BadaBlocs

Avui he preguntat a un jove si pensava recollir la caca del gos que passejava sobre els jardins de la Rambla. M'ha dit que sí. El portava lligat, i duia una bossa de plàstic per mirar de fer allò que és correcte. El gos no podia anar per sobre els jardins, però això no és el més important.

Li he dit que disculpés la pregunta si li havia semblat brusca. M'ha contestat que d'acord, però que ell sempre fa el que toca, i que fins i tot fa que l'animal pixi als escocells dels arbres, enlloc de fer-ho a les parets de les cases.

Al centre, no hi ha espais on passejar el gos. La quantitat d'incívics desborda la capacitat municipal de ser darrera de cada animal que passeja deslligat, destrossa unes flors, caga o pixa a on li vé de gust.

Tenim Ca l'Arnús, que hem deixat que fos un espai que facilités als amos l'esbarjo dels animals, per bé que sobre el paper això tampoc no es podria fer. És una mesura per mirar de deixar espais als amos de gossos, com els que hem creat en altres bandes de la ciutat a aquest efecte.

Un altre veí m'ha dit que diuen de mi que persegueixo els amos dels gossos. No és cert.No ho faig. Hem impulsat la creació de zones per tal de fer compatible la convivència a la ciutat. Molta gent se'm queixa del que fan els animals. Els qui som responsables municipals hem d'entendre totes dues posicions, i no és fàcil.

A la ciutat, tenir gos és un dret i una murga al mateix temps. Mica en mica, però, anem fent camí. El jove que avui he conegut era dels bons. I essent-ho, fins i tot, deixava el gos en un lloc no permès. No es pot matar tot el que és gras, però val la pena que tots plegats entenguem que la convivència passa per conversar entre nosaltres per mirar que entre tots el civisme millori. Comments are off for this post

20.874 persones de Badalona no tenen feina. Fa un any, n’hi havia 18.255.

Aquest és el nostre problema més important. Els propers anys, tot el que fem, ha d’anar orientat a rebaixar aquesta xifra, que ens aporten les dades que es poden trobar en aquesta adreça.

El planejament urbanístic s’ha d’adaptar a la necessitat urgent de crear ocupació.

Sempre parlem de polítiques socials, de prestacions assitencials, de subvencions, descomptes i ajudes. I això està molt bé.

Però no n’hi ha prou. Si no generem riquesa, la ciutat no se’n sortirà. Per Badalona aquesta situació és insostenible. Si fóssim una empresa, hauríem tancat. Però som una comunitat, una societat. Som molt més que una empresa. I precisament per això hem de garantir a la nostra gent que aquí hi poden tenir un futur, un projecte.

La Badalona industrial no tenia tants i tants serveis com l’actual. Hem canviat la ciutat i l’hem fet millor. Tenim clavegueram, enllumenat, serveis de neteja, d’atenció domiciliària, ambulatoris i hospital, policia, escoles i llars d’infants, residències per a la gent gran, casals d’avis, centres cívics, mitjans de comunicació i entitats i associacions que sustenten la seva activitat gràcies a les subvencions que reben de l’Ajuntament, és a dir, de tots nosaltres.

La Badalona industrial, deia, no tenia tants serveis. Però era pròspera. La gent sabia que aquí, s’hi podia guanyar la vida. Això, ara i avui, ja no passa o ja no passa tant. Però la gent hi és, i la prosperitat que va portar el benestar ha decaigut. El benestar s’aguanta pels pèls.

Necessitem dues coses. La primera, reconèixer que cal generar activitat econòmica i adaptar el planejament urbanístic a aquest objectiu. I la segona, esporgar una administració que ha de garantir uns serveis bàsics, però que no podrà garantir-ne d’altres.

Posar-nos d’acord en les dues coses que cal fer serà difícil. Però no ens queda més remei que afrontar amb il•lusió un futur que podem triar si volem que sigui nascut de la runa d’una fallida col•lectiva, o bé a partir d’una base que encara som a temps de salvar, si sabem treure el gra de la palla a temps.

Comments are off for this post

Se'ns exigeix amb raó que retallem dèficit públic. Es recapten 100.000 M€ i se’n gasta el doble. És obvi que tot això no s'aguanta. Però la retallada que s'ensuma pot arribar a ser una insensatesa.

