BadaBlocs

Populista, que no Popular.

Tenen 7 regidors. Han aconseguit, amb l'ajuda socialista, que ni els propis socialistes anessin a votar en aquestes darreres municipals. Fan un discurs diàfan, adreçat a remoure instints primaris. Es mouen i quan algú els explica alguna cosa, sigui certa o no, en fan rebombori. En català, diríem que "d'un pet, en fan set esquerdes".

Saben el que es fan. Del que no estic segur és que els continuï donant rèdits. Però això és cosa seva. Ara han fet un vídeo trist en què pregunten a l'alcalde si duria els seus fills a dos centres de Llefià, el Rafael Alberti i el Rafael de Casanova.

Si Alberti o Casanova aixequessin el cap....

El vídeo es pot trobar al youtube, i ara suposo que el repartiran a Llefià. Són imatges i música descolorides i trista. Fredament, però, hi veiem una paperera oberta (oh! quin desastre!), humitats en alguna paret, un quadre elèctric mal girbat i, atenció, un wàter sense tapa!!. No sé com és possible que no hi hagi hagut una revolta social i hagin penjat els responsables!

Potser perquè aquestes escoles, de Llefià, tenen uns claustres prou bons i projectes educatius que fan possible una matrícula suficient cada any, fet que posa de manifest que, a diferència d'altres escoles, d'on la gent defuig la matriculació, estem davant dos casos en que això no succeeix.

Potser perquè tot això que es denuncia ja s'ha començat a resoldre, amb inversions de 60000€ en un centre i de 44000 en l'altre. I també perquè ja s'ha adjudicat una inversió en façanes de 212000€.

El problema de l'educació no és a les infrastructures, per molt que sempre faci falta invertir més i que el manteniment no sigui prou i tot el que es vulgui. El problema de l'educació és un altre, que té a veure amb els valors, les actituds i la capacitat de generar joves que vulguin tenir un projecte personal i de vida.

El PP fa vídeos ensenyant papereres i wàters. Equivoca el tret. El problema de l'educació és un altre, i no veig que, més enllà de les xorrades sobre el castellà, siguin capaços d'oferir un model educatiu diferent, o millor, a l'actual.

Això sí, fent populisme, són els millors. Per bé que, paradoxalment, si els pares els creguessin, es carregarien precisament les seves pròpies escoles, de les úniques, repeteixo, que no tenen problemes de matrícula.

Comments are off for this post

A La Vanguardia, ahir, van coincidir dues notícies que m'interessa comentar. Una, fa referència a l'informe de la Agencia de Protección de Datos, que deu ser un organisme oficial de Madrid, que explica que han augmentat de manera molt substancial les peticions d'empara davant la proliferació de càmeres de seguretat arreu de l'Estat. S'explica quins són els requeriments tècnics i legals que hi ha en el moment d'instal·lar una càmera al carrer, o en un establiment comercial, i també quina és la tendència europea d'implantació d'aquesta tecnologia.

L'informe conclou que la clau de la implantació correcta de la videovigilància rau en el seu ús. I deixa ben clar que és una aposta a l'alça a França, el Regne Unit, Espanya i, en general, el món occidental.

També, el mateix dia, el periodista Luis Benvenuty es feia ressó de la instal·lació de càmeres al Polígon de Can Ribó, en un article titulat "copas bajo vigilancia" que voldria matisar. Ho faig perquè encara que sigui cert que l'origen d'aquesta instal·lació va ser la problemàtica de la zona d'oci, la realitat és que el projecte actual supera aquest objectiu i proposa que Badalona tingui un sistema de vigilància de la mobilitat intel·ligent.

Entenc també que l'interès periodístic posi l'accent en allò que poden fer les càmeres, si s'escau. Però les càmeres, són de trànsit. Tenen o poden tenir altres utilitats? si. Però són de trànsit. Comptem que, com que estaran senyalitzades i se sabrà que hi són, podrem limitar el vandalisme a la zona. Comptem, amb el temps, que podran ajudar a la policia si, per exemple, hi ha una baralla al mig de la carretera com ha passat darrerament. O si hi ha un accident. Però les càmeres formen part d'un sistema que, quan estigui implantat, permetrà una direcció més eficient del trànsit.

