BadaBlocs

Un no sap si és bo o no explicar allò que li passa quan és positiu. Però aquesta setmana, que vaig entomar després d'uns dies no massa bons, m'han passat algunes coses que m'han fet feliç. Perquè, no us enganyeu, els qui ens dediquem a això tan mal vist de la política també necessitem que, de tant en tant, algú ens doni les gràcies, o ens doni ànims, o ens digui que una o altra cosa no les hem fet malament del tot.

Això m'ha passat aquesta setmana. I emocionalment m'ha carregat les piles, i m'ha fet veure que sí, que val la pena, que el que faig m'omple i em reconcilia amb la meva vocació de mirar de fer coses per la ciutat.

Recorden la visita del President Pujol a Sant Roc? Un home el va increpar, i alguna crònica se'n va fer ressò, queixós que al seu bloc de pisos hi havia problemes de convivència. Jo sabia qui era, on vivia, hi havia estat i havia mirat d'ajudar-lo. Bé doncs, aquesta setmana em va demanar que l'anés a veure. M'havia portat una ampolla "d'orujo" del seu poble, en agraïment no tant de les solucions, sinó de l'atenció prestada. Vaig ser feliç.

També ho he estat visitant uns veïns a qui vaig ajudar en un embolic burocràtic administratiu que els portava de cap. La gratitud que et deixin entrar a casa seva, t'expliquin i et deixin formar part del seu món més íntim, és per a mi molt gratificant.

O ahir a la nit, quan en un bar de Llefià vaig tenir l'ocasió de conèixer gent jove, emprenedora, il·lusionada i enamorada del seu barri de tota la vida, en una conversa agradable i còmplice que em va fer entendre que hi ha coses que poden canviar en positiu a Badalona. O quan m'he trobat, aquesta setmana, dues persones que m'han parlat bé de l'IMPO -tan criticat- i de com des d'allà se'ls va ajudar a obrir el seu petit negoci.

També, aquesta setmana, m'ha escrit una noia al facebook, de la meva edat, que em recorda com, quan ella tenia 18 anys i entomava la seva primera experiència com a presidenta d'una mesa electoral, es va trobar amb mi, i la vaig ajudar a fer bé la feina. S'alegrava de retrobar-me i de saber que tants anys més tard, continuava fent allò que m'agradava. Coi...un pensa que això no li passarà mai...i resulta que sí, que passa.

I ara mateix, que un noi ha aturat la bicicleta per dir-me que des que em va escriure, allà on viu s'han millorat algunes coses....tot plegat, em fa content.

Tot això, tan petit, per mi és molt important. Tant com quan em renyen, amb raó, veïns a qui no he pogut satisfer. No me n'oblido, però a vegades no sempre puc, podem, fer el que voldríem. Però jo no em rendeixo. I sé que he de trepitjar ben fort a terra, perquè de problemes i de mancances n'hi ha a dojo, però de bona, bona, bona gent, també.

Comments are off for this post

Un no sap si és bo o no explicar allò que li passa quan és positiu. Però aquesta setmana, que vaig entomar després d'uns dies no massa bons, m'han passat algunes coses que m'han fet feliç. Perquè, no us enganyeu, els qui ens dediquem a això tan mal vist de la política també necessitem que, de tant en tant, algú ens doni les gràcies, o ens doni ànims, o ens digui que una o altra cosa no les hem fet malament del tot.

Això m'ha passat aquesta setmana. I emocionalment m'ha carregat les piles, i m'ha fet veure que sí, que val la pena, que el que faig m'omple i em reconcilia amb la meva vocació de mirar de fer coses per la ciutat.

Recorden la visita del President Pujol a Sant Roc? Un home el va increpar, i alguna crònica se'n va fer ressò, queixós que al seu bloc de pisos hi havia problemes de convivència. Jo sabia qui era, on vivia, hi havia estat i havia mirat d'ajudar-lo. Bé doncs, aquesta setmana em va demanar que l'anés a veure. M'havia portat una ampolla "d'orujo" del seu poble, en agraïment no tant de les solucions, sinó de l'atenció prestada. Vaig ser feliç.

També ho he estat visitant uns veïns a qui vaig ajudar en un embolic burocràtic administratiu que els portava de cap. La gratitud que et deixin entrar a casa seva, t'expliquin i et deixin formar part del seu món més íntim, és per a mi molt gratificant.

