Archive for the 'Asun García' Category
República i Moviment Obrer.
El pròxim dissabte 24 de Maig, EUiA de Badalona amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i de Suburbe: Xarxa oberta de cultura suburbana, celebrarem el 77 Aniversari de la II República al Centre Cívic La Salut (Av. Marquès de Sant Mori cant. c/ de Quevedo).Volem defugir els actes purament nostàlgics i centrar-nos en aquells elements que van fer de la II República una fita de progrés social. Així mateix en la validesa del valors republicans per al moviment obrer a fi d’avançar mitjançant la III República, cap a una societat més equitativa.
LA II República ha estat l'únic règim polític, en la llarga i turmentada història de l’estat espanyol, que va prometre creïblement al poble el ple exercici de la seva sobirania. Cap a dintre: com “República de treballadors” obstinada a redistribuir equitativament la propietat dels mitjans d'existència, a entendre l’educació com una eina per convertir el súbdits en ciutadans i com règim democràtic capaç de rearticular la configuració nacional espanyola reconeixent plenament el seu caràcter nacional a Catalunya, el País Basc i Galícia. I cap a fora: recuperant l'autonomia de la política exterior espanyola, renunciant a la guerra com mitjà d'aquesta política, buscant activament l'agermanament amb la resta dels pobles del món (començant pels pobles hispanoamericans, als quals va oferir la doble nacionalitat) i lliurant-se de la tutela de les grans potències imperials del moment. Ambdues coses les va pagar molt cares, com és fart conegut.
L'adveniment d'una III República en l'Estat Espanyol no pot ser una ambició aïllada, mera “monarcomanía” o només nostàlgia d'una causa justa cruelment derrotada i calumniada. No pot sinó anar de la mà de la lluita per conservar i aprofundir el millor de les conquestes socials cristal·litzades en la segona meitat del segle XX, però ha d'organitzar-se social i políticament com part d'una lluita per recuperar la iniciativa de l'esquerra a escala continental.
La nostra trobada començarà a les 19 hores amb una conferencia-debat, el ponents del qual seran:
ANTONI DOMENECH: Catedràtic d’Ètica i Filosofia Política de la UB i editor de la revista Sin Permiso.
FELIPE LOPEZ-ARANGUREN: Politòleg, Sociòleg i Poeta.
Continuarà a les 21 hores amb un SOPAR DE GERMANOR REPUBLICÀ i finalitzarà amb l’actuació del cantautor JUAN IBAÑEZ.
Us esperem!
República i Moviment Obrer.
El pròxim dissabte 24 de Maig, EUiA de Badalona amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i de Suburbe: Xarxa oberta de cultura suburbana, celebrarem el 77 Aniversari de la II República al Centre Cívic La Salut (Av. Marquès de Sant Mori cant. c/ de Quevedo).Volem defugir els actes purament nostàlgics i centrar-nos en aquells elements que van fer de la II República una fita de progrés social. Així mateix en la validesa del valors republicans per al moviment obrer a fi d’avançar mitjançant la III República, cap a una societat més equitativa.
LA II República ha estat l'únic règim polític, en la llarga i turmentada història de l’estat espanyol, que va prometre creïblement al poble el ple exercici de la seva sobirania. Cap a dintre: com “República de treballadors” obstinada a redistribuir equitativament la propietat dels mitjans d'existència, a entendre l’educació com una eina per convertir el súbdits en ciutadans i com règim democràtic capaç de rearticular la configuració nacional espanyola reconeixent plenament el seu caràcter nacional a Catalunya, el País Basc i Galícia. I cap a fora: recuperant l'autonomia de la política exterior espanyola, renunciant a la guerra com mitjà d'aquesta política, buscant activament l'agermanament amb la resta dels pobles del món (començant pels pobles hispanoamericans, als quals va oferir la doble nacionalitat) i lliurant-se de la tutela de les grans potències imperials del moment. Ambdues coses les va pagar molt cares, com és fart conegut.
L'adveniment d'una III República en l'Estat Espanyol no pot ser una ambició aïllada, mera “monarcomanía” o només nostàlgia d'una causa justa cruelment derrotada i calumniada. No pot sinó anar de la mà de la lluita per conservar i aprofundir el millor de les conquestes socials cristal·litzades en la segona meitat del segle XX, però ha d'organitzar-se social i políticament com part d'una lluita per recuperar la iniciativa de l'esquerra a escala continental.
La nostra trobada començarà a les 19 hores amb una conferencia-debat, el ponents del qual seran:
ANTONI DOMENECH: Catedràtic d’Ètica i Filosofia Política de la UB i editor de la revista Sin Permiso.
FELIPE LOPEZ-ARANGUREN: Politòleg, Sociòleg i Poeta.
Continuarà a les 21 hores amb un SOPAR DE GERMANOR REPUBLICÀ i finalitzarà amb l’actuació del cantautor JUAN IBAÑEZ.
Us esperem!
JORDI SERRA I EL CORTE INGLÉS.
El meu mestre i amic Antoni Barbarà, en les seves lúcides intervencions a la tertúlia del dimecres a Radio Ciutat, insisteix, de tant en tant i sense desmaiar, en reivindicar la coalició d’entesa de esquerres per al govern de la ciutat. En la mateixa tertúlia participen, entre uns altres, Fermin Casquete i Jaume Vives (o en Jordi Albadalejo) representants qualificats dels partits que haurien d’integrar aquesta coalició de govern. El primer d’ells fa nostàlgiques referències al seu "cor d'esquerres" per a tot seguit, lloar desmesuradament les bondats de l'actual govern de centre dreta. Els representants de ERC, simplement, fan oïdes sordes.
Jo participo plenament del plantejament de l’Antoni Barbarà, en el sentit d'entendre els governs de coalició d'esquerres com una decisió estratègica per a fer política de progrés social en qualsevol àmbit ( sigui el nacional o el municipal). Tant és així que em vaig mostrar critica i autocrítica amb la forma que la nostra coalició (ICV-EUiA) va dur les negociacions fallides amb el PSC en les setmanes següents a les últimes eleccions municipals.
Avui dia, estic cada vegada més convençuda que, més enllà dels possibles errors que la nostra coalició va cometre, el problema de fons va ser la voluntat política del PSC de Badalona de preferir el pacte amb un altre soci de govern més còmode per seguir desenvolupant la ciutat en una direcció concreta. Mantenint un model obsolet, sense prou empenta per a prioritzar les necessàries actuacions i les inversions socials i que es limita, en el millor del casos, a recuperar antics projectes d’anteriors governs fiant-los o bé a l’iniciativa privada o bé a que altres administracions li treguin les castanyes del foc.
El recent publi-reportatge de El Periódico (02/04/2008) titulat: Canvi de govern en un municipi metropolità. Serrà transformarà Badalona amb 4 Plans Urbanístics; així ho confirma. Vegem-lo.
La construcció d’un túnel que comunicarà Badalona amb el Vallés Occidental va esser anunciada per la Conselleria de Política Territorial de la Generalitat el 14/03/2006 alhora que el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) publicava la licitació per redactar l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del eix Badalona-Mollet per la Conreria i que inclou un túnel de 3 kilòmetres. Aquests darrers dies ha estat incorporada en el Avantprojecte del Pla Territorial metropolità de Barcelona enllestit per la Comissió d’Ordenació Territorial de Barcelona, formada pel Govern de la Generalitat i representants de l’Administració de l’Estat, de Consells Comarcals, Ajuntament de Barcelona i de les associacions municipalistes; segons Nota de Premsa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.
En conseqüència el mèrit del futur alcalde en aquesta actuació es totalment testimonial i ,en qualsevol cas, posar-se la medalla d'aquesta actuació, un excés evident. D’altre part, estem enfront d’un avantprojecte amb una tramitació que serà llarga i que tot esperant de conèixer el traçat definitiu serà ,sense dubte, objecte de debats.
Amb el mateix supòsit ens trobem en el cas del projecte “estel•lar”: la reforma del front marítim; un projecte que ve de lluny i que passa necessariament per una actuació prèvia de l’Administració del Estat mil vegades ajornada. La novetat que s’incorpora es la voluntat de facilitar un nou eix residencial en la zona compresa entre la planta d’Endesa i el port marítim substituint l’actual zona industrial: es á dir insistir en un model superat de més totxo i més oportunitat de negoci privat tot i que la zona del Gorg està tenint un desenvolupament lànguid degut a la crisi del sector de la construcció.
Resulta especialment sorprenent - alhora que paradigmàtic de la mentalitat del nou govern- que l’únic que ressalti el publi-reportatge quan planteja la "creació d'un important eix de centralitat", és que el futur alcalde negocia la creació d'una nova sortida d'autopista que comunicarà amb els terrenys on se situaran els nous magatzems de “El Corte Inglés”. L’amo de El Corte Inglés Isidoro Álvarez (conegut als àmbits que ho pateixen como Rufufú Álvarez) ha d'estar encantat amb les gestions del nou alcalde.
La creació del eix de centralitat a Badalona ha començat de la pitjor manera possible amb obscurantisme, amb improvisació, sense un projecte integral i maltractant als veïns afectats. L’únic concret ha estat l’aprovació al Ple de l’Ajuntament de 21/12/2007, pel tràmit d’urgència, de la proposta de modificació del PGM per poder fer més alçades sense construir habitatge protegit. Es continua per al mateix camí i la ocurrència de ressaltar les suposades negociacions per la nova sortida d’autopista ho fa palès.
Finalment presumir dels 300 pisos de protecció oficial que es construiran a L’Estrella al punt de qualificar-lo del “projecte més ambiciós que es farà realitat en l’actual mandat municipal” es un veritable sarcasme. Tant perquè es un projecte que ve del anterior govern com perquè el dèficit de vivenda social a Badalona es clamorós com vaig fonamentar en el meu article, publicat en aquest bloc el passat 23 de Febrer. Quan llegim, recentment, que el 73% de la vivenda construïda l’any passat a Santa Coloma ha estat vivenda protegida y es continua promocionant aquesta modalitat o que l’ajuntament de Barcelona presenta un pla per poder exercir el dret de tempteig i retracte en vint barris barcelonins, a fi i efecte de tenir prioritat en la compra de finques per frenar l’especulació, tenim la dimensió de la manca de politiques socials que caracteritza al nou govern de la ciutat.
Sota el pompós títol del publi-reportatge descobrim “el parto de los montes” de F.M Samaniego: “ Estos montes, que al mundo estremecieron, un ratoncillo fue lo que parieron”. Cap referència al trasllat al interior i soterrament de la línea de Rodalies malgrat que forma part de l’esborrany del Pacte Nacional d’infraestructures y del Avant Projecte del Pla Territorial metropolità citat més a dalt. Menys encara iniciar gestions per exigir la incorporació al Pacte Nacional d’infraestructures el soterrament de la C-31 entre Montgat i Barcelona i la creació d’una via urbana. Aquestes dues actuacions acompanyades de politiques e inversions socials als barris de la ciutat i un pla de vivenda protegida a l’alçada del que s’està fent a les ciutats veïnes, així com la potenciació de la transparència i la participació ciutadana en els projectes de ciutat, si que posarien les bases per transformar Badalona cap a un gran espai de convivència. Però res d’això esta a l’agenda del actual govern de la ciutat.
En el Ple d’avui he votat amb orgull i convicció al nostre cap de llista. Es necessària una oposició d’esquerres al actual govern coherent y amb propostes de progrés social per a la ciutat que, amb els moviments ciutadans (tan menystinguts en l’actualitat), recuperi una política d’esquerres per a la ciutat. A aquesta tasca em dedicaré amb sincer entusiasme.
Te sense ,cap dubte, raó l’Antoni Barbarà en continuar reivindicant l’entesa d’esquerres com a forma de govern de la ciutat i en fer front a la fal•làcia de que en l’àmbit municipal no hi ha cap diferència entre esquerres i dretes en una pretesa versió postmoderna de superació de les classes i dels seus interessos. Els treballadors, treballadores i les classes populars són una realitat ben presents a Badalona i són, a més, la majoria ciutadana. Per recuperar, com més aviat millor, aquesta entesa d’esquerres es necessari, avui, una forta mobilització ciutadana.
Comments are off for this post
Jo participo plenament del plantejament de l’Antoni Barbarà, en el sentit d'entendre els governs de coalició d'esquerres com una decisió estratègica per a fer política de progrés social en qualsevol àmbit ( sigui el nacional o el municipal). Tant és així que em vaig mostrar critica i autocrítica amb la forma que la nostra coalició (ICV-EUiA) va dur les negociacions fallides amb el PSC en les setmanes següents a les últimes eleccions municipals.
Avui dia, estic cada vegada més convençuda que, més enllà dels possibles errors que la nostra coalició va cometre, el problema de fons va ser la voluntat política del PSC de Badalona de preferir el pacte amb un altre soci de govern més còmode per seguir desenvolupant la ciutat en una direcció concreta. Mantenint un model obsolet, sense prou empenta per a prioritzar les necessàries actuacions i les inversions socials i que es limita, en el millor del casos, a recuperar antics projectes d’anteriors governs fiant-los o bé a l’iniciativa privada o bé a que altres administracions li treguin les castanyes del foc.
El recent publi-reportatge de El Periódico (02/04/2008) titulat: Canvi de govern en un municipi metropolità. Serrà transformarà Badalona amb 4 Plans Urbanístics; així ho confirma. Vegem-lo.
La construcció d’un túnel que comunicarà Badalona amb el Vallés Occidental va esser anunciada per la Conselleria de Política Territorial de la Generalitat el 14/03/2006 alhora que el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) publicava la licitació per redactar l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del eix Badalona-Mollet per la Conreria i que inclou un túnel de 3 kilòmetres. Aquests darrers dies ha estat incorporada en el Avantprojecte del Pla Territorial metropolità de Barcelona enllestit per la Comissió d’Ordenació Territorial de Barcelona, formada pel Govern de la Generalitat i representants de l’Administració de l’Estat, de Consells Comarcals, Ajuntament de Barcelona i de les associacions municipalistes; segons Nota de Premsa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.
En conseqüència el mèrit del futur alcalde en aquesta actuació es totalment testimonial i ,en qualsevol cas, posar-se la medalla d'aquesta actuació, un excés evident. D’altre part, estem enfront d’un avantprojecte amb una tramitació que serà llarga i que tot esperant de conèixer el traçat definitiu serà ,sense dubte, objecte de debats.
Amb el mateix supòsit ens trobem en el cas del projecte “estel•lar”: la reforma del front marítim; un projecte que ve de lluny i que passa necessariament per una actuació prèvia de l’Administració del Estat mil vegades ajornada. La novetat que s’incorpora es la voluntat de facilitar un nou eix residencial en la zona compresa entre la planta d’Endesa i el port marítim substituint l’actual zona industrial: es á dir insistir en un model superat de més totxo i més oportunitat de negoci privat tot i que la zona del Gorg està tenint un desenvolupament lànguid degut a la crisi del sector de la construcció.
