El Punt: Serra esvaeix els dubtes i diu que el canal del port es farà.
Ferran Falcó: Hi haurà canal.

Vàrem ser els primers, membres del govern, en dir que calia mantenir-lo. També vam ser, o hem estat, els màxims defensors que la qüestió se sotmetés a revisió crítica. L’alcalde ja ha dit el que fa mesos molts intuïen, i s’acaba un altre dels temes que han causat pim-pam-pum polític en aquests anys. Millor.

Com serà el canal? Doncs no “s’alçarà la via del tren en la llunyania per a bastir un arc suficient per a l’entrada al canal de vaixells”….serà més modest. La via no es tocarà, i les nàutiques passaran per sota l’actual. Hi naixeran nous amarraments, que donaran més valor al Port, i no caldrà remoure el projecte urbanístic amb noves tramitacions que haguessin perjudicat els interessos de la ciutat per la seva complexitat i durada en el temps.

Si posem els ulls a l’inici del mandat, veurem que d’aleshores ençà el barri del Port, que territorialment i administrativa viu partit en dos districtes (el set i el sis) i en tres barris (la Mora, i la part del Gorg i del Progrés que hi ha per sota de la via), ha estat consolidant i millorant la seva posició a la ciutat. Des del detall de permetre el pas pel Port als vehicles sense necessitat de pagar, passant per la instal.lació de jocs infantils a les seves places, les millores de prestacions a les platges que els acullen, el projecte de la nova CACI, l’inici d’obres al Passeig marítim, la posada en marxa del pont de Sant Lluc, i ara l’obertura del carrer Indústria.

Afegim-hi la rambla del Gorg, la Rambla, o la nova estació del tren, i arribarem a la conclusió que, en tres anys i mig, aquest govern ha fet els deures. I sí, queda molt per fer, i per millorar. Però la millor actitud és mirar el futur convençuts que anem en la bona direcció, que hem fet coses però que en queden per fer, sense cofoisme.

Abans explicava que el barri “del Port” viu administrativament i territorialment dividit. És obvi, per a nosaltres, que hi hem de donar resposta. Un nou barri, en un sol districte administratiu. El barri del Port, o de la Façana marítima, ja trobarem el nom, té prou pes i personalitat per esdevenir, no un afegit de res, sinó un nou barri de la ciutat.

No sé què han fet els nòmades dels primers tres campaments, probablement, han marxat a un dels altres centenars que hi ha, però, què passaria si efectivament tots ells fossin desmantellats? No m’ho imagino però, per si un cas, desitjo que el govern central, el ministre de l’Interior, i qui sigui del govern català, hagin pensat en les seves potencials conseqüències.

Els nòmades d’ètnia gitana i nacionalitat rumanesa són europeus, poden transitar per allà on vulguin i fer la seva vida gaudint de la mateixa llibertat, drets i deures que els belgues o els danesos, o que els mateixos francesos.Això que dic sé que no agrada a molts, i per les característiques de part d'aquest col·lectiu, tampoc m'agrada a mi però, avui per avui, és la veritat jurídica sobre la que ens conduim plegats.

El que no s’acaba d’entendre, si això que es diu és veritat, és com s’ho fa Sarkozy per desmantellar campaments i forçar l’èxode d’aquesta gent. Com s´ho fa, i com els altres països europeus no baden boca davant el que és una acció que contravé els valors de la República francesa i els de la carta magna europea. Berlusconi va ser qui primer va voler fer-ho, i no va semblar que se’n sortís...

Potser és que som tan hipòcrites que ens empassem l’ham de la “liberté, égalité, fraternité”, només si és per tractar-nos a nosaltres mateixos. Potser és que ja seria hora que algú s’adonés que la UE no pot fer-se tan gran tan ràpidament. I potser que el nostre Bambi de la Moncloa truqui per telèfon als seus homòlegs europeus per demanar-los quina política fem de manera comuna respecte aquesta qüestió -difícil i enrevessada, contradictòria amb els nostres valors, però compartida per la majoria- a no ser que Sarkozy, realment, estigui fent el pinxo però sàpiga que tot allò que anuncia no passarà.