Dic tot això defensant que les ciutats tinguin i adoptin aquests sistemes sense complexes, amb garanties de privacitat i destrucció de les imatges no rellevants, però com a mesura complementària de seguretat. I ho defenso defugint la hipocresia dels qui podrien criticar les càmeres i al mateix temps enganxar-se als "realitys" i a les fotos "robades" de la premsa groga i rosa.

Volem ser vigilats, però que no ens vigilin. Voldríem, com diu el periodista David Airob, mirar però que no ens miressin. Heus aquí la contradicció i la paradoxa que cal mirar de salvar.

Un darrer apunt, gairebé biogràfic. Ahir van robar a la meva finca. No al meu pis, però si al meu veí. Entre les nou i les deu del matí. Just a sobre de casa. No sé si enxamparan els autors. És difícil quan són professionals. Però, parlant de càmeres i tecnologia, en aquesta ocasió haguessin estat útils si el pis hagués tingut una alarma connectada a una central que hagués avisat la policia que, des de la seva sala de control de trànsit, hagués pogut focalitzar la càmera en el punt del carrer on s'estava avisant del robatori per poder tenir imatges, potser decisives, per enxampar els lladres.

Parlo de futur, però no de ciència ficció. I defenso que puguem disposar d'aquesta tecnologia i d'aquesta capacitat. Però avui per avui no som en aquest estadi i, simplement, estem en un projecte de mobilitat intel·ligent amb potencials aplicacions que caldrà anar debatent. Mentrestant, jo, ja he encarregat una porta més segura.

Comments are off for this post

La senyora vivia sola en una planta baixa, a Badalona. Tenia l’única companyia d’un gos faldiller. Fa molts anys que era així. La rutina de cada dia li feia passar l’escombra per la vorera del davant de casa, i recollir el paper o les fulles i la pols que hi pogués haver. L’altra gent gran del carrer, també ho feia. Era una costum pròpia d’aquells que no havien tingut  de res i precisament d’això en feren virtut. La virtut d’esforçar-se, treballar, comptar amb el veïnat i mantenir el seu entorn ben polit.

 

No sabria dir qui ni com, ni per què es va trencar el vell veïnatge. Hem de suposar que l’arribada d’un servei municipal pagat pels ciutadans en va ser l’origen, o un d’ells. Ningú no volia, ni sabia o podia predir que allò que era bo –que pagar impostos revertís en aquells homes i dones que escombraven on abans ho feia el veïnat- acabés enfonsant la manera de viure dels veïns del lloc.

 

“Si ho fa l’Ajuntament, jo ja no ho de fer” o “jo pago impostos, ja m’ho fan”....van esdevenir frases comunes que feren possible un canvi de vida. Una comoditat que es va estendre després al manteniment d’aquell jardí, o a la cura d’aquell veí malalt. L’administració va anar cobrint tots aquells espais de veïnatge deixant despullat el terme. La gent, mica en mica, s’hi va anar acostumant. I fins i tot, l’educació dels fills va ser delegada en un sistema escolar que a més d’ensenyar lliçons havia d’ensenyar valors. Al cap i a la fi, deien alguns, “jo ja pago els meus impostos”.

 

Així, aquell petit univers de persones, famílies i veïns que netejaven i s’ajudaven en l’adversitat, va ser substituït per una filera de vivendes i blocs d’habitatges plens de gent que no es relacionava de cap manera. I d’això en van dir “progrés”. Havia arribat el progrés, la possibilitat de pagar per obtenir serveis, i de convertir-se en client i consumidor a perpetuïtat. Aleshores va canviar la lògica de les relacions humanes. Més aviat, varen desaparèixer. A partir d’aquell moment, només hi havia una propietat a defensar, i un entorn a mantenir per l’administració a través dels impostos. I hi havia tanta feina a defensar-se, que es considerava que l’educació dels fills tampoc no pertocava als pares, sinó que, com la recollida de la brossa o la neteja del carrer, també l’havia de fer l’administració.

 

Tothom es cuidava exclusivament d’allò seu. La frase “cuidi’s de les seves coses” va esdevenir la preferida per tal de deixar clar que ningú no podia ficar-se en els afers aliens. I aquest pensament va tenir tant d’èxit que, quan algú llençava un paper a terra, o no recollia els excrements del gos, naturalment deslligat, i alguna persona gran, com aquella senyora  o aquelles que havien après què era el veïnatge, els demanava o reclamava pel fet, la resposta tòpica esdevenia el “cuidi’s de vostè”.