No podem, de cop i volta, deixar d'invertir en educació, en sanitat, en investigació i recerca, o en infrastructures. Entre altres raons perquè això ens porta a una paradoxa: que, de tant retallar, cometem la insensatesa d’aturar encara més l’economia. Un país on l'administració pública genera directa o indirectament la meitat del PIB, no pot deixar d'invertir, de fer.

El concepte que se'ns dibuixa com a paraigua de la nova política és "l'austeritat". Però no és la paraula adequada. L'austeritat és un valor previ, és una actitud que acompanya la planificació. Pel que veiem en les retallades, hi ha hagut poca estratègia i planificació, i això ens ha portat a la necessitat gairebé patètica de treure la destral allà on convindria la cirurgia.

Reconèixer que podem retallar a tot arreu i a qualsevol preu, és reconèixer quant de malament s'ha governat. Fa anys vaig posar de manifest que no podia, la política, fer una subhasta: que si un prometia llibres, l'altra prometés tot el material escolar. Que si un altre prometia ulleres, l'altra oferís la tècnica làser. Havíem entrat en una dinàmica perversa, que conduïa inevitablement al desastre.

Cal, caldria, una nova manera de fer. Pressupostos de base zero, a Europa, a l'Estat, al país i a la ciutat, que ens permetessin preguntar-nos què fem i per què,i si allò mateix ho podem fer d'una altra manera. I també cal adaptar la legislació a aquest nou marc. Per què ho dic? Hi posaré dos exemples.


Imagineu un projecte que cal fer a la ciutat però depèn d'una altra administració. S'ha reclamat durant anys, s'ha projectat en època de vaques grasses, comporta un manteniment alt...i per fi ens arriba l'hora que es faci realitat. Si se'ns acut dir que potser cal adaptar-lo a la conjuntura de menys ingressos, ens caurà de la llista, el perdrem, i caldrà tornar a tramitar-lo...En aquest cas, i en tants d'altres, es decideix tirar pel dret i entomar el problema quan s'esdevengui....No critico ningú ni res en concret, descric una realitat....i reclamo que aquests perills desapareguin, que puguem canviar projectes i adaptar-los a noves conjuntures, sense perdre'ls ni haver-hi de renunciar. Sense necessitat de refer tramitacions llarguíssimes i ineficaces.

Un altre exemple, la B500. Espero que allò que he anat repetint s'entengui d'una vegada. Un projecte no pot passar de costar 50M€ a 400M€, si no és perquè s'ha perdut la proporció i la sensatesa. Ara ens diuen que serà de peatge, però per fer-lo TABASA cercarà un finançament que no té, que li serà concedit més car generant un deute que va en contra d'allò que se'ns reclama.  Tornem-hi: això no és Bahrein. No tenim petroli. I no podem fer infrastructures desproporcionades.

La política ha de fer una reflexió sobre la cotilla burocràtica que la subjecta, sobre la mena d'inversions que es fan i la seva real necessitat, i sobre la necessitat de projectar en la societat un valor sense el qual no ens sortirem: l'austeritat ben entesa, i no l'harakiri del tot o res a que ara se'ns vol sotmetre.

Comments are off for this post

Els mestres fan una feina enorme. Important i transcendent. Els mestres, i els professors, tenen una gran responsabilitat, i poc reconeixement. Això que dic no és només políticament correcte, és el que crec.

Parlant amb mestres, he reforçat aquesta creença. La creença en les dificultats que troben quan han de treballar en aules plenes d'alumnes amb diferents capacitats i cultures, sovint provinents de famílies amb poca formació, i carregant a l'esquena una doble responsabilitat, en haver-se de fer càrrec d'arribar allà on la pròpia família no pot o no vol.

A Badalona, hi ha moltíssimes aules com la que descric. I la resposta de les administracions a aquesta realitat ha estat diversa, diferent i sovint poc reeixida. Hi ha escoles que necessiten més recursos, i d'altres que en necessiten menys. No hi ha, ni que ho sembli, dues aules exactament iguals. Per això, a més d'altres polítiques, s'han tirat endavant els coneguts "plans d'entorn", és a dir, actuacions educatives de reforç als alumnes més enllà de la pròpia aula, quan es detecten problemàtiques socials als barris que els acullen.

