Archive for the 'Ferran Falcó' Category
La maldekstra kolono
"La columna izquierda" és el bloc d'un jove badaloní que m'agrada i que em demostra que la intel·ligència, els arguments i la retòrica no són patrimoni de cap ideologia, i que a totes hi pot ser present d'una o altra manera.
L'Alberto Lumbreras, que així es diu aquest jove -o no tant jove- enginyer de telcomunicacions de Badalona, és un home d'esquerres que escriu la seva columna des d'una militància difosa a l'entorn del que representa Esquerra Unida i Alternativa. Com que és una ment clarivident, no es casa amb ningú, sinó que es sitúa a l'esquerra ideològica i a on més a gust s'hi sent. No milita, sembla ser, en cap partit dels qui formen aquesta opció. I a jutjar pel que conec del que escriu i del que hi ha en aquells entorns, el felicito per la decisió.
Llegir-lo em fa pensar. Voler pensar em fa llegir-lo. Vés qui m'havia de dir que un home d'esquerres em faria dedicar-li un post de lloança. Doncs sí. Primer perquè si alguna cosa sóc, o sé que sóc, és gens sectari. Segon perquè, derivat de la primera condició, m'agrada entomar arguments d'arreu per a fer-me'n un de propi. I tercer, perquè fer-ho em manté viu i alerta, en constant revisió i disposat a acceptar que hi ha coses que no són exactament com jo voldria o creia que fossin.
L'Alberto Lumbreras és un exemple de tants que n'hi ha d'una societat que funciona. De famílies treballadores que han fet el possible i l'impossible per fer que els seus fills estudiessin. I de nois i noies que han sabut entendre que l'esforç valia la pena, i s'han guanyat el seu lloc lluitant en condicions objectivament no tant òptimes com les d'altres.
Jo no sé si ell, més enllà de la intel·ligència que denota la seva escriptura, és un home que ja ha viscut el suficient com per no ser sectari, ni creure's en possessió de la veritat. Jo no sé si ell està disposat a cedir raons o a admetre que també hi ha intel·ligència a l'altra banda. No ho sé. Tampoc sé fins a quin punt es mou només en els estereotips imbècils de l'esquerra i la dreta.
Sí que sé que http://albertolumbreras.com/ és un bon bloc.
Si fóssim capaços d'entendre que a tot arreu hi ha raons, i que només els estúpids es mantenen amb opinions inalterables en el temps, faríem un pas endavant per enfortir la societat.
França juga sola?
Llegeixo amb preocupació la darrera de les mesures de Sarkozy, perquè en temo els efectes secundaris. És clar que, acostumats com estem a la política de titulars i aparador, podria molt ben ser que el president francès hagués fet un titular i prou. Però no sembla que sigui el cas quan, des del passat 30 de juliol, 3 -o 40 segons altra premsa- campaments de gitanos romanesos a Saint Etienne i Montpeller han estat desallotjats, mentre que centenars més esperen per ser-ho els propers 3 mesos.
No sé què han fet els nòmades dels primers tres campaments, probablement, han marxat a un dels altres centenars que hi ha, però, què passaria si efectivament tots ells fossin desmantellats? No m’ho imagino però, per si un cas, desitjo que el govern central, el ministre de l’Interior, i qui sigui del govern català, hagin pensat en les seves potencials conseqüències.
Els nòmades d’ètnia gitana i nacionalitat rumanesa són europeus, poden transitar per allà on vulguin i fer la seva vida gaudint de la mateixa llibertat, drets i deures que els belgues o els danesos, o que els mateixos francesos.Això que dic sé que no agrada a molts, i per les característiques de part d'aquest col·lectiu, tampoc m'agrada a mi però, avui per avui, és la veritat jurídica sobre la que ens conduim plegats.
El que no s’acaba d’entendre, si això que es diu és veritat, és com s’ho fa Sarkozy per desmantellar campaments i forçar l’èxode d’aquesta gent. Com s´ho fa, i com els altres països europeus no baden boca davant el que és una acció que contravé els valors de la República francesa i els de la carta magna europea. Berlusconi va ser qui primer va voler fer-ho, i no va semblar que se’n sortís...