 

I la gent gran va callar, i ja no va advertir mai més ningú del seu comportament. Les regles havien canviat, i calia veure com avançava “el progrés”. Però cada dia els impostos donaven per menys, i tothom creia que tot, absolutament tot, li corresponia a l’administració, que no donava l’abast. S’havia perdut el control. La gent només es cuidava d’allò “seu”. Aleshores, amb la gent gran muda, molts pares absents i els joves sense referents, l’administració va inventar els educadors de carrer, els agents cívics, els mediadors....però res no era tant efectiu com allò que feia la gent gran, anys ençà.

 

L’administració i els pares i mares havien de reaccionar. El fracàs escolar avançava, i això es notava en la gent jove que s’estava al carrer sense fer massa res perquè el propi sistema els havia protegit del mal de “treballar” a segons quines edats. Lentament, s’anà despertant una consciència adormida pel progrés mal entès i absurd. Que els fills s’han d’educar; que l’administració no pot fer de pares; que no tot es paga amb impostos; i que l’excessiva protecció fabrica dèspotes i maleducats.

Comments are off for this post

No podem arribar a tot arreu. No sempre la Guàrdia Urbana pot atendre les queixes que rep per festes sorolloses que molesten els veïns els caps de setmana. Les múltiples actuacions que a aquelles hores ha de fer a vegades ho impedeixen. Però les queixes dels veïns no queden en un calaix. En fem un seguiment, i durant la setmana mirem de visitar els pisos que han protagonitzat algun conflicte d'aquest tipus. Ho fem quan els qui hi viuen estan en millors condicions d'escoltar. Així s'hi pot raonar millor, i els resultats són més efectius. Penjo un article de La Vanguardia d'avui que en parla.



Comments are off for this post

Ahir vaig anar al Palau de la Virreina, aconsellat per un amic a qui li agrada la comunicació política, a veure una exposició titulada  "spots electorals, l'espectacle de la democràcia" www.bcn.cat/virreinacentredelaimatge .
Vaig passar gairebé dues hores consumint anuncis polítics de tot tipus, nacionalitat i ideologia. Ho vaig fer pràcticament sol. Però vaig disfrutar veient com a tot arreu, la política incorpora la creativitat a l'elaboració dels seus missatges, cada vegada més simples.

De tot el que vaig veure, se n'ha editat un llibre amb quatre dvd's, amb l'agradable oportunitat de triar-ne l'edició catalana-anglesa, o la castellana-anglesa.

Hi ha molts anuncis que m'agraden, i és impossible descriure'ls. No és per això que faig aquest post. El faig per dir que, més enllà dels anuncis, bons o dolents, la confiança i el vot te'l guanyes al carrer. I que no hi ha spots que canviïn aquesta realitat.

Obama, per exemple, que ha fet uns spots rodons, i una gira europea mediàtica i triomfal, ja va enrera de McCain. Els analistes ho atribueixen precisament a la seva sofisticada campanya, que agrada molt als rics creatius de Manhattan, però que no connecta prou amb l'Amèrica real.

Tornant a l'exposició, hi he trobat a faltar, o en tot cas m'agradaria saber, quina relació hi va haver entre alguns spots magníficament produïts i el seu efecte electoral real. Sense negar la seva importància, insisteixo només a dir que el vot de la gent es treballa al carrer, i que si a més després hi ha diners i creativitat, els spots poden ajudar, però que no són decisius.

Als polítics, la gent no ens compra per internet, ni en un "teletienda". La gent ens vol veure més a prop. Aquests dies m'he confirmat en aquesta creença visitant persones de Badalona que m'havien requerit per una o altra raó.

Hi he anat a les hores que diuen que passen les coses que m'han volgut explicar. No sé quantes, quan ni si les podrem resoldre, però queda clar que el contacte val la pena i que es poden intercanviar impressions que et permeten seguir estimant la teva feina i, en el meu cas, renovant la vocació que tinc de procurar servir d'alguna cosa sense alllunyar-me de la realitat.