Amb els plans d'entorn, s'ha fet molta feina. Molta. I és una llàstima que el govern de la Generalitat pretengui retallar el que és el reforç educatiu, social i comunitari de molts joves badalonins. En època de crisi, no tot s'hi val.

Si em donessin a escollir, i jurídicament fos possible, canviaria ràpidament la renovació d'un carrer d'aquests barris, a canvi de mantenir el monitoratge sobre determinats joves. Crec que la crisi ens retalla moltes coses, però ens obliga a prioritzar i reformular. A reinventar l'administració. A refer els ponts amb la societat civil a la qual s'ha menystingut en nom d'un sector públic que havia i podia arribar a tot arreu.

Diumenge passat, a Artigues, vam donar diplomes d'assistència a cursos de català a més de 180 persones del barri. I no ho va fer el Centre de Normalització, ni cap entitat de l'administració. Ho varen fer la Fundació Esquerdes i l'Associació de veïns del barri, de manera voluntària.

Si pel tripartit els plans d'entorn es perden, hem de confiar que arribaran persones i entitats que en cobriran, de manera altruista, els dèficits. I hem de demanar al proper govern de Catalunya que es reinventi una administració possible, àgil i orientada a l'educació i promoció de la iniciativa dels seus ciutadans.

Comments are off for this post

Va ser veient la cremada del dimoni d’ara fa un mes, quan uns amics em varen comentar que “mentre els alemanys paguen, aquí anem cremant els calés”. Va ser el mateix dia en què llegíem als diaris que alguns municipis alemanys no posarien en marxa les piscines públiques a l’estiu, com a mesura d’estalvi. I va ser en aquesta trobada informal que alguns es preguntaren “si els alemanys fan tot això, què no haurem de fer nosaltres?”.

En un mes, la realitat ens ha passat per sobre i se’ns ha obligat a prendre mesures, que per arribar tard, són percebudes com a injustes per gran part de la població. Se’ns insisteix que s’havien de prendre, que es tracta d’una directriu d’emergència “nacional”. I segurament per això, el rebot ciutadà encara no s’ha manifestat d’una manera clara.

Avui, per exemple, la vaga al sector públic està tenint un seguiment irregular, i en el cas de Badalona, notablement inferior al que els sindicats esperaven: al voltant d’un 10% dels treballadors públics de l’Ajuntament i les seves empreses i organismes, han fet vaga. Poca cosa, francament. Però el baix seguiment de la convocatòria no pot amagar l’enorme desconcert, descontentament i desil·lusió que s’han instal·lat en la societat badalonina. Un malestar que encara no s’ha expressat prou, però que tindrà efectes a les properes convocatòries electorals, en forma d’abstenció, o en forma de rebuig a les sigles del partit que en aquest moment governa l’Estat.

Merkel i Cameron han anunciat més mesures, i aquesta decisió és obvi que també acabarà a l’agenda política espanyola. La reforma laboral, la reforma del sistema de pensions, segur.....La reforma de les institucions i de la funció pública? Probablement, si som capaços d’entendre la necessitat i la oportunitat de bastir un nou equilibri de dos móns –el privat i el públic- que han anat divergint de manera clara en els darrers anys. El primer aprimant-se, i el segon, engreixant-se. Parlem de personal, però també de la burocràcia i la regulació. I parlem també d’una explosió de serveis, prestacions, programes i inversions que ara, en la ressaca del creixement a crèdit dels darrers anys, no podem mantenir.

Sóc el primer tinent d’alcalde de la tercera ciutat de Catalunya. Fem mans i mànigues per quadrar els números mirant que no se’n ressenteixin els serveis. Aquest any encara podrem reconduir el dèficit de l’exercici 2009, de gairebé 16 milions d’euros. Però l’any que ve, qui sigui al nou govern, haurà de prendre mesures estructurals. És així, o tant de bo m’equivoqui. És cert que la crisi és global, però apliquem-nos aquella frase que diu “pensar globalment, actuar localment”. Ningú no vindrà de fora a resoldre’ns la papereta. Nosaltres hem de prendre la iniciativa. I el context electoral no ens ha de fer dissimular o ajornar un debat que és urgent i que comença per reconèixer de manera honesta que el que tenim ho hem de redimensionar. Tant simple però tant difícil al mateix temps.