No ha entès res. M’ha dit, més o menys, “tíu, què coi m’expliques de l’actitud?” “digue’m què faràs per Badalona, i què has fet, i deixa’t estar d’històries”.

Ha estat bé, aquest cop de realisme. El ciutadà, cada vegada més, no se sent casat de per vida a una sigla, a una ideologia. Vol saber què farem. I per què ho farem?

Això m’ha fet pensar en la bondat d’aquell document que he d’acabar aquest mes d’agost “la Badalona que suma”. El trobareu a http://badalonasuma.wordpress.com ....

I què farem? I què hem fet? Doncs la veritat és que estem contents. Hem fet molt (i queda molt per fer) i hem ajudat un govern de tres mirant de ser a les decisions, i fer-les més àgils. Hem tingut uns bons socis. I això sorprèn, perquè el guió de mesos abans de les eleccions diu que ara toca barallar-nos i mostrar diferències. I no és el cas. Hem tingut uns bons socis. I som diferents i tothom ho sap. Hi ha hagut, i hi ha, moments de tot, ens hem empassat i s’han empassat gripaus, però hem fet coses. Moltes coses, i ara no cal fer-ne la llista, o no és la llista el que vull escriure.

I què farem? Doncs primer, dir ben clar que mai havíem estat tant a prop de guanyar de veritat l’alcaldia. Per demèrit dels altres, potser. Però per mèrits propis i una corrent favorable, també. Que hem vetllat pels nostres electors, però que hem posat tota la carn a la graella per fer coses i millorar la ciutat en el seu conjunt, sense complexes.

Que ja tenim aprovat l’examen dels qui diuen que només som “gent del Centre”. I que ho hem fet treballant a tot arreu i assumint responsabilitats i problemàtiques que no es donen en aquesta part de Badalona. Hem governat per tothom, sense sectarisme. I ara volem i creiem que podem fer un bon salt endavant, qui sap si per fer-nos amb l’alcaldia de la ciutat.

Ens queda molt per fer. Nosaltres diem que hem pactat –en termes informàtics- el paquet de software d’aquests anys....és a dir, projectes i inversions concretes, i ara volem fer-nos també, i pactar, el hardware, és a dir, la maquinària municipal, la sala de màquines. Això volem. I volem guanyar o ser decisius per tenir-la. I per comandar-la.

El meu conegut deia que, donat que en Falcó ja havia tingut càrrecs de confiança quan CiU estava al govern, el més probable és que, governant de nou Catalunya, en Falcó tornés a tenir sobre la taula l’oferta d’algun càrrec d’abast nacional. Tot i la seva confiança amb el Ferran, es preguntava fins a on era un polític badaloní i fins a on un polític. Si teniem Ferran per anys o per mesos.

Tot i que CiU no s’acaba amb Ferran Falcó no hi ha dubte de que la figura de l’alcaldable de la formació té molt pes en la imatge badalonina del partit, així que és probable que la seva marxa influís en els resultats electorals a la nostra ciutat. Sempre quedaria la possibilitat de que Ferran aguantés fins les municipals i segons els resultats, marxés a fer altres tasques més desitjables, però, la veritat, seria molt lleig i en Ferran perdria la bona imatge que té ara davant de molts badalonins i badalonines.

Bé, no sé que passarà, aquí deixo la reflexió.

Diumenge passat es va inaugurar la nova parada de la L2 del metro, que arriba fins al centre de la ciutat. És la Badalona-Pompeu Fabra, una parada que, més enllà de la seva qualitat arquitectònica, és important per la seva ubicació i pel seu paper fonamental en la vertebració de la ciutat. Perquè aquesta no és només una parada que acosta els centres urbans de Badalona i Barcelona, sinó que acosta els barris de La Salut i Llefià al centre administratiu i comercial de la ciutat.