O ahir a la nit, quan en un bar de Llefià vaig tenir l'ocasió de conèixer gent jove, emprenedora, il·lusionada i enamorada del seu barri de tota la vida, en una conversa agradable i còmplice que em va fer entendre que hi ha coses que poden canviar en positiu a Badalona. O quan m'he trobat, aquesta setmana, dues persones que m'han parlat bé de l'IMPO -tan criticat- i de com des d'allà se'ls va ajudar a obrir el seu petit negoci.

També, aquesta setmana, m'ha escrit una noia al facebook, de la meva edat, que em recorda com, quan ella tenia 18 anys i entomava la seva primera experiència com a presidenta d'una mesa electoral, es va trobar amb mi, i la vaig ajudar a fer bé la feina. S'alegrava de retrobar-me i de saber que tants anys més tard, continuava fent allò que m'agradava. Coi...un pensa que això no li passarà mai...i resulta que sí, que passa.

I ara mateix, que un noi ha aturat la bicicleta per dir-me que des que em va escriure, allà on viu s'han millorat algunes coses....tot plegat, em fa content.

Tot això, tan petit, per mi és molt important. Tant com quan em renyen, amb raó, veïns a qui no he pogut satisfer. No me n'oblido, però a vegades no sempre puc, podem, fer el que voldríem. Però jo no em rendeixo. I sé que he de trepitjar ben fort a terra, perquè de problemes i de mancances n'hi ha a dojo, però de bona, bona, bona gent, també.

Comments are off for this post

Ahir varem presentar el nou portal web de la ciutat, que durant el que queda d’any funcionarà en període de proves i coexistirà amb l’actual. Va ser un acte que culmina un llarg procés de feina liderat per la gent del servei informàtic de l’Ajuntament, per un equip de professionals que, amb el seu entusiasme i dedicació, han posat tota la seva capacitat i coneixements per a aconseguir que Badalona estigués a la xarxa en les condicions que es mereix. Des d’aquí, en primer lloc, el meu agraïment a tota aquesta gent, que han fet una molt bona feina.

El nou portal és un canvi radical respecte el web que l’Ajuntament ha exhibit en els darrers anys. Passem d’un simple aparador, en què la comunicació era unidireccional (de l’Ajuntament a la ciutadania) a un espai on la interacció és possible, on la relació entre l’administració i el ciutadà va en les dues direccions.

És un instrument pensat més en les necessitats dels ciutadans que en cap altra cosa. No l’hem plantejat com un aparador estèticament maco, que es quedés en el simple gest d’explicar quina és la feina de l’Ajuntament, o què i com és la ciutat. Hem volgut anar molt més lluny, i l’hem plantejat com un enorme espai de consum d’informació i de gestions que permeti fer més fàcil la relació entre la ciutadania i l’administració.

Per això un ciutadà hi pot fer tràmits. Per això hi pot consultar el planejament territorial, obtenir un volant d’empadronament, o saber les multes que té pendents de pagament. Per això hi ha una guia de serveis completa. Per això hi ha un espai on pot consultar la feina diària, per exemple, de la Guàrdia Urbana o els serveis de manteniment del verd urbà o la via pública. Per això aquest mateix ciutadà pot informar d’incidències a l’espai públic. Per exemple, dir-li a l’Ajuntament on hi ha un cotxe abandonat, amb un formulari que va directament al treballador municipal que s’ocupa d’aquest tema.

O per això compta amb eines que posen el portal de la ciutat en contacte amb tot el món –cada vegada més potent- de les xarxes socials i la interconnexió de continguts. Avui, només amb un clic, aquest ciutadà pot penjar al seu perfil de Facebook qualsevol informació del portal municipal i compartir-la amb els seus amics. És la xarxa de xarxes en què s’està convertint Internet, un fenomen que no podíem ignorar en aquest procés de canvi.

Són tantes i tant diverses les opcions que ofereix aquest portal, que citar-les totes seria excessiu. Només cal entrar-hi, remenar, fer proves i experimentar amb un nou instrument que sens dubte serà clau en la millora del servei públic que ofereix l’Ajuntament. I també aportar qualsevol proposta, per petita que pugui semblar.

Aquest és un pas endavant irreversible, que marca un abans i un després en la posició de l’Ajuntament i la ciutat a la xarxa. És un canvi positiu que només podrà anar endavant, i que no podrà implicar cap pas enrere o cap període de relaxament.

