata de la deriva impresentable que està prenent el conflicte. Aquesta correcció passa necessàriament per la readmissió immediata dels treballadors acomiadats i la depuració de responsabilitats dels directius del Patronat. El prestigi de les institucions públiques dependents de l'Ajuntament de Badalona(i del mateix) està en joc. Ja n'hi ha prou de complicitats per acció o omissió amb aquests personatges.
PATRONAT DE LA MÚSICA DE BADALONA: READMISSIÓ INMEDIATA DELS ACOMADIATS INJUSTAMENT I DEPURACIÓ DE RESPONSABILITATS.
A començaments del mes d'agost es va conèixer la sentència del Jutjat Social núm. 31, en relació amb el conflicte entre els professors de l'Escola de Música de Badalona i el Patronat de la mateixa i l'Ajuntament. La sentència, excel·lentment fonamentada, dóna la raó als professors en les seves demandes bàsiques.
Així, estableix que la relació que existia (i existeix) entre els professors i l'Escola és estrictament laboral atès que no hi ha element algun per a considerar, a tres d'ells, treballadors autònoms ni a la resta, becaris. Així mateix declara la nul·litat de l'acomiadament efectuat per atemptar contra un dret fonamental, en aquest cas la garantia de “indemnitat” que es tradueix en la impossibilitat d'adoptar mesures de represàlia derivades de les actuacions del treballador encaminades a obtenir la tutela dels seus drets.
Com a conseqüència d'aquests fets provats en el judici i la seva caracterització jurídica, condemna al Patronat al Patronat de Música de Badalona que readmeti als treballadors en els seus llocs de treball i a l'abonament dels salaris des del dia de l'acomiadament.
La transcendència d'aquesta sentència té una doble lectura.
En primer lloc posa en evidència que els professors tenien la raó en la seva mobilització i en les seves demandes i que la desqualificació, el menyspreu i les maniobres per a desgastar la mobilització i dividir el grup que han sofert per part del Patronat, del Govern de l'Ajuntament i fins i tot de determinats suposats garants de la legalitat de les actuacions de l'Ajuntament i les seves empreses (només cal repassar les hemeroteques, les fonoteques i les sessions del Ple de l’Ajuntament per a comprovar-lo) responien al pitjor dels autoritarismes patronals no compatible amb la gestió d'un Ajuntament que es pretén democràtic.
En segon lloc que el Patronat és responsable d'actuacions d'una extraordinària gravetat que voregen el delicte contra els treballadors que tipifica el Codi Penal, com són l'haver-los imposat unes condicions laborals i de Seguretat Social que han perjudicat els drets que tenen reconeguts per Llei i l'haver atemptat contra un dret fonamental dels mateixos (garantia de indemnitat).
Tanmateix, malgrat la claredat i els extraordinaris fonaments de la sentència, el Patronat, amb el suport del Govern de la ciutat, ha optat per "sostenir-la i no esmenar-la" i no ha readmès als treballadors injustament acomiadats, optant per presentar un recurs en el qual expressen queden exonerats d'anar al treball sense perjudici de cobrar els seus salaris i les seves cotitzacions. Els professors no estan d'acord i volen l'ocupació efectiva del seu treball així com la percepció de tots els seus salaris i cotitzacions socials deixades de pagar. En aquest sentit s'han dirigit un escrit al Jutjat demanant un veredicte ràpid d'acord al que estableix l'art. 296 de
Estem davant unes actuacions del Patronat veritablement escandaloses des de la perspectiva d'un comportament democràtic i la gestió dels diners públics. Quan una administració pública, que formalment és la garant de la legalitat vigent, incompleix la mateixa, es produeixen una sèrie de danys encadenats: descrèdit de la institució, inseguretat jurídica, exemple negatiu per a la convivència, etc..Per altra banda es malbaraten els diners públics: contractant bufets d'advocats externs de quantiosa minuta, pagant als treballadors acomiadats sense contrapartida de treball efectiu. Tot això derivat d'una actuació prepotent que en cap moment ha volgut (ni vol) negociar amb els treballadors en lluita perquè se li reconeguessin els seus drets.