Amb aquesta parada, els veïns d’aquests densos barris arriben en quinze minuts al centre de la ciutat, agafant primer la L9-L10 recentment estrenada i després la L2. Fins ara, qui volia fer aquest trajecte arribava a trigar prop d’una hora en autobús. Ara tot està molt més a tocar. Des del centre pots arribar en un moment a Llefià i La Salut, i a la inversa.

És d’aquelles coses que ajuden a relligar la ciutat, a eliminar barreres històriques que han marcat aquesta ciutat durant anys. Les línies de metro que ho han fet possible van ser projectades pel darrer Govern de Jordi Pujol. En qualsevol cas, una bona notícia que, a més a més, posa de manifest que, malgrat l’estat d’ànim de molta gent, el país continua avançant.

Dissabte, una munió de catalans van deixar ben clar que, diguin el que diguin, som i volem ser una Nació. I ahir, també, milers d'altres van sortir, o van celebrar a casa, el triomf de la selecció espanyola.

Ens cal anar al psiquiatre? Hi ha dues societats oposades a Catalunya? Quina és majoritària? Volem realment comptar-nos i classificar-nos?

No ho sé. Barrejar esport i política sempre és difícil. Jo mateix, ahir, veia el partit amb uns amics que tenien la senyera amb un crespó negre al balcó, per oposició a la sentència del TC que s’ha carregat l’aspiració d’una Espanya plural, mentre que celebraven el triomf d’Espanya al mundial.

És aquest un sentiment incompatible? En aquest cas, no ho era. Hi ha gent que ho viu com a incompatible, de la mateixa manera que hi ha gent que veu en la victòria de la selecció un cop de força davant el nacionalisme o el catalanisme que es manifestava dissabte a Barcelona. Però intueixo que per a la gran majoria, una cosa és el futbol, i una altra és la política.

La sentència del TC ha condemnat a tots els qui apostaven per una Espanya plural, federal, confederal, o simplement en la qual es reconeguessin les diferències que hi conviuen. Se’ns ha dit, ras i curt, que no som una Nació, i que no hi ha per tant cap dret que d’això se’n derivi. Costarà molt refer ponts, i la cruïlla és si ens dividim en blocs, vivint com ho fem essent els uns familiars, veïns, companys de feina o amics dels altres, o si hi ha alguna possibilitat de refer l’equilibri d’una societat dual que no vol, majoritàriament, imposicions de cap mena i en cap sentit.

Aquesta Espanya, amb “ñ”, que representen els qui bramen dia rere dia contra nosaltres i contra la nostra manera de ser i de parlar, no ens agrada. Com volen que estiguem còmodes en un país que ens considera una nosa?

Hi ha molts catalans que creuen que això ja no dóna més de si. Que ens cal la independència. Però n’hi ha molts altres que no. I n’hi ha més, que no volen o no estant segurs ni d’una cosa ni de l’altra. Que aspiraven a seguir enfortint l’autogovern amb l’eina de l’Estatut que varem pactar entre nosaltres i amb la resta de l’Estat. Molta d’aquesta gent ha quedat orfe, un punt desorientada. I conduir-los al blanc o negre és una opció que cal valorar i que en tot cas requereix bastir un nou full de ruta.

Governar aquesta complexitat és el gran repte dels propers anys. Ja no volem el cafè per a tothom. Se’ns obliga a passar per l’adreçador, però nosaltres no hi estem disposats. Es van equivocar amb l’harmonització autonòmica i, tenen raó, hi ha massa “parlamentos regionales”. La diferència és que el nostre ve de segles, i no varem llogar unes oficines per instal•lar-lo després de la Constitució espanyola.

En aquesta conjuntura, una mesura de força que hauríem de prendre seria deixar sense efecte l’Estatut retallat, que posa en perill conquestes de 30 anys, i quedar-nos on érem, amb el de 1979. I a partir d'ara, sense estacions intermitges, ni nous Estatuts, trobar la majoria que ens permeti ser un país normal al Món.