Resulta especialment sorprenent - alhora que paradigmàtic de la mentalitat del nou govern- que l’únic que ressalti el publi-reportatge quan planteja la "creació d'un important eix de centralitat", és que el futur alcalde negocia la creació d'una nova sortida d'autopista que comunicarà amb els terrenys on se situaran els nous magatzems de “El Corte Inglés”. L’amo de El Corte Inglés Isidoro Álvarez (conegut als àmbits que ho pateixen como Rufufú Álvarez) ha d'estar encantat amb les gestions del nou alcalde.
La creació del eix de centralitat a Badalona ha començat de la pitjor manera possible amb obscurantisme, amb improvisació, sense un projecte integral i maltractant als veïns afectats. L’únic concret ha estat l’aprovació al Ple de l’Ajuntament de 21/12/2007, pel tràmit d’urgència, de la proposta de modificació del PGM per poder fer més alçades sense construir habitatge protegit. Es continua per al mateix camí i la ocurrència de ressaltar les suposades negociacions per la nova sortida d’autopista ho fa palès.
Finalment presumir dels 300 pisos de protecció oficial que es construiran a L’Estrella al punt de qualificar-lo del “projecte més ambiciós que es farà realitat en l’actual mandat municipal” es un veritable sarcasme. Tant perquè es un projecte que ve del anterior govern com perquè el dèficit de vivenda social a Badalona es clamorós com vaig fonamentar en el meu article, publicat en aquest bloc el passat 23 de Febrer. Quan llegim, recentment, que el 73% de la vivenda construïda l’any passat a Santa Coloma ha estat vivenda protegida y es continua promocionant aquesta modalitat o que l’ajuntament de Barcelona presenta un pla per poder exercir el dret de tempteig i retracte en vint barris barcelonins, a fi i efecte de tenir prioritat en la compra de finques per frenar l’especulació, tenim la dimensió de la manca de politiques socials que caracteritza al nou govern de la ciutat.
Sota el pompós títol del publi-reportatge descobrim “el parto de los montes” de F.M Samaniego: “ Estos montes, que al mundo estremecieron, un ratoncillo fue lo que parieron”. Cap referència al trasllat al interior i soterrament de la línea de Rodalies malgrat que forma part de l’esborrany del Pacte Nacional d’infraestructures y del Avant Projecte del Pla Territorial metropolità citat més a dalt. Menys encara iniciar gestions per exigir la incorporació al Pacte Nacional d’infraestructures el soterrament de la C-31 entre Montgat i Barcelona i la creació d’una via urbana. Aquestes dues actuacions acompanyades de politiques e inversions socials als barris de la ciutat i un pla de vivenda protegida a l’alçada del que s’està fent a les ciutats veïnes, així com la potenciació de la transparència i la participació ciutadana en els projectes de ciutat, si que posarien les bases per transformar Badalona cap a un gran espai de convivència. Però res d’això esta a l’agenda del actual govern de la ciutat.
En el Ple d’avui he votat amb orgull i convicció al nostre cap de llista. Es necessària una oposició d’esquerres al actual govern coherent y amb propostes de progrés social per a la ciutat que, amb els moviments ciutadans (tan menystinguts en l’actualitat), recuperi una política d’esquerres per a la ciutat. A aquesta tasca em dedicaré amb sincer entusiasme.
Te sense ,cap dubte, raó l’Antoni Barbarà en continuar reivindicant l’entesa d’esquerres com a forma de govern de la ciutat i en fer front a la fal•làcia de que en l’àmbit municipal no hi ha cap diferència entre esquerres i dretes en una pretesa versió postmoderna de superació de les classes i dels seus interessos. Els treballadors, treballadores i les classes populars són una realitat ben presents a Badalona i són, a més, la majoria ciutadana. Per recuperar, com més aviat millor, aquesta entesa d’esquerres es necessari, avui, una forta mobilització ciutadana.
JORDI SERRA I EL CORTE INGLÉS.
El meu mestre i amic Antoni Barbarà, en les seves lúcides intervencions a la tertúlia del dimecres a Radio Ciutat, insisteix, de tant en tant i sense desmaiar, en reivindicar la coalició d’entesa de esquerres per al govern de la ciutat. En la mateixa tertúlia participen, entre uns altres, Fermin Casquete i Jaume Vives (o en Jordi Albadalejo) representants qualificats dels partits que haurien d’integrar aquesta coalició de govern. El primer d’ells fa nostàlgiques referències al seu "cor d'esquerres" per a tot seguit, lloar desmesuradament les bondats de l'actual govern de centre dreta. Els representants de ERC, simplement, fan oïdes sordes.
Jo participo plenament del plantejament de l’Antoni Barbarà, en el sentit d'entendre els governs de coalició d'esquerres com una decisió estratègica per a fer política de progrés social en qualsevol àmbit ( sigui el nacional o el municipal). Tant és així que em vaig mostrar critica i autocrítica amb la forma que la nostra coalició (ICV-EUiA) va dur les negociacions fallides amb el PSC en les setmanes següents a les últimes eleccions municipals.
Avui dia, estic cada vegada més convençuda que, més enllà dels possibles errors que la nostra coalició va cometre, el problema de fons va ser la voluntat política del PSC de Badalona de preferir el pacte amb un altre soci de govern més còmode per seguir desenvolupant la ciutat en una direcció concreta. Mantenint un model obsolet, sense prou empenta per a prioritzar les necessàries actuacions i les inversions socials i que es limita, en el millor del casos, a recuperar antics projectes d’anteriors governs fiant-los o bé a l’iniciativa privada o bé a que altres administracions li treguin les castanyes del foc.
El recent publi-reportatge de El Periódico (02/04/2008) titulat: Canvi de govern en un municipi metropolità. Serrà transformarà Badalona amb 4 Plans Urbanístics; així ho confirma. Vegem-lo.
La construcció d’un túnel que comunicarà Badalona amb el Vallés Occidental va esser anunciada per la Conselleria de Política Territorial de la Generalitat el 14/03/2006 alhora que el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) publicava la licitació per redactar l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del eix Badalona-Mollet per la Conreria i que inclou un túnel de 3 kilòmetres. Aquests darrers dies ha estat incorporada en el Avantprojecte del Pla Territorial metropolità de Barcelona enllestit per la Comissió d’Ordenació Territorial de Barcelona, formada pel Govern de la Generalitat i representants de l’Administració de l’Estat, de Consells Comarcals, Ajuntament de Barcelona i de les associacions municipalistes; segons Nota de Premsa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.
En conseqüència el mèrit del futur alcalde en aquesta actuació es totalment testimonial i ,en qualsevol cas, posar-se la medalla d'aquesta actuació, un excés evident. D’altre part, estem enfront d’un avantprojecte amb una tramitació que serà llarga i que tot esperant de conèixer el traçat definitiu serà ,sense dubte, objecte de debats.
Amb el mateix supòsit ens trobem en el cas del projecte “estel•lar”: la reforma del front marítim; un projecte que ve de lluny i que passa necessariament per una actuació prèvia de l’Administració del Estat mil vegades ajornada. La novetat que s’incorpora es la voluntat de facilitar un nou eix residencial en la zona compresa entre la planta d’Endesa i el port marítim substituint l’actual zona industrial: es á dir insistir en un model superat de més totxo i més oportunitat de negoci privat tot i que la zona del Gorg està tenint un desenvolupament lànguid degut a la crisi del sector de la construcció.
Resulta especialment sorprenent - alhora que paradigmàtic de la mentalitat del nou govern- que l’únic que ressalti el publi-reportatge quan planteja la "creació d'un important eix de centralitat", és que el futur alcalde negocia la creació d'una nova sortida d'autopista que comunicarà amb els terrenys on se situaran els nous magatzems de “El Corte Inglés”. L’amo de El Corte Inglés Isidoro Álvarez (conegut als àmbits que ho pateixen como Rufufú Álvarez) ha d'estar encantat amb les gestions del nou alcalde.
La creació del eix de centralitat a Badalona ha començat de la pitjor manera possible amb obscurantisme, amb improvisació, sense un projecte integral i maltractant als veïns afectats. L’únic concret ha estat l’aprovació al Ple de l’Ajuntament de 21/12/2007, pel tràmit d’urgència, de la proposta de modificació del PGM per poder fer més alçades sense construir habitatge protegit. Es continua per al mateix camí i la ocurrència de ressaltar les suposades negociacions per la nova sortida d’autopista ho fa palès.
Finalment presumir dels 300 pisos de protecció oficial que es construiran a L’Estrella al punt de qualificar-lo del “projecte més ambiciós que es farà realitat en l’actual mandat municipal” es un veritable sarcasme. Tant perquè es un projecte que ve del anterior govern com perquè el dèficit de vivenda social a Badalona es clamorós com vaig fonamentar en el meu article, publicat en aquest bloc el passat 23 de Febrer. Quan llegim, recentment, que el 73% de la vivenda construïda l’any passat a Santa Coloma ha estat vivenda protegida y es continua promocionant aquesta modalitat o que l’ajuntament de Barcelona presenta un pla per poder exercir el dret de tempteig i retracte en vint barris barcelonins, a fi i efecte de tenir prioritat en la compra de finques per frenar l’especulació, tenim la dimensió de la manca de politiques socials que caracteritza al nou govern de la ciutat.
Sota el pompós títol del publi-reportatge descobrim “el parto de los montes” de F.M Samaniego: “ Estos montes, que al mundo estremecieron, un ratoncillo fue lo que parieron”. Cap referència al trasllat al interior i soterrament de la línea de Rodalies malgrat que forma part de l’esborrany del Pacte Nacional d’infraestructures y del Avant Projecte del Pla Territorial metropolità citat més a dalt. Menys encara iniciar gestions per exigir la incorporació al Pacte Nacional d’infraestructures el soterrament de la C-31 entre Montgat i Barcelona i la creació d’una via urbana. Aquestes dues actuacions acompanyades de politiques e inversions socials als barris de la ciutat i un pla de vivenda protegida a l’alçada del que s’està fent a les ciutats veïnes, així com la potenciació de la transparència i la participació ciutadana en els projectes de ciutat, si que posarien les bases per transformar Badalona cap a un gran espai de convivència. Però res d’això esta a l’agenda del actual govern de la ciutat.
En el Ple d’avui he votat amb orgull i convicció al nostre cap de llista. Es necessària una oposició d’esquerres al actual govern coherent y amb propostes de progrés social per a la ciutat que, amb els moviments ciutadans (tan menystinguts en l’actualitat), recuperi una política d’esquerres per a la ciutat. A aquesta tasca em dedicaré amb sincer entusiasme.
Te sense ,cap dubte, raó l’Antoni Barbarà en continuar reivindicant l’entesa d’esquerres com a forma de govern de la ciutat i en fer front a la fal•làcia de que en l’àmbit municipal no hi ha cap diferència entre esquerres i dretes en una pretesa versió postmoderna de superació de les classes i dels seus interessos. Els treballadors, treballadores i les classes populars són una realitat ben presents a Badalona i són, a més, la majoria ciutadana. Per recuperar, com més aviat millor, aquesta entesa d’esquerres es necessari, avui, una forta mobilització ciutadana.
Comments are off for this post
Jo participo plenament del plantejament de l’Antoni Barbarà, en el sentit d'entendre els governs de coalició d'esquerres com una decisió estratègica per a fer política de progrés social en qualsevol àmbit ( sigui el nacional o el municipal). Tant és així que em vaig mostrar critica i autocrítica amb la forma que la nostra coalició (ICV-EUiA) va dur les negociacions fallides amb el PSC en les setmanes següents a les últimes eleccions municipals.
Avui dia, estic cada vegada més convençuda que, més enllà dels possibles errors que la nostra coalició va cometre, el problema de fons va ser la voluntat política del PSC de Badalona de preferir el pacte amb un altre soci de govern més còmode per seguir desenvolupant la ciutat en una direcció concreta. Mantenint un model obsolet, sense prou empenta per a prioritzar les necessàries actuacions i les inversions socials i que es limita, en el millor del casos, a recuperar antics projectes d’anteriors governs fiant-los o bé a l’iniciativa privada o bé a que altres administracions li treguin les castanyes del foc.
El recent publi-reportatge de El Periódico (02/04/2008) titulat: Canvi de govern en un municipi metropolità. Serrà transformarà Badalona amb 4 Plans Urbanístics; així ho confirma. Vegem-lo.
La construcció d’un túnel que comunicarà Badalona amb el Vallés Occidental va esser anunciada per la Conselleria de Política Territorial de la Generalitat el 14/03/2006 alhora que el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) publicava la licitació per redactar l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del eix Badalona-Mollet per la Conreria i que inclou un túnel de 3 kilòmetres. Aquests darrers dies ha estat incorporada en el Avantprojecte del Pla Territorial metropolità de Barcelona enllestit per la Comissió d’Ordenació Territorial de Barcelona, formada pel Govern de la Generalitat i representants de l’Administració de l’Estat, de Consells Comarcals, Ajuntament de Barcelona i de les associacions municipalistes; segons Nota de Premsa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.
En conseqüència el mèrit del futur alcalde en aquesta actuació es totalment testimonial i ,en qualsevol cas, posar-se la medalla d'aquesta actuació, un excés evident. D’altre part, estem enfront d’un avantprojecte amb una tramitació que serà llarga i que tot esperant de conèixer el traçat definitiu serà ,sense dubte, objecte de debats.
Amb el mateix supòsit ens trobem en el cas del projecte “estel•lar”: la reforma del front marítim; un projecte que ve de lluny i que passa necessariament per una actuació prèvia de l’Administració del Estat mil vegades ajornada. La novetat que s’incorpora es la voluntat de facilitar un nou eix residencial en la zona compresa entre la planta d’Endesa i el port marítim substituint l’actual zona industrial: es á dir insistir en un model superat de més totxo i més oportunitat de negoci privat tot i que la zona del Gorg està tenint un desenvolupament lànguid degut a la crisi del sector de la construcció.
Resulta especialment sorprenent - alhora que paradigmàtic de la mentalitat del nou govern- que l’únic que ressalti el publi-reportatge quan planteja la "creació d'un important eix de centralitat", és que el futur alcalde negocia la creació d'una nova sortida d'autopista que comunicarà amb els terrenys on se situaran els nous magatzems de “El Corte Inglés”. L’amo de El Corte Inglés Isidoro Álvarez (conegut als àmbits que ho pateixen como Rufufú Álvarez) ha d'estar encantat amb les gestions del nou alcalde.
La creació del eix de centralitat a Badalona ha començat de la pitjor manera possible amb obscurantisme, amb improvisació, sense un projecte integral i maltractant als veïns afectats. L’únic concret ha estat l’aprovació al Ple de l’Ajuntament de 21/12/2007, pel tràmit d’urgència, de la proposta de modificació del PGM per poder fer més alçades sense construir habitatge protegit. Es continua per al mateix camí i la ocurrència de ressaltar les suposades negociacions per la nova sortida d’autopista ho fa palès.
Finalment presumir dels 300 pisos de protecció oficial que es construiran a L’Estrella al punt de qualificar-lo del “projecte més ambiciós que es farà realitat en l’actual mandat municipal” es un veritable sarcasme. Tant perquè es un projecte que ve del anterior govern com perquè el dèficit de vivenda social a Badalona es clamorós com vaig fonamentar en el meu article, publicat en aquest bloc el passat 23 de Febrer. Quan llegim, recentment, que el 73% de la vivenda construïda l’any passat a Santa Coloma ha estat vivenda protegida y es continua promocionant aquesta modalitat o que l’ajuntament de Barcelona presenta un pla per poder exercir el dret de tempteig i retracte en vint barris barcelonins, a fi i efecte de tenir prioritat en la compra de finques per frenar l’especulació, tenim la dimensió de la manca de politiques socials que caracteritza al nou govern de la ciutat.
