BadaBlocs

Alguns periodistes i ERC han interpretat que CiU canviava de posició sobre el peatge de la B500 a partir del que manifesto en el document “La Badalona que suma”. Així s’ha publicat durant aquesta setmana, fent referència a un dels temes que, juntament amb el futur del Port, més atenció ha centrat sobre aquesta proposta global volgudament oberta.

No acabo d’entendre per què uns i altres pensen que hem canviat de posició sobre aquesta estratègica infraestructura. El que hem dit –a la lectura del document em remeto- és que continuem defensant la vigència del projecte dissenyat pel darrer Govern de Jordi Pujol, explicant clarament que els successius tripartits es van encarregar d’aturar-lo i de canviar-lo per pressions que avui, vist amb perspectiva, encara no acabo d’entendre. Ho dic perquè, al final de tot aquest llarg procés, tenim damunt la taula un projecte que passa de valer 50 milions a costar-ne 400, que passa de ser lliure de peatge a tenir-ne, que multiplica per 3 la llargada del túnel, i que passa de ser una carretera més segura que l’actual per connectar-nos al Vallès a ser una autopista de dimensió metropolitana pensada més com a nova entrada a Barcelona.

És cert que he introduït, en un document obert que he volgut sotmetre al debat, un matís respecte a la nostra posició de sempre. El matís és que han passat anys, i que al conjunt de la ciutat li convé reflexionar sobre si podem permetre’ns perdre més temps amb aquest projecte aturat o si cal que exigim que el Govern l’executi, encara que això impliqui empassar-nos el peatge imposat pel tripartit català. És, doncs, una reflexió oberta sobre la qual estic rebent comentaris. Hi ha gent que em diu que Badalona ja no pot permetre’s més temps sense una B500 digna i al servei de la nostra economia productiva, que ens iguali als mataronins que poden desplaçar-se fins al Vallès per una carretera sense els perillosos revolts de la nostra. Hi ha qui em diu que encara que haguem d’esperar-nos 15 anys per a tenir una nova via d’enllaç amb el Vallès, cal impedir el peatge.

Hi ha hagut, com he dit, qui veu un canvi de posició en una reflexió pensada per a generar debat i interrogar-nos. Jo diria que és més aviat un intent de recuperar el debat social al voltant del futur d’una infraestructura estratègica. Crec que aquesta és una de les missions dels qui ens dediquem a la política. També ha de ser la ciutadania qui enviï missatges clars als governants sobre temes transcendents. I crec que aquest ho és.

El Govern català actual ha mogut peça, però no del tot. Diu que tindrem peatge, però encara no ha dit quan començaran les obres. Pel que sé, els compromisos adquirits i els tràmits ja iniciats faran molt difícil, per no dir impossible, que es pugui tirar enrere el projecte sense que això impliqui començar de zero i perdre una dècada més.

Per això em sorprèn que ERC surti ara, novament, afirmant que vol una B500 sense peatge, quan és segurament la formació política que menys hauria de parlar sobre aquest tema, perquè és la que més ha contribuït a fer que avui encara no s’hagi començat a treballar, és la que més ha contribuït a forçar el canvi radical en el projecte inicial, i és la que més ha fet perquè avui ens trobem amb una aposta ferma del Govern català per fer una autopista de peatge que serveixi d’entrada a Barcelona.

Es pot cedir la gestió del Port de Badalona a la iniciativa privada per a obtenir els recursos necessaris perquè l’Ajuntament impulsi noves polítiques de promoció econòmica que ajudin els emprenedors i creïn ocupació estable?

Pot permetre’s la ciutat tenir més temps aturat el projecte de la B500, o s’ha d’impulsar ja, encara que això impliqui tirar endavant el projecte actual, que preveu un peatge que serà un greuge comparatiu amb els ciutadans del Maresme que van al Vallès per una via sense pagament?

Badalona ha d’aspirar de forma clara a ser la capital del Maresme sud i del Barcelonès nord desenvolupant millor tot el seu potencial?

Hem fet prou per aprofitar el capital humà que Badalona té en tots els àmbits?

Com hem d’afrontar el necessari debat sobre els límits del creixement de la ciutat?

