BadaBlocs

Avui, els Mossos d'Esquadra han fet una actuació a Badalona amb la col·laboració de la Guàrdia Urbana. Junts, han treballat dades fins a bastir una operació que ha fet possible algunes detencions i que significa, a l'espera del que determinin els jutges, un toc d'atenció molt important als rumanesos que utilitzen -presumptament- els seus fills menors d'edat per a delinquir.

S'havien donat fins a quaranta petits robatoris i furts les darreres setmanes, i malgrat algunes detencions de menors, la comissió de delictes no s'aturava. La tesi de la policia era que, essent menors de 14 anys d'acord amb la llei no tenien responsabilitat de res i eren inimputables, i que d'això se n'aprofitaven els seus tutors legals.

Encertadament, varen treballar per mirar de donar-los un toc d'atenció contundent. I el resultat en són les detencions d'avui als carrers de Juan Valera, Floridablanca i Nàpols. Ara caldrà esperar com entoma el cas la Justícia, i com reaccionen els clans de rumanesos que avui han vist que la presumpte utilització de menors en actes delictius pot no quedar sense resposta de part de la policia.

El que més impacta de tot plegat és veure com aquests nanos, en el fons, són víctimes del seu entorn. Perquè un nano és un nano. I és el seu entorn, i les seves oportunitats, el qui el fan ser d'una manera o d'una altra.

Sigui com sigui el final d'aquesta història, la segona part també s'està treballant, amb la implicació de la secretaria per la immigració. Es vol aconseguir l'escolarització completa d'aquests nois. És difícil, perquè no sempre són aquí, i van i venen. I perquè els seus pares no estan massa predisposats, en alguns casos, a fer-los aprendre, atès que "perdrien mà d'obra". Però s'hi comença a treballar i ja n'hi ha d'escolaritzats.

Hi ha els qui creuen que no hi hem d'insistir, perquè això els farà quedar-se. I som molts els qui creiem que ho hem de treballar, per treure'ls del carrer i evitar actuacions com les que avui, lamentablement, han hagut de viure.

A tall d'anècdota i per acabar, m'expliquen que hi havia veïnat d'aquell que es faci el que es faci ho troba tot malament, que deia que tot plegat era perquè "demà s'inaugurava el Magic Badalona" i es volia "fer neteja". Només dir-los que, per molt que conec gent i barris diversos, no deixa de sorprendre'm la capacitat de veure el que no hi ha darrere d'actuacions dissenyades única i exclusivament per protegir la gent.

Quan jo anava a escola, érem entre 38 i 40 alumnes a classe. Els "dictats" no els preparàvem a casa, sinó que es feien per sorpresa, fet que ens obligava a entendre què escrivíem. Els nostres pares, generalment, tenien menys formació que la nostra d'ara, i no ens podien -teòricament- ajudar com ara.

Teníem un professor que ens feia aixecar quan entrava o sortia de l'aula. I la resta, teníem la certesa que sabien el que feien i tenien vocació de fer-ho. Se'ns castigava, i no hi havia pares disposats a discutir les decisions dels mestres, sinó a fer-los costat. No hi havia pares protegint els fills de tot, exculpant-los sempre i no responsabilitzant-los mai.

No anàvem de colònies, o si, però només una vegada per curs. I no hi tenien cabuda ni jocs de risc, ni activitats de luxe.

Els nens suspeníem, i anàvem a setembre, o repetíem curs.

Quan tornàvem de l'estiu, els professors no ens dèien que marxéssim a casa en poques hores, a fi que anéssim "agafant el ritme". Començàvem el curs, i llestos. I no ens feien servir d'excusa per ser ells els qui "agafessin ritme".

No hi havia APAS, ni AMPES, hi havia reunions de pares. I si et trobaves malament, et donaven aigua del carme amb sucre. I no calia autoritzar-ho tot, sempre, per escrit.

No hi havia un oceà de sigles tècniques del que l'administració i la "comunitat educativa" han anat creant. No sé si ni tant sols hi havia una llei, o altra. I tinc la percepció que era igual. Que les escoles, totes, sabien on anàven i per què.