Sota el pompós títol del publi-reportatge descobrim “el parto de los montes” de F.M Samaniego: “ Estos montes, que al mundo estremecieron, un ratoncillo fue lo que parieron”. Cap referència al trasllat al interior i soterrament de la línea de Rodalies malgrat que forma part de l’esborrany del Pacte Nacional d’infraestructures y del Avant Projecte del Pla Territorial metropolità citat més a dalt. Menys encara iniciar gestions per exigir la incorporació al Pacte Nacional d’infraestructures el soterrament de la C-31 entre Montgat i Barcelona i la creació d’una via urbana. Aquestes dues actuacions acompanyades de politiques e inversions socials als barris de la ciutat i un pla de vivenda protegida a l’alçada del que s’està fent a les ciutats veïnes, així com la potenciació de la transparència i la participació ciutadana en els projectes de ciutat, si que posarien les bases per transformar Badalona cap a un gran espai de convivència. Però res d’això esta a l’agenda del actual govern de la ciutat.
En el Ple d’avui he votat amb orgull i convicció al nostre cap de llista. Es necessària una oposició d’esquerres al actual govern coherent y amb propostes de progrés social per a la ciutat que, amb els moviments ciutadans (tan menystinguts en l’actualitat), recuperi una política d’esquerres per a la ciutat. A aquesta tasca em dedicaré amb sincer entusiasme.
Te sense ,cap dubte, raó l’Antoni Barbarà en continuar reivindicant l’entesa d’esquerres com a forma de govern de la ciutat i en fer front a la fal•làcia de que en l’àmbit municipal no hi ha cap diferència entre esquerres i dretes en una pretesa versió postmoderna de superació de les classes i dels seus interessos. Els treballadors, treballadores i les classes populars són una realitat ben presents a Badalona i són, a més, la majoria ciutadana. Per recuperar, com més aviat millor, aquesta entesa d’esquerres es necessari, avui, una forta mobilització ciutadana.
REFLEXIONES ACERCA DE LOS RESULTADOS DEL 9 DE MARZO.
He esperado bastante tiempo antes de expresar mi opinión sobre el resultado de las elecciones del 9 de Marzo. Quería digerir y analizar detalladamente los resultados, así como observar las reacciones de los distintos agentes políticos y mediáticos, especialmente, la de nuestros órganos de dirección y la de nuestro socio de coalición (ICV) en Catalunya.
Hay un primer elemento que se repite recurrentemente en la mayoría de análisis para explicar el fuerte descenso electoral (debacle para muchos) de la coalición de ICV-EUiA en Catalunya y de IU en el conjunto del Estado Español: la bipolarización del voto entre el PSOE-PSC y el P.P (el llamado voto útil). Este es un elemento que también se utiliza para justificar el fuerte descenso de ERC y los modestos resultados de CiU.
Es obvio que esta bipolarización se ha dado. No voy a abundar en argumentos ya conocidos: los debates a dos, una campaña electoral polarizada, una menor presencia de los partidos minoritarios en los medios, las llamadas al voto útil etc... Sin embargo, a mi entender, esta explicación debe relativizarse a la luz del análisis de detalle de los resultados.
El dato relevante, para mí, de estas elecciones, es que la pérdida de voto de ICV-EUiA y de IU no parece que se haya trasladado, en su mayoría, al PSOE-PSC.
En el ámbito estatal (sin contar los votos de los residentes en el exterior) el PSOE tiene una subida en torno a los 40.000 votos e IU pierde alrededor de 300.000. En consecuencia es razonable pensar que hay una parte significativa del electorado de IU en 2004 que no ha optado por el voto útil (al PSOE) sino que, simplemente, ha dejado de votar a IU refugiándose en la abstención.
En el ámbito de Catalunya, es necesario, al realizar la comparación, introducir, el resultado de ERC dado que hay una coincidencia, tanto en las valoraciones de su dirección como de bastantes analistas, en afirmar que una parte del electorado de ERC prefirió el voto útil al PSC para parar al PP y, por otra parte, CiU no ha crecido en votos sino al contrario ha perdido en torno a los 60.000 votos.
Para el conjunto de Catalunya el PSC ha crecido alrededor de 95.000 votos, ERC ha perdido en torno a 350.000 e ICV-EUiA alrededor de 53.000 por lo tanto no ha habido un trasvase global de votos.
En el llamado cinturón rojo (donde las pérdidas tanto de ERC como de ICV-EUiA han sido mayores en porcentaje de votos que su media en Catalunya), es todavía más evidente que la gran mayoría de estos votos perdidos no han ido al PSC. Hay probablemente un cierto trasvase de votos que, en ningún caso, absorbe las importantes pérdidas de ERC e ICV-EUiA. Es el caso de Badalona, L’Hospitalet, Sta. Coloma, Sant Adriá, Montcada, Cornellá, El Prat, Martorell, Sant Feliu. En definitiva, la mayoría de los municipios del Barcelonés, El Baix Llobregat y los Valleses.
Por lo tanto, es también, a mi entender, un dato relevante en Catalunya que la manida bipolarización no ha supuesto un trasvase de voto mayoritario al PSC, desde las otras fuerzas de Izquierda.
El otro gran eje argumental que se utiliza para analizar el pésimo resultado electoral en términos de diputados electos (sólo dos) tiene su causa en una Ley electoral injusta. Es evidente que el sistema electoral vigente castiga de forma extraordinaria a fuerzas como Izquierda Unida. Estamos ante un escándalo democrático se mire como se quiera mirar, pero las razones son conocidas y remiten a la transición política hacia la democracia: el diseño electoral fue pensado precisamente para conseguir esta finalidad. Recientemente en una tertulia radiofónica de la cadena Ser, en la que se comentaban los resultados electorales, uno de los responsables principales de esta ley (Herrero de Miñón) presumía, sin vergüenza alguna, del objetivo de la misma (reducir la representatividad en el parlamento del PCE-PSUC sensiblemente por debajo de su implantación real medida en votos) y se felicitaba de la eficacia del diseño.
No deberíamos perder de vista, sin embargo, que los beneficiarios de este montaje son el PSOE y el P.P. no los partidos nacionalistas periféricos. Por ello pensar en una reforma de la ley electoral que debe contar con las dos fuerzas más beneficiadas es, hoy por hoy, un absurdo sino se trabaja con el apoyo de movimientos sociales y ciudadanos sensibles a este escándalo democrático.
Dicho esto, no deberíamos olvidar que con esta misma ley electoral, se alcanzaron 21 diputados en 1996, 18 diputados en 1993 y 17 diputados en 1989. La razón es que se cosecharon 2.639.774, 2.253.722 y 1.858.588 votos respectivamente, frente a los 963.040 votos actuales. En consecuencia, estamos ante una Ley electoral diseñada para minimizar nuestra opción política pero también ante una desafección de las bases socio-electorales potenciales de la Izquierda transformadora (que siguen existiendo) realmente preocupante.
Esta es, a mí entender, la conclusión principal: más que voto útil al PSOE-PSC, estamos ante un declive que muestra una desafección entendida como abstención asqueada, abulia política o exasperación de la antipolítica.
Ante esta situación se están presentando diferentes pseudo-alternativas que en vez de ayudar a una posible recuperación, la lastran.
Una de ellas consiste en responsabilizar a Llamazares y a su equipo de todos los males. Acusándole de una oposición blanda al PSOE cuando no de una colaboración acrítica con el Gobierno en la anterior legislatura. Esta crítica parte de sectores que no tuvieron ningún rubor en el 2000 en pasar de la teoría de las “dos orillas” de Julio Anguita en el período 1993-1996 al pacto anunciado con el PSOE (Frutos y Almunia formalizaron este acuerdo cruzando, el primero de ellos, apresuradamente de una orilla a la otra) previo a los comicios del año 2000, y por cierto dándose un batacazo espectacular ya que perdieron 1.400.000 votos que, por supuesto, no fueron al PSOE ya que fue el año de la mayoría absoluta del P.P. Es más de lo mismo, perseguir “enemigos internos”, dogmatismo, falta de percepción de la realidad y de capacidad autocrítica.
Sorprende también la actitud de ICV que en declaraciones de su cabeza electoral Joan Herrera (al que hay que reconocerle que ha hecho una buena campaña electoral) manifiesta que una de las causas del fracaso electoral es “la falta de un referente en el Estado sólido y renovado” en referencia a IU. A la vez que defiende el camino “histórico de éxito” de la coalición formada por ICV i EUiA atribuyendo la perdida electoral en Catalunya, a los malos resultados de IU.
Este análisis refleja una autocomplacencia totalmente injustificada. La Dirección de ICV parece encantada de haberse conocido, no reconocen ningún error y trasladan la responsabilidad de sus derrotas a terceros. Los datos no les dan la razón: los malos resultados de estas generales vinieron precedidos de unos no menos malos resultados, en las recientes elecciones municipales. Los resultados de la coalición ICV-EUiA son tan malos como los de IU en las comunidades donde habitualmente tenía mejores resultados e, incluso, inferiores a algunas de ellas (Asturias (7,35%) y Andalucía (5,13%) y prácticamente los mismos que Madrid (4,69%). A este tipo de análisis con los que nos obsequia la dirección de ICV cabría aplicarles aquella recurrida frase: “de victoria en victoria hasta la derrota final”. En cualquier caso ICV no ayuda nada con estas posiciones al debate de reconstrucción de un referente de izquierda transformadora en el ámbito estatal.
El debate interno que se ha abierto en IU debería ser una oportunidad para un planteamiento racional, profundamente democrático donde las llamadas bases de IU, al que todo el mundo hace público reconocimiento de trabajo abnegado y de su compromiso, no se vean abocadas a contemplar las rencillas envenenadas con las que nos hastían determinados dirigentes.
A mi entender el fruto de este debate debería consagrar un “giro a la izquierda”. No con dogmas arcaicos ni con sectarismos estériles hacia otras fuerzas de izquierda. Pero tampoco dirigiéndonos a vaporosas alternativas ecológicas. Creo que el ecologismo como alternativa política de izquierda ha terminado su recorrido. Hoy en día la ecología ha sido asumida por el pragmatismo no solo de la socialdemocracia sino también de sectores importantes de la derecha. Ha hecho más por la lucha medioambiental Al Gore que ningún partido verde. Los propios poderes económicos ven en la política medioambiental oportunidades de negocio. Los certificados de responsabilidad social de las empresas (entendida principalmente como respeto al medio ambiente) se multiplican. Todo ello es sin duda positivo, pero demuestra que la ecología es algo ya transversal en la política y el ecologismo, como opción política definitoria y principal, ha agotado su recorrido.
La contradicción principal sigue siendo que la acción política está al servicio de determinadas clases sociales. Por lo tanto se actúa políticamente defendiendo intereses de clase. En situar esta contradicción en la acción política concreta siguen coincidiendo amplios sectores de la izquierda europea.
En esta línea sitúo lo que he planteado como “giro a la izquierda”. Las bases socio-electorales potenciales de esta izquierda siguen, sin duda alguna, existiendo. Y desde luego han demostrado que no se reconocen en una labor parlamentaria honrada y relativamente eficaz y que les resbala la retórica publicitaria autocomplaciente (“más izquierda” “La izquierda de verdad”).
Es preciso un trabajo programático y organizativo que arranque desde la base, que se construyan vínculos reales de trabajo con movimientos sociales que resisten a las políticas liberales, que sea un trabajo más concienzudo, más serio, políticamente más profundo, más democrático, más tenaz, más consistente.
No quiero caer en el papanatismo tradicional en nuestras formaciones de buscar ejemplos externos a los que “adorar”. Pero en esa línea de situar la contradicción principal en las contradicciones de clase y aplicar un método de trabajo que traslada a la acción política una resistencia radical y sin complejos a las agresiones que el modelo liberal esta produciendo en la clase trabajadora, es la causa, según múltiples analistas que me merecen total confianza, del auge electoral y de implantación de la Linke en Alemania o del nuevo partido socialista radical en Holanda. Este auge lleva a que la política agresiva del liberalismo se vea frenada en esos países. Por ahí, creo, deberían ir las cosas.
Comments are off for this post
Hay un primer elemento que se repite recurrentemente en la mayoría de análisis para explicar el fuerte descenso electoral (debacle para muchos) de la coalición de ICV-EUiA en Catalunya y de IU en el conjunto del Estado Español: la bipolarización del voto entre el PSOE-PSC y el P.P (el llamado voto útil). Este es un elemento que también se utiliza para justificar el fuerte descenso de ERC y los modestos resultados de CiU.
Es obvio que esta bipolarización se ha dado. No voy a abundar en argumentos ya conocidos: los debates a dos, una campaña electoral polarizada, una menor presencia de los partidos minoritarios en los medios, las llamadas al voto útil etc... Sin embargo, a mi entender, esta explicación debe relativizarse a la luz del análisis de detalle de los resultados.
El dato relevante, para mí, de estas elecciones, es que la pérdida de voto de ICV-EUiA y de IU no parece que se haya trasladado, en su mayoría, al PSOE-PSC.
En el ámbito estatal (sin contar los votos de los residentes en el exterior) el PSOE tiene una subida en torno a los 40.000 votos e IU pierde alrededor de 300.000. En consecuencia es razonable pensar que hay una parte significativa del electorado de IU en 2004 que no ha optado por el voto útil (al PSOE) sino que, simplemente, ha dejado de votar a IU refugiándose en la abstención.
En el ámbito de Catalunya, es necesario, al realizar la comparación, introducir, el resultado de ERC dado que hay una coincidencia, tanto en las valoraciones de su dirección como de bastantes analistas, en afirmar que una parte del electorado de ERC prefirió el voto útil al PSC para parar al PP y, por otra parte, CiU no ha crecido en votos sino al contrario ha perdido en torno a los 60.000 votos.
Para el conjunto de Catalunya el PSC ha crecido alrededor de 95.000 votos, ERC ha perdido en torno a 350.000 e ICV-EUiA alrededor de 53.000 por lo tanto no ha habido un trasvase global de votos.
En el llamado cinturón rojo (donde las pérdidas tanto de ERC como de ICV-EUiA han sido mayores en porcentaje de votos que su media en Catalunya), es todavía más evidente que la gran mayoría de estos votos perdidos no han ido al PSC. Hay probablemente un cierto trasvase de votos que, en ningún caso, absorbe las importantes pérdidas de ERC e ICV-EUiA. Es el caso de Badalona, L’Hospitalet, Sta. Coloma, Sant Adriá, Montcada, Cornellá, El Prat, Martorell, Sant Feliu. En definitiva, la mayoría de los municipios del Barcelonés, El Baix Llobregat y los Valleses.
Por lo tanto, es también, a mi entender, un dato relevante en Catalunya que la manida bipolarización no ha supuesto un trasvase de voto mayoritario al PSC, desde las otras fuerzas de Izquierda.