La nostra cultura de govern, la nostra aposta personal i política, és que aquest esdevingui un instrument clau, i que per tant calgui continuar treballant-hi sense parar ni un moment, perquè ningú pugui dir, d’aquí a un temps, que tornem a estar endarrerits en aquesta matèria.

Comments are off for this post

Ahir varem presentar el nou portal web de la ciutat, que durant el que queda d’any funcionarà en període de proves i coexistirà amb l’actual. Va ser un acte que culmina un llarg procés de feina liderat per la gent del servei informàtic de l’Ajuntament, per un equip de professionals que, amb el seu entusiasme i dedicació, han posat tota la seva capacitat i coneixements per a aconseguir que Badalona estigués a la xarxa en les condicions que es mereix. Des d’aquí, en primer lloc, el meu agraïment a tota aquesta gent, que han fet una molt bona feina.

El nou portal és un canvi radical respecte el web que l’Ajuntament ha exhibit en els darrers anys. Passem d’un simple aparador, en què la comunicació era unidireccional (de l’Ajuntament a la ciutadania) a un espai on la interacció és possible, on la relació entre l’administració i el ciutadà va en les dues direccions.

És un instrument pensat més en les necessitats dels ciutadans que en cap altra cosa. No l’hem plantejat com un aparador estèticament maco, que es quedés en el simple gest d’explicar quina és la feina de l’Ajuntament, o què i com és la ciutat. Hem volgut anar molt més lluny, i l’hem plantejat com un enorme espai de consum d’informació i de gestions que permeti fer més fàcil la relació entre la ciutadania i l’administració.

Per això un ciutadà hi pot fer tràmits. Per això hi pot consultar el planejament territorial, obtenir un volant d’empadronament, o saber les multes que té pendents de pagament. Per això hi ha una guia de serveis completa. Per això hi ha un espai on pot consultar la feina diària, per exemple, de la Guàrdia Urbana o els serveis de manteniment del verd urbà o la via pública. Per això aquest mateix ciutadà pot informar d’incidències a l’espai públic. Per exemple, dir-li a l’Ajuntament on hi ha un cotxe abandonat, amb un formulari que va directament al treballador municipal que s’ocupa d’aquest tema.

O per això compta amb eines que posen el portal de la ciutat en contacte amb tot el món –cada vegada més potent- de les xarxes socials i la interconnexió de continguts. Avui, només amb un clic, aquest ciutadà pot penjar al seu perfil de Facebook qualsevol informació del portal municipal i compartir-la amb els seus amics. És la xarxa de xarxes en què s’està convertint Internet, un fenomen que no podíem ignorar en aquest procés de canvi.

Són tantes i tant diverses les opcions que ofereix aquest portal, que citar-les totes seria excessiu. Només cal entrar-hi, remenar, fer proves i experimentar amb un nou instrument que sens dubte serà clau en la millora del servei públic que ofereix l’Ajuntament. I també aportar qualsevol proposta, per petita que pugui semblar.

Aquest és un pas endavant irreversible, que marca un abans i un després en la posició de l’Ajuntament i la ciutat a la xarxa. És un canvi positiu que només podrà anar endavant, i que no podrà implicar cap pas enrere o cap període de relaxament.

La nostra cultura de govern, la nostra aposta personal i política, és que aquest esdevingui un instrument clau, i que per tant calgui continuar treballant-hi sense parar ni un moment, perquè ningú pugui dir, d’aquí a un temps, que tornem a estar endarrerits en aquesta matèria.

Comments are off for this post

Cada setmana llegeixo dades macroeconòmiques gràcies -entre d'altres- a l'amistat d'Àngel Vendrell, que em fa arribar càpsules d'informació rellevant que francament posa els pèls de punta, però també, aquesta setmana, he viscut tres moments esperançadors que tenen a veure amb la gent emprenedora que inicia o fa créixer un negoci a la ciutat.

És veritat i confesso que tinc una dèria per saber com van les coses, i sé que no van gens bé per al teixit productiu i industrial de la ciutat, amb algunes excepcions que ens honoren. Aquests dies, però, m'han passat tres coses positives i interessants d'explicar, que configuren un missatge moderadament optimista respecte, com a mínim, a les ganes de lluitar d'alguns vells i nous emprenedors.