Posem exemples del que cal examinar, i agafem el que comentava respecte del personal, la burocràcia i la regulació, els serveis, les prestacions, els programes i les inversions.

Del personal, la solució fàcil és dir que ens en sobra. Però no és tant així com sembla. El que queda clar, des del meu punt de vista, és que globalment l’Ajuntament treballa amb ineficiència. I que la responsabilitat que així sigui no és de la gent, sinó dels qui han de comandar-los, i dels qui imposen un sistema en què la mobilitat és feixuga, i la disciplina i l’autodisciplina valors poc reconeguts . Si ara, posem per cas, no hi ha llicències d’obres, els qui les despatxen, o alguns d’ells, haurien de poder fer inspecció. Si hi ha treballadors adscrits a àrees que subcontracten la majoria de les seves funcions, toca redistribuir-los. I si hi ha gent que no fa la feina que té encomanada, o que no té feina, cal actuar-hi. Només si som capaços de revisar càrregues de treball, podrem saber si tenim prou gent.

També, la “intocabilitat” del sistema administratiu fa que hi hagi personal que manega papers produïts per una burocràcia ineficaç. Tampoc en aquest cas el treballador n’és el responsable, i és necessari revisar procediments –hem començat però el camí és ple d’entrebancs- per mirar de fer més lògic i senzill el procediment administratiu. Un emprenedor badaloní em comentava ahir que va rebre l’autorització per a fer una connexió d’aigües fecals a la xarxa cinc anys després d’haver iniciat l’activitat, i quan ja s’havia traspassat l’establiment. No critico ningú, critico el sistema.

El treballador no és responsable de tot això. Però en aquest punt sí que se li ha de demanar empatia a l’hora de posar-se a la pell del qui vol obrir un negoci, o fer una obra.

L’afirmació genèrica de que sobren treballadors públics posa de relleu un desconeixement profund del que és l’Administració, però no voler abordar el debat de la ineficiència ens porta a un carreró sense sortida, i finalment hi perdem tots.

Un paràgraf sobre els càrrecs de confiança. Igual que en el cas dels laborals i interins de l’Ajuntament, els càrrecs eventuals també cal posar-los a examen. Sense apriorismes, sense negar la seva contribució a la feina col·lectiva, sense tractar-los com si fossin l’ase dels cops. Igual com ho hem de fer amb la resta de treballadors de la casa.

Si avaluem serveis, cal també tenir clar què fan i per què ho fan. Si són prioritaris i fonamentals, o no ho són. En aquest sentit, hi ha molta feina per fer, però hi ha serveis a revisar, i programes a avaluar. I cal centrar-nos en aquelles competències pròpies de l’Ajuntament, posant la resta a disposició de ser revisades. I ens convé decidir sobre la conveniència de mantenir organismes autònoms i/o societats municipals que, o bé es poden fusionar, o bé es poden absorvir, o bé es poden vendre a fi d’obtenir ingressos que resultin en benefici de l’economia local.

Finalment, les inversions. Cal fer-ne, però la variable del manteniment posterior cal posar-la a l’inici de la decisió sobre com fer-les. Per posar un exemple, el passeig marítim que ens ha de fer el “Ministerio de Medio Ambiente”. Es tracta d’una inversió necessària, esperada i que malgrat ja ha estat adjudicada patirà un retard en la seva execució. Això és el que em temo, a falta de tenir-ne la confirmació. El passeig, doncs, preveu un quilòmetre de fusta. Serà esplèndid....el primer any. Després, però, ens n’haurem de fer càrrec i això vol dir, fet i fet, un manteniment no sé si impossible, però sí clarament difícil. L’obra ens la fan i benvinguda sigui, però el projecte té uns costos de manteniment que es van preveure amb les vaques grasses.

Resoldre i debatre tot això és un programa de govern, però molt més que això. Si no fem aquesta reflexió i passem a l’acció, la realitat ens tornarà a passar per sobre. Tenim les eleccions a onze mesos vista, i políticament parlar-ne és arriscat, però no fer-ho seria irresponsable.