El otro gran eje argumental que se utiliza para analizar el pésimo resultado electoral en términos de diputados electos (sólo dos) tiene su causa en una Ley electoral injusta. Es evidente que el sistema electoral vigente castiga de forma extraordinaria a fuerzas como Izquierda Unida. Estamos ante un escándalo democrático se mire como se quiera mirar, pero las razones son conocidas y remiten a la transición política hacia la democracia: el diseño electoral fue pensado precisamente para conseguir esta finalidad. Recientemente en una tertulia radiofónica de la cadena Ser, en la que se comentaban los resultados electorales, uno de los responsables principales de esta ley (Herrero de Miñón) presumía, sin vergüenza alguna, del objetivo de la misma (reducir la representatividad en el parlamento del PCE-PSUC sensiblemente por debajo de su implantación real medida en votos) y se felicitaba de la eficacia del diseño.
No deberíamos perder de vista, sin embargo, que los beneficiarios de este montaje son el PSOE y el P.P. no los partidos nacionalistas periféricos. Por ello pensar en una reforma de la ley electoral que debe contar con las dos fuerzas más beneficiadas es, hoy por hoy, un absurdo sino se trabaja con el apoyo de movimientos sociales y ciudadanos sensibles a este escándalo democrático.
Dicho esto, no deberíamos olvidar que con esta misma ley electoral, se alcanzaron 21 diputados en 1996, 18 diputados en 1993 y 17 diputados en 1989. La razón es que se cosecharon 2.639.774, 2.253.722 y 1.858.588 votos respectivamente, frente a los 963.040 votos actuales. En consecuencia, estamos ante una Ley electoral diseñada para minimizar nuestra opción política pero también ante una desafección de las bases socio-electorales potenciales de la Izquierda transformadora (que siguen existiendo) realmente preocupante.
Esta es, a mí entender, la conclusión principal: más que voto útil al PSOE-PSC, estamos ante un declive que muestra una desafección entendida como abstención asqueada, abulia política o exasperación de la antipolítica.
Ante esta situación se están presentando diferentes pseudo-alternativas que en vez de ayudar a una posible recuperación, la lastran.
Una de ellas consiste en responsabilizar a Llamazares y a su equipo de todos los males. Acusándole de una oposición blanda al PSOE cuando no de una colaboración acrítica con el Gobierno en la anterior legislatura. Esta crítica parte de sectores que no tuvieron ningún rubor en el 2000 en pasar de la teoría de las “dos orillas” de Julio Anguita en el período 1993-1996 al pacto anunciado con el PSOE (Frutos y Almunia formalizaron este acuerdo cruzando, el primero de ellos, apresuradamente de una orilla a la otra) previo a los comicios del año 2000, y por cierto dándose un batacazo espectacular ya que perdieron 1.400.000 votos que, por supuesto, no fueron al PSOE ya que fue el año de la mayoría absoluta del P.P. Es más de lo mismo, perseguir “enemigos internos”, dogmatismo, falta de percepción de la realidad y de capacidad autocrítica.
Sorprende también la actitud de ICV que en declaraciones de su cabeza electoral Joan Herrera (al que hay que reconocerle que ha hecho una buena campaña electoral) manifiesta que una de las causas del fracaso electoral es “la falta de un referente en el Estado sólido y renovado” en referencia a IU. A la vez que defiende el camino “histórico de éxito” de la coalición formada por ICV i EUiA atribuyendo la perdida electoral en Catalunya, a los malos resultados de IU.
Este análisis refleja una autocomplacencia totalmente injustificada. La Dirección de ICV parece encantada de haberse conocido, no reconocen ningún error y trasladan la responsabilidad de sus derrotas a terceros. Los datos no les dan la razón: los malos resultados de estas generales vinieron precedidos de unos no menos malos resultados, en las recientes elecciones municipales. Los resultados de la coalición ICV-EUiA son tan malos como los de IU en las comunidades donde habitualmente tenía mejores resultados e, incluso, inferiores a algunas de ellas (Asturias (7,35%) y Andalucía (5,13%) y prácticamente los mismos que Madrid (4,69%). A este tipo de análisis con los que nos obsequia la dirección de ICV cabría aplicarles aquella recurrida frase: “de victoria en victoria hasta la derrota final”. En cualquier caso ICV no ayuda nada con estas posiciones al debate de reconstrucción de un referente de izquierda transformadora en el ámbito estatal.
El debate interno que se ha abierto en IU debería ser una oportunidad para un planteamiento racional, profundamente democrático donde las llamadas bases de IU, al que todo el mundo hace público reconocimiento de trabajo abnegado y de su compromiso, no se vean abocadas a contemplar las rencillas envenenadas con las que nos hastían determinados dirigentes.
A mi entender el fruto de este debate debería consagrar un “giro a la izquierda”. No con dogmas arcaicos ni con sectarismos estériles hacia otras fuerzas de izquierda. Pero tampoco dirigiéndonos a vaporosas alternativas ecológicas. Creo que el ecologismo como alternativa política de izquierda ha terminado su recorrido. Hoy en día la ecología ha sido asumida por el pragmatismo no solo de la socialdemocracia sino también de sectores importantes de la derecha. Ha hecho más por la lucha medioambiental Al Gore que ningún partido verde. Los propios poderes económicos ven en la política medioambiental oportunidades de negocio. Los certificados de responsabilidad social de las empresas (entendida principalmente como respeto al medio ambiente) se multiplican. Todo ello es sin duda positivo, pero demuestra que la ecología es algo ya transversal en la política y el ecologismo, como opción política definitoria y principal, ha agotado su recorrido.
La contradicción principal sigue siendo que la acción política está al servicio de determinadas clases sociales. Por lo tanto se actúa políticamente defendiendo intereses de clase. En situar esta contradicción en la acción política concreta siguen coincidiendo amplios sectores de la izquierda europea.
En esta línea sitúo lo que he planteado como “giro a la izquierda”. Las bases socio-electorales potenciales de esta izquierda siguen, sin duda alguna, existiendo. Y desde luego han demostrado que no se reconocen en una labor parlamentaria honrada y relativamente eficaz y que les resbala la retórica publicitaria autocomplaciente (“más izquierda” “La izquierda de verdad”).
Es preciso un trabajo programático y organizativo que arranque desde la base, que se construyan vínculos reales de trabajo con movimientos sociales que resisten a las políticas liberales, que sea un trabajo más concienzudo, más serio, políticamente más profundo, más democrático, más tenaz, más consistente.
No quiero caer en el papanatismo tradicional en nuestras formaciones de buscar ejemplos externos a los que “adorar”. Pero en esa línea de situar la contradicción principal en las contradicciones de clase y aplicar un método de trabajo que traslada a la acción política una resistencia radical y sin complejos a las agresiones que el modelo liberal esta produciendo en la clase trabajadora, es la causa, según múltiples analistas que me merecen total confianza, del auge electoral y de implantación de la Linke en Alemania o del nuevo partido socialista radical en Holanda. Este auge lleva a que la política agresiva del liberalismo se vea frenada en esos países. Por ahí, creo, deberían ir las cosas.
REFLEXIONES ACERCA DE LOS RESULTADOS DEL 9 DE MARZO.
He esperado bastante tiempo antes de expresar mi opinión sobre el resultado de las elecciones del 9 de Marzo. Quería digerir y analizar detalladamente los resultados, así como observar las reacciones de los distintos agentes políticos y mediáticos, especialmente, la de nuestros órganos de dirección y la de nuestro socio de coalición (ICV) en Catalunya.
Hay un primer elemento que se repite recurrentemente en la mayoría de análisis para explicar el fuerte descenso electoral (debacle para muchos) de la coalición de ICV-EUiA en Catalunya y de IU en el conjunto del Estado Español: la bipolarización del voto entre el PSOE-PSC y el P.P (el llamado voto útil). Este es un elemento que también se utiliza para justificar el fuerte descenso de ERC y los modestos resultados de CiU.
Es obvio que esta bipolarización se ha dado. No voy a abundar en argumentos ya conocidos: los debates a dos, una campaña electoral polarizada, una menor presencia de los partidos minoritarios en los medios, las llamadas al voto útil etc... Sin embargo, a mi entender, esta explicación debe relativizarse a la luz del análisis de detalle de los resultados.
El dato relevante, para mí, de estas elecciones, es que la pérdida de voto de ICV-EUiA y de IU no parece que se haya trasladado, en su mayoría, al PSOE-PSC.
En el ámbito estatal (sin contar los votos de los residentes en el exterior) el PSOE tiene una subida en torno a los 40.000 votos e IU pierde alrededor de 300.000. En consecuencia es razonable pensar que hay una parte significativa del electorado de IU en 2004 que no ha optado por el voto útil (al PSOE) sino que, simplemente, ha dejado de votar a IU refugiándose en la abstención.
En el ámbito de Catalunya, es necesario, al realizar la comparación, introducir, el resultado de ERC dado que hay una coincidencia, tanto en las valoraciones de su dirección como de bastantes analistas, en afirmar que una parte del electorado de ERC prefirió el voto útil al PSC para parar al PP y, por otra parte, CiU no ha crecido en votos sino al contrario ha perdido en torno a los 60.000 votos.
Para el conjunto de Catalunya el PSC ha crecido alrededor de 95.000 votos, ERC ha perdido en torno a 350.000 e ICV-EUiA alrededor de 53.000 por lo tanto no ha habido un trasvase global de votos.
En el llamado cinturón rojo (donde las pérdidas tanto de ERC como de ICV-EUiA han sido mayores en porcentaje de votos que su media en Catalunya), es todavía más evidente que la gran mayoría de estos votos perdidos no han ido al PSC. Hay probablemente un cierto trasvase de votos que, en ningún caso, absorbe las importantes pérdidas de ERC e ICV-EUiA. Es el caso de Badalona, L’Hospitalet, Sta. Coloma, Sant Adriá, Montcada, Cornellá, El Prat, Martorell, Sant Feliu. En definitiva, la mayoría de los municipios del Barcelonés, El Baix Llobregat y los Valleses.
Por lo tanto, es también, a mi entender, un dato relevante en Catalunya que la manida bipolarización no ha supuesto un trasvase de voto mayoritario al PSC, desde las otras fuerzas de Izquierda.
El otro gran eje argumental que se utiliza para analizar el pésimo resultado electoral en términos de diputados electos (sólo dos) tiene su causa en una Ley electoral injusta. Es evidente que el sistema electoral vigente castiga de forma extraordinaria a fuerzas como Izquierda Unida. Estamos ante un escándalo democrático se mire como se quiera mirar, pero las razones son conocidas y remiten a la transición política hacia la democracia: el diseño electoral fue pensado precisamente para conseguir esta finalidad. Recientemente en una tertulia radiofónica de la cadena Ser, en la que se comentaban los resultados electorales, uno de los responsables principales de esta ley (Herrero de Miñón) presumía, sin vergüenza alguna, del objetivo de la misma (reducir la representatividad en el parlamento del PCE-PSUC sensiblemente por debajo de su implantación real medida en votos) y se felicitaba de la eficacia del diseño.
No deberíamos perder de vista, sin embargo, que los beneficiarios de este montaje son el PSOE y el P.P. no los partidos nacionalistas periféricos. Por ello pensar en una reforma de la ley electoral que debe contar con las dos fuerzas más beneficiadas es, hoy por hoy, un absurdo sino se trabaja con el apoyo de movimientos sociales y ciudadanos sensibles a este escándalo democrático.
Dicho esto, no deberíamos olvidar que con esta misma ley electoral, se alcanzaron 21 diputados en 1996, 18 diputados en 1993 y 17 diputados en 1989. La razón es que se cosecharon 2.639.774, 2.253.722 y 1.858.588 votos respectivamente, frente a los 963.040 votos actuales. En consecuencia, estamos ante una Ley electoral diseñada para minimizar nuestra opción política pero también ante una desafección de las bases socio-electorales potenciales de la Izquierda transformadora (que siguen existiendo) realmente preocupante.
Esta es, a mí entender, la conclusión principal: más que voto útil al PSOE-PSC, estamos ante un declive que muestra una desafección entendida como abstención asqueada, abulia política o exasperación de la antipolítica.
Ante esta situación se están presentando diferentes pseudo-alternativas que en vez de ayudar a una posible recuperación, la lastran.
Una de ellas consiste en responsabilizar a Llamazares y a su equipo de todos los males. Acusándole de una oposición blanda al PSOE cuando no de una colaboración acrítica con el Gobierno en la anterior legislatura. Esta crítica parte de sectores que no tuvieron ningún rubor en el 2000 en pasar de la teoría de las “dos orillas” de Julio Anguita en el período 1993-1996 al pacto anunciado con el PSOE (Frutos y Almunia formalizaron este acuerdo cruzando, el primero de ellos, apresuradamente de una orilla a la otra) previo a los comicios del año 2000, y por cierto dándose un batacazo espectacular ya que perdieron 1.400.000 votos que, por supuesto, no fueron al PSOE ya que fue el año de la mayoría absoluta del P.P. Es más de lo mismo, perseguir “enemigos internos”, dogmatismo, falta de percepción de la realidad y de capacidad autocrítica.
Sorprende también la actitud de ICV que en declaraciones de su cabeza electoral Joan Herrera (al que hay que reconocerle que ha hecho una buena campaña electoral) manifiesta que una de las causas del fracaso electoral es “la falta de un referente en el Estado sólido y renovado” en referencia a IU. A la vez que defiende el camino “histórico de éxito” de la coalición formada por ICV i EUiA atribuyendo la perdida electoral en Catalunya, a los malos resultados de IU.
Este análisis refleja una autocomplacencia totalmente injustificada. La Dirección de ICV parece encantada de haberse conocido, no reconocen ningún error y trasladan la responsabilidad de sus derrotas a terceros. Los datos no les dan la razón: los malos resultados de estas generales vinieron precedidos de unos no menos malos resultados, en las recientes elecciones municipales. Los resultados de la coalición ICV-EUiA son tan malos como los de IU en las comunidades donde habitualmente tenía mejores resultados e, incluso, inferiores a algunas de ellas (Asturias (7,35%) y Andalucía (5,13%) y prácticamente los mismos que Madrid (4,69%). A este tipo de análisis con los que nos obsequia la dirección de ICV cabría aplicarles aquella recurrida frase: “de victoria en victoria hasta la derrota final”. En cualquier caso ICV no ayuda nada con estas posiciones al debate de reconstrucción de un referente de izquierda transformadora en el ámbito estatal.
El debate interno que se ha abierto en IU debería ser una oportunidad para un planteamiento racional, profundamente democrático donde las llamadas bases de IU, al que todo el mundo hace público reconocimiento de trabajo abnegado y de su compromiso, no se vean abocadas a contemplar las rencillas envenenadas con las que nos hastían determinados dirigentes.