De primer, una trobada amb els responsables d'una empresa de la ciutat nascuda de l'extinta CARRA, dedicada al sector industrial del motlle per al sector del vidre. Fundada per tres socis que van decidir lluitar per conservar-la, i que ara ven i exporta de manera eficient i cada dia més important.

De segon, la inauguració d'un nou supermercat CONDIS al carrer Guifré, gràcies a l'emprenedoria de la família badalonina Ciprés Piqueras. Bona gent de la ciutat que han cobert un forat de mercat al barri del Progrés llargament demanat pel veïnat, després de superar el laberint burocràtic d'un Ajuntament que en aquest terreny té molt i molt a millorar, encara que vagi fent passes endavant.

I finalment, la posada en marxa d'un magatzem de la cadena francesa TROC, a Guixeras, liderat per un badaloní de Bufalà i la seva família. Un magatzem de venda en dipòsit d'articles de segona mà. Un lloc a on portar allò que no fem servir, a canvi d'un contracte que fixa un preu de venda entre ambdues parts. Un negoci amb futur, i amb gent badalonina al capdavant.

També, fora d'aquestes tres experiències al món privat, he escoltat als responsables de BTEC i el projecte de desenvolupament econòmic del Barcelonès, liderat pels projectes del Campus del Besós, l'àrea de Torribera i Can Ruti, en el marc del Fòrum de municipis del Barcelonès Nord.

Es tracta d'una proposta interessant, de clúster sanitari-científic-assistencial, que obre oportunitats de futur al nostre territori.

Comments are off for this post

Cada setmana llegeixo dades macroeconòmiques gràcies -entre d'altres- a l'amistat d'Àngel Vendrell, que em fa arribar càpsules d'informació rellevant que francament posa els pèls de punta, però també, aquesta setmana, he viscut tres moments esperançadors que tenen a veure amb la gent emprenedora que inicia o fa créixer un negoci a la ciutat.

És veritat i confesso que tinc una dèria per saber com van les coses, i sé que no van gens bé per al teixit productiu i industrial de la ciutat, amb algunes excepcions que ens honoren. Aquests dies, però, m'han passat tres coses positives i interessants d'explicar, que configuren un missatge moderadament optimista respecte, com a mínim, a les ganes de lluitar d'alguns vells i nous emprenedors.

De primer, una trobada amb els responsables d'una empresa de la ciutat nascuda de l'extinta CARRA, dedicada al sector industrial del motlle per al sector del vidre. Fundada per tres socis que van decidir lluitar per conservar-la, i que ara ven i exporta de manera eficient i cada dia més important.

De segon, la inauguració d'un nou supermercat CONDIS al carrer Guifré, gràcies a l'emprenedoria de la família badalonina Ciprés Piqueras. Bona gent de la ciutat que han cobert un forat de mercat al barri del Progrés llargament demanat pel veïnat, després de superar el laberint burocràtic d'un Ajuntament que en aquest terreny té molt i molt a millorar, encara que vagi fent passes endavant.

I finalment, la posada en marxa d'un magatzem de la cadena francesa TROC, a Guixeras, liderat per un badaloní de Bufalà i la seva família. Un magatzem de venda en dipòsit d'articles de segona mà. Un lloc a on portar allò que no fem servir, a canvi d'un contracte que fixa un preu de venda entre ambdues parts. Un negoci amb futur, i amb gent badalonina al capdavant.

També, fora d'aquestes tres experiències al món privat, he escoltat als responsables de BTEC i el projecte de desenvolupament econòmic del Barcelonès, liderat pels projectes del Campus del Besós, l'àrea de Torribera i Can Ruti, en el marc del Fòrum de municipis del Barcelonès Nord.

Es tracta d'una proposta interessant, de clúster sanitari-científic-assistencial, que obre oportunitats de futur al nostre territori.

Comments are off for this post

Els socialistes catalans fa temps que assagen la pre-campanya electoral. Feia temps que no havia vist tanta incoherència en el missatge. Fixeu-vos-hi. Varen començar amb un eslògan que apel·lava a la "Catalunya que sap on va", varen continuar dient que hi ha havia problemes i que calia "Gent seriosa", continuaren dient, amb una imatge presidencialista i magnànime, que Montilla "seguia creient". I després varen bombardejar-nos amb paraules i no fets, i l'intent d'explicació del "Canvi real", sustentat, per exemple, en un acord de finançament que ha fet aigües per tot arreu.