Comments are off for this post

Ahir vàrem anar caminant de la platja de la Fosca, a la platja del Castell, ambdúes a Palamós. Si ho recordeu la del Castell va ser una platja defensada de part dels qui la volgueren mantenir sense urbanitzar-ne els entorns. De la sentència del Suprem que donava per bona la intenció de preservar-la ara en fa 7 anys (http://ecologistes.cat/butlleti/butlleti10.html#castell ) i no hi ha cap dubte que en aquell temps DEPANA va fer un bon treball jurídic i de conscienciació ciutadana.

També, ara fa uns 32 anys, joves ecologistes varen iniciar les protestes que acabaren amb la declaració de protecció dels aiguamolls de l'Empordà, als anys 80 (http://www.tdx.cbuc.es/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-0314108-164741//frc1de1.pdf ), en una defensa d'un espai que avui ningú no discuteix que calia preservar, però que fa relativament pocs anys estava amenaçat amb un projecte de Marina tipus la d'Empuriabrava, a càrrec d'una promotora anomenada Port Llevant.

Són només dos exemples d'allò de bo que s'ha fet en aquest país en matèria de preservació de l'entorn. Dos exemples del per què cal que hi hagi gent que tibi de la societat i que li faci veure allò d'extraordinari que cal mantenir.

La discussió és el límit d'aquesta defensa. Fins a quin punt just cal donar per bones totes i cada una de les reivindicacions ecologistes? Es pot, per exemple, acceptar que per defensar el paisatge, s'aturin projectes d'energia eòlica? Es pot, en nom de l'ecologia, deixar de fer un túnel com el de la Conreria? O aturar l'ampliació d'una empresa en terrenys industrials oposant-se a la creació d'una planta de cicle combinat?

Es pot, en definitiva, sacralitzar la defensa del territori? Definitivament, no. No, perquè fent-ho et carregues la pròpia credibilitat del moviment ecologista. No, perquè no sempre es té la raó.

El valor de l'ecologia ha de ser precisament el d'evitar caure en el parany del "NO" permanent i constant. Oposar-se a un abocador, a un parc eòlic, a una central de cicle combinat...i fer-ho sistemàticament, és l'error en el que sovint ha caigut un moviment que, com tot, necessita renovar-se i fer-se transversal. Malgrat tot, cal que hi hagi gent que estigui disposada a treballar per la sostenibilitat, que no és una actitud de NO!!! apocalíptic i permanent, sinó una de SI!!! optimista i condicionat.

En aquests anys, s'ha avançat molt i molt en termes de sostenibilitat, però encara cal avançar més, sempre des de la radicalitat centrada en saber distingir i apreciar el valor de cada acció, projecte o infraestructura. Per això defenso el túnel de Bracons, el túnel de la B500, la instal·lació de parcs eòlics d'acord amb el Mapa eòlic de Catalunya que dorm en algún calaix, o la generació d'energia de cicle combinat. 

Dit això, i concretament a Badalona, penso que tenim una gran feina al davant. Feina per aconseguir que els urbanistes que dibuixen la ciutat tinguin present la necessitat de generar carrils per a bicicletes. Feina per acordar el creixement urbanístic a sobre de la B20. Feina per convèncer tothom que la platja és un espai natural a disfrutar, i no un espai públic polivalent a on qualsevol activitat s'hi val. I feina per fer que el parc de la Serralada tingui més atenció de part de la Diputació de Barcelona i altres administracions.

En termes d'ecologia i medi ambient, tenim molta feina. Però un Ajuntament necessita la complicitat d'altres per sortir-se'n. Sols no podem, per exemple, millorar substancialment la qualitat de l'aire. Una qualitat que a Badalona no és prou bona, per l'impacte de l'autopista. I no podem, per molt que ho mani una Llei, arribar a extendre la selectiva a tota la ciutat en dos anys sense els recursos econòmics addicionals que calen per fer-la possible. A vegades m'estranyo que hi hagi diputats que hagin estat alcaldes o regidors i que ignorin o s'oblidin que no es poden fer lleis que obliguen els Ajuntaments sense dotar-los econòmicament de manera suficient. I no deixa de ser una contradicció que els mateixos que no ens donen ni cinc, copiïn les actituds dels qui critiquen. 

Comments are off for this post

Primer, gràcies. Gràcies per escriure un post parlant de com creus que s'ha notat l'entrada de Convergència al Govern de Badalona. Miraré d'oferir la meva visió del que tu dius.

El primer que se m'acut de dir és que llegir-te és sempre una cura d'humilitat. Perquè sempre creus que la gent sap més d'allò que fas, i no és cert. També perquè,d'allò que fas, la gent n'opina diferent.