Aquestes i moltes altres són les qüestions que plantejo en el document "La Badalona que suma. El canvi positiu" que vaig presentar ahir, i que es pot trobar en l’espai web  http://badalonasuma.wordpress.com

Ésun document que planteja idees que m’agradaria que s’enriquissin amb les teves aportacions i les de moltes altres persones que estimen Badalona. No és, doncs, un programa electoral ni res que s’hi assembli. Es tracta d’un conjunt de reflexions globals sobre el model de ciutat, que poso damunt la taula combinant-les amb algunes propostes concretes.

Crec que és bo que, amb la decepció que molta gent té de la política i els polítics, algú que aspira a encapçalar el govern de Badalona posi damunt la taula un espai on els ciutadans puguin fer aportacions amb llibertat, de forma oberta i transparent.

Teniu una web on deixar comentaris. També ho podeu fer a través del correu electrònic, o per carta. Tota aportació serà benvinguda i agraïda, perquè crec que tenir idees és arriscat, però prefereixo tenir-les i discutir-les o canviar-les o matisar-les gràcies al contacte amb la gent, que presentar una proposta que no digui res nou o que simplement sigui una subhasta de promeses vagues.

Val la pena fer aquest exercici, i us convido a compartir-lo.

Deixo també aquí l'enllaç amb què podeu baixar-vos el document en PDF, clicant sota aquest text.

En l’anterior entrada d’aquest bloc –que ha generat una certa polèmica i algun malentès- vaig dir-vos que estic convençut que al costat dels qui fan política per a desfer, hi som els que la fem per a fer.

Tot sovint, quan llegeixo algunes declaracions d’en Xavier García Albiol, penso que aplica en política allò del “cuanto peor, mejor”. Ho va fer fa un temps a La Salut i Llefià, durant la campanya electoral de l’any 2007, amb resultats positius per als seus interessos. I ho està fent ara, centrant la seva atenció en un barri, el de Sant Roc, que té problemes des de fa anys i del qual diu que és un “polvorí” a punt d’explotar.

És possible que a base de repetir-ho hi hagi qui, a Sant Roc i fora del barri, pensi que és com una mena de Bronx a la badalonina. I no nego que la percepció que en Xavier vol traslladar a l’opinió pública i als veïns del barri tingui una base mínimament objectiva.

A Sant Roc hi ha problemes de seguretat, de convivència social i integració, de civisme. Hi són ara, i hi han estat sempre. Durant dècades, des de que el franquisme va crear el barri fins a l’actualitat, aquests problemes han anat fluctuant en la seva gravetat, en la seva visibilitat.

Segurament un context de crisi econòmica profunda com l’actual contribueix que ara siguin més visibles i greus. Està passant a Sant Roc, i està passant a tots els barris i a totes les grans ciutats del país. Els índexs de delinqüència i conflictivitat pugen, i a sobre els problemes pressupostaris de les administracions públiques fan difícil una resposta ràpida i més efectiva davant aquest agreujament de la situació. Tenim menys recursos per a combatre més problemes. La situació és complexa. No ho vaig negar en l’anterior entrada d’aquest bloc, i tampoc ho faré ara.

Però precisament perquè la situació és complexa, ni a Sant Roc ni a Badalona ni a Catalunya serveixen els discursos simplistes i populistes. La gent, la bona gent, no necessita polítics que posin el focus en un problema, el magnifiquin, i després callin i s’abstinguin de plantejar solucions viables.

La gent, la de Sant Roc i la de Badalona, la d’aquest país, necessita polítics que percebin els problemes i treballin per a solucionar-los tenint en compte els instruments existents i les capacitats que hi hagi per a millorar-ne l’eficàcia.

El regidor del PP no ho fa. Mira de desfer la feina que els professionals de la policia fan cada dia en aquest barri, dient, tan alt com sigui possible, que aquesta feina no serveix per a res. Mira de desfer aquesta feina utilitzant la legítima i lògica emprenyada de qui ha estat objecte d’un delicte per a transmetre la idea que els qui manen són ineptes.