Potser és que som tan hipòcrites que ens empassem l’ham de la “liberté, égalité, fraternité”, només si és per tractar-nos a nosaltres mateixos. Potser és que ja seria hora que algú s’adonés que la UE no pot fer-se tan gran tan ràpidament. I potser que el nostre Bambi de la Moncloa truqui per telèfon als seus homòlegs europeus per demanar-los quina política fem de manera comuna respecte aquesta qüestió -difícil i enrevessada, contradictòria amb els nostres valors, però compartida per la majoria- a no ser que Sarkozy, realment, estigui fent el pinxo però sàpiga que tot allò que anuncia no passarà.
Rere la manta del “top manta”
No sé si l'alcalde de Calafell és convergent. Sí que sé que el de El Vendrell ho és. Segur que són bons alcaldes, procuren pel seu municipi, i se'n cuiden. Però la decisió que han pres de donar espais als qui venen al top manta per tal que no interfereixin als passeigs de comerç natural del municipi, em sembla una equivocació, per diverses raons.
Primer, perquè la prenen atès que "no poden controlar ni garantir que la venda il·legal no es produeixi", és a dir, la prenen perquè no tenen prou mitjans per aturar-la. Segon, perquè faciliten la feina als qui venen productes que atempten els drets de les empreses que dissenyen i generen valor a les seves marques. Tercer, perquè perjudiquen els comerciants locals i els hi creen un greuge, en fer-los pagar uns impostos i llicències que aquells que venen material sense control legal no pagaran. I quart, perquè si deixéssim de fer coses pel fet que no les poguéssim eradicar del tot, no faríem pràcticament res.
Es lamenten de la poca col·laboració dels Mossos i altres cossos de seguretat, i per això llencen la tovallola. Diuen que ho fan "per evitar mals majors".I el conseller d'Interior, preguntat per la mesura, la troba raonable. I afegeix que "els mossos continuaran fent la seva feina". És a dir, el conseller diu que els mossos han de perseguir aquesta pràctica, però troba raonable que els alcaldes pactin amb els qui la practiquen.
Si els mossos, com diu el conseller, "fessin la seva feina" -dubto que aquesta sigui una d'elles, més enllà que hi puguin colaborar-, probablement els alcaldes podrien tenir més controlat el fenomen. A pobles costaners, que multipliquen la seva població a l'estiu, no n'hi ha prou amb la dotació de policia local del municipi, dimensionada com a molt per a passar l'hivern. Probablement, a més, es tracta de policies que aquests mesos veuen disminuïda la seva capacitat, pels torns de vacances. Els mossos, per la seva banda, fan molta altra feina, i en la distribució de competències entre policies perseguir el top manta no és una de les seves tasques. Hi poden colaborar, és clar que sí, però tinc la impressió que digui el que digui el conseller, tenen altra feina rellevant.
Així les coses, tenim un problema de model policial, de mitjans, d'organització, de colaboració entre administracions, de conveni i condicions laborals. Mireu si n'hi ha de coses, rere la manta.
Catalunya en xarxa…foradada.
El diari El país publica la decisió del Govern de la Generalitat d'enterrrar el projecte de creació d'un operador neutre que facilités la competència i permetés connectar telemàticament les 5.000 seus de la Generalitat al territori.
La inversió prevista era de 660M€ en una concessió a 20 anys i per a la seva construcció s'havien interessat fins a tres consorcis empresarials (Abertis, Mediapro i Telefònica).
La connexió en xarxa del país se'n va en orris per, segons diuen, restriccions pressupostàries i escàs marge industrial, al voltant del 6'5%. La inversió que hauria de fer la Generalitat els primers anys és molt alta, afegeixen els qui ens governen...quina poca empenta! O sigui, que podem gastar 250M€ en una sola estació de metro, i no en podem gastar 660M€ en connectar tot el país electrònicament?
Les coses no són cares o barates. Són útils o inútils. Són més o menys necessàries. Tenen més o menys rèdit social. Equilibren el territori o no. Faciliten l'ascensor social o el frenen. Podríem comparar i fer l'anàlisi de si invertir aquesta xifra en 20 anys és o no fer un salt endavant, millorar la competitivitat del país, l'enginy empresarial i les possibilitats de creixement econòmic.