A mi entender el fruto de este debate debería consagrar un “giro a la izquierda”. No con dogmas arcaicos ni con sectarismos estériles hacia otras fuerzas de izquierda. Pero tampoco dirigiéndonos a vaporosas alternativas ecológicas. Creo que el ecologismo como alternativa política de izquierda ha terminado su recorrido. Hoy en día la ecología ha sido asumida por el pragmatismo no solo de la socialdemocracia sino también de sectores importantes de la derecha. Ha hecho más por la lucha medioambiental Al Gore que ningún partido verde. Los propios poderes económicos ven en la política medioambiental oportunidades de negocio. Los certificados de responsabilidad social de las empresas (entendida principalmente como respeto al medio ambiente) se multiplican. Todo ello es sin duda positivo, pero demuestra que la ecología es algo ya transversal en la política y el ecologismo, como opción política definitoria y principal, ha agotado su recorrido.
La contradicción principal sigue siendo que la acción política está al servicio de determinadas clases sociales. Por lo tanto se actúa políticamente defendiendo intereses de clase. En situar esta contradicción en la acción política concreta siguen coincidiendo amplios sectores de la izquierda europea.
En esta línea sitúo lo que he planteado como “giro a la izquierda”. Las bases socio-electorales potenciales de esta izquierda siguen, sin duda alguna, existiendo. Y desde luego han demostrado que no se reconocen en una labor parlamentaria honrada y relativamente eficaz y que les resbala la retórica publicitaria autocomplaciente (“más izquierda” “La izquierda de verdad”).
Es preciso un trabajo programático y organizativo que arranque desde la base, que se construyan vínculos reales de trabajo con movimientos sociales que resisten a las políticas liberales, que sea un trabajo más concienzudo, más serio, políticamente más profundo, más democrático, más tenaz, más consistente.
No quiero caer en el papanatismo tradicional en nuestras formaciones de buscar ejemplos externos a los que “adorar”. Pero en esa línea de situar la contradicción principal en las contradicciones de clase y aplicar un método de trabajo que traslada a la acción política una resistencia radical y sin complejos a las agresiones que el modelo liberal esta produciendo en la clase trabajadora, es la causa, según múltiples analistas que me merecen total confianza, del auge electoral y de implantación de la Linke en Alemania o del nuevo partido socialista radical en Holanda. Este auge lleva a que la política agresiva del liberalismo se vea frenada en esos países. Por ahí, creo, deberían ir las cosas.
Comments are off for this post
Hay un primer elemento que se repite recurrentemente en la mayoría de análisis para explicar el fuerte descenso electoral (debacle para muchos) de la coalición de ICV-EUiA en Catalunya y de IU en el conjunto del Estado Español: la bipolarización del voto entre el PSOE-PSC y el P.P (el llamado voto útil). Este es un elemento que también se utiliza para justificar el fuerte descenso de ERC y los modestos resultados de CiU.
Es obvio que esta bipolarización se ha dado. No voy a abundar en argumentos ya conocidos: los debates a dos, una campaña electoral polarizada, una menor presencia de los partidos minoritarios en los medios, las llamadas al voto útil etc... Sin embargo, a mi entender, esta explicación debe relativizarse a la luz del análisis de detalle de los resultados.
El dato relevante, para mí, de estas elecciones, es que la pérdida de voto de ICV-EUiA y de IU no parece que se haya trasladado, en su mayoría, al PSOE-PSC.
En el ámbito estatal (sin contar los votos de los residentes en el exterior) el PSOE tiene una subida en torno a los 40.000 votos e IU pierde alrededor de 300.000. En consecuencia es razonable pensar que hay una parte significativa del electorado de IU en 2004 que no ha optado por el voto útil (al PSOE) sino que, simplemente, ha dejado de votar a IU refugiándose en la abstención.
En el ámbito de Catalunya, es necesario, al realizar la comparación, introducir, el resultado de ERC dado que hay una coincidencia, tanto en las valoraciones de su dirección como de bastantes analistas, en afirmar que una parte del electorado de ERC prefirió el voto útil al PSC para parar al PP y, por otra parte, CiU no ha crecido en votos sino al contrario ha perdido en torno a los 60.000 votos.
Para el conjunto de Catalunya el PSC ha crecido alrededor de 95.000 votos, ERC ha perdido en torno a 350.000 e ICV-EUiA alrededor de 53.000 por lo tanto no ha habido un trasvase global de votos.
En el llamado cinturón rojo (donde las pérdidas tanto de ERC como de ICV-EUiA han sido mayores en porcentaje de votos que su media en Catalunya), es todavía más evidente que la gran mayoría de estos votos perdidos no han ido al PSC. Hay probablemente un cierto trasvase de votos que, en ningún caso, absorbe las importantes pérdidas de ERC e ICV-EUiA. Es el caso de Badalona, L’Hospitalet, Sta. Coloma, Sant Adriá, Montcada, Cornellá, El Prat, Martorell, Sant Feliu. En definitiva, la mayoría de los municipios del Barcelonés, El Baix Llobregat y los Valleses.
Por lo tanto, es también, a mi entender, un dato relevante en Catalunya que la manida bipolarización no ha supuesto un trasvase de voto mayoritario al PSC, desde las otras fuerzas de Izquierda.
El otro gran eje argumental que se utiliza para analizar el pésimo resultado electoral en términos de diputados electos (sólo dos) tiene su causa en una Ley electoral injusta. Es evidente que el sistema electoral vigente castiga de forma extraordinaria a fuerzas como Izquierda Unida. Estamos ante un escándalo democrático se mire como se quiera mirar, pero las razones son conocidas y remiten a la transición política hacia la democracia: el diseño electoral fue pensado precisamente para conseguir esta finalidad. Recientemente en una tertulia radiofónica de la cadena Ser, en la que se comentaban los resultados electorales, uno de los responsables principales de esta ley (Herrero de Miñón) presumía, sin vergüenza alguna, del objetivo de la misma (reducir la representatividad en el parlamento del PCE-PSUC sensiblemente por debajo de su implantación real medida en votos) y se felicitaba de la eficacia del diseño.
No deberíamos perder de vista, sin embargo, que los beneficiarios de este montaje son el PSOE y el P.P. no los partidos nacionalistas periféricos. Por ello pensar en una reforma de la ley electoral que debe contar con las dos fuerzas más beneficiadas es, hoy por hoy, un absurdo sino se trabaja con el apoyo de movimientos sociales y ciudadanos sensibles a este escándalo democrático.
Dicho esto, no deberíamos olvidar que con esta misma ley electoral, se alcanzaron 21 diputados en 1996, 18 diputados en 1993 y 17 diputados en 1989. La razón es que se cosecharon 2.639.774, 2.253.722 y 1.858.588 votos respectivamente, frente a los 963.040 votos actuales. En consecuencia, estamos ante una Ley electoral diseñada para minimizar nuestra opción política pero también ante una desafección de las bases socio-electorales potenciales de la Izquierda transformadora (que siguen existiendo) realmente preocupante.
Esta es, a mí entender, la conclusión principal: más que voto útil al PSOE-PSC, estamos ante un declive que muestra una desafección entendida como abstención asqueada, abulia política o exasperación de la antipolítica.
Ante esta situación se están presentando diferentes pseudo-alternativas que en vez de ayudar a una posible recuperación, la lastran.
Una de ellas consiste en responsabilizar a Llamazares y a su equipo de todos los males. Acusándole de una oposición blanda al PSOE cuando no de una colaboración acrítica con el Gobierno en la anterior legislatura. Esta crítica parte de sectores que no tuvieron ningún rubor en el 2000 en pasar de la teoría de las “dos orillas” de Julio Anguita en el período 1993-1996 al pacto anunciado con el PSOE (Frutos y Almunia formalizaron este acuerdo cruzando, el primero de ellos, apresuradamente de una orilla a la otra) previo a los comicios del año 2000, y por cierto dándose un batacazo espectacular ya que perdieron 1.400.000 votos que, por supuesto, no fueron al PSOE ya que fue el año de la mayoría absoluta del P.P. Es más de lo mismo, perseguir “enemigos internos”, dogmatismo, falta de percepción de la realidad y de capacidad autocrítica.
Sorprende también la actitud de ICV que en declaraciones de su cabeza electoral Joan Herrera (al que hay que reconocerle que ha hecho una buena campaña electoral) manifiesta que una de las causas del fracaso electoral es “la falta de un referente en el Estado sólido y renovado” en referencia a IU. A la vez que defiende el camino “histórico de éxito” de la coalición formada por ICV i EUiA atribuyendo la perdida electoral en Catalunya, a los malos resultados de IU.
Este análisis refleja una autocomplacencia totalmente injustificada. La Dirección de ICV parece encantada de haberse conocido, no reconocen ningún error y trasladan la responsabilidad de sus derrotas a terceros. Los datos no les dan la razón: los malos resultados de estas generales vinieron precedidos de unos no menos malos resultados, en las recientes elecciones municipales. Los resultados de la coalición ICV-EUiA son tan malos como los de IU en las comunidades donde habitualmente tenía mejores resultados e, incluso, inferiores a algunas de ellas (Asturias (7,35%) y Andalucía (5,13%) y prácticamente los mismos que Madrid (4,69%). A este tipo de análisis con los que nos obsequia la dirección de ICV cabría aplicarles aquella recurrida frase: “de victoria en victoria hasta la derrota final”. En cualquier caso ICV no ayuda nada con estas posiciones al debate de reconstrucción de un referente de izquierda transformadora en el ámbito estatal.
El debate interno que se ha abierto en IU debería ser una oportunidad para un planteamiento racional, profundamente democrático donde las llamadas bases de IU, al que todo el mundo hace público reconocimiento de trabajo abnegado y de su compromiso, no se vean abocadas a contemplar las rencillas envenenadas con las que nos hastían determinados dirigentes.
A mi entender el fruto de este debate debería consagrar un “giro a la izquierda”. No con dogmas arcaicos ni con sectarismos estériles hacia otras fuerzas de izquierda. Pero tampoco dirigiéndonos a vaporosas alternativas ecológicas. Creo que el ecologismo como alternativa política de izquierda ha terminado su recorrido. Hoy en día la ecología ha sido asumida por el pragmatismo no solo de la socialdemocracia sino también de sectores importantes de la derecha. Ha hecho más por la lucha medioambiental Al Gore que ningún partido verde. Los propios poderes económicos ven en la política medioambiental oportunidades de negocio. Los certificados de responsabilidad social de las empresas (entendida principalmente como respeto al medio ambiente) se multiplican. Todo ello es sin duda positivo, pero demuestra que la ecología es algo ya transversal en la política y el ecologismo, como opción política definitoria y principal, ha agotado su recorrido.
La contradicción principal sigue siendo que la acción política está al servicio de determinadas clases sociales. Por lo tanto se actúa políticamente defendiendo intereses de clase. En situar esta contradicción en la acción política concreta siguen coincidiendo amplios sectores de la izquierda europea.
En esta línea sitúo lo que he planteado como “giro a la izquierda”. Las bases socio-electorales potenciales de esta izquierda siguen, sin duda alguna, existiendo. Y desde luego han demostrado que no se reconocen en una labor parlamentaria honrada y relativamente eficaz y que les resbala la retórica publicitaria autocomplaciente (“más izquierda” “La izquierda de verdad”).
Es preciso un trabajo programático y organizativo que arranque desde la base, que se construyan vínculos reales de trabajo con movimientos sociales que resisten a las políticas liberales, que sea un trabajo más concienzudo, más serio, políticamente más profundo, más democrático, más tenaz, más consistente.
No quiero caer en el papanatismo tradicional en nuestras formaciones de buscar ejemplos externos a los que “adorar”. Pero en esa línea de situar la contradicción principal en las contradicciones de clase y aplicar un método de trabajo que traslada a la acción política una resistencia radical y sin complejos a las agresiones que el modelo liberal esta produciendo en la clase trabajadora, es la causa, según múltiples analistas que me merecen total confianza, del auge electoral y de implantación de la Linke en Alemania o del nuevo partido socialista radical en Holanda. Este auge lleva a que la política agresiva del liberalismo se vea frenada en esos países. Por ahí, creo, deberían ir las cosas.
ELECCIONES EN ESPAÑA: 10 RAZONES PARA MI VOTO. Carlos Jiménez Villarejo ex Fiscal Jefe de la Fiscalía General Anticorrupción
Carlos Jiménez Villarejo, es un veterano de la lucha democrática en el ámbito de la justicia, y fue un destacado y generoso militante de la resistencia antifranquista.
Ante el panorama de una campaña electoral con más espectáculo que ideología y una excesiva demagogia, centrada en “a ver quién da más”, resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad más igualitaria y más justa frente a los poderosos. La coalición que en Barcelona encabeza Joan Herrera [Iniciativa per Catalunya-Verds e Izquierda Unida y Alternativa] ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes.
1.- Es la única formación política que plantea “una reforma fiscal para mejorar la progresividad y la equidad del sistema fiscal”, es decir, un sistema de impuestos capaz de ampliar las bases imponibles, de generar más riqueza para realizar una más justa redistribución de la misma entre las clases más desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio. O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado impunemente capitales hacia paraísos fiscales, europeos(las sociedades BV holandesas, Austria y Luxemburgo) y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. J. Herrera sólo plantea que el Gobierno del PSOE practique alguna vez la política actual del Gobierno alemán, que ha decidido “apretar los tornillos” a los paraísos fiscales europeos, como Liechtenstein, para contener el fraude de las grandes fortunas. Sobre todo, en un país como el nuestro, donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.
2.- J. Herrera, en el Grupo Parlamentario de IU-ICV, ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas, fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relación de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses –una forma encubierta de donación, prohibida—, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC—siete millones de euros— y Esquerra [Republicana de Catalunya] –dos millones setecientos mil—.
3.- Como asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas más graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevención y de represión de la utilización de la política como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.
4.- En aras de una ética en la actividad pública, la coalición ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central cuando cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz J. Herrera y su Grupo.
5.- J. Herrera y la coalición que encabeza es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al Banco de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros, ejerció la acción popular y acusó a E. Botín. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.
6.- Ante la corrupción urbanística, expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el “enladrillado” del litoral mediterráneo, J. Herrera reclamó en el Congreso de Diputados (5-5-2006) reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcaldes y Concejales, así como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al “urbanismo basura” para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.
7.- Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción (2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo, como considerar delictivo el “enriquecimiento ilícito” de los servidores públicos. Además de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los “Albertos” dejando sin efecto la condena penal que le había sido impuesta, que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.
8.- Como aplicación de una política fundada en la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa J. Herrera ha procurado constantemente ante el Gobierno, mediante constantes Preguntas e Interpelaciones, garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia, ha exigido políticas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales, ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros países europeos. Ha sido un ejemplo de política de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.
9.- J. Herrera ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente de 1976 afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que “debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica”, afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.
10.- Finalmente, hay otra buena razón para votar ICV-EUiA, el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica. Sencillamente, sin dicha coalición hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a J. Herrera, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravísimas violaciones de los derechos humanos, declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo y así ,sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos, acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.
Son razones sólidas, hay muchas más, para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, ICV-EUiA.
ELECCIONES EN ESPAÑA: 10 RAZONES PARA MI VOTO. Carlos Jiménez Villarejo ex Fiscal Jefe de la Fiscalía General Anticorrupción
Carlos Jiménez Villarejo, es un veterano de la lucha democrática en el ámbito de la justicia, y fue un destacado y generoso militante de la resistencia antifranquista.