Comments are off for this post

“Unes quatre o sis” són les dones musulmanes que a Barcelona utilitzen el vel integral o burca. Això és el que assegura el coordinador del Consell Islàmic de Barcelona al diari 20 minutos d’avui. És una xifra que, de confirmar-se, posaria de manifest que no ens trobem davant un problema amb la dimensió que té a altres països, com França, on la qüestió de la prohibició del vel islàmic integral ha aixecat una forta polèmica. A Catalunya, l’assumpte comença a discutir-se amb força, i a mesura que avancin els dies és probable que la cosa vagi a més.

Hi ha al voltant d’aquesta qüestió posicions que s’entreveuen irreconciliables. Unes aposten fermament per la prohibició del vel integral, esgrimint arguments relacionats amb el respecte als drets de les dones, o amb la interpretació extremista de l’Islam que el burca porta associat, o amb la seva incompatibilitat amb una societat d’acollida oficialment laica. Altres apunten que no es pot prohibir la lliure decisió d’una persona adulta de vestir com vulgui, d’acord amb una determinada interpretació d’una determinada fe.

El debat és, doncs, complex. I les mesures que avui s’estan posant damunt la taula, com a Lleida o El Vendrell, n’acceleren el desplegament. Però el que ens hem de preguntar és si és útil i prudent centrar l’atenció política i mediàtica en aquesta qüestió quan encara no tenim prou ben resolta la qüestió de fons, que no és cap altra que la manera de fer compatible la diferència cultural i religiosa existent entre la societat d’acollida i les persones nouvingudes que s’han establert al nostre país en els darrers anys.

Personalment comparteixo el fons dels plantejaments de gent com l’alcalde socialista de Lleida o alguns dirigents locals de Convergència, però em preocupa que el debat sobre el vel que han impulsat tapi el debat sobre l’articulació d’un model de convivència estable. O que, pitjor encara, el capitalitzi i, en conseqüència, el desnaturalitzi portant-lo per camins tortuosos.

A Catalunya no sembla que estiguem en l’estadi de poder debatre la qüestió del vel sense córrer riscos. A França i a Anglaterra porten dècades de gestió del fenomen migratori –amb èxits i fracassos, amb encerts i errors, però sens dubte amb més experiència- i quan s’ha entomat aquest debat hi ha hagut tensió. I això ha passat tot i que a França i Anglaterra viuen persones nascudes al país que són de segones i terceres generacions de gent vinguda de països musulmans, i que són i se senten totalment anglesos o francesos.

Ras i curt: mentre a França el debat sobre el vel se centra clarament en el vel (amb aportacions polèmiques barrejades amb l’etern debat sobre el laïcisme de l’Estat francès) aquí correm el risc que el debat sobre el vel es confongui amb un debat sobre la immigració. I que qui prengui posició no ho faci en realitat sobre el vel, sinó sobre l’immigrant o la religió que practica.

No perdem de vista que, de moment, són “quatre o sis” les dones que porten burca, i que segons com afrontem aquest debat, podem aconseguir que en poc temps siguin deu vegades més, perquè hi ha debats que, si no es porten bé, impulsen l’integrisme i l’autoexclusió de qui ve al país i té el deure d’adaptar-se a una societat d’acollida que tampoc pot imposar-se sense matisos.

Comments are off for this post

Seria per riure, si no fos pel dramatisme de la situació, que el Govern espanyol ens vulgui fer creure avui que el decret publicat al BOE d’ahir, pel qual des d’avui s’obligava els ajuntaments a no demanar crèdits per a finançar inversions, va ser un error. Aquesta és la justificació que la ministra Salgado ha trobat per a explicar que avui aquest mateix BOE allargui fins a finals d’any el termini perquè els ajuntaments puguin sol•licitar crèdits. Una explicació ridícula, per inversemblant. Una explicació preocupant, perquè, en l’hipotètic cas d’acostar-se mínimament a la realitat del cas, significaria que el govern central està en mans de persones que improvisen decisions de transcendència com aquesta, que afecta milers d’ajuntaments de l’Estat.