Mai havia vist tanta campanya successiva i tants missatges i imatges gràfiques disperses. El fil conductor, però, era que teníem un president seriós, poc de la broma, conscient dels problemes.

Vet aquí, però, que les enquestes que preveuen un canvi de govern els han fet modificar els plans, l'estratègia, i el missatge. Tot allò, ja no val. I ara s'aposta per un model més agressiu, més desenfadat i frívol, i més populista, amb promeses impossibles de fer realitat però que sonen bé.

El súperman Montilla, promeses milionàries quan no es pot ni pagar la nòmina, i una imatge de líders socialistes ballant i convidant a creure que vivim en un país que lliga els gossos amb llangonisses. Desesperació i prou, diria jo.

Que qui no paga el concert sanitari, ni les ajudes de la llei de la dependència, ni les ajudes al lloguer, ni tantes altres, que qui ha d'emetre bons de deute públic perquè no pot ni pagar la nòmina, es posi a ballar un "All together now" com si això fos el país de la bota de sant ferriol, m'esgarrifa. No ho entenc, i no crec que es pugui admetre.

Tots hem de fer campanya, però amb la que cau i caurà, em semblaria molt millor dir la veritat, sumar, i parlar-li al país de la gravetat de la situació. Una situació que només superarem ballant menys i treballant més, i fent molta pedagogia i exemple. M'agradaria veure els partits catalans reunits en una cimera i fent pactes de país en totes les matèries. D'on som no ens en treurà un govern, sinó tots plegats. I caldrà un coratge i una generositat que no sé si aconseguirem que tothom pugui tenir.

Se'n recorden de l'alcalde Clos a dalt del bus amb el Carlinhos Brown? Allà va començar el seu declivi. Recordint-se del ball alegre dels socialistes, perquè serà un motiu més a l'hora d'analitzar el canvi que es pot produir al país el 28 de novembre. Comments are off for this post

Els socialistes catalans fa temps que assagen la pre-campanya electoral. Feia temps que no havia vist tanta incoherència en el missatge. Fixeu-vos-hi. Varen començar amb un eslògan que apel·lava a la "Catalunya que sap on va", varen continuar dient que hi ha havia problemes i que calia "Gent seriosa", continuaren dient, amb una imatge presidencialista i magnànime, que Montilla "seguia creient". I després varen bombardejar-nos amb paraules i no fets, i l'intent d'explicació del "Canvi real", sustentat, per exemple, en un acord de finançament que ha fet aigües per tot arreu.

Mai havia vist tanta campanya successiva i tants missatges i imatges gràfiques disperses. El fil conductor, però, era que teníem un president seriós, poc de la broma, conscient dels problemes.

Vet aquí, però, que les enquestes que preveuen un canvi de govern els han fet modificar els plans, l'estratègia, i el missatge. Tot allò, ja no val. I ara s'aposta per un model més agressiu, més desenfadat i frívol, i més populista, amb promeses impossibles de fer realitat però que sonen bé.

El súperman Montilla, promeses milionàries quan no es pot ni pagar la nòmina, i una imatge de líders socialistes ballant i convidant a creure que vivim en un país que lliga els gossos amb llangonisses. Desesperació i prou, diria jo.

Que qui no paga el concert sanitari, ni les ajudes de la llei de la dependència, ni les ajudes al lloguer, ni tantes altres, que qui ha d'emetre bons de deute públic perquè no pot ni pagar la nòmina, es posi a ballar un "All together now" com si això fos el país de la bota de sant ferriol, m'esgarrifa. No ho entenc, i no crec que es pugui admetre.

Tots hem de fer campanya, però amb la que cau i caurà, em semblaria molt millor dir la veritat, sumar, i parlar-li al país de la gravetat de la situació. Una situació que només superarem ballant menys i treballant més, i fent molta pedagogia i exemple. M'agradaria veure els partits catalans reunits en una cimera i fent pactes de país en totes les matèries. D'on som no ens en treurà un govern, sinó tots plegats. I caldrà un coratge i una generositat que no sé si aconseguirem que tothom pugui tenir.