Ante el panorama de una campaña electoral con más espectáculo que ideología y una excesiva demagogia, centrada en “a ver quién da más”, resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad más igualitaria y más justa frente a los poderosos. La coalición que en Barcelona encabeza Joan Herrera [Iniciativa per Catalunya-Verds e Izquierda Unida y Alternativa] ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes.
1.- Es la única formación política que plantea “una reforma fiscal para mejorar la progresividad y la equidad del sistema fiscal”, es decir, un sistema de impuestos capaz de ampliar las bases imponibles, de generar más riqueza para realizar una más justa redistribución de la misma entre las clases más desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio. O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado impunemente capitales hacia paraísos fiscales, europeos(las sociedades BV holandesas, Austria y Luxemburgo) y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. J. Herrera sólo plantea que el Gobierno del PSOE practique alguna vez la política actual del Gobierno alemán, que ha decidido “apretar los tornillos” a los paraísos fiscales europeos, como Liechtenstein, para contener el fraude de las grandes fortunas. Sobre todo, en un país como el nuestro, donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.
2.- J. Herrera, en el Grupo Parlamentario de IU-ICV, ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas, fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relación de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses –una forma encubierta de donación, prohibida—, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC—siete millones de euros— y Esquerra [Republicana de Catalunya] –dos millones setecientos mil—.
3.- Como asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas más graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevención y de represión de la utilización de la política como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.
4.- En aras de una ética en la actividad pública, la coalición ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central cuando cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz J. Herrera y su Grupo.
5.- J. Herrera y la coalición que encabeza es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al Banco de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros, ejerció la acción popular y acusó a E. Botín. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.
6.- Ante la corrupción urbanística, expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el “enladrillado” del litoral mediterráneo, J. Herrera reclamó en el Congreso de Diputados (5-5-2006) reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcaldes y Concejales, así como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al “urbanismo basura” para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.
7.- Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción (2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo, como considerar delictivo el “enriquecimiento ilícito” de los servidores públicos. Además de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los “Albertos” dejando sin efecto la condena penal que le había sido impuesta, que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.
8.- Como aplicación de una política fundada en la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa J. Herrera ha procurado constantemente ante el Gobierno, mediante constantes Preguntas e Interpelaciones, garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia, ha exigido políticas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales, ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros países europeos. Ha sido un ejemplo de política de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.
9.- J. Herrera ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente de 1976 afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que “debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica”, afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.
10.- Finalmente, hay otra buena razón para votar ICV-EUiA, el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica. Sencillamente, sin dicha coalición hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a J. Herrera, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravísimas violaciones de los derechos humanos, declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo y así ,sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos, acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.
Son razones sólidas, hay muchas más, para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, ICV-EUiA.
EL GIR A LA DRETA DEL GOVERN MUNICIPAL ANCORA LA POLITICA D’URBANISME EN UN MODEL OBSOLET I ESPECULATIU.
El Relator Especial de Nacions Unides pel Dret a un Habitatge Adequat, Miloon Kothari, va visitar l'Estat Espanyol en Missió Oficial al novembre de 2006.
Fruït d'aquesta visita ha elaborat un informe sobre la situació de l'habitatge a l'Estat Espanyol. El informe del Relator Especial es va fer públic la setmana passada. Es pot consultar a http://www.descweb.org/. En la mateixa adreça es troba un informe complementari del Observatori DESC.
En la presentació de l’informe, el relator de les Nacions Unides, va qualificar el problema de l'habitatge a Espanya com el més greu d'Europa i un dels majors del món i va instar a les autoritats a prendre mesures contra l'especulació urbanística si no volen arribar a una situació on siguin impossibles l'aplicació de les lleis adoptades per part del Govern de l'Estat i algunes autonomies en matèria d'habitatge (algunes de les quals va valorar positivament encara que va advertir que podrien resultar ineficaces).
Pel que interessa a la política municipal , cal destacar les següents dades i conclusions:
* Entre 1995, abans del boom immobiliari, i 2007, quan finalment el sector va començar a manifestar signes de desacceleració, el preu dels habitatges, es va incrementar en un 202%. L'increment dels preus, no obstant això, no ha estat paral·lel a l'evolució dels ingressos. Es calcula que entre 1997 i 2005 els salaris van augmentar un 15% i que la mitjana d'anys de salari íntegre necessaris per a pagar un habitatge havia passat de 4,5 a 7,4 anys entre 1995 i 2003.
* En 2005 es van construir un total de 812.284 habitatges, més de les quals es van edificar a Alemanya, França i Regne Unit junts. La ràtio espanyola és de 160 habitatges secundàries o buides per 1.000 habitants. Aquesta proporció dobla la mitjana europea. Catalunya presenta, segons el Atlas Estadístic de les Àrees Urbanes d'Espanya de 2006 , uns 452.921 habitatges buides.
* Les vulneracions més flagrants del dret a l'habitatge en l'Estat espanyol són el resultat d'una política habitacional històricament insuficient i conjuntural; d'una ordenació del territori i del desenvolupament urbà molt dependents de la iniciativa privada i d'un context econòmic que ha convertit el negoci immobiliari en un camp d'operacions generador de grans beneficis a curt termini. Aquest escenari ha introduït factors més o menys permanents de vulneració del dret a l’habitatge adequat.
* Entre aquests factors poden destacar-se dos: la falta d'habitatge social i l'absència de controls suficients sobre el mercat. Aquests fenòmens estan en l'origen d'uns altres que tenen un impacte igualment negatiu sobre el dret a l'habitatge, com l'especulació immobiliària o la corrupció urbanística.
* Aquests efectes han estat potenciats, sobretot, per dos factors: la Llei del Sòl 6/ 1998 (vigent fins a 2007), coneguda com “llei del tot urbanitzable” i la falta de control de l’ordenació i gestió urbanística municipal. El notable increment del preu del sòl una vegada aquest es convertia en urbanitzable, ha propiciat dos tipus d'activitats: el finançament dels ajuntaments a través de la requalificació de terrenys i la corrupció urbanística. Algunes fonts han calculat que el 26% dels ingressos dels ajuntaments provenen d’activitats lligades a la construcció de vivendes.
* Una de les reformes importants introduïdes pel govern central ha estat l'aprovació de la Llei del sòl 8/2007, de 28 de maig. En aquesta llei,es pretén revisar el paradigma del “tot urbanitzable”, fins a llavors vigent. En ella es regulen, per primera vegada, els drets i deures de tots els ciutadans i no només els dels propietaris del sòl; es fa referència al dret a l'habitatge i a la funció social de la propietat . Per a garantir sòl per a fer habitatge protegit, s'estableix una reserva mínima del 30% del nou sòl residencial per a habitatge protegit. A Catalunya, el Govern fent ús de la facultat legislativa excepcional que li concedeix l'article 64 de l'Estatut d'Autonomia va publicar el Decret llei, 1/2007, de 16 d'octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. El decret eleva les reserves de sòl per a habitatge protegides fins al 30% previst en la norma estatal. (Art. 9).
* En l'àmbit municipal, la norma estableix les següents obligacions als ajuntaments:
• Constitució de patrimoni públic de sòl. Els ajuntaments hauran de disposar i mantenir sòl per a habitatges de protecció.
• Per a evitar el frau, s'inscriuran en el Registre de la Propietat les limitacions, obligacions, terminis o condicions de destinacions de les finques del patrimoni públic del sòl.
• Publicar en la web els plans vigents i tenir còpies disponibles per als ciutadans;els plans i convenis se sotmetran a informació pública abans de la seva aprovació.
• Els regidors i els directius municipals hauran de fer declaracions públiques dels seus béns i activitats privades i, si tenen responsabilitats executives, tindran prohibida l'activitat privada en aquesta matèria i terme municipal durant dos anys posteriors al cessament.
• Les requalificacions que comportin plusvàlues hauran d'identificar qui han estat els propietaris de les finques beneficiades durant els últims 5 anys.
* La nova llei considera el sòl com un recurs natural escàs i no renovable i es planteja l'objectiu d'aconseguir un desenvolupament urbà i territorial més sostenible. Per a això, es preveu que només es podrà urbanitzar el sòl necessari i idoni per a fer ciutat, obligant a la protecció de la resta.
* La llei 18/2007, pel dret a l'Habitatge aprovada pel parlament de Catalunya el 19 de desembre és la primera de l'Estat que contempla la qüestió habitacional en termes de dret a l'habitatge i vincula aquest dret, amb el més ampli dret a la ciutat. Preveu supòsits d'incompliment de la funció social de la propietat. Així mateix, la llei expressa una voluntat de canvi en la política d'habitatge perquè aquesta s'orienti a facilitar l'accés en règims protegits diferents al règim de propietat privada. Entre altres aspectes, mereix destacar-se: L'objectiu d'aconseguir solidaritat urbana, mitjançant la consecució en 20 anys d'un parc mínim d'habitatges destinats a polítiques socials del 15% en els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca i l'obligació de reserves per a habitatge protegit en la ciutat, a les promocions de més 5.000 m2.
D’altre banda segons les estadístiques del Departament d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Badalona és la ciutat que té la pitjor ràtio de construcció de vivenda social, en el Barcelonès per el període que abasten les estadístiques existents ( des de el 2000 fins a Juny de 2007).
Es poden consultar aquestes dades a: http://mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/habitatge/Publicacions_estadistiques_1.jsp?ComponentID=61649&SourcePageID=72536#1.
Aquest és el resum per el període 2000-2007 de l’habitatge construït al Barcelonès:
L’habitatge total construït (Públic+Lliure) ha estat:
Badalona: 6915; Barcelona: 35.522; L’Hospitalet: 4378; Sant Adrià: 1.196; Sta. Coloma: 2.220.
D’aquests habitatges els de protecció pública han estat:
Badalona: 531 (7,68%); Barcelona: 6.027 (16’97%); L’Hospitalet: 725 (16,56%); Sant Adrià: 413 (34,53%); Sta. Coloma: 610 (27,48%).
Les xifres parlen per si soles. La política urbanística a Badalona ha incorporat – de manera més acusada que qualsevol altre al Barcelonès - totes les carències socials i les practiques especulatives que denuncia l’informe comentat més a dalt.
El propi Pacte Nacional per l’Habitatge en el seu annex IV – Necessitats d’habitatge social en compliment del precepte de solidaritat urbana – estableix que el dèficit a Badalona, per complir l’article corresponent de la Llei d’Habitatge, es situa en 9.810 vivendes de titularitat pública.
Els governs municipals de coalició d’esquerres del Barcelonès i altres comarques de Barcelona intenten corregir la nefasta política urbanística de les ultimes dècades, en el sentit de prioritzar la construcció de vivenda social mes enllà del que estableixen les noves lleis.
En aquest sentit destaquen els acords de govern de L’Hospitalet (El 50 % dels habitatges construïts seran públics). Així mateix la Comissió d’Urbanisme de Catalunya va iniciar el 15 de Febrer, la tramitació de 100 àrees residencials estratègiques (ARE). Que permetran posar més de 1600 hectàrees de sòl urbanitzat a punt per iniciar la construcció de 90.157 pisos en el termini de un any. Com a mínim la meitat dels nous pisos inclosos a les ARES seran vivendes de protecció oficial. Aquest percentatge pot ser incrementat per els Ajuntaments. Els mitjans de comunicació ressaltaven, com un exemple, Cornellà de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. A la primera ciutat de les 2410 vivendes previstes, 1.928 (80%) seran protegides i en la segona s’aixecaran 225 vivendes protegides (80%)sobre un total de 282 pisos.
A Badalona (segons informa EL PUNT del 16 de Febrer citant al regidor d’Urbanisme) el govern es conforma a intentar desencallar L’Estrella on s’han de construir 298 pisos, la meitat públics. Projecte que hereten, entre altres, del anterior govern i on els terrenys son majoritàriament propietat de l’Incasol (Institut Català del Sòl).
Al nou govern de centre dreta de l’Ajuntament de Badalona ni li ocupa ni li preocupa el escandalós dèficit de vivenda social a la ciutat. No hi ha la més mínima referència en el compromís de govern que van signar al inici del seu mandat.
La primera decisió urbanística de l’equip de govern ha estat, amb totes les presses del món, impulsar la requalificació del projecte de l’Illa central de Can Fradera, per tal de passar de construccions de planta més quatre pisos a planta més sis pisos. Tot ells d’iniciativa privada. Un negoci, un cop més, multimilionari.
La edificació de unes tals masses de pisaries, al parer del veïns que s’hi han oposat, suposaria un dany irreparable per l’entorn urbà, un veritable mur pels veïns situats darrera la muralla, una concentració demogràfica insuportable, un precedent gravíssim envers les tradicions autòctones, doncs liquiden d’arrel tots els petits espais verds dels tan lloats i nostrats “badius” que desprès diran defensar.
En un exercici de cinisme polític s'ha intentat desqualificar l’oposició veïnal afirmant que ha de prevaler l'interès públic respecte als interessos particulars. Aquests senyors que ens governen continuen confonen l’interés públic amb l’oportunitat de negoci privat i continuen ancorats en una política urbanística que condemnen els informes més rigorosos i pretenen corregir els governs, en qualsevol àmbit, amb una mínima sensibilitat social i progressista.
L'oposició que ha manifestat el grup municipal ICV-EUiA a aquest projecte s'ha menyspreat afirmant que sempre ens oposem al progrés de la ciutat. Altre exercici de cinisme. Tant perquè no és cert (en un pròxim article repassaré la nostra actuació en anteriors governs), com perquè requalificacions per a facilitar l'especulació i progrés són termes incompatibles.
Comments are off for this post
Fruït d'aquesta visita ha elaborat un informe sobre la situació de l'habitatge a l'Estat Espanyol. El informe del Relator Especial es va fer públic la setmana passada. Es pot consultar a http://www.descweb.org/. En la mateixa adreça es troba un informe complementari del Observatori DESC.
En la presentació de l’informe, el relator de les Nacions Unides, va qualificar el problema de l'habitatge a Espanya com el més greu d'Europa i un dels majors del món i va instar a les autoritats a prendre mesures contra l'especulació urbanística si no volen arribar a una situació on siguin impossibles l'aplicació de les lleis adoptades per part del Govern de l'Estat i algunes autonomies en matèria d'habitatge (algunes de les quals va valorar positivament encara que va advertir que podrien resultar ineficaces).
Pel que interessa a la política municipal , cal destacar les següents dades i conclusions:
* Entre 1995, abans del boom immobiliari, i 2007, quan finalment el sector va començar a manifestar signes de desacceleració, el preu dels habitatges, es va incrementar en un 202%. L'increment dels preus, no obstant això, no ha estat paral·lel a l'evolució dels ingressos. Es calcula que entre 1997 i 2005 els salaris van augmentar un 15% i que la mitjana d'anys de salari íntegre necessaris per a pagar un habitatge havia passat de 4,5 a 7,4 anys entre 1995 i 2003.
* En 2005 es van construir un total de 812.284 habitatges, més de les quals es van edificar a Alemanya, França i Regne Unit junts. La ràtio espanyola és de 160 habitatges secundàries o buides per 1.000 habitants. Aquesta proporció dobla la mitjana europea. Catalunya presenta, segons el Atlas Estadístic de les Àrees Urbanes d'Espanya de 2006 , uns 452.921 habitatges buides.