Arribats a aquest punt s'imposa una correcció immediata de la deriva impresentable que està prenent el conflicte. Aquesta correcció passa necessàriament per la readmissió immediata dels treballadors acomiadats i la depuració de responsabilitats dels directius del Patronat. El prestigi de les institucions públiques dependents de l'Ajuntament de Badalona(i del mateix) està en joc. Ja n'hi ha prou de complicitats per acció o omissió amb aquests personatges.
Aquesta Europa no! El 24 de Setembre debat a Can Cabanyes
En la seva reunió de 9 de juny el Consell d'ocupació, política social, sanitat i consumidors va aprovar una modificació de la directiva 2003/88/CE del Parlament Europeu i del Consell relativa a determinats aspectes de l'ordenació del temps de treball. Al seu Article 6, aquesta norma preveu que la durada mitja del treball no excedeixi de 48 hores, incloses les hores extraordinàries, per cada període de set dies. La nova proposta, com és sabut, permet que comptant amb el consentiment "lliure i informat" del treballador, els estats puguin introduir una excepció que permeti prolongar la jornada fins a 60-65 hores setmanals.Aquest projecte de directiva suposa un punt d'inflexió. Les polítiques europees havien constituït històricament un obstacle per al manteniment dels drets socials. La defensa d'aquests drets quedava a les mans de cada un dels estats separadament i les polítiques econòmiques que els soscavaven tenien tota la força conjunta de l'UE. Tanmateix, ara les polítiques europees s'orienten directament en desmantellar els drets i conquestes socials. No es tracta, doncs, només que no hi hagi una Europa social, sinó que estem davant del desenvolupament d'una Europa antisocial.
I és que aquesta nova agressió als drets laborals dels treballadors no és un acte aïllat. El cert és que configura una més de les modificacions que resultaven previsibles a la calor del desenvolupament del concepte de la flexiseguridad potenciat pel Llibre Verd - Modernitzar el Dret del Treball per afrontar els reptes del segle XXI, presentat per la Comissió Europea l'any 2007. Recordem que a la promoció del concepte de la flexibilitat externa (facilitat d'acomiadament) efectuada per la Comissió, va respondre un Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu, proposant al seu torn la flexibilitat interna (funcional i horària). Davant la qual cosa, finalment, el Consell Europeu va decidir que convenia recolzar ambdues. Flexibilització, d'altra banda, que assoleix la seva major expressió precisament on va tenir la seva gènesi el mateix dret laboral (en la regulació col·lectiva del temps de treball).Desregulació i flexibilització que no busquen cap altra cosa per soscavar tota resistència al poder de comandament empresarial.
La anomenada "directiva de retorn" coneguda com "directiva de la vergonya" constitueix un altre bon botó de mostra. Va ser aprovada pel Parlament Europeu en primera lectura el 17 de juny. Aquesta norma estableix l'obligació d'expulsar els nacionals d'un tercer país (no ciutadans de l'UE) que entrin il·legalment al territori d'un estat membre, mitjançant una decisió de retorn. Així mateix preveu que l'internament dels estrangers indocumentats es pugui mantenir durant un període de sis mesos, que podrà prorrogar-se'n uns altres dotze més si els estats el consideren necessari. D'aquesta norma s'ha dit que és "progressista", perquè imposa límits temporals a l'internament dels estrangers en situació irregular als països on aquests límits no existien. Deixant de costat que 18 mesos per tramitar una expulsió sembla un període desmesuradament dilatat, l'afirmació només és parcialment certa. Doncs tres d'aquests països, Irlanda, Dinamarca i el Regne Unit "no participen en l'adopció de la Directiva i, per tant, no estan vinculats en la seva totalitat ni subjectes a la seva aplicació".