Però s’oblida d’una cosa essencial, que és explicar què el faria més apte per a afrontar la situació. Algú ha escoltat o llegit una sola paraula d’en Xavier explicant com ho faria? Sabem quina seria la seva proposta per a minimitzar els problemes sobre els quals ha focalitzat l’atenció dels darrers dies? En definitiva, hem sentit per part seva una proposta viable que ens digui com hauria evitat l’indendi dels vehicles? Jo passo per ser una persona mínimament informada. És la meva obligació. I, sincerament, no he sentit cap proposta concreta i viable que vagi en aquesta línia.

És important, en aquest punt, la qüestió de la concreció i la viabilitat. Ho dic perquè no serveix dir-nos simplement que cal “més policia”. No serveix perquè dir-ho així, sense matisos, implica no explicar que posar més policia a Sant Roc, o a qualsevol altre barri, vol dir treure-la d’altres llocs on també fa falta. Diguem als veïns de la façana marítima i del Gorg, que darrerament s’han queixat d’un increment dels delictes, que se’ls reduirà la dotació policial per a cobrir les necessitats de Sant Roc. O diguem als de Canyadó i Casagemes, que pateixen l’impacte de la zona d’oci, que es reduirà la dotació policial els caps de setmana per cobrir millor les necessitats d’una altra zona. O als comerciants del centre, o de La Salut, que els seus eixos comercials quedaran menys coberts per policia local i Mossos d’Esquadra per a respondre millor les necessitats d’altres zones.

Tenim en marxa un procés d’ampliació de la plantilla de la Guàrdia Urbana sense precedents en la història d’aquest cos. En 4 anys, del 2007 al 2011, s’hauran incorporat 70 nous agents. Això s’haurà fet limitats per la crisi i per la lentitud que implica la selecció i formació de professionals de la policia. Comptar amb una nova plaça de policia local no és com anar a l’oficina de treball i demanar el currículum d’algú per a cobrir una plaça en una empresa. Cal fer una convocatòria pública, un procés de selecció molt estricte, i una formació d’un any a la mateixa escola on es formen els Mossos d’Esquadra. I també cal tenir els recursos per a fer econòmicament suportable la creació d’una plaça de funcionari amb una vigència mínima de trenta anys.

És tot molt més complicat del que desprèn el discurs del PP. Segurament per això no els sentim plantejar ni una sola proposta concreta, viable, seriosa, i constructiva, que sigui realment útil per als veïns. Fan d’altaveu d’un lògic desencís, i allí es queden. I això no ajuda els veïns. Al contrari. Situa Sant Roc, o qualsevol altre barri on s’actuï com hi actua el PP, en una situació de debilitat davant gent que se’n vol fer amo des de la delinqüència i l’incivisme.

Sense crits, sense grans gesticulacions, el meu compromís i el compromís del Govern és impedir que aquesta gent ho aconsegueixi. Ho farem gestionant els recursos policials disponibles amb més eficàcia, trencant-nos les banyes per fer quadrar el cercle que implica tenir instruments insuficients i alhora més problemes.

Ho farem no per què el PP surti als diaris dient no sé què, si no per respondre a la lògica preocupació de veïns com la senyora Ruiz de Sant Roc, que divendres m’explicava per correu que se li havia cremat el cotxe, i que s’havia sentit frustrada i indignada.

S’han cremat 6 cotxes a Sant Roc. No sabem per què. Pot ser perquè uns brètols hagin volgut fer el que fan els brètols. Passa a tota la ciutat. De tant en tant, algú crema un cotxe. Pot ser algú que volgués cobrar l’assegurança del cotxe, davant un mal moment econòmic. Pot ser una venjança entre persones o famílies enemistades. Pot ser qualsevol cosa. I cal investigar-ho. Això és el que m’han dit els responsables policials de Badalona arran d’aquest fet.

Un fet, lamentable, que el PP ha aprofitat per posar com a exemple d’una situació que en Xavier García Albiol qualifica de la següent manera (llegiu el PDF que us adjunto): “els barris de Sant Roc i Artigues s’han convertit en un polvorí on avui és impossible viure amb una certa normalitat, seguretat i qualitat”.