Ni molts pares, ni molts mestres, ni l'administració, sabem ben bé què coi fer amb l'educació. I els polítics, menys encara. Els meus, que es van equivocar cedint espais als qui consideraven que els nens havien de créixer sense limitacions ni imposicions, per no crear-los traumes. I els altres, perquè no discutien la renúncia a la competència entre alumnat, mentre enviaven els seus fills a la concertada, no fos cas, o els mantenien a la pública, sempre que fos ben semblant a la concertada pel que fa a les famílies que hi portaven criatures.

No es tracta de pressupost, com diuen. Perquè mai amb tants diners s'havia aconseguit tant poc. Però necessitaria un post més llarg, i segurament rigorós per a fer front al que vull dir.

Admeto la caricatura en part del que descric, però no deixa de tenir un punt de real. La resta, el que recordo, era exactament així. I avui, que he hagut de fer aprendre el dictat que demà farà la meva filla, he sentit la necessitat de dir, en veu alta, ON COI VOLEM ANAR A PARAR?

Ha mort Joan Carrera. El bisbe Carrera. Em sap molt greu. Nascut a Cornellà, va ser molts i molts anys un actiu de la nostra ciutat. A Llefià, als anys 50 i 60, i a Bufalà, fins fa ben poc temps.

Va ser un home de l'Esglèsia arrelat al carrer i proper als problemes de la gent. El vaig conèixer quan, junts, ens preparàvem per obtenir el carnet de conduir. Després, vàrem coincidir en moltes celebracions religioses, i sempre va tenir l'amabilitat al gest i al rostre.

El President Pujol me n'havia parlat. Sempre per posar-lo d'exemple. I sempre amb una actitud agraïda cap a la contribució que Carrera va fer a la construcció del país, a la seva cohesió social i al seu enfortiment espiritual.

El bisbe Carrera ja no és entre nosaltres. Hi és el seu record, i el seu llegat. I per als qui som cristians no resignats a l'estricte jerarquia catòlica, un home bo en qui es podia creure a ulls clucs.

Badalona li ha de retre record i homenatge. Jo ho faig modestament, des d'aquí, i també privadament, des del record d'una personalitat que trobarem a faltar.

http://www.esglesiaplural.cat/modules.php?name=News&file=article&sid=1206

Efectivament, vaig ser present a la reunió de veïns del barri de Canyadó d'aquesta setmana, i molts d'ells varen expressar la seva insatisfacció per viure tant a prop de la zona d'oci de can Ribó.

Reclamen el tancament dels bars de la carretera i es pregunten com és possible que s'obrissin.

He procurat fer un resum de la reunió, deixant de banda si la quantitat d'assistents podria considerar-se suficientment representativa de la majoria, i també la satisfacció d'haver escoltat també moltes paraules, públiques i privades, que reconeixen la feina feta durant aquest temps i la dedicació que hi ha prestat el nou govern.

Sóc conscient dels problemes, i en aquest temps hem mirat de fixar més policia al territori, de fer més controls i intervencions i identificacions d'alcoholèmia, policials i de persones. Tot això, hi és, consta, i ha ajudat a millorar, o si ho volen els del got mig buit, a no empitjorar la situació.

Em pregunto què més podem fer, tenint en compte que no podem declarar l'estat d'emergència, de setge, o tocar les campanes perquè tothom se'n vagi a casa cuita corrents. 

Tindrem, l'1 de gener, una ordenança de civisme que ens permetrà actuar contra el que més molesta als veïns, que són les concentracions sorolloses de joves als espais interiors del barri. I això és bo.

Hem impulsat que això sigui possible i segur que ens anirà molt bé....però jo seria partidari, potser ingènuament, de continuar un treball que hem de perfeccionar. Perquè no n'hi ha prou d'acostar-nos a les colles i dir-los que no cridin i marxin. I si cal identificar-los i, amb l'ordenança, sancionar-los.

L'ideal fóra que aconseguíssim que els joves poguéssin trobar-se en espais on no hi haguéssin veïns, i entenguéssin també que les ampolles i gots de tot allò que beuen abans d'entrar a una discoteca, ho han de recollir i posar a les papereres.

Sembla que demani la lluna, oi? doncs, avui per avui, la demano. 