Però el més greu de tot això és que el Govern de Zapatero, en el seu afany de reconduir una política econòmica que ell mateix va plantejar de forma equivocada, faci pagar els plats d’aquests errors al graó més dèbil i maltractat de l’entramat d’administracions públiques que operen al territori espanyol.

Els ajuntaments hem patit una retallada molt important en els ingressos ordinaris. L’aturada de la construcció, i en general la crisi econòmica, ens ha minvat les fonts d’ingressos ordinaris. A aquesta crua realitat hi hem d’afegir una notable disminució de les transferències d’altres administracions. Per exemple, a Badalona, aquest any hem ingressat 9 milions menys per part de l’Estat, cosa que encara ens ha posat més difícils les coses. Estem fent replantejaments de pressupostos des de fa temps, i és possible que al final de l’any haguem retallat totes les partides en una mitjana del 30% respecte el que inicialment es va preveure. La situació, doncs, no és precisament fàcil per a desenvolupar la nostra feina com a administració més propera al ciutadà.

Sort que, almenys en el cas de Badalona, els crèdits previstos per a finançar inversions ja es van demanar fa dos anys, en la línia d'iniciar aquest tipus de tràmits per assegurar que, almenys una part important dels compromisos adquirits, tindria la qüestió financera resolta.

Però l’estocada final ha estat la que ahir ens va arribar sense avís previ, i que avui s’ha ajornat fins a la fi de l’any. Els ajuntaments, tradicionalment, han hagut de recórrer al crèdit per a finançar els seus plans d’inversions. I aquesta política els ha servit per anar arreglant carrers, obrint equipaments, i impulsant projectes de transformació positius per als ciutadans. A partir del gener de 2011, tot això serà molt més difícil si deixem de tenir la possibilitat de finançar projectes en les condicions de crèdit que els ajuntaments històricament han pogut anar assumint, tot i les dificultats.

Els ciutadans entenen que és l’hora d’ajustar els escenaris econòmics de les administracions. Els propis treballadors públics, malgrat les protestes, són conscients, en general, que calen certs sacrificis per a garantir l’estabilitat del sistema. Però aquest camí de la tisora sense control pot tenir efectes negatius. De la mateixa manera que hi ha economistes que ja afirmen que la retallada de sous als treballadors públics perjudicarà l’economia (a partir de la senzilla relació de fets que suposa que hi hagi moltes més famílies amb menys ingressos, encara menys consum, encara menys producció, i per tant encara menys beneficis per a les empreses), també és cert que decisions com aquesta, que implica aturar molts plans d’inversió municipals, pot perjudicar moltes de les empreses privades (constructores, instal•ladores, prestadores de serveis, etc.) que, al cap i a la fi, són les encarregades de fer les obres, construir i mantenir els equipaments que els ajuntaments financem recorrent al crèdit de bancs i caixes.

Comments are off for this post

El Pla d'usos del Port de Badalona no admet oci nocturn, però tampoc no està pensat per a què, als seus locals, s'hi puguin situar negocis d'emprenedors. Així les coses, el que ara permet el Pla és vendre espais per a restauració i activitat comercial lligada al món de la Nàutica.

Fa uns mesos, vàrem tenir una discrepància pública amb els socis de govern -socialistes- quan agafaren les regnes de la Marina Badalona post Pretòria. Amb bona intenció, els nous gestors proposaren treure el Port endavant situant bars nocturs a la zona. Això engegà les nostres alertes, i jo mateix vaig contraposar aquest model -caduc, en la meva opinió-, a un altre en què els emprenedors poguessin situar al port els seus despatxos professionals: arquitectes, dissenyadors, informàtics, comercials...gent diversa que pogués veure en aquell espai un lloc agradable per a crear, rebre visites, cohesionar equips de treball, etc...

La discussió va acabar en taules. Ni la nostra, ni la seva opció han estat encara les escollides. Seguim amb el Pla d'usos anterior, venent espais a 19€ el metre quadrat, més o menys. Un preu al meu parer, allunyat del mercat i pensat per una infrastructura i una conjuntura que ja no tenim.