Amanint-ho amb perles com “els delinqüents calen foc a cotxes dels veïns”, o “a Sant Roc plou sobre mullat, perquè la complicada situació del barri, que té més d’un 36% de població immigrant, s’afegeix ara un important increment de la delinqüència i la inseguretat”. Per reforçar la seva afirmació –basada en l’incendi de sis cotxes en els darrers dies- en Xavier García Albiol explica el cas d’un treballador de la neteja a qui van atracar.

És evident que s’han cremat cotxes en els darrers dies. És evident que van atracar aquest treballador, malgrat que després no ho va denunciar a la policia. Però també és cert que és agosarat afirmar que, per tot això, a Sant Roc i al districte sud de la ciutat hi ha un “important increment” de la delinqüència.

Aquest increment s’està donant a totes les ciutats del país. A tots els barris. Als que tenen immigració i als que no. A les grans ciutats i als petits pobles. És una de les manifestacions –segurament la més preocupant- de l’actual situació de crisi econòmica, a què ens han portat els actuals governants i els que els van precedir.

Hi ha més robatoris, és cert, però a Sant Roc no s’està donant una situació excepcional. L’any 2009, a tota Badalona hi va haver 17,46 delictes contra al patrimoni per dia. En una població de 220.000 habitants, això són 0,02 fets per habitant. Al Districte 6, el primer mes d’aquest any, hi ha hagut 58 delictes contra el patrimoni. Menys de dos al dia. En una població de 24.000 persones, això són 0,002 fets per habitant.

No hi ha, doncs, amb les dades a la mà, res que indiqui que, en termes de delictes, a Sant Roc s’estigui molt per damunt de la resta de la ciutat. Ni que hi hagi hagut un increment espectacular o excepcional respecte al que passa a la resta de ciutats del país.

Sí hi ha, en canvi, una voluntat clara del PP d’aprofitar qualsevol fet negatiu –sigui de la naturalesa que sigui- per atiar conflictes als barris. I també hi ha, lamentablement, l’enèssim intent de colar la vinculació directa entre delinqüència i immigració, quan en Xavier no s’està de recordar que ens trobem davant un barri amb més del 36% d’immigració.

Com si els immigrants fossin els únics que roben. Com si els immigrants robessin especialment al seu propi barri.

La frivolitat a l’hora de valorar els fets –sense una sola dada objectiva que sustenti les seves valoracions- clama al cel, i posa de manifest que per a alguns tot s’hi val.

I no tot s’hi val. A Sant Roc hi ha problemes. Això ningú ho nega. Hi ha problemes segurament més greus que els que hi ha en altres zones de la ciutat. Per això les administracions públiques hi destinen recursos per a fer polítiques socials i per a millorar els habitatges i les infraestructures.

Sant Roc no és el Bronx. No és un territori comanxe on no s’hi puguin posar els peus sense sortir-ne despullat. Sant Roc és un barri que, malgrat els problemes que té, és digne i està habitat per una majoria de persones dignes.

Al costat dels qui fan política per desfer, hi ha els qui la fem per fer. El proper post el dedicaré a parlar-ne.

El darrer article de Carles Sagués a la revista Bétulo sorprèn per la seva obsessió amb Convergència. En un text titulat “Prioritats del Govern de la Generalitat”, el regidor d’Iniciativa fa un repàs dels que considera que són els grans avenços que els dos tripartits de la Generalitat han portat a Badalona, i afirma que “el que mai havien fet els governs de CiU, prioritzar les zones més poblades i amb un component social i econòmic més complex, ho ha fet el Govern d’Entesa”.

I és queda tan ample.

Però alhora queda retratat quan esmenta projectes concrets, posant com a exemples les “rehabilitacions i reformes a Sant Roc i Pomar, entre altres”. Les accions que en aquests moments es fan als dos barris foren aprovades pels governs de Jordi Pujol. Avui, el tripartit català encara les està impulsant. Tothom a Sant Roc sap qui va aprovar l’ambiciós pla de remodelació que s’hi està fent per a substituir els pisos afectats per patologies estructurals, i quan van començar les obres. I el mateix passa a Pomar, on els veïns saben quan es va produir la veritable transformació positiva del barri.