Per molts de nosaltres sembla fàcil, lògic i natural fer servir un espai públic i mirar de deixar-lo net, però per molts joves aquesta segona part s'oblida en una mena de declaració de rebel·lía més aviat prima de sentit.

Farem aquesta feina amb els agents de la Unitat de Civisme, que ha triplicat els agents, sense renunciar a la sanció, però mirant d'aconseguir un equilibri en favor del civisme, i de la llibertat. No els podem deixar fer el que vulguin, però tampoc els podem negar el seu dret a divertir-se. 

No sé pas si podrem aconseguir aquest equilibri. Fins avui, no ha estat possible. Però no hi vull renunciar, deixant molt clar que la nostra obligació i compromís és procurar el descans dels veïns, i que no deixarem de perseguir els incívics, o brètols, que fan pagar justos per pecadors.

Aquesta nit farem un repàs del dispositiu policial i veurem sobre el terreny com actúa, amb alguna modificació en els protocols d'actuació per mirar de fer més efectiva la feina de la Guàrdia Urbana. La nostra pretensió és anar a dormir quan es llevi el dia, i anar prenent decisions per optimitzar el servei, i si cal augmentar-lo.

Pel que fa al tancament dels bars, cal estudiar les possibilitats jurídiques d'un conveni que mai no s'hauria d'haver signat.

Efectivament, vaig ser present a la reunió de veïns del barri de Canyadó d'aquesta setmana, i molts d'ells varen expressar la seva insatisfacció per viure tant a prop de la zona d'oci de can Ribó.

Reclamen el tancament dels bars de la carretera i es pregunten com és possible que s'obrissin.

He procurat fer un resum de la reunió, deixant de banda si la quantitat d'assistents podria considerar-se suficientment representativa de la majoria, i també la satisfacció d'haver escoltat també moltes paraules, públiques i privades, que reconeixen la feina feta durant aquest temps i la dedicació que hi ha prestat el nou govern.

Sóc conscient dels problemes, i en aquest temps hem mirat de fixar més policia al territori, de fer més controls i intervencions i identificacions d'alcoholèmia, policials i de persones. Tot això, hi és, consta, i ha ajudat a millorar, o si ho volen els del got mig buit, a no empitjorar la situació.

Em pregunto què més podem fer, tenint en compte que no podem declarar l'estat d'emergència, de setge, o tocar les campanes perquè tothom se'n vagi a casa cuita corrents. 

Tindrem, l'1 de gener, una ordenança de civisme que ens permetrà actuar contra el que més molesta als veïns, que són les concentracions sorolloses de joves als espais interiors del barri. I això és bo.

Hem impulsat que això sigui possible i segur que ens anirà molt bé....però jo seria partidari, potser ingènuament, de continuar un treball que hem de perfeccionar. Perquè no n'hi ha prou d'acostar-nos a les colles i dir-los que no cridin i marxin. I si cal identificar-los i, amb l'ordenança, sancionar-los.

L'ideal fóra que aconseguíssim que els joves poguéssin trobar-se en espais on no hi haguéssin veïns, i entenguéssin també que les ampolles i gots de tot allò que beuen abans d'entrar a una discoteca, ho han de recollir i posar a les papereres.

Sembla que demani la lluna, oi? doncs, avui per avui, la demano. 

Per molts de nosaltres sembla fàcil, lògic i natural fer servir un espai públic i mirar de deixar-lo net, però per molts joves aquesta segona part s'oblida en una mena de declaració de rebel·lía més aviat prima de sentit.

Farem aquesta feina amb els agents de la Unitat de Civisme, que ha triplicat els agents, sense renunciar a la sanció, però mirant d'aconseguir un equilibri en favor del civisme, i de la llibertat. No els podem deixar fer el que vulguin, però tampoc els podem negar el seu dret a divertir-se. 

No sé pas si podrem aconseguir aquest equilibri. Fins avui, no ha estat possible. Però no hi vull renunciar, deixant molt clar que la nostra obligació i compromís és procurar el descans dels veïns, i que no deixarem de perseguir els incívics, o brètols, que fan pagar justos per pecadors.