El tripartit creu que tot això no val la pena, mentre Telefònica deu estar pensant que ja ha aconseguit uns quants anys més d'avantatge sobre d'altres empreses que si tinguessin les mateixes condicions de mercat els podrien fer la competència.
Això sí..perquè no sigui dit, faran una prova pilot a les terres de l'Ebre...
La notícia sencera a
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Generalitat/entierra/proyecto/gran/red/publica/telecos/elpepuespcat/20100803elpcat_7/Tes
Objectiu 2011: del software al hardware.
Avui li explicava a un crack badaloní que havia pensat que la campanya
No ha entès res. M’ha dit, més o menys, “tíu, què coi m’expliques de l’actitud?” “digue’m què faràs per Badalona, i què has fet, i deixa’t estar d’històries”.
Ha estat bé, aquest cop de realisme. El ciutadà, cada vegada més, no se sent casat de per vida a una sigla, a una ideologia. Vol saber què farem. I per què ho farem?
Això m’ha fet pensar en la bondat d’aquell document que he d’acabar aquest mes d’agost “la Badalona que suma”. El trobareu a http://badalonasuma.wordpress.com ....
I què farem? I què hem fet? Doncs la veritat és que estem contents. Hem fet molt (i queda molt per fer) i hem ajudat un govern de tres mirant de ser a les decisions, i fer-les més àgils. Hem tingut uns bons socis. I això sorprèn, perquè el guió de mesos abans de les eleccions diu que ara toca barallar-nos i mostrar diferències. I no és el cas. Hem tingut uns bons socis. I som diferents i tothom ho sap. Hi ha hagut, i hi ha, moments de tot, ens hem empassat i s’han empassat gripaus, però hem fet coses. Moltes coses, i ara no cal fer-ne la llista, o no és la llista el que vull escriure.
I què farem? Doncs primer, dir ben clar que mai havíem estat tant a prop de guanyar de veritat l’alcaldia. Per demèrit dels altres, potser. Però per mèrits propis i una corrent favorable, també. Que hem vetllat pels nostres electors, però que hem posat tota la carn a la graella per fer coses i millorar la ciutat en el seu conjunt, sense complexes.
Que ja tenim aprovat l’examen dels qui diuen que només som “gent del Centre”. I que ho hem fet treballant a tot arreu i assumint responsabilitats i problemàtiques que no es donen en aquesta part de Badalona. Hem governat per tothom, sense sectarisme. I ara volem i creiem que podem fer un bon salt endavant, qui sap si per fer-nos amb l’alcaldia de la ciutat.
Ens queda molt per fer. Nosaltres diem que hem pactat –en termes informàtics- el paquet de software d’aquests anys....és a dir, projectes i inversions concretes, i ara volem fer-nos també, i pactar, el hardware, és a dir, la maquinària municipal, la sala de màquines. Això volem. I volem guanyar o ser decisius per tenir-la. I per comandar-la.
Ferran Falcó i la Generalitat
Fa ja un temps un conegut, gens convergent, però molt “falconista” em comentava que li preocupava el que podria passar si, com és força probable, CiU guanya les properes eleccions a la Generalitat.
El meu conegut deia que, donat que en Falcó ja havia tingut càrrecs de confiança quan CiU estava al govern, el més probable és que, governant de nou Catalunya, en Falcó tornés a tenir sobre la taula l’oferta d’algun càrrec d’abast nacional. Tot i la seva confiança amb el Ferran, es preguntava fins a on era un polític badaloní i fins a on un polític. Si teniem Ferran per anys o per mesos.
Tot i que CiU no s’acaba amb Ferran Falcó no hi ha dubte de que la figura de l’alcaldable de la formació té molt pes en la imatge badalonina del partit, així que és probable que la seva marxa influís en els resultats electorals a la nostra ciutat. Sempre quedaria la possibilitat de que Ferran aguantés fins les municipals i segons els resultats, marxés a fer altres tasques més desitjables, però, la veritat, seria molt lleig i en Ferran perdria la bona imatge que té ara davant de molts badalonins i badalonines.
Bé, no sé que passarà, aquí deixo la reflexió.