El candidat d’Iniciativa torna a patir d’amnèsia quan parla de “la imminent arribada del metro al Centre i a La Salut i Llefià”, atribuint-la al “Govern d’Entesa”. Però és que en Carles Sagués pensa que la gent de Badalona no té memòria? La gent, especialment aquella que viurà més directament els beneficis de l’arribada del metro al Centre i a La Salut i Llefià, pot suposar que aquests són projectes impulsats pel darrer govern de Jordi Pujol, entre altres coses perquè, per la seva magnitud, és impossible que es planifiquin i s'executin en només sis anys, que són els que portem de tripartit català. Molt abans del primer tripartit es van planificar les arribades del metro al centre i a Llefià i la Salut, i abans van començar-ne les obres. 

Però l’obsessió d’en Carles Sagués per fer-nos creure que la seva influència a la seu barcelonina del seu partit està servint perquè es facin coses positives per Badalona li fa evitar, voluntàriament, aquesta contundent realitat.

Els grans projectes que la Generalitat està impulsant a Badalona –tret dels derivats de la Llei de Barris- són els que el darrer govern de CiU va planificar. Ras i curt. Per molt que en Carles ens vulgui pintar un altre quadre.

Per això és trist, especialment trist, que l’actual aportació política d’ICV-EUA -una formació històricament important a Badalona- sigui intentar enganyar la ciutadania d’una forma matussera, a més d'innecessàriament agressiva cap a Convergència.

Els diaris espanyols han estat prou amables amb Zapatero. Cap d'ells, em sembla, s'ha fet ressó de la buidor de la cambra en el moment en què va intervenir, davant un centenar escàs de diputats, la majoria espanyols. Zapatero no té crèdit, ni gràcia. Ho lamento, sincerament. Em sap greu tenir un president que s'ha demostrat, que demostra cada dia, que no pot portar les regnes del país. Ja sé que el pitjor és a l'altra banda, però això no treu raons al fet que tenim un govern que no va, que nega la realitat, i que passa dies enlloc d'empényer.

No es creien la crisi, no es creuen ara l'FMI que els diu que seran els darrers a sortir del forat. No sembla que s'atabalin quan els experts assenyalen que cal intervenir la nostra economia o, directament, quan es diu que hem de quedar fóra de la Unió. 

Ara ens proposen jubilacions als 67 anys, enlloc de prohibir les pre-jubilacions escandaloses. Fan propostes en un marc que no existeix, perquè les empreses no volen gent de tanta edat. La jubilació ha d'estar regulada, en topalls mínims i màxims d'edat, i ha de ser universal en tota la població activa. Si enlloc de voler augmentar dos anys la cotització, limitessin les pre-jubilacions, ja ho tindrien resolt. I sobretot, el que els hauria d'importar, no és quan ens jubilarem, sinó si podrem jubilar-nos en estar ocupats.

Crear ocupació, doncs, esdevé o hauria d'esdevenir la única prioritat d'un govern perdut que no dóna confiança.

Els diaris espanyols han estat prou amables amb Zapatero. Cap d'ells, em sembla, s'ha fet ressó de la buidor de la cambra en el moment en què va intervenir, davant un centenar escàs de diputats, la majoria espanyols. Zapatero no té crèdit, ni gràcia. Ho lamento, sincerament. Em sap greu que Espanya tingui un president que s'ha demostrat, que demostra cada dia, que no pot portar les regnes del seu país. Ja sé que el pitjor és a l'altra banda, però això no treu raons al fet que a l'Estat hi ha un govern que no va, que nega la realitat, i que passa dies enlloc d'empényer.

No es creien la crisi, i no es creuen ara l'FMI, que els diu que seran els darrers a sortir del forat. No sembla que s'atabalin quan els experts assenyalen que cal intervenir l'economia espanyola o, directament, quan es diu que potser hauria de quedar fora de la Unió. 

Ara ens proposen jubilacions als 67 anys, enlloc de prohibir les pre-jubilacions escandaloses. Fan propostes en un marc que no existeix, perquè les empreses no volen gent de tanta edat. La jubilació ha d'estar regulada, en topalls mínims i màxims d'edat, i ha de ser universal en tota la població activa. Si enlloc de voler augmentar dos anys la cotització, limitessin les pre-jubilacions, ja ho tindrien resolt. I sobretot, el que els hauria d'importar, no és quan ens jubilarem, sinó si podrem jubilar-nos en estar ocupats.