Aquesta nit farem un repàs del dispositiu policial i veurem sobre el terreny com actúa, amb alguna modificació en els protocols d'actuació per mirar de fer més efectiva la feina de la Guàrdia Urbana. La nostra pretensió és anar a dormir quan es llevi el dia, i anar prenent decisions per optimitzar el servei, i si cal augmentar-lo.

Pel que fa al tancament dels bars, cal estudiar les possibilitats jurídiques d'un conveni que mai no s'hauria d'haver signat.

Avui a la festa de la Mercè, he corregut la cursa popular. Hi hem anat moltíssims badalonins, segur, i alguns hem quedat al Círcol per sortir plegats.

He conegut, una mica més, la colla dels mikakus de Badalona, els corredors que de manera regular entrenen i fan curses amb més esperit competitiu que no pas el meu, que es limita simplement a mirar d'acabar-les.

He quedat exactament a mitja taula, i dels 9000 corredors m'he vist en el 4553, amb un temps de 56'59". Res de l'altre món, però poc importa. En aquest temps que fa que corro, potser de dos anys ençà, he perseguit treure cabòries i arribar als quaranta anys més o menys en bona forma. Res més.

Els mikakus, en canvi, són d'una altra mena. El primer ha fet la cursa en 37', i el darrer en 48'. I la majoria han cobert els 10 kilometres en tres quarts d'hora.

Algun d'ells m'ha comentat, i he demanat que ho facin arribar a l'alcalde, que els agradaria que la ciutat tingués una cursa de més renom, amb millor recorregut, xip, alguna figura...vaja, que miréssim de fer alguna cosa més singular i millor.

Jo també ho voldria, i ho faré arribar on toca, mentre ells s'entrenen pel proper repte, la marató de Berlin, del proper cap de setmana. Sort! 

(la foto no és d'avui, l'he trobat a la xarxa).

Dijous vaig visitar la futura seu del Parc Natural del Montseny, que forma part de la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona. Sóc membre de la comissió d'espais naturals a la Diputació, que presideix l'alcalde de Granollers, i des que hi sóc he tingut la oportunitat de conèixer la bona feina que es fa als Parcs que en  formen part...i tinc l'objectiu d'ajudar la nostra Serralada a tenir un millor tracte.

Però no volia escriure sobre això sense conèixer a fons la qüestió, i miraré de centrar-me en allò que sí volia explicar: que el Parc del Montseny tindrà una nova seu, a Mequinelves, a la casa que hi tenia el mecenes català Rafael Patxot (1872-1964).

Patxot, amb Cambó i Millet, ha estat un dels grans mecenes del país. Amant de l'astronomia, de la metereologia, finançador de múltiples treballs científics i tècnics, o culturals. Lligat al país i a la seva gent, però avançat a l'època. Un català que n'exercia. Un exemple del que les societats necessiten per avançar.

Però no li faré la biografia, d'altra banda publicada per Joaquim Maluquer, i sí que explicaré que la seva casa, fruït d'un acord amb el seu nét, va passar a mans de la Diputació de Barcelona l'any 2005, en forma de donació.

Una casa cedida pel Parc, i que contindrà un espai dedicat a la seva figura. I un projecte que veurà la llum d'aquí a uns mesos, després que l'any 1998 es comencés a mirar de trobar qui era el propietari d'un mas magnífic però abandonat a la porta del qual, en granit, hi quedava una inscripció que deia, textualment: "HOSTES VINDRAN QUE DE CASA ENS TRAURAN. 3 d'agost de 1936. Adéusiau."

I és que Patxot va ser perseguit per uns i altres a la Guerra, i el President Companys en va ordenar la detenció per, gràcies a ella, portar-lo a un vaixell que anava a França i salvar-li la vida, que acabà a Ginebra.

Abans de marxar de casa seva, però, Patxot va fer esculpir aquesta inscripció, que queda pel record i la memòria, així com ho fan els dos magnífics xiprers que es conserven i que no es podran treure, doncs recorden, cada un, a les filles que va tenir i moriren.