Comments are off for this postRelligant Badalona
Diumenge passat es va inaugurar la nova parada de la L2 del metro, que arriba fins al centre de la ciutat. És la Badalona-Pompeu Fabra, una parada que, més enllà de la seva qualitat arquitectònica, és important per la seva ubicació i pel seu paper fonamental en la vertebració de la ciutat. Perquè aquesta no és només una parada que acosta els centres urbans de Badalona i Barcelona, sinó que acosta els barris de La Salut i Llefià al centre administratiu i comercial de la ciutat.
Amb aquesta parada, els veïns d’aquests densos barris arriben en quinze minuts al centre de la ciutat, agafant primer la L9-L10 recentment estrenada i després la L2. Fins ara, qui volia fer aquest trajecte arribava a trigar prop d’una hora en autobús. Ara tot està molt més a tocar. Des del centre pots arribar en un moment a Llefià i La Salut, i a la inversa.
És d’aquelles coses que ajuden a relligar la ciutat, a eliminar barreres històriques que han marcat aquesta ciutat durant anys. Les línies de metro que ho han fet possible van ser projectades pel darrer Govern de Jordi Pujol. En qualsevol cas, una bona notícia que, a més a més, posa de manifest que, malgrat l’estat d’ànim de molta gent, el país continua avançant.
La realitat d’un país, en 48 hores
Aquest cap de setmana la realitat del país ha pres el carrer.
Dissabte, una munió de catalans van deixar ben clar que, diguin el que diguin, som i volem ser una Nació. I ahir, també, milers d'altres van sortir, o van celebrar a casa, el triomf de la selecció espanyola.
Ens cal anar al psiquiatre? Hi ha dues societats oposades a Catalunya? Quina és majoritària? Volem realment comptar-nos i classificar-nos?
No ho sé. Barrejar esport i política sempre és difícil. Jo mateix, ahir, veia el partit amb uns amics que tenien la senyera amb un crespó negre al balcó, per oposició a la sentència del TC que s’ha carregat l’aspiració d’una Espanya plural, mentre que celebraven el triomf d’Espanya al mundial.
És aquest un sentiment incompatible? En aquest cas, no ho era. Hi ha gent que ho viu com a incompatible, de la mateixa manera que hi ha gent que veu en la victòria de la selecció un cop de força davant el nacionalisme o el catalanisme que es manifestava dissabte a Barcelona. Però intueixo que per a la gran majoria, una cosa és el futbol, i una altra és la política.
La sentència del TC ha condemnat a tots els qui apostaven per una Espanya plural, federal, confederal, o simplement en la qual es reconeguessin les diferències que hi conviuen. Se’ns ha dit, ras i curt, que no som una Nació, i que no hi ha per tant cap dret que d’això se’n derivi. Costarà molt refer ponts, i la cruïlla és si ens dividim en blocs, vivint com ho fem essent els uns familiars, veïns, companys de feina o amics dels altres, o si hi ha alguna possibilitat de refer l’equilibri d’una societat dual que no vol, majoritàriament, imposicions de cap mena i en cap sentit.
Aquesta Espanya, amb “ñ”, que representen els qui bramen dia rere dia contra nosaltres i contra la nostra manera de ser i de parlar, no ens agrada. Com volen que estiguem còmodes en un país que ens considera una nosa?
Hi ha molts catalans que creuen que això ja no dóna més de si. Que ens cal la independència. Però n’hi ha molts altres que no. I n’hi ha més, que no volen o no estant segurs ni d’una cosa ni de l’altra. Que aspiraven a seguir enfortint l’autogovern amb l’eina de l’Estatut que varem pactar entre nosaltres i amb la resta de l’Estat. Molta d’aquesta gent ha quedat orfe, un punt desorientada. I conduir-los al blanc o negre és una opció que cal valorar i que en tot cas requereix bastir un nou full de ruta.
Governar aquesta complexitat és el gran repte dels propers anys. Ja no volem el cafè per a tothom. Se’ns obliga a passar per l’adreçador, però nosaltres no hi estem disposats. Es van equivocar amb l’harmonització autonòmica i, tenen raó, hi ha massa “parlamentos regionales”. La diferència és que el nostre ve de segles, i no varem llogar unes oficines per instal•lar-lo després de la Constitució espanyola.