Crear ocupació, doncs, esdevé o hauria d'esdevenir la única prioritat d'un govern perdut que no dóna confiança.

Ahir es va celebrar el ple municipal. Finalment, el PP va presentar una moció demanant que l’Ajuntament enviï al Ministeri de l’Interior “fitxers genèrics” del padró relatius a persones immigrants. La moció es va rebutjar, entre altres raons perquè l’Ajuntament ja cedeix dades del padró sobre un individu quan un cos policial les sol•licita per raons de seguretat o per necessitats d’una investigació policial.

El PP va presentar la moció per oportunisme. Per tenir l’oportunitat de desplegar el discurs en matèria d’immigració que darrerament ha intensificat.

Però sobretot va posar de manifest la miopia absoluta del PP en aquestes qüestions. Fa uns dies el PP va demanar que no s’empadronés els immigrants sense papers. I uns dies després va demanar que s’enviessin les dades del padró al Ministeri com a mecanisme per lluitar contra la immigració irregular. Gran contradicció demanar per una banda que no s’empadroni els irregulars i per l’altra demanar que s’utilitzi el padró per combatre la immigració irregular.

Si no se’ls empadrona, com sabem quants són i on són? I si no sabem quants són i on són, com combatem el fenomen? No ho sé... crec que els del PP van quedar retratats en el que, fent servir paraules seves, no era res més que una maniobra.

Una maniobra que els va permetre tornar a vincular immigració i delinqüència. Una maniobra que els va permetre posar el crit al cel perquè a Badalona hi ha quatre barris amb més d’un 30% d’immigració, fet que també es dóna a Madrid, on governa el PP i on hi ha 3 barris amb més del 30% d’immigrants i 7 districtes sencers amb més del 20%. Una maniobra que els va permetre repetir que per culpa dels immigrants irregulars, o de la immigració en general, tenim els serveis socials saturats i greus problemes de seguretat ciutadana.

No nego ni he negat mai que la immigració genera problemes. Però també crec que és una oportunitat. Per exemple, per a garantir que el nostre país no sigui d’aquí poc un país on per cada jove de 18 anys hi hagi tres avis de més de 90. La qüestió és prou seriosa i complexa com perquè se’n parli amb rigor.

I rigor és el que, modestament, vaig intentar aportar al debat d’ahir. Ho dic perquè el regidor Xavier García Albiol porta dies dient que creu que és una “injustícia social” que els immigrants sense la situació regularitzada es puguin operar de cataractes i facin, en conseqüència, que les llistes d’espera per a aquesta intervenció siguin més llargues del que haurien de ser. Ho ha dit ell, no pas jo.

I quan un sent una afirmació d’aquestes característiques, es pregunta si pot ser veritat. I, davant la pregunta, busca la informació. Les dades. El rigor. Per això ahir, al saló de plens, vaig haver de dir-li al regidor popular que les dades indiquen que el que diu no s’ajusta a la veritat.

L’any 2009, a l’Hospital Municipal de Badalona es van realitzar 823 operacions de cataractes. En aquests moments, hi ha una llista de 239 persones pendents d’operar-se, que implica 57 dies d’espera, és a dir, menys de dos mesos. Sabeu quantes d’aquestes 239 persones són estrangeres? Quatre. Sí, quatre. Només quatre. Aquest és el gran nombre de persones immigrants que, segons en Xavier García Albiol, col•lapsa les llistes d’espera per a operar-se de cataractes a la nostra ciutat.

Però buscant la informació, no em vaig voler quedar només amb l’anècdota de les cataractes, i vaig pensar que potser caldria també conèixer dades globals sobre els ingressos hospitalaris, no fos cas que aquí sí hi hagués un important pes de les persones estrangeres irregulars que fes que els serveis de l’Hospital Municipal estiguessin col•lapsats.

L’any 2009, l’Hospital Municipal va registrar 9.220 ingressos. D’aquests, 44 eren de persones estrangeres amb targeta sanitària o conveni de col•laboració. Només 5 eren persones estrangeres sense targeta sanitària. Tot indica que, almenys en aquest centre hospitalari, la població estrangera –regular o no- no suposa un problema per mantenir el servei d’ingressos hospitalaris en nivells de qualitat acceptables.