Deixa'm dir-te, però, que l'ordenança de civisme per sí mateixa ja és un pas endavant. De tenir-la a no tenir-la hi va un abisme. I la tenim. I ara l'haurem d'aplicar, i ho farem. Però tens raó, que ja veurem si dóna o no dóna resultats...però està clar que amb una norma i prou no farem res.

Serveix la llei de normalització lingüística per a socialitzar l'ús del català? fem gaire cas del reglament municipal d'usos de la llengua? Et poso exemples de normatives que, per si soles, no són res.

L'important, però, és tenir-les i estar convençuts que cal fer-les servir. I nosaltres n'estem. Per això, i sense la norma, hem apretat com mai abans als qui embruten les parets, fan soroll amb la moto, aparquen en doble fila, deixen el cotxe abandonat....fins i tot, hem començat a imposar sancions aplicant l'ordenança de tinença d'animals.

Diguem que, mentre fèiem una nova norma, hem tret la pols de les antigues. Que no s'ha notat? segurament, no prou. Però quintuplicar controls de motos, enxampar en un any més nois embrutant parets que en els darrers 12 o 15 anys, retirar més vehicles que l'any passat....tot això s'ha fet.

I el cotxe? jo diria que sí que s'ha notat. I que fins i tot, n'hem rebaixat la capacitat de fer pressió perquè estava donant un altíssim nombre de sancions. Puntualment hi poden haver dobles files a President Companys, però és segur que ja no és tant exagerat i permanent com abans. A mi m'ho sembla, i als qui condueixen aquest cotxe, també.

Però cal seguir treballant, i no podem només carregar la responsabilitat que les coses vagin o no vagin a l'administració. Ja sé que sona suat, però la gent hi té més a fer que nosaltres. Podem fer, i anem fent, però si la gent no col·labora una mica....no farem res.

Per això m'agrada que hi hagi ciutadans com en badabit i tants d'altres que opinen, critiquen, proposen i, sobretot, actuen en conseqüència. Els ho agraeixo.

Ah! i em reservo un altre post per explicar que, a més d'un cotxe i l'ordenança, hem fet moltes més coses. Serà un altre dia i, repeteixo, gràcies.

Comments are off for this post

Henry Mintzberg és un consultor a qui ESADE ha atorgat un doctorat honoris causa. ESADE sap que això li dóna prestigi com a Institució, i Mintzberg sap que poder dir el que pensa a la càtedra d’aquesta escola de negocis, pot ser bo per l’economia.

Però què diu, Mintzberg? Alerta d’aquest capitalisme bluff, de curta volada, especulatiu i frívol que ha caracteritzat per exemple l’economia que s’ha mogut al voltant del totxo.

Critica que directius es dediquin a gestionar empreses tant si val si fan eines com si promouen habitatges. Diu Mintzberg que s’ha sacralitzat l’accionista i que la necessitat de prometre beneficis cada cop més alts ha destruït i minat el futur productiu de moltes empreses. I que no és bo jugar-ho tot al compte de resultats de cada any, sense atendre que segons quines decisions a curt que es prenguin afavoriran beneficis però mataran l’autèntica economia de capital, a on l’esforç, el treball, la previsió i la reinversió són fonamentals.

Mintzberg posa com a exemple la crisi hipotecària de les subprime americanes. Una crisi hipotecària provocada per intermediaris i bancs que atorgaven crèdits fàcils a tort i a dret. Ho feien, els intermediaris, per guanyar diners fàcilment. I ho deixaven fer, els dels bancs, perquè havien de justificar sempre el més i més benefici, davant els seus accionistes.

Això passa a casa nostra. Vull dir que ha passat. Tots tenim algun amic que treballa en una oficina d’un banc o d’una caixa, i que ha donat crèdits a qui sabia que no podria pagar-los. Ho ha fet pressionat per una direcció local alhora pressionada per una de territorial, i així successivament.

El mateix ha passat amb la compravenda de pisos. L’accés al crèdit gairebé sense cost, ha permès un miratge, que alguns venien com a miracle capitalista. Un miratge i un malson, per a moltes famílies que han vist com podien comprar allò que, ben mirat, no podien. I que s’han embrancat ho amb el vist-i-plau de cares amables a bancs i caixes, que actuaven no des del desconeixement sinó des de la pressió que exercien els qui havien de justificar més i millors resultats cada any.