* Les vulneracions més flagrants del dret a l'habitatge en l'Estat espanyol són el resultat d'una política habitacional històricament insuficient i conjuntural; d'una ordenació del territori i del desenvolupament urbà molt dependents de la iniciativa privada i d'un context econòmic que ha convertit el negoci immobiliari en un camp d'operacions generador de grans beneficis a curt termini. Aquest escenari ha introduït factors més o menys permanents de vulneració del dret a l’habitatge adequat.
* Entre aquests factors poden destacar-se dos: la falta d'habitatge social i l'absència de controls suficients sobre el mercat. Aquests fenòmens estan en l'origen d'uns altres que tenen un impacte igualment negatiu sobre el dret a l'habitatge, com l'especulació immobiliària o la corrupció urbanística.
* Aquests efectes han estat potenciats, sobretot, per dos factors: la Llei del Sòl 6/ 1998 (vigent fins a 2007), coneguda com “llei del tot urbanitzable” i la falta de control de l’ordenació i gestió urbanística municipal. El notable increment del preu del sòl una vegada aquest es convertia en urbanitzable, ha propiciat dos tipus d'activitats: el finançament dels ajuntaments a través de la requalificació de terrenys i la corrupció urbanística. Algunes fonts han calculat que el 26% dels ingressos dels ajuntaments provenen d’activitats lligades a la construcció de vivendes.
* Una de les reformes importants introduïdes pel govern central ha estat l'aprovació de la Llei del sòl 8/2007, de 28 de maig. En aquesta llei,es pretén revisar el paradigma del “tot urbanitzable”, fins a llavors vigent. En ella es regulen, per primera vegada, els drets i deures de tots els ciutadans i no només els dels propietaris del sòl; es fa referència al dret a l'habitatge i a la funció social de la propietat . Per a garantir sòl per a fer habitatge protegit, s'estableix una reserva mínima del 30% del nou sòl residencial per a habitatge protegit. A Catalunya, el Govern fent ús de la facultat legislativa excepcional que li concedeix l'article 64 de l'Estatut d'Autonomia va publicar el Decret llei, 1/2007, de 16 d'octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. El decret eleva les reserves de sòl per a habitatge protegides fins al 30% previst en la norma estatal. (Art. 9).
* En l'àmbit municipal, la norma estableix les següents obligacions als ajuntaments:
• Constitució de patrimoni públic de sòl. Els ajuntaments hauran de disposar i mantenir sòl per a habitatges de protecció.
• Per a evitar el frau, s'inscriuran en el Registre de la Propietat les limitacions, obligacions, terminis o condicions de destinacions de les finques del patrimoni públic del sòl.
• Publicar en la web els plans vigents i tenir còpies disponibles per als ciutadans;els plans i convenis se sotmetran a informació pública abans de la seva aprovació.
• Els regidors i els directius municipals hauran de fer declaracions públiques dels seus béns i activitats privades i, si tenen responsabilitats executives, tindran prohibida l'activitat privada en aquesta matèria i terme municipal durant dos anys posteriors al cessament.
• Les requalificacions que comportin plusvàlues hauran d'identificar qui han estat els propietaris de les finques beneficiades durant els últims 5 anys.
* La nova llei considera el sòl com un recurs natural escàs i no renovable i es planteja l'objectiu d'aconseguir un desenvolupament urbà i territorial més sostenible. Per a això, es preveu que només es podrà urbanitzar el sòl necessari i idoni per a fer ciutat, obligant a la protecció de la resta.
* La llei 18/2007, pel dret a l'Habitatge aprovada pel parlament de Catalunya el 19 de desembre és la primera de l'Estat que contempla la qüestió habitacional en termes de dret a l'habitatge i vincula aquest dret, amb el més ampli dret a la ciutat. Preveu supòsits d'incompliment de la funció social de la propietat. Així mateix, la llei expressa una voluntat de canvi en la política d'habitatge perquè aquesta s'orienti a facilitar l'accés en règims protegits diferents al règim de propietat privada. Entre altres aspectes, mereix destacar-se: L'objectiu d'aconseguir solidaritat urbana, mitjançant la consecució en 20 anys d'un parc mínim d'habitatges destinats a polítiques socials del 15% en els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca i l'obligació de reserves per a habitatge protegit en la ciutat, a les promocions de més 5.000 m2.
D’altre banda segons les estadístiques del Departament d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Badalona és la ciutat que té la pitjor ràtio de construcció de vivenda social, en el Barcelonès per el període que abasten les estadístiques existents ( des de el 2000 fins a Juny de 2007).
Es poden consultar aquestes dades a: http://mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/habitatge/Publicacions_estadistiques_1.jsp?ComponentID=61649&SourcePageID=72536#1.
Aquest és el resum per el període 2000-2007 de l’habitatge construït al Barcelonès:
L’habitatge total construït (Públic+Lliure) ha estat:
Badalona: 6915; Barcelona: 35.522; L’Hospitalet: 4378; Sant Adrià: 1.196; Sta. Coloma: 2.220.
D’aquests habitatges els de protecció pública han estat:
Badalona: 531 (7,68%); Barcelona: 6.027 (16’97%); L’Hospitalet: 725 (16,56%); Sant Adrià: 413 (34,53%); Sta. Coloma: 610 (27,48%).
Les xifres parlen per si soles. La política urbanística a Badalona ha incorporat – de manera més acusada que qualsevol altre al Barcelonès - totes les carències socials i les practiques especulatives que denuncia l’informe comentat més a dalt.
El propi Pacte Nacional per l’Habitatge en el seu annex IV – Necessitats d’habitatge social en compliment del precepte de solidaritat urbana – estableix que el dèficit a Badalona, per complir l’article corresponent de la Llei d’Habitatge, es situa en 9.810 vivendes de titularitat pública.
Els governs municipals de coalició d’esquerres del Barcelonès i altres comarques de Barcelona intenten corregir la nefasta política urbanística de les ultimes dècades, en el sentit de prioritzar la construcció de vivenda social mes enllà del que estableixen les noves lleis.
En aquest sentit destaquen els acords de govern de L’Hospitalet (El 50 % dels habitatges construïts seran públics). Així mateix la Comissió d’Urbanisme de Catalunya va iniciar el 15 de Febrer, la tramitació de 100 àrees residencials estratègiques (ARE). Que permetran posar més de 1600 hectàrees de sòl urbanitzat a punt per iniciar la construcció de 90.157 pisos en el termini de un any. Com a mínim la meitat dels nous pisos inclosos a les ARES seran vivendes de protecció oficial. Aquest percentatge pot ser incrementat per els Ajuntaments. Els mitjans de comunicació ressaltaven, com un exemple, Cornellà de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. A la primera ciutat de les 2410 vivendes previstes, 1.928 (80%) seran protegides i en la segona s’aixecaran 225 vivendes protegides (80%)sobre un total de 282 pisos.
A Badalona (segons informa EL PUNT del 16 de Febrer citant al regidor d’Urbanisme) el govern es conforma a intentar desencallar L’Estrella on s’han de construir 298 pisos, la meitat públics. Projecte que hereten, entre altres, del anterior govern i on els terrenys son majoritàriament propietat de l’Incasol (Institut Català del Sòl).
Al nou govern de centre dreta de l’Ajuntament de Badalona ni li ocupa ni li preocupa el escandalós dèficit de vivenda social a la ciutat. No hi ha la més mínima referència en el compromís de govern que van signar al inici del seu mandat.
La primera decisió urbanística de l’equip de govern ha estat, amb totes les presses del món, impulsar la requalificació del projecte de l’Illa central de Can Fradera, per tal de passar de construccions de planta més quatre pisos a planta més sis pisos. Tot ells d’iniciativa privada. Un negoci, un cop més, multimilionari.
La edificació de unes tals masses de pisaries, al parer del veïns que s’hi han oposat, suposaria un dany irreparable per l’entorn urbà, un veritable mur pels veïns situats darrera la muralla, una concentració demogràfica insuportable, un precedent gravíssim envers les tradicions autòctones, doncs liquiden d’arrel tots els petits espais verds dels tan lloats i nostrats “badius” que desprès diran defensar.
En un exercici de cinisme polític s'ha intentat desqualificar l’oposició veïnal afirmant que ha de prevaler l'interès públic respecte als interessos particulars. Aquests senyors que ens governen continuen confonen l’interés públic amb l’oportunitat de negoci privat i continuen ancorats en una política urbanística que condemnen els informes més rigorosos i pretenen corregir els governs, en qualsevol àmbit, amb una mínima sensibilitat social i progressista.
L'oposició que ha manifestat el grup municipal ICV-EUiA a aquest projecte s'ha menyspreat afirmant que sempre ens oposem al progrés de la ciutat. Altre exercici de cinisme. Tant perquè no és cert (en un pròxim article repassaré la nostra actuació en anteriors governs), com perquè requalificacions per a facilitar l'especulació i progrés són termes incompatibles.
EL GIR A LA DRETA DEL GOVERN MUNICIPAL ANCORA LA POLITICA D’URBANISME EN UN MODEL OBSOLET I ESPECULATIU.
El Relator Especial de Nacions Unides pel Dret a un Habitatge Adequat, Miloon Kothari, va visitar l'Estat Espanyol en Missió Oficial al novembre de 2006.
Fruït d'aquesta visita ha elaborat un informe sobre la situació de l'habitatge a l'Estat Espanyol. El informe del Relator Especial es va fer públic la setmana passada. Es pot consultar a http://www.descweb.org/. En la mateixa adreça es troba un informe complementari del Observatori DESC.
En la presentació de l’informe, el relator de les Nacions Unides, va qualificar el problema de l'habitatge a Espanya com el més greu d'Europa i un dels majors del món i va instar a les autoritats a prendre mesures contra l'especulació urbanística si no volen arribar a una situació on siguin impossibles l'aplicació de les lleis adoptades per part del Govern de l'Estat i algunes autonomies en matèria d'habitatge (algunes de les quals va valorar positivament encara que va advertir que podrien resultar ineficaces).
Pel que interessa a la política municipal , cal destacar les següents dades i conclusions:
* Entre 1995, abans del boom immobiliari, i 2007, quan finalment el sector va començar a manifestar signes de desacceleració, el preu dels habitatges, es va incrementar en un 202%. L'increment dels preus, no obstant això, no ha estat paral·lel a l'evolució dels ingressos. Es calcula que entre 1997 i 2005 els salaris van augmentar un 15% i que la mitjana d'anys de salari íntegre necessaris per a pagar un habitatge havia passat de 4,5 a 7,4 anys entre 1995 i 2003.
* En 2005 es van construir un total de 812.284 habitatges, més de les quals es van edificar a Alemanya, França i Regne Unit junts. La ràtio espanyola és de 160 habitatges secundàries o buides per 1.000 habitants. Aquesta proporció dobla la mitjana europea. Catalunya presenta, segons el Atlas Estadístic de les Àrees Urbanes d'Espanya de 2006 , uns 452.921 habitatges buides.
* Les vulneracions més flagrants del dret a l'habitatge en l'Estat espanyol són el resultat d'una política habitacional històricament insuficient i conjuntural; d'una ordenació del territori i del desenvolupament urbà molt dependents de la iniciativa privada i d'un context econòmic que ha convertit el negoci immobiliari en un camp d'operacions generador de grans beneficis a curt termini. Aquest escenari ha introduït factors més o menys permanents de vulneració del dret a l’habitatge adequat.
* Entre aquests factors poden destacar-se dos: la falta d'habitatge social i l'absència de controls suficients sobre el mercat. Aquests fenòmens estan en l'origen d'uns altres que tenen un impacte igualment negatiu sobre el dret a l'habitatge, com l'especulació immobiliària o la corrupció urbanística.
* Aquests efectes han estat potenciats, sobretot, per dos factors: la Llei del Sòl 6/ 1998 (vigent fins a 2007), coneguda com “llei del tot urbanitzable” i la falta de control de l’ordenació i gestió urbanística municipal. El notable increment del preu del sòl una vegada aquest es convertia en urbanitzable, ha propiciat dos tipus d'activitats: el finançament dels ajuntaments a través de la requalificació de terrenys i la corrupció urbanística. Algunes fonts han calculat que el 26% dels ingressos dels ajuntaments provenen d’activitats lligades a la construcció de vivendes.
* Una de les reformes importants introduïdes pel govern central ha estat l'aprovació de la Llei del sòl 8/2007, de 28 de maig. En aquesta llei,es pretén revisar el paradigma del “tot urbanitzable”, fins a llavors vigent. En ella es regulen, per primera vegada, els drets i deures de tots els ciutadans i no només els dels propietaris del sòl; es fa referència al dret a l'habitatge i a la funció social de la propietat . Per a garantir sòl per a fer habitatge protegit, s'estableix una reserva mínima del 30% del nou sòl residencial per a habitatge protegit. A Catalunya, el Govern fent ús de la facultat legislativa excepcional que li concedeix l'article 64 de l'Estatut d'Autonomia va publicar el Decret llei, 1/2007, de 16 d'octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. El decret eleva les reserves de sòl per a habitatge protegides fins al 30% previst en la norma estatal. (Art. 9).
* En l'àmbit municipal, la norma estableix les següents obligacions als ajuntaments:
• Constitució de patrimoni públic de sòl. Els ajuntaments hauran de disposar i mantenir sòl per a habitatges de protecció.
• Per a evitar el frau, s'inscriuran en el Registre de la Propietat les limitacions, obligacions, terminis o condicions de destinacions de les finques del patrimoni públic del sòl.
• Publicar en la web els plans vigents i tenir còpies disponibles per als ciutadans;els plans i convenis se sotmetran a informació pública abans de la seva aprovació.
• Els regidors i els directius municipals hauran de fer declaracions públiques dels seus béns i activitats privades i, si tenen responsabilitats executives, tindran prohibida l'activitat privada en aquesta matèria i terme municipal durant dos anys posteriors al cessament.
• Les requalificacions que comportin plusvàlues hauran d'identificar qui han estat els propietaris de les finques beneficiades durant els últims 5 anys.
* La nova llei considera el sòl com un recurs natural escàs i no renovable i es planteja l'objectiu d'aconseguir un desenvolupament urbà i territorial més sostenible. Per a això, es preveu que només es podrà urbanitzar el sòl necessari i idoni per a fer ciutat, obligant a la protecció de la resta.
* La llei 18/2007, pel dret a l'Habitatge aprovada pel parlament de Catalunya el 19 de desembre és la primera de l'Estat que contempla la qüestió habitacional en termes de dret a l'habitatge i vincula aquest dret, amb el més ampli dret a la ciutat. Preveu supòsits d'incompliment de la funció social de la propietat. Així mateix, la llei expressa una voluntat de canvi en la política d'habitatge perquè aquesta s'orienti a facilitar l'accés en règims protegits diferents al règim de propietat privada. Entre altres aspectes, mereix destacar-se: L'objectiu d'aconseguir solidaritat urbana, mitjançant la consecució en 20 anys d'un parc mínim d'habitatges destinats a polítiques socials del 15% en els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca i l'obligació de reserves per a habitatge protegit en la ciutat, a les promocions de més 5.000 m2.