Insisteixo en dues idees: d'una banda, la valoració dels actius de Marina Badalona, del que s'explota i del que queda per explotar i els anys de concessió, i la venda d'aquesta per a treure'n diners que vagin a -amb un model nou- promoure l'economia i l'emprenedoria locals. De l'altra, l'assumpció d'un nou Pla d'usos que permeti la instal·lació de despatxos i empreses de professionals a la zona, per convertir-la en un districte de negocis atractiu.

Venen curves i necessitem un nou vehicle, híbrid, modular, àgil i que pugui canviar marxes automàticament. Amb la tartana de l'any 1980, no farem via. No podem, no hem de continuar gestionant les restes de la política municipal dels anys 90. Qui ho entengui que ens compri. I qui no, que miri pels retrovisors d'un passat que ens aboca al no res.

Comments are off for this post

Ahir al vespre vaig participar en un acte amb pares i alumnat que acabava el seu cicle formatiu. Era una trobada que significava un punt i seguit en la vida d'aquests nanos. Havien aconseguit acabar amb èxit una part de la seva formació, i ara el moment de triar camins.

Els pares estaven més emocionats que els fills. Saben molt bé l'esforç familiar que representa haver arribat fins aquí, i són conscients del que a partir d'ara comença.

Els alumnes em van escoltar, en una breu intervenció que us trasllado sintèticament: que ahir calia que donessin les gràcies a tots els qui els havien ajudat, pares i mestres. Que fossin conscients del moment que vivim i que sapiguessin que ningú no els regalarà res. Que valia la pena preguntar-se què podien fer ells per la societat, i no què podia fer la societat per ells. Que fessin feliços als seus pares. Que es divertissin, però aprofitessin el temps al màxim.

Vaig marxar content de veure tanta gent feliç i orgullosa del camí fet. Vaig creure que em van escoltar i de fet, la majoria ho feren. Dic la majoria, perquè aquesta matinada la Guàrdia Urbana n'ha enxampat quatre trencant retrovisors als cotxes del carrer Orient. Hi ha gent que no és prou gran ni per divertir-se.

Comments are off for this post

En unes setmanes tindrem enllestit el nou web de l’Ajuntament de Badalona. Anem amb retard sobre els terminis inicialment previstos, per diferents raons. La principal, però, és que en un moment del procés de construcció del nou web varem decidir impulsar diverses mesures d’organització interna de l’administració que s’apliquessin en paral•lel a l’entrada en servei del nou portal i que garantissin una millor atenció al ciutadà, aportant alhora més possibilitats de desplegament d’una autèntica administració electrònica. En uns dies es veurà, però el nou web –que en realitat serà una porta activa i dinàmica de l’administració- obrirà tot un ventall de possibilitats en termes de transparència. Aquesta és la tasca que ha alentit el procés, però que n’enriquirà el resultat inicialment previst. Als qui ens han ajudat, els en dono les gràcies.

Aquest concepte, el de la transparència, és el que hem tingut en compte en tot el procés. Les administracions públiques han de caminar d’una forma més decidida cap al que en el món anglosaxó s’anomena “Open Government” –Govern obert-. A Badalona, des de la modèstia i conscients que és complicat fer un salt qualitatiu tan enorme, caminem en aquesta direcció. Ens faltarà encara temps –i un cert canvi cultural i organitzatiu a la pròpia administració- per a arribar als nivells de les experiències d’altres parts del món.

Serveixi d’exemple sobre el camí que ens queda –però que avui tenim més a prop que fa dos anys- el document en PDF que adjunto a aquest text, de l’Oficina del President Obama, sobre recomanacions en matèria de transparència i noves tecnologies. O la intervenció de l’alcalde de Sant Francisco que penjo del Youtube anunciant una nova iniciativa en aquesta matèria. O el web http://www.fixmystreet.com, un instrument d’intercanvi d’informació entre ciutadans i administració sobre incidències als espais públics. O aquest altre, on hi ha el corpus filosòfic que inspira els qui aposten per l’ús de les noves tecnologies com a instrument per guanyar cotes de transparència des de les administracions i oferir millors serveis als ciutadans que, de retruc, impulsin les economies locals en uns temps en què són claus l’eficiència en la gestió dels recursos públics i la determinació d’escenaris propicis per als emprenedors.

Queda molt per fer, però si no comencem, mai no hi arribarem.

Comments are off for this post