Segurament no passa el mateix en l’assistència primària. És probable que en aquest sector de la sanitat –com en el de l’àrea materno-infantil- el pes dels immigrants sigui major. Perquè de la medicina familiar, la dels CAPs, les persones immigrants en fan ús, com és lògic, ja que han de sotmetre’s, com tothom, a un seguiment mèdic periòdic i a tractament quan pateixen una malaltia. Només faltaria. És un dret que tenen com a persones. Però fins i tot és una obligació des del punt de vista de la seguretat sanitària. Us imagineu el risc sanitari que podria implicar tenir una part de la població –per petita o gran que sigui- sense accés a la sanitat? Cal empadronar-los també per aquesta raó.

Un darrer apunt. Aquest matí he estat amb el president Pujol a l’IES Barres i Ones, a Sant Mori de Llefià. Davant nois i noies de 16 i 17 anys, el president ha parlat dels grans canvis que han viscut la ciutat i el país en els darrers 30 anys. De com els pares i els avis d’aquests joves han estat els principals protagonistes d’aquests canvis. I, també, del paper clau que els polítics –malgrat l’actual desprestigi- han tingut en aquesta transformació positiva. I els ha animat a fer-se seu i a continuar aquest procés endegat pels avis i els pares. Els ha encoratjat a participar. A veure’s com a actors de la construcció d’un país que encara té moltes coses a fer.

I ha parlat, també, d’immigració. De com ara, de la mateixa manera que en la dècada dels 50 i 60 del segle XX, Catalunya ha de fer un esforç important per a integrar la població nouvinguda i mantenir la identitat pròpia del país. Ha parlat d’un dels nostres principals reptes. D’un repte que, per a un país petit com el nostre, és de gran importància i requereix un lideratge fort, allunyat dels extremismes, els oportunismes i la demagògia. Ho ha dit convençut que, malgrat els problemes que implica, a aquest fenomen no s’hi pot respondre amb simplismes com els d’en Xavier García Albiol. Davant el president Pujol, hi havia alumnes nascuts a Catalunya, de pares nascuts a Catalunya i de pares nascuts a Espanya i fora d’Espanya. I també hi havia molts nois i noies nascuts al Marroc, a Argentina, a Bangladesh, que fa sis o set anys que viuen a Catalunya i s’eduquen i parlen en català...

A l’institut, hi conviuen nois i noies de fins a 20 nacionalitats diferents. Segur que no els ajudarem a ser i sentir-se catalans si des de la política ens dediquem a llençar missatges com els que difon el regidor més mediàtic de Badalona.

Quants immigrants sense papers hem operat de catarates? ho deu saber el Xavier Garcia Albiol? o parla perquè té boca?

Ja li he sentit a dir que si ell és alcalde, un immigrant sense papers no passarà per davant d'un espanyol encara que sigui tant indocumentat com tants n'hi ha que parlen sense conèixer la realitat.

En la línia de quan va afirmar que hi havia gent de Badalona que es quedava sense beca menjador per culpa dels de fora...quan la realitat és que s'han donat més de tres mil beques a tothom qui les ha demanat.

El discurs del PP és fàcil, senzill, calculat. És una mentida agradable de sentir. És una resposta bàsica a una qüestió complexa.

Tenim tants immigrants perquè el boom immobiliari els va portar cap aquí. Perquè l'Estat va fer la màniga ampla. Perquè l'Estat no aplica la llei d'estrangeria. Perquè l'Estat els va fer venir perquè volia mà d'obra, i ara no els pot fer marxar.

L'Ajuntament de Vic ha alçat la veu dels qui reben les conseqüències d'aquesta deixadesa calculada. No volent empadronar, ha pretès fer veure que hi havia un problema greu en temps de crisi. Jo en comparteixo el fons, però no la mesura. No empadronar, ja ho vaig dir, no és la solució.

I no operar de catarates, és una tonteria. Potser es pretén que un immigrant amb la grip A o la tuberculosi no sigui atès amb immediatesa. Algú se n'imagina les conseqüències?