D’altre banda segons les estadístiques del Departament d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Badalona és la ciutat que té la pitjor ràtio de construcció de vivenda social, en el Barcelonès per el període que abasten les estadístiques existents ( des de el 2000 fins a Juny de 2007).
Es poden consultar aquestes dades a: http://mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/habitatge/Publicacions_estadistiques_1.jsp?ComponentID=61649&SourcePageID=72536#1.
Aquest és el resum per el període 2000-2007 de l’habitatge construït al Barcelonès:
L’habitatge total construït (Públic+Lliure) ha estat:
Badalona: 6915; Barcelona: 35.522; L’Hospitalet: 4378; Sant Adrià: 1.196; Sta. Coloma: 2.220.
D’aquests habitatges els de protecció pública han estat:
Badalona: 531 (7,68%); Barcelona: 6.027 (16’97%); L’Hospitalet: 725 (16,56%); Sant Adrià: 413 (34,53%); Sta. Coloma: 610 (27,48%).
Les xifres parlen per si soles. La política urbanística a Badalona ha incorporat – de manera més acusada que qualsevol altre al Barcelonès - totes les carències socials i les practiques especulatives que denuncia l’informe comentat més a dalt.
El propi Pacte Nacional per l’Habitatge en el seu annex IV – Necessitats d’habitatge social en compliment del precepte de solidaritat urbana – estableix que el dèficit a Badalona, per complir l’article corresponent de la Llei d’Habitatge, es situa en 9.810 vivendes de titularitat pública.
Els governs municipals de coalició d’esquerres del Barcelonès i altres comarques de Barcelona intenten corregir la nefasta política urbanística de les ultimes dècades, en el sentit de prioritzar la construcció de vivenda social mes enllà del que estableixen les noves lleis.
En aquest sentit destaquen els acords de govern de L’Hospitalet (El 50 % dels habitatges construïts seran públics). Així mateix la Comissió d’Urbanisme de Catalunya va iniciar el 15 de Febrer, la tramitació de 100 àrees residencials estratègiques (ARE). Que permetran posar més de 1600 hectàrees de sòl urbanitzat a punt per iniciar la construcció de 90.157 pisos en el termini de un any. Com a mínim la meitat dels nous pisos inclosos a les ARES seran vivendes de protecció oficial. Aquest percentatge pot ser incrementat per els Ajuntaments. Els mitjans de comunicació ressaltaven, com un exemple, Cornellà de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. A la primera ciutat de les 2410 vivendes previstes, 1.928 (80%) seran protegides i en la segona s’aixecaran 225 vivendes protegides (80%)sobre un total de 282 pisos.
A Badalona (segons informa EL PUNT del 16 de Febrer citant al regidor d’Urbanisme) el govern es conforma a intentar desencallar L’Estrella on s’han de construir 298 pisos, la meitat públics. Projecte que hereten, entre altres, del anterior govern i on els terrenys son majoritàriament propietat de l’Incasol (Institut Català del Sòl).
Al nou govern de centre dreta de l’Ajuntament de Badalona ni li ocupa ni li preocupa el escandalós dèficit de vivenda social a la ciutat. No hi ha la més mínima referència en el compromís de govern que van signar al inici del seu mandat.
La primera decisió urbanística de l’equip de govern ha estat, amb totes les presses del món, impulsar la requalificació del projecte de l’Illa central de Can Fradera, per tal de passar de construccions de planta més quatre pisos a planta més sis pisos. Tot ells d’iniciativa privada. Un negoci, un cop més, multimilionari.
La edificació de unes tals masses de pisaries, al parer del veïns que s’hi han oposat, suposaria un dany irreparable per l’entorn urbà, un veritable mur pels veïns situats darrera la muralla, una concentració demogràfica insuportable, un precedent gravíssim envers les tradicions autòctones, doncs liquiden d’arrel tots els petits espais verds dels tan lloats i nostrats “badius” que desprès diran defensar.
En un exercici de cinisme polític s'ha intentat desqualificar l’oposició veïnal afirmant que ha de prevaler l'interès públic respecte als interessos particulars. Aquests senyors que ens governen continuen confonen l’interés públic amb l’oportunitat de negoci privat i continuen ancorats en una política urbanística que condemnen els informes més rigorosos i pretenen corregir els governs, en qualsevol àmbit, amb una mínima sensibilitat social i progressista.
L'oposició que ha manifestat el grup municipal ICV-EUiA a aquest projecte s'ha menyspreat afirmant que sempre ens oposem al progrés de la ciutat. Altre exercici de cinisme. Tant perquè no és cert (en un pròxim article repassaré la nostra actuació en anteriors governs), com perquè requalificacions per a facilitar l'especulació i progrés són termes incompatibles.
Comments are off for this post
Fruït d'aquesta visita ha elaborat un informe sobre la situació de l'habitatge a l'Estat Espanyol. El informe del Relator Especial es va fer públic la setmana passada. Es pot consultar a http://www.descweb.org/. En la mateixa adreça es troba un informe complementari del Observatori DESC.
En la presentació de l’informe, el relator de les Nacions Unides, va qualificar el problema de l'habitatge a Espanya com el més greu d'Europa i un dels majors del món i va instar a les autoritats a prendre mesures contra l'especulació urbanística si no volen arribar a una situació on siguin impossibles l'aplicació de les lleis adoptades per part del Govern de l'Estat i algunes autonomies en matèria d'habitatge (algunes de les quals va valorar positivament encara que va advertir que podrien resultar ineficaces).
Pel que interessa a la política municipal , cal destacar les següents dades i conclusions:
* Entre 1995, abans del boom immobiliari, i 2007, quan finalment el sector va començar a manifestar signes de desacceleració, el preu dels habitatges, es va incrementar en un 202%. L'increment dels preus, no obstant això, no ha estat paral·lel a l'evolució dels ingressos. Es calcula que entre 1997 i 2005 els salaris van augmentar un 15% i que la mitjana d'anys de salari íntegre necessaris per a pagar un habitatge havia passat de 4,5 a 7,4 anys entre 1995 i 2003.
* En 2005 es van construir un total de 812.284 habitatges, més de les quals es van edificar a Alemanya, França i Regne Unit junts. La ràtio espanyola és de 160 habitatges secundàries o buides per 1.000 habitants. Aquesta proporció dobla la mitjana europea. Catalunya presenta, segons el Atlas Estadístic de les Àrees Urbanes d'Espanya de 2006 , uns 452.921 habitatges buides.
* Les vulneracions més flagrants del dret a l'habitatge en l'Estat espanyol són el resultat d'una política habitacional històricament insuficient i conjuntural; d'una ordenació del territori i del desenvolupament urbà molt dependents de la iniciativa privada i d'un context econòmic que ha convertit el negoci immobiliari en un camp d'operacions generador de grans beneficis a curt termini. Aquest escenari ha introduït factors més o menys permanents de vulneració del dret a l’habitatge adequat.
* Entre aquests factors poden destacar-se dos: la falta d'habitatge social i l'absència de controls suficients sobre el mercat. Aquests fenòmens estan en l'origen d'uns altres que tenen un impacte igualment negatiu sobre el dret a l'habitatge, com l'especulació immobiliària o la corrupció urbanística.
* Aquests efectes han estat potenciats, sobretot, per dos factors: la Llei del Sòl 6/ 1998 (vigent fins a 2007), coneguda com “llei del tot urbanitzable” i la falta de control de l’ordenació i gestió urbanística municipal. El notable increment del preu del sòl una vegada aquest es convertia en urbanitzable, ha propiciat dos tipus d'activitats: el finançament dels ajuntaments a través de la requalificació de terrenys i la corrupció urbanística. Algunes fonts han calculat que el 26% dels ingressos dels ajuntaments provenen d’activitats lligades a la construcció de vivendes.
* Una de les reformes importants introduïdes pel govern central ha estat l'aprovació de la Llei del sòl 8/2007, de 28 de maig. En aquesta llei,es pretén revisar el paradigma del “tot urbanitzable”, fins a llavors vigent. En ella es regulen, per primera vegada, els drets i deures de tots els ciutadans i no només els dels propietaris del sòl; es fa referència al dret a l'habitatge i a la funció social de la propietat . Per a garantir sòl per a fer habitatge protegit, s'estableix una reserva mínima del 30% del nou sòl residencial per a habitatge protegit. A Catalunya, el Govern fent ús de la facultat legislativa excepcional que li concedeix l'article 64 de l'Estatut d'Autonomia va publicar el Decret llei, 1/2007, de 16 d'octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. El decret eleva les reserves de sòl per a habitatge protegides fins al 30% previst en la norma estatal. (Art. 9).
* En l'àmbit municipal, la norma estableix les següents obligacions als ajuntaments:
• Constitució de patrimoni públic de sòl. Els ajuntaments hauran de disposar i mantenir sòl per a habitatges de protecció.
• Per a evitar el frau, s'inscriuran en el Registre de la Propietat les limitacions, obligacions, terminis o condicions de destinacions de les finques del patrimoni públic del sòl.
• Publicar en la web els plans vigents i tenir còpies disponibles per als ciutadans;els plans i convenis se sotmetran a informació pública abans de la seva aprovació.
• Els regidors i els directius municipals hauran de fer declaracions públiques dels seus béns i activitats privades i, si tenen responsabilitats executives, tindran prohibida l'activitat privada en aquesta matèria i terme municipal durant dos anys posteriors al cessament.
• Les requalificacions que comportin plusvàlues hauran d'identificar qui han estat els propietaris de les finques beneficiades durant els últims 5 anys.
* La nova llei considera el sòl com un recurs natural escàs i no renovable i es planteja l'objectiu d'aconseguir un desenvolupament urbà i territorial més sostenible. Per a això, es preveu que només es podrà urbanitzar el sòl necessari i idoni per a fer ciutat, obligant a la protecció de la resta.
* La llei 18/2007, pel dret a l'Habitatge aprovada pel parlament de Catalunya el 19 de desembre és la primera de l'Estat que contempla la qüestió habitacional en termes de dret a l'habitatge i vincula aquest dret, amb el més ampli dret a la ciutat. Preveu supòsits d'incompliment de la funció social de la propietat. Així mateix, la llei expressa una voluntat de canvi en la política d'habitatge perquè aquesta s'orienti a facilitar l'accés en règims protegits diferents al règim de propietat privada. Entre altres aspectes, mereix destacar-se: L'objectiu d'aconseguir solidaritat urbana, mitjançant la consecució en 20 anys d'un parc mínim d'habitatges destinats a polítiques socials del 15% en els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca i l'obligació de reserves per a habitatge protegit en la ciutat, a les promocions de més 5.000 m2.
D’altre banda segons les estadístiques del Departament d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Badalona és la ciutat que té la pitjor ràtio de construcció de vivenda social, en el Barcelonès per el període que abasten les estadístiques existents ( des de el 2000 fins a Juny de 2007).
Es poden consultar aquestes dades a: http://mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/habitatge/Publicacions_estadistiques_1.jsp?ComponentID=61649&SourcePageID=72536#1.
Aquest és el resum per el període 2000-2007 de l’habitatge construït al Barcelonès:
L’habitatge total construït (Públic+Lliure) ha estat:
Badalona: 6915; Barcelona: 35.522; L’Hospitalet: 4378; Sant Adrià: 1.196; Sta. Coloma: 2.220.
D’aquests habitatges els de protecció pública han estat:
Badalona: 531 (7,68%); Barcelona: 6.027 (16’97%); L’Hospitalet: 725 (16,56%); Sant Adrià: 413 (34,53%); Sta. Coloma: 610 (27,48%).
Les xifres parlen per si soles. La política urbanística a Badalona ha incorporat – de manera més acusada que qualsevol altre al Barcelonès - totes les carències socials i les practiques especulatives que denuncia l’informe comentat més a dalt.
El propi Pacte Nacional per l’Habitatge en el seu annex IV – Necessitats d’habitatge social en compliment del precepte de solidaritat urbana – estableix que el dèficit a Badalona, per complir l’article corresponent de la Llei d’Habitatge, es situa en 9.810 vivendes de titularitat pública.
Els governs municipals de coalició d’esquerres del Barcelonès i altres comarques de Barcelona intenten corregir la nefasta política urbanística de les ultimes dècades, en el sentit de prioritzar la construcció de vivenda social mes enllà del que estableixen les noves lleis.
En aquest sentit destaquen els acords de govern de L’Hospitalet (El 50 % dels habitatges construïts seran públics). Així mateix la Comissió d’Urbanisme de Catalunya va iniciar el 15 de Febrer, la tramitació de 100 àrees residencials estratègiques (ARE). Que permetran posar més de 1600 hectàrees de sòl urbanitzat a punt per iniciar la construcció de 90.157 pisos en el termini de un any. Com a mínim la meitat dels nous pisos inclosos a les ARES seran vivendes de protecció oficial. Aquest percentatge pot ser incrementat per els Ajuntaments. Els mitjans de comunicació ressaltaven, com un exemple, Cornellà de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. A la primera ciutat de les 2410 vivendes previstes, 1.928 (80%) seran protegides i en la segona s’aixecaran 225 vivendes protegides (80%)sobre un total de 282 pisos.
A Badalona (segons informa EL PUNT del 16 de Febrer citant al regidor d’Urbanisme) el govern es conforma a intentar desencallar L’Estrella on s’han de construir 298 pisos, la meitat públics. Projecte que hereten, entre altres, del anterior govern i on els terrenys son majoritàriament propietat de l’Incasol (Institut Català del Sòl).
Al nou govern de centre dreta de l’Ajuntament de Badalona ni li ocupa ni li preocupa el escandalós dèficit de vivenda social a la ciutat. No hi ha la més mínima referència en el compromís de govern que van signar al inici del seu mandat.
La primera decisió urbanística de l’equip de govern ha estat, amb totes les presses del món, impulsar la requalificació del projecte de l’Illa central de Can Fradera, per tal de passar de construccions de planta més quatre pisos a planta més sis pisos. Tot ells d’iniciativa privada. Un negoci, un cop més, multimilionari.
La edificació de unes tals masses de pisaries, al parer del veïns que s’hi han oposat, suposaria un dany irreparable per l’entorn urbà, un veritable mur pels veïns situats darrera la muralla, una concentració demogràfica insuportable, un precedent gravíssim envers les tradicions autòctones, doncs liquiden d’arrel tots els petits espais verds dels tan lloats i nostrats “badius” que desprès diran defensar.
En un exercici de cinisme polític s'ha intentat desqualificar l’oposició veïnal afirmant que ha de prevaler l'interès públic respecte als interessos particulars. Aquests senyors que ens governen continuen confonen l’interés públic amb l’oportunitat de negoci privat i continuen ancorats en una política urbanística que condemnen els informes més rigorosos i pretenen corregir els governs, en qualsevol àmbit, amb una mínima sensibilitat social i progressista.
L'oposició que ha manifestat el grup municipal ICV-EUiA a aquest projecte s'ha menyspreat afirmant que sempre ens oposem al progrés de la ciutat. Altre exercici de cinisme. Tant perquè no és cert (en un pròxim article repassaré la nostra actuació en anteriors governs), com perquè requalificacions per a facilitar l'especulació i progrés són termes incompatibles.