La casa, una meravella que comptava amb avenços tècnics en la construcció com eren la ventilació creuada, els aïllaments o l'ús de la geotècnia pel control del fluxe de les aigües subterrànees, ha estat restaurada amb un cost aproximat de dos milions d'euros. La inversió és molt bona des de tots els punts de vista. Perquè recupera Patrimoni, i el fa públic; i perquè recupera la nostra memòria col·lectiva, a través d'una figura poc coneguda que dignifica el país.

El PMU de Dalt la Vila va néixer mort. Sense el nostre suport, quan érem a l’oposició, i sense el suport del veïnat, en aquest mandat, i tenint en compte el canvi de forces polítiques al govern municipal, quedava clar que no podria tirar endavant. I sembla que som més a prop, com a mínim, de canviar el PMU que ni Convergència a l’anterior mandat ni els veïns en aquest varen creure que fos positiu pel barri. En les dues úniques ocasions que aquest Pla s’ha votat, el setembre de 2005 i el maig de 2007, va ser en l’anterior mandat per part d’una Junta de Govern on CiU no hi era.

Si fos així, si aconseguíssim un acord per aprovar el PMU d’acord amb els veïns, tindria la satisfacció d’haver complert amb la paraula donada, i l’agraïment cap els companys de govern que han entès que aquesta qüestió era fonamental resoldre-la a favor del barri i els seus veïns.  Crec que els socialistes per pragmatisme, i Esquerra, una mica si us plau per força, però finalment convençuts, hem estat capaços de capgirar un conflicte obert que ara esdevé una oportunitat.

Arribem a final de trajecte, i val la pena deixar clares algunes coses. La primera, la meva més absoluta convicció que el PMU continuarà, com els planejaments urbanístics de 1995 i 1997, sense reactivar el barri de manera certa. També que els veïns han fet molt bona feina, i que espero que alguns d’ells sàpiguen apreciar (si més no en privat) l’esforç que alguns hem fet a fi que s’escoltés de veritat el veïnat.

Demano disculpes, finalment, pel retard en resoldre el que semblava obvi.

Baixar del burro, a l’administració, li costa molt. Però espero que, si més no, veïns i administració hàgim après els uns dels altres.

Però tornem al punt on érem, per assenyalar que l’autèntic debat queda obert. I que no hi valen mitges tintes ni advocacions a una llei –la del Patrimoni- que ja no serveix, si és que mai ho ha fet.

Ni l’advocació –benintencionada o farisea- a la compatibilitat de romans amb veïns, ni la renúncia a fer res atès que la llei no en parla, són actituds que ajudaran a fixar els reptes que queden oberts a partir d’ara.

Resol el PMU la qüestió fonamental de què preservar i com pagar-ho? La resposta és NO.  

Populista, que no Popular.

Tenen 7 regidors. Han aconseguit, amb l'ajuda socialista, que ni els propis socialistes anessin a votar en aquestes darreres municipals. Fan un discurs diàfan, adreçat a remoure instints primaris. Es mouen i quan algú els explica alguna cosa, sigui certa o no, en fan rebombori. En català, diríem que "d'un pet, en fan set esquerdes".

Saben el que es fan. Del que no estic segur és que els continuï donant rèdits. Però això és cosa seva. Ara han fet un vídeo trist en què pregunten a l'alcalde si duria els seus fills a dos centres de Llefià, el Rafael Alberti i el Rafael de Casanova.

Si Alberti o Casanova aixequessin el cap....

El vídeo es pot trobar al youtube, i ara suposo que el repartiran a Llefià. Són imatges i música descolorides i trista. Fredament, però, hi veiem una paperera oberta (oh! quin desastre!), humitats en alguna paret, un quadre elèctric mal girbat i, atenció, un wàter sense tapa!!. No sé com és possible que no hi hagi hagut una revolta social i hagin penjat els responsables!

Potser perquè aquestes escoles, de Llefià, tenen uns claustres prou bons i projectes educatius que fan possible una matrícula suficient cada any, fet que posa de manifest que, a diferència d'altres escoles, d'on la gent defuig la matriculació, estem davant dos casos en que això no succeeix.

Potser perquè tot això que es denuncia ja s'ha començat a resoldre, amb inversions de 60000€ en un centre i de 44000 en l'altre. I també perquè ja s'ha adjudicat una inversió en façanes de 212000€.