A Itàlia, Berlusconi va mirar d'enfortir la seva política. No té menys estrangers, però molts viuen mig amagats a les ciutats, sense escolaritzar els fills i sense portar-los a l'escola. És això el que volem?

L'Estat espanyol s'ha demostrat ineficaç i estúpid. El govern català no té la competència en matèria d'immigració. No s'aplica la llei perquè no es vol, i en el nostre cas, perquè no tenim Policia Nacional suficient per fer-ho, que és qui podria. Els ajuntaments rebem i fem tot el que podem. I el nostre deure, i el deure dels qui venen, és l'acollida i acollir-se. És mostrar voluntat d'integració real a la nostra ciutat. Molts ho volen. Molts d'altres no ho entenen.

El nostre país no l'hem fet sols. L'hem fet entre tots. A això no hi podem renunciar. Però sí que hem de ser, ja era hora que d'altres ho vegin, més exigents amb els qui són aquí. Donar i rebre. Ens posarem d'acord en la mesura justa? Aquest és el debat i fa massa temps que dura.

Més enllà, en el fons, hi ha cada vegada més la imperiosa necessitat de construir un Estat propi, de decidir nosaltres quina exigència ens fem i els fem. Perquè nosaltres, també en matèria d'immigració, tenim necessitats i una realitat diferent a la d'Espanya.

Quants immigrants sense papers hem operat de cataractes? Ho deu saber en Xavier Garcia Albiol? O parla perquè té boca?

Ja li he sentit a dir que si ell és alcalde, un immigrant sense papers no passarà per davant d'un espanyol encara que sigui tant indocumentat com tants n'hi ha que parlen sense conèixer la realitat.

En la línia de quan va afirmar que hi havia gent de Badalona que es quedava sense beca menjador per culpa dels de fora...quan la realitat és que s'han donat més de tres mil beques a tothom qui les ha demanat i complia els requisits.

El discurs del PP és fàcil, senzill, calculat. És una mentida agradable de sentir. És una resposta bàsica a una qüestió complexa.

Tenim tants immigrants perquè el boom immobiliari els va portar cap aquí. Perquè l'Estat va fer la màniga ampla. Perquè l'Estat no aplica la llei d'estrangeria. Perquè l'Estat els va fer venir perquè volia mà d'obra, i ara no els pot fer marxar.

L'Ajuntament de Vic ha alçat la veu dels qui reben les conseqüències d'aquesta deixadesa calculada. No volent empadronar, ha pretès fer veure que hi havia un problema greu en temps de crisi. Jo en comparteixo el fons, però no la mesura. No empadronar, ja ho vaig dir, no és la solució.

I no operar de cataractes, és una tonteria. Potser es pretén que un immigrant amb la grip A o la tuberculosi no sigui atès amb immediatesa. Algú se n'imagina les conseqüències?

A Itàlia, Berlusconi va mirar d'enfortir la seva política. No té menys estrangers, però molts viuen mig amagats a les ciutats, sense escolaritzar els fills i sense portar-los al metege. És això el que volem?

L'Estat espanyol s'ha demostrat ineficaç i estúpid. El govern català no té la competència en matèria d'immigració. No s'aplica la llei perquè no es vol, i en el nostre cas, perquè no tenim Policía Nacional suficient per fer-ho, que és qui podria. Els ajuntaments rebem i fem tot el que podem. I el nostre deure, i el deure dels qui vénen, és l'acollida i acollir-se. És mostrar voluntat d'integració real a la nostra ciutat. Molts ho volen. Molts d'altres no ho entenen.

El nostre país no l'hem fet sols. L'hem fet entre tots. A això no hi podem renunciar. Però sí que hem de ser, ja era hora que d'altres ho vegin, més exigents amb els qui són aquí. Donar i rebre. Ens posarem d'acord en la mesura justa? Aquest és el debat i fa massa temps que dura.

Més enllà, en el fons, hi ha cada vegada més la imperiosa necessitat de construir un Estat propi, de decidir nosaltres quina exigència ens fem i els fem. Perquè nosaltres, també en matèria d'immigració, tenim necessitats i una realitat diferent a la d'Espanya.