En aquesta conjuntura, una mesura de força que hauríem de prendre seria deixar sense efecte l’Estatut retallat, que posa en perill conquestes de 30 anys, i quedar-nos on érem, amb el de 1979. I a partir d'ara, sense estacions intermitges, ni nous Estatuts, trobar la majoria que ens permeti ser un país normal al Món.
Comments are off for this postGossos
Li he dit que disculpés la pregunta si li havia semblat brusca. M'ha contestat que d'acord, però que ell sempre fa el que toca, i que fins i tot fa que l'animal pixi als escocells dels arbres, enlloc de fer-ho a les parets de les cases.
Al centre, no hi ha espais on passejar el gos. La quantitat d'incívics desborda la capacitat municipal de ser darrera de cada animal que passeja deslligat, destrossa unes flors, caga o pixa a on li vé de gust.
Tenim Ca l'Arnús, que hem deixat que fos un espai que facilités als amos l'esbarjo dels animals, per bé que sobre el paper això tampoc no es podria fer. És una mesura per mirar de deixar espais als amos de gossos, com els que hem creat en altres bandes de la ciutat a aquest efecte.
Un altre veí m'ha dit que diuen de mi que persegueixo els amos dels gossos. No és cert.No ho faig. Hem impulsat la creació de zones per tal de fer compatible la convivència a la ciutat. Molta gent se'm queixa del que fan els animals. Els qui som responsables municipals hem d'entendre totes dues posicions, i no és fàcil.
A la ciutat, tenir gos és un dret i una murga al mateix temps. Mica en mica, però, anem fent camí. El jove que avui he conegut era dels bons. I essent-ho, fins i tot, deixava el gos en un lloc no permès. No es pot matar tot el que és gras, però val la pena que tots plegats entenguem que la convivència passa per conversar entre nosaltres per mirar que entre tots el civisme millori. Comments are off for this post
20.874
20.874 persones de Badalona no tenen feina. Fa un any, n’hi havia 18.255.
Aquest és el nostre problema més important. Els propers anys, tot el que fem, ha d’anar orientat a rebaixar aquesta xifra, que ens aporten les dades que es poden trobar en aquesta adreça.
El planejament urbanístic s’ha d’adaptar a la necessitat urgent de crear ocupació.
Sempre parlem de polítiques socials, de prestacions assitencials, de subvencions, descomptes i ajudes. I això està molt bé.
Però no n’hi ha prou. Si no generem riquesa, la ciutat no se’n sortirà. Per Badalona aquesta situació és insostenible. Si fóssim una empresa, hauríem tancat. Però som una comunitat, una societat. Som molt més que una empresa. I precisament per això hem de garantir a la nostra gent que aquí hi poden tenir un futur, un projecte.
La Badalona industrial no tenia tants i tants serveis com l’actual. Hem canviat la ciutat i l’hem fet millor. Tenim clavegueram, enllumenat, serveis de neteja, d’atenció domiciliària, ambulatoris i hospital, policia, escoles i llars d’infants, residències per a la gent gran, casals d’avis, centres cívics, mitjans de comunicació i entitats i associacions que sustenten la seva activitat gràcies a les subvencions que reben de l’Ajuntament, és a dir, de tots nosaltres.
La Badalona industrial, deia, no tenia tants serveis. Però era pròspera. La gent sabia que aquí, s’hi podia guanyar la vida. Això, ara i avui, ja no passa o ja no passa tant. Però la gent hi és, i la prosperitat que va portar el benestar ha decaigut. El benestar s’aguanta pels pèls.
Necessitem dues coses. La primera, reconèixer que cal generar activitat econòmica i adaptar el planejament urbanístic a aquest objectiu. I la segona, esporgar una administració que ha de garantir uns serveis bàsics, però que no podrà garantir-ne d’altres.
Posar-nos d’acord en les dues coses que cal fer serà difícil. Però no ens queda més remei que afrontar amb il•lusió un futur que podem triar si volem que sigui nascut de la runa d’una fallida col•lectiva, o bé a partir d’una base que encara som a temps de salvar, si sabem treure el gra de la palla a temps.
Comments are off for this post