El problema de l'educació no és a les infrastructures, per molt que sempre faci falta invertir més i que el manteniment no sigui prou i tot el que es vulgui. El problema de l'educació és un altre, que té a veure amb els valors, les actituds i la capacitat de generar joves que vulguin tenir un projecte personal i de vida.

El PP fa vídeos ensenyant papereres i wàters. Equivoca el tret. El problema de l'educació és un altre, i no veig que, més enllà de les xorrades sobre el castellà, siguin capaços d'oferir un model educatiu diferent, o millor, a l'actual.

Això sí, fent populisme, són els millors. Per bé que, paradoxalment, si els pares els creguessin, es carregarien precisament les seves pròpies escoles, de les úniques, repeteixo, que no tenen problemes de matrícula.

A La Vanguardia, ahir, van coincidir dues notícies que m'interessa comentar. Una, fa referència a l'informe de la Agencia de Protección de Datos, que deu ser un organisme oficial de Madrid, que explica que han augmentat de manera molt substancial les peticions d'empara davant la proliferació de càmeres de seguretat arreu de l'Estat. S'explica quins són els requeriments tècnics i legals que hi ha en el moment d'instal·lar una càmera al carrer, o en un establiment comercial, i també quina és la tendència europea d'implantació d'aquesta tecnologia.

L'informe conclou que la clau de la implantació correcta de la videovigilància rau en el seu ús. I deixa ben clar que és una aposta a l'alça a França, el Regne Unit, Espanya i, en general, el món occidental.

També, el mateix dia, el periodista Luis Benvenuty es feia ressó de la instal·lació de càmeres al Polígon de Can Ribó, en un article titulat "copas bajo vigilancia" que voldria matisar. Ho faig perquè encara que sigui cert que l'origen d'aquesta instal·lació va ser la problemàtica de la zona d'oci, la realitat és que el projecte actual supera aquest objectiu i proposa que Badalona tingui un sistema de vigilància de la mobilitat intel·ligent.

Entenc també que l'interès periodístic posi l'accent en allò que poden fer les càmeres, si s'escau. Però les càmeres, són de trànsit. Tenen o poden tenir altres utilitats? si. Però són de trànsit. Comptem que, com que estaran senyalitzades i se sabrà que hi són, podrem limitar el vandalisme a la zona. Comptem, amb el temps, que podran ajudar a la policia si, per exemple, hi ha una baralla al mig de la carretera com ha passat darrerament. O si hi ha un accident. Però les càmeres formen part d'un sistema que, quan estigui implantat, permetrà una direcció més eficient del trànsit.

Dic tot això defensant que les ciutats tinguin i adoptin aquests sistemes sense complexes, amb garanties de privacitat i destrucció de les imatges no rellevants, però com a mesura complementària de seguretat. I ho defenso defugint la hipocresia dels qui podrien criticar les càmeres i al mateix temps enganxar-se als "realitys" i a les fotos "robades" de la premsa groga i rosa.

Volem ser vigilats, però que no ens vigilin. Voldríem, com diu el periodista David Airob, mirar però que no ens miressin. Heus aquí la contradicció i la paradoxa que cal mirar de salvar.

Un darrer apunt, gairebé biogràfic. Ahir van robar a la meva finca. No al meu pis, però si al meu veí. Entre les nou i les deu del matí. Just a sobre de casa. No sé si enxamparan els autors. És difícil quan són professionals. Però, parlant de càmeres i tecnologia, en aquesta ocasió haguessin estat útils si el pis hagués tingut una alarma connectada a una central que hagués avisat la policia que, des de la seva sala de control de trànsit, hagués pogut focalitzar la càmera en el punt del carrer on s'estava avisant del robatori per poder tenir imatges, potser decisives, per enxampar els lladres.

Parlo de futur, però no de ciència ficció. I defenso que puguem disposar d'aquesta tecnologia i d'aquesta capacitat. Però avui per avui no som en aquest estadi i, simplement, estem en un projecte de mobilitat intel·ligent amb potencials aplicacions que caldrà anar debatent. Mentrestant, jo, ja he encarregat una porta més segura.