Aquesta Europa, la de les desregulacions, les 60-65 hores de treball a la setmana i els filats a les fronteres, fastigueja. Per rehabilitar-la, per donar-li un nou impuls, caldria tornar a fundar-la, canviar radicalment d'orientació: apostar per la solidaritat, les llibertats, la igualtat, perquè neixi la fraternitat.
EUiA de Badalona creiem fermament que és necessari iniciar un debat en profunditat sobre el model de construcció europeu així com una mobilització sostinguda contra aquesta Europa cada vegada més antisocial per a la qual cosa convidarem a la resta de forces polítiques i socials d'esquerra de la ciutat a crear una plataforma per dinamitzar el debat i la mobilització.
El pròxim dia 24 de setembre convoquem una xerrada-debat a Can Cabanyes a les 19:30 hores que serà introduït per TONI BARBARÀ (responsable de l'àrea internacional de EUiA) i NURIA LOZANO (responsable del món del treball).
Aquesta Europa no! El 24 de Setembre debat a Can Cabanyes
En la seva reunió de 9 de juny el Consell d'ocupació, política social, sanitat i consumidors va aprovar una modificació de la directiva 2003/88/CE del Parlament Europeu i del Consell relativa a determinats aspectes de l'ordenació del temps de treball. Al seu Article 6, aquesta norma preveu que la durada mitja del treball no excedeixi de 48 hores, incloses les hores extraordinàries, per cada període de set dies. La nova proposta, com és sabut, permet que comptant amb el consentiment "lliure i informat" del treballador, els estats puguin introduir una excepció que permeti prolongar la jornada fins a 60-65 hores setmanals.Aquest projecte de directiva suposa un punt d'inflexió. Les polítiques europees havien constituït històricament un obstacle per al manteniment dels drets socials. La defensa d'aquests drets quedava a les mans de cada un dels estats separadament i les polítiques econòmiques que els soscavaven tenien tota la força conjunta de l'UE. Tanmateix, ara les polítiques europees s'orienten directament en desmantellar els drets i conquestes socials. No es tracta, doncs, només que no hi hagi una Europa social, sinó que estem davant del desenvolupament d'una Europa antisocial.
I és que aquesta nova agressió als drets laborals dels treballadors no és un acte aïllat. El cert és que configura una més de les modificacions que resultaven previsibles a la calor del desenvolupament del concepte de la flexiseguridad potenciat pel Llibre Verd - Modernitzar el Dret del Treball per afrontar els reptes del segle XXI, presentat per la Comissió Europea l'any 2007. Recordem que a la promoció del concepte de la flexibilitat externa (facilitat d'acomiadament) efectuada per la Comissió, va respondre un Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu, proposant al seu torn la flexibilitat interna (funcional i horària). Davant la qual cosa, finalment, el Consell Europeu va decidir que convenia recolzar ambdues. Flexibilització, d'altra banda, que assoleix la seva major expressió precisament on va tenir la seva gènesi el mateix dret laboral (en la regulació col·lectiva del temps de treball).Desregulació i flexibilització que no busquen cap altra cosa per soscavar tota resistència al poder de comandament empresarial.
La anomenada "directiva de retorn" coneguda com "directiva de la vergonya" constitueix un altre bon botó de mostra. Va ser aprovada pel Parlament Europeu en primera lectura el 17 de juny. Aquesta norma estableix l'obligació d'expulsar els nacionals d'un tercer país (no ciutadans de l'UE) que entrin il·legalment al territori d'un estat membre, mitjançant una decisió de retorn. Així mateix preveu que l'internament dels estrangers indocumentats es pugui mantenir durant un període de sis mesos, que podrà prorrogar-se'n uns altres dotze més si els estats el consideren necessari. D'aquesta norma s'ha dit que és "progressista", perquè imposa límits temporals a l'internament dels estrangers en situació irregular als països on aquests límits no existien. Deixant de costat que 18 mesos per tramitar una expulsió sembla un període desmesuradament dilatat, l'afirmació només és parcialment certa. Doncs tres d'aquests països, Irlanda, Dinamarca i el Regne Unit "no participen en l'adopció de la Directiva i, per tant, no estan vinculats en la seva totalitat ni subjectes a la seva aplicació".