Aquesta opinió és només una part de la realitat d’una qüestió més complexe. Ho admeto. Però no pot deixar de dir-se que l’economia de mercat només pot créixer sòlidament i solidàriament si s’exerceix amb responsabilitat. La que hauran de tenir ara els qui quan feia sol oferien paraigües a tothom, i que ara que plou els neguen a la majoria.

 

 

Comments are off for this post

Ara resulta que Miquel Iceta, polític socialista afinat i intel·ligent, diu que si no ens en sortim amb la proposta de finançament, es pot obrir la porta a la petició de concert econòmic. I el mateix diu en Jordi Ausàs, conseller d'ERC.

El país es prepara, així, per un nou sainet de poca volada amb aparença transcendent. Diuen que gat escaldat de l'aigua calenta en fuig, però això no val pels nostres polítics. Tenen frustrat el país. El tenen esgotat i esmaperdut, i s'entesten a seguir posant-lo psicològicament a prova.

Si no, com s'entendria que se'ns proposés una nova batalla, si ens avisen que perdrem la que semblava que podíem guanyar, gràcies al govern amic del tripartit?

Què li cal al país, si perdem ara que hem jugat net? Li calen noves propostes que haurem de bastir a llarg termini i que haurem de suportar sobre les espatlles d'una societat escèptica?

Si van maldades, si us plau, no ens continuin atabalant amb propostes que fan volar coloms i els justifiquen els fracassos. No ho facin, sobretot, els qui mai han defensat altra model que el d'una Espanya que ens entengui i estimi. Els qui han criticat el "peix al cove". Els qui ara piquen ferro fred i s'adonen que això d'Espanya no és una broma.

Se'ns fan volar més coloms, quan l'ocell que semblava que teníem a la mà ha volat i en comptes d'au serà gallina vella. Als polítics els faria un prec: no ens demanin la lluna, i limitint-se a dir-nos la veritat. I si no hi ha acord, aguantin la posició, proposin que repleguem les nostres forces, organitzem-nos de nou, i posem-nos a fer realitat la dita que els catalans, de les pedres, en fem pans.

No ens prenguin el pèl, vaja, amb noves propostes que només justifiquen la seva tàctica i espai polític. D'acord?

Comments are off for this post

La realitat supera les pròpies visions. En el cas que ens ocupa, les meves. Vaig tenir la idea, pensava que agosarada, d’aconsellar l’ús del banyador als xinesos que acostumen a llançar-se a l’aigua de mar en calçotets.

 

Pensava que no podia ser que els d’aquí haguéssim de veure gent banyant-se en calçotets, a més d’escopir sense massa manies, o cap, a l’aigua.

 

Però vaig pensar que tindria sidral, que se’m podria titllar de racista, xenòfob o qualsevol altra adjectiu. I també vaig creure que potser em molestava a mi, però no a la resta de la gent. Sigui com sigui, me’n vaig estar. I vet aquí que no anava tant errat. Les mateixes autoritats xineses han recomanat a la seva població “canviar costums durant els jocs olímpics”. La cita s’inicia divendres que ve, però ara se’ls demana no escopir a terra, guardar la cua al transport públic, no portar més de tres colors diferents a les peces de roba, retirar el menjar de gos de les cartes de restauració, no sortir en pijama, i no portar mitjons blancs amb sabates negres. No diu res als pekinesos de com cal anar a la platja, però és que Pekín, de moment, no l’ha fabricada.

 

Així que els xinesos no només s’han esmerçat a parar la producció de fàbriques per millorar l’ambient de cara als jocs, sinó que a més s’han dedicat a demanar, com a règim, que els xinesos mirin de comportar-se d’una manera més “occidental”. I això vol dir algunes coses: vol dir que saben què cal fer per agradar al món occidental. I pot voler dir que, malgrat que siguin la fàbrica d'Occident, no es consideren encara "homologables". Per bé i per mal. Perquè la Xina és una societat immensa, i una civilització i una cultura absolutament inabastables. I una potència econòmica mundial, i la propietària de bona part de les naus industrials de la ciutat....però encara té gent que no sap que, a la platja, un s’hi banya despullat, o en banyador...Al capdavall, els fabriquen ells!!!

Comments are off for this post