Se'n recorden de l'alcalde Clos a dalt del bus amb el Carlinhos Brown? Allà va començar el seu declivi. Recordint-se del ball alegre dels socialistes, perquè serà un motiu més a l'hora d'analitzar el canvi que es pot produir al país el 28 de novembre. Comments are off for this post

El dia que Jordi Pujol va visitar Badalona, la setmana passada, en una sala plena a vessar de veïns, un parlava de la sobreocupació d'habitatges. El President Pujol em va demanar que expliqués com era possible allò. Vaig respondre explicant a tall d'exemple una successió de fets, que explico a tall de conte. "Una caixa alegre dóna una hipoteca alegre a un alegre ciutadà que aporta com a garantia un contracte temporal i una etiqueta d'anís del mono. A més, l'alegre caixa li dóna diners pels mobles del pis i li paga unes vacances a al seu país d'origen per tal que ho pugui explicar als seus. L'alegre conciutadà ha trobat "El dorado" sense buscar-lo...atès que ell només va venir aquí per a treballar i fer-se un futur millor. Sense esforç, el vàrem convertir a propietari. Va perdre la feina, ell  però també d'altres compatriotes. Tots s'arreplegaren al mateix pis, que ara és en procés de llançament judicial. Com que perderan el pis i quedaran marcats de per vida a pagar el deute contret, atès que avui el seu bé ja no val el que valia, estan abocats a viure en negre, i sobreviuen enlloc de sentir-se part d'una societat, en un pis sobreocupat que ja no val res."

Aquest motiu de sobreocupació és un dels que poden trobar explicació al fenomen, que també passa amb gent d'altres nacionalitats, d'aquí i d'allà.

La setmana passada, en una de les trobades que miro de fer per tal de rebre i donar informació a la recerca d'idees que puguin ajudar Badalona, va sortir a la conversa la discussió sobre la idoneïtat del "retorn en pagament" o "dación en pago", figura jurídica del codi civil que dóna opció a retornar un bé hipotecat a fi de donar per cancel·lat el deute contret.

Parlo d'això perquè és evident que una ciutat amb un 20% (o més) d'atur, una població relativament jove i força immigració, no s'escapa -ho il·lustrava amb un exemple però n'hi hauria molts més, no lligats a la sobreocupació- del fenomen més dramàtic dels darrers temps, que és la imatge del "llançament judicial" per impagament reiterat de la quota hipotecària.

L'any 2008, a l'Estat se'n varen produir - de llançaments- 60.000. Per entendre la dimensió de la tragèdia, l'any 2009 la xifra es va doblar i, en el present 2010, podria arribar a les 160.000 execucions. 

Aquest és un problema real que ens afecta i que no ens pot deixar indiferents. Sobretot perquè els culpables del desori no són només els qui varen firmar compromisos, sinó també els qui els varen facilitar. Bancs i caixes, moltes de les que ara han hagut de fusionar-se i que s'han menjat diners del FROB -diners de tots- tenen una altíssima responsabilitat en haver atorgat hipoteques del 100% de l'import i amb diners inclosos per al mobiliari, el cotxe, o les vacances.

La "dación en pago", avui, és una fòrmula possible però no exigible i que es deixa a la discrecionalitat de l'acreedor. És la fòrmula que s'usa en molts països del món occidental i que com tot té avantatges i inconvenients.

A l'Estat, si la recuperació del bé no és suficient per garantir el retorn de la totalitat del prèstec hipotecari, perquè ha perdut valor, el deutor queda marcat havent de pagar el que li quedi pendent, amb la qual cosa es converteix en algú expulsat a l'economia submergida, i per tant en algú que mai més no podrà tornar a demanar cap préstec, o bé se'l converteix en un ciutadà en actiu amb una motxilla plena de càrregues que li fan impossible redreçar la vida.

Es calcula que un 8% dels bens hipotecats ja valen menys avui del que valien en concedir-se el préstec, i que la tendència farà arribar la xifra al 30%.

Tindria lògica, i així ho va decidir la comissió de vivenda del Congrés dels diputats en sessió del 16 de juny d'aquest any, que s'estudiés la manera de fer forçosa la "dación en pago", adaptant-la al nostre règim jurídic. Així es va decidir amb els vots favorables d'IU, CiU, ERC, PP, en contra dels del PSOE.

Jo ho espero, per justícia social i perquè m'espanta la idea d'un rodet de llançaments judicials que facin impossible la vida en comunitat. Ens convé arribar a acords, flexibilitzar condicions, obrir-nos a solucions que facin possible encaixar aquest drama perquè no acabi en tragèdia.