Aquesta Europa, la de les desregulacions, les 60-65 hores de treball a la setmana i els filats a les fronteres, fastigueja. Per rehabilitar-la, per donar-li un nou impuls, caldria tornar a fundar-la, canviar radicalment d'orientació: apostar per la solidaritat, les llibertats, la igualtat, perquè neixi la fraternitat.
EUiA de Badalona creiem fermament que és necessari iniciar un debat en profunditat sobre el model de construcció europeu així com una mobilització sostinguda contra aquesta Europa cada vegada més antisocial per a la qual cosa convidarem a la resta de forces polítiques i socials d'esquerra de la ciutat a crear una plataforma per dinamitzar el debat i la mobilització.
El pròxim dia 24 de setembre convoquem una xerrada-debat a Can Cabanyes a les 19:30 hores que serà introduït per TONI BARBARÀ (responsable de l'àrea internacional de EUiA) i NURIA LOZANO (responsable del món del treball).
L’administració dels diners públics a l’Ajuntament de Badalona
Mantinc, també, que el mètode que s'ha utilitzat per a l'adjudicació, tot i sent legal, està desautoritzat per la nova Llei de Contractes del Sector públic vigent des del 1 de Maig de 2008.
L'empresa, a la qual se li ha adjudicat la contracta, va proposar un 2% de baixa sobre el preu de sortida del plec i del preu de les hores d'ampliació i, per aquest preu va oferir 3600 hores anuals de servei anuals, afegides a les quals li obligava el Plec de Condicions, sense cost per a l'Ajuntament (posada a la disposició d'una borsa d'hores).
He dit més amunt que aquest mètode, tot i sent legal, està desautoritzat per la nova Llei de Contractes del Sector Públic. Matiso aquest aspecte perquè l'adjudicació s'ha realitzat a l'empara d'una Llei derogada -TRLCAP- que estava vigent quan es va publicar el Plec. A risc de fer massa dens aquest escrit article em detindré en aquest punt perquè ho considero important per al meu raonament.
En aquest sentit intenta reduir al mínim els criteris, la quantificació dels quals, depèn d'un judici de valor establint: “En la determinación de los criterios de adjudicación se dará preponderancia a aquellos que hagan referencia a características del objeto del contrato que puedan valorarse mediante cifras o porcentajes obtenidos a través de la mera aplicación de las fórmulas establecidas en los pliegos.”.
No és per casualitat que la nova llei desconfia dels judicis de valor en general i, més en particular, dels de l'òrgan proponent. Busca objectivitat i transparència. En el cas que ens ocupa a, el meu entendre, han faltat ambdós elements. Vegem perquè.
¿Con s’ha donat la volta a la situació al punt de descartar l’oferta més avantatjosa econòmicament?: a través dels judicis de valor de l'informe tècnic sobre aspectes objectivament secundaris respecte al principal: un millor servei (més hores)a un menor preu.
Esmentaré dos que destaquen, al meu entendre, per la seva falta de fonament objectiu.
1.El plec establia fins a 20 punts de valoració per presentar plans específics per centres de treball.
Per altra banda l'empresa que tenia l'adjudicació (pràcticament des de fa 20 anys) partia objectivament amb avantatge en el coneixement dels centres. Pel principi d'igualtat s'hauria de tenir en compte aquesta desigualtat de partida.
En conseqüència, tant per l'autonomia del treball que té el personal com pel principi d'igualtat, els plans específics per centre no tindrien objectivament que establir diferències de valoració determinants. Doncs bé les estableixen!. Màxima puntuació a l'empresa adjudicatària (que és la que estava donant el servei):20 punts i 8 d'avantatge respecte de l'empresa que fa la proposta més avantatjosa. Tot això perquè “es considera el millor model presentat”.
2.El Plec establia fins a 10 punts per “valorar el desenvolupament i millores justificats i detallats del preus hores unitaris”.
El preu hora unitari es composa de dos factors basics: el cost i el guany empresarial. Dins del cost ja hem dit que el cost de personal es preponderant (al voltant del 90%) i fixa, la resta son costos de material, maquinaria y despeses generals.
Les millores haurien d’ajustar els costos (en particular, les despeses generals) i el guany empresarial. No es concebible altra tipus de millores en el preu unitari des de la perspectiva de l’administració del diner públic. En conseqüència aquella oferta que actua sobre aquests factors i redueix el preu unitari hauria de ser la més valorada.
Dons res de això, es prefereix l’oferta que estableix un preu unitari més car respecte a qui ofereix el més barat i s’estableix un diferencial ni més ni menys que del 50% :5 punts d’avantatge per a l’oferta més cara. Perquè es considera “la millor exposició”.
Per al contrari, el millor servei ofert en nombre d’hores de servei anuals compromeses, tan sols mereix, al “judici de valor” del informe, un avantatge de tres punts entre el segon classificat y l’empresa a la que se l’adjudica finalment la contracta.
Que el lector, que ha tingut la paciència de llegir aquest article, jutgi els "judicis de valor" que s'han aplicat per a aquesta adjudicació i tregui les seves conclusions. Crec que les dades objectives parlen per si soles.
Al meu entendre la parafernàlia i el màrqueting comercial no poden en cap cas ser determinants enfront de l'oferta més avantatjosa econòmicament. I si això passa, quelcom no va bé.
Sorprèn que no es tingui inconvenient a millorar el compte de resultats dels oligopolis que es beneficien de la privatització dels serveis públics i, no obstant això, no hagi diners per a estendre la targeta rosa, a Badalona, a la gent de baixos ingressos de 60 i 61 anys.
Els hipòcrites del políticament correcte diran que amb aquesta conclusió final faig demagògia. Tanmateix , el que he descrit és , ni més ni menys, el que ha passat. ¿Perquè?
L’administració dels diners públics a l’Ajuntament de Badalona
Mantinc, també, que el mètode que s'ha utilitzat per a l'adjudicació, tot i sent legal, està desautoritzat per la nova Llei de Contractes del Sector públic vigent des del 1 de Maig de 2008.
L'empresa, a la qual se li ha adjudicat la contracta, va proposar un 2% de baixa sobre el preu de sortida del plec i del preu de les hores d'ampliació i, per aquest preu va oferir 3600 hores anuals de servei anuals, afegides a les quals li obligava el Plec de Condicions, sense cost per a l'Ajuntament (posada a la disposició d'una borsa d'hores).
He dit més amunt que aquest mètode, tot i sent legal, està desautoritzat per la nova Llei de Contractes del Sector Públic. Matiso aquest aspecte perquè l'adjudicació s'ha realitzat a l'empara d'una Llei derogada -TRLCAP- que estava vigent quan es va publicar el Plec. A risc de fer massa dens aquest escrit article em detindré en aquest punt perquè ho considero important per al meu raonament.
En aquest sentit intenta reduir al mínim els criteris, la quantificació dels quals, depèn d'un judici de valor establint: “En la determinación de los criterios de adjudicación se dará preponderancia a aquellos que hagan referencia a características del objeto del contrato que puedan valorarse mediante cifras o porcentajes obtenidos a través de la mera aplicación de las fórmulas establecidas en los pliegos.”.
No és per casualitat que la nova llei desconfia dels judicis de valor en general i, més en particular, dels de l'òrgan proponent. Busca objectivitat i transparència. En el cas que ens ocupa a, el meu entendre, han faltat ambdós elements. Vegem perquè.