Comments are off for this post

El dia que Jordi Pujol va visitar Badalona, la setmana passada, en una sala plena a vessar de veïns, un parlava de la sobreocupació d'habitatges. El President Pujol em va demanar que expliqués com era possible allò. Vaig respondre explicant a tall d'exemple una successió de fets, que explico a tall de conte. "Una caixa alegre dóna una hipoteca alegre a un alegre ciutadà que aporta com a garantia un contracte temporal i una etiqueta d'anís del mono. A més, l'alegre caixa li dóna diners pels mobles del pis i li paga unes vacances a al seu país d'origen per tal que ho pugui explicar als seus. L'alegre conciutadà ha trobat "El dorado" sense buscar-lo...atès que ell només va venir aquí per a treballar i fer-se un futur millor. Sense esforç, el vàrem convertir a propietari. Va perdre la feina, ell  però també d'altres compatriotes. Tots s'arreplegaren al mateix pis, que ara és en procés de llançament judicial. Com que perderan el pis i quedaran marcats de per vida a pagar el deute contret, atès que avui el seu bé ja no val el que valia, estan abocats a viure en negre, i sobreviuen enlloc de sentir-se part d'una societat, en un pis sobreocupat que ja no val res."

Aquest motiu de sobreocupació és un dels que poden trobar explicació al fenomen, que també passa amb gent d'altres nacionalitats, d'aquí i d'allà.

La setmana passada, en una de les trobades que miro de fer per tal de rebre i donar informació a la recerca d'idees que puguin ajudar Badalona, va sortir a la conversa la discussió sobre la idoneïtat del "retorn en pagament" o "dación en pago", figura jurídica del codi civil que dóna opció a retornar un bé hipotecat a fi de donar per cancel·lat el deute contret.

Parlo d'això perquè és evident que una ciutat amb un 20% (o més) d'atur, una població relativament jove i força immigració, no s'escapa -ho il·lustrava amb un exemple però n'hi hauria molts més, no lligats a la sobreocupació- del fenomen més dramàtic dels darrers temps, que és la imatge del "llançament judicial" per impagament reiterat de la quota hipotecària.

L'any 2008, a l'Estat se'n varen produir - de llançaments- 60.000. Per entendre la dimensió de la tragèdia, l'any 2009 la xifra es va doblar i, en el present 2010, podria arribar a les 160.000 execucions. 

Aquest és un problema real que ens afecta i que no ens pot deixar indiferents. Sobretot perquè els culpables del desori no són només els qui varen firmar compromisos, sinó també els qui els varen facilitar. Bancs i caixes, moltes de les que ara han hagut de fusionar-se i que s'han menjat diners del FROB -diners de tots- tenen una altíssima responsabilitat en haver atorgat hipoteques del 100% de l'import i amb diners inclosos per al mobiliari, el cotxe, o les vacances.

La "dación en pago", avui, és una fòrmula possible però no exigible i que es deixa a la discrecionalitat de l'acreedor. És la fòrmula que s'usa en molts països del món occidental i que com tot té avantatges i inconvenients.

A l'Estat, si la recuperació del bé no és suficient per garantir el retorn de la totalitat del prèstec hipotecari, perquè ha perdut valor, el deutor queda marcat havent de pagar el que li quedi pendent, amb la qual cosa es converteix en algú expulsat a l'economia submergida, i per tant en algú que mai més no podrà tornar a demanar cap préstec, o bé se'l converteix en un ciutadà en actiu amb una motxilla plena de càrregues que li fan impossible redreçar la vida.

Es calcula que un 8% dels bens hipotecats ja valen menys avui del que valien en concedir-se el préstec, i que la tendència farà arribar la xifra al 30%.

Tindria lògica, i així ho va decidir la comissió de vivenda del Congrés dels diputats en sessió del 16 de juny d'aquest any, que s'estudiés la manera de fer forçosa la "dación en pago", adaptant-la al nostre règim jurídic. Així es va decidir amb els vots favorables d'IU, CiU, ERC, PP, en contra dels del PSOE.

Jo ho espero, per justícia social i perquè m'espanta la idea d'un rodet de llançaments judicials que facin impossible la vida en comunitat. Ens convé arribar a acords, flexibilitzar condicions, obrir-nos a solucions que facin possible encaixar aquest drama perquè no acabi en tragèdia.

Comments are off for this post