¿Con s’ha donat la volta a la situació al punt de descartar l’oferta més avantatjosa econòmicament?: a través dels judicis de valor de l'informe tècnic sobre aspectes objectivament secundaris respecte al principal: un millor servei (més hores)a un menor preu.
Esmentaré dos que destaquen, al meu entendre, per la seva falta de fonament objectiu.
1.El plec establia fins a 20 punts de valoració per presentar plans específics per centres de treball.
Per altra banda l'empresa que tenia l'adjudicació (pràcticament des de fa 20 anys) partia objectivament amb avantatge en el coneixement dels centres. Pel principi d'igualtat s'hauria de tenir en compte aquesta desigualtat de partida.
En conseqüència, tant per l'autonomia del treball que té el personal com pel principi d'igualtat, els plans específics per centre no tindrien objectivament que establir diferències de valoració determinants. Doncs bé les estableixen!. Màxima puntuació a l'empresa adjudicatària (que és la que estava donant el servei):20 punts i 8 d'avantatge respecte de l'empresa que fa la proposta més avantatjosa. Tot això perquè “es considera el millor model presentat”.
2.El Plec establia fins a 10 punts per “valorar el desenvolupament i millores justificats i detallats del preus hores unitaris”.
El preu hora unitari es composa de dos factors basics: el cost i el guany empresarial. Dins del cost ja hem dit que el cost de personal es preponderant (al voltant del 90%) i fixa, la resta son costos de material, maquinaria y despeses generals.
Les millores haurien d’ajustar els costos (en particular, les despeses generals) i el guany empresarial. No es concebible altra tipus de millores en el preu unitari des de la perspectiva de l’administració del diner públic. En conseqüència aquella oferta que actua sobre aquests factors i redueix el preu unitari hauria de ser la més valorada.
Dons res de això, es prefereix l’oferta que estableix un preu unitari més car respecte a qui ofereix el més barat i s’estableix un diferencial ni més ni menys que del 50% :5 punts d’avantatge per a l’oferta més cara. Perquè es considera “la millor exposició”.
Per al contrari, el millor servei ofert en nombre d’hores de servei anuals compromeses, tan sols mereix, al “judici de valor” del informe, un avantatge de tres punts entre el segon classificat y l’empresa a la que se l’adjudica finalment la contracta.
Que el lector, que ha tingut la paciència de llegir aquest article, jutgi els "judicis de valor" que s'han aplicat per a aquesta adjudicació i tregui les seves conclusions. Crec que les dades objectives parlen per si soles.
Al meu entendre la parafernàlia i el màrqueting comercial no poden en cap cas ser determinants enfront de l'oferta més avantatjosa econòmicament. I si això passa, quelcom no va bé.
Sorprèn que no es tingui inconvenient a millorar el compte de resultats dels oligopolis que es beneficien de la privatització dels serveis públics i, no obstant això, no hagi diners per a estendre la targeta rosa, a Badalona, a la gent de baixos ingressos de 60 i 61 anys.
Els hipòcrites del políticament correcte diran que amb aquesta conclusió final faig demagògia. Tanmateix , el que he descrit és , ni més ni menys, el que ha passat. ¿Perquè?
La targeta rosa i les polítiques socials incomoden al Pinyol-Sanedri
El 27 de Maig de 2008 els regidors del PSC, CiU i ERC han rebutjat en el PLE Ordinari del mes de maig la proposta, també de la Unió Local de CC.OO i vehiculada a través de una moció presentada per el Grup Municipal de ICV-EUiA, d’ampliar el Programa de la Targeta Rosa a les persones de més de 60 anys.
La targeta rosa i les polítiques socials incomoden al Pinyol-Sanedri
El 27 de Maig de 2008 els regidors del PSC, CiU i ERC han rebutjat en el PLE Ordinari del mes de maig la proposta, també de la Unió Local de CC.OO i vehiculada a través de una moció presentada per el Grup Municipal de ICV-EUiA, d’ampliar el Programa de la Targeta Rosa a les persones de més de 60 anys.
