Archive for the 'Ferran Falcó' Category
Dos llibres que parlen del país que tenim
Aquest cap de setmana, plujós i exempt de compromisos municipals, m'he llegit un parell de llibres de recent edició. L'un, de la Patrícia Gabancho, sobre el problema de l'educació a Catalunya "Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets" i l'altra, de Xavier Roig, titulat "La dictadura de la incompetència".
Són dos llibres que opinen i diagnostiquen temes que m'interessen molt. El de la Patrícia Gabancho, és impecable en la radiografia de l'educació a Catalunya, però crec que es contradiu en el diagnòstic i la solució que hi aporta. O que en tot cas mira d'acontentar la seva consciència amb una afirmació que pugui satisfer els ideòlegs del desastre educatiu, mentre que després els fueteja sense pietat per haver permès el relaxament de l'educació basada en l'esforç i el respecte generacional.
Per mirar de no ser tant dura amb qui entenc que són dels "seus", fa seu l'argument que els problemes de l'educació pública són de finançament, i que si els diners que van a la concertada anéssin a la pública, tot plegat milloraria. Però després acaba dient el que de veritat succeeix, que és que falla, no el finançament, sinó el model.
Un model, la LOGSE, teòricament inclusiu que iguala a tothom no en les oportunitats, sinó en la mediocritat. Que allarga l'escolarització fins als 16 anys amb una ESO que es podria acabar en dos anys i que en dura quatre per facilitar que tothom pugui arribar a bon port, i que redueix el batxillerat -més exigent- a només dos cursos.
Un model ideològicament molt ben travat, basat,, amb arrels del mètode Rosa Sensat, que va fer de l'experimentació una recepta educativa que podia funcionar depenent de la motivació del professorat i les característiques de pares i alumnes, però que ha estat un fracàs en homogeneïtzar-se. Un model d'educació sense traumes ni imposicions, que ha generat una confusió entre la teoria i la pràctica, perquè que no hi hagi imposicions, no vol dir que no hi hagi d'haver límits.
Gabancho proposa recuperar l'FP, els oficis, i reduir l'ESO i reforçar el Batxillerat, que per si no ho saben és el més curt d'Europa. És a dir, proposa canviar el model. És de dretes Gabancho? No. Simplement, té sentit comú i mal que li pogués pesar, té clar que no podem continuar fent veure que no sabem què passa a l'educació per por d'afrontar el debat amb els ideòlegs d'un sistema corporativista i nociu pel futur del país.
El llibre de Xavier Roig, té moltes afirmacions que podria compartir només en part. Comet l'error d'abocar opinions negres o blanques, sense matisos. Més que liberal, és un llibre ple d'opinions d'algú que té un alt nivell d'autoestima. Els seus llibres sempre m'han interessat, però penso que en aquest cas, ho posa tot al mateix sac i afirma categòricament sense cap indulgència. Per fer-ho ras i curt, diu que a l'empresa privada tots són uns cracks, i que a l'administració pública tots som un desastre.
Es cura en salut dient que coneix bons funcionaris, i bons polítics...però vaja, el que diu és molt clar: el país és mediocre perquè la classe política és mediocre. Com si el país només el fessin els polítics. I jo em pregunto si a més de polítics mediocres, no hi deu haver empresaris, comerciants, treballadors i professionals mediocres. Que té raó Xavier Roig? Doncs en part. Perquè no tot és blanc o negre.
De tota manera, val la pena llegir-lo per sacsejar la consciència i anar desfent mites. Per exemple, dóna una dada relacionada amb l'educació que és prou rellevant: segons l'OCDE, els EUA destinen a educació primària el 7'7% del PIB, mentre que a l'Europa rica el 5'5%. I si comparem dades de l'educació universitària, ells hi destinen el 2'9% del PIB, i nosaltres l'1'5%.
És una de les moltes dades que hem d'anar aprenenent per deixar de pensar-nos que som a l'avantguarda educativa, i que els americans són uns homes amb banyes i cua que no saben situar Europa en un mapa.
Comments are off for this postAl Parlament per la Llei de centres de culte
http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_id_video=84743701&p_id_estrat=45675&p_ordre_dia=4&p_origen=
Comments are off for this post
El nadó-medicament
Ostres, ostres, ostres....volia escriure sobre aquesta qüestió, per lloar la ciència i el que significa el naixement del nadó de laboratori seleccionat genèticament per poder salvar la vida del seu germà natural, malalt d'anèmia crònica, però no m'hi acabo d'atrevir. Buscant a la xarxa he trobat moltes opinions -moltes més de les que m'esperava- contràries a aquest fet.
Hi ha qüestions morals i ètiques, però també científiques, exhibides pels qui han escrit sobre la qüestió, que com a mínim ajuden a reflexionar-hi. Així que no puc escriure absolutament convençut del que pensava, una vegada llegides altres opinions.
Tendim sempre a donar per bons els grans titulars, però en aquestes qüestions val la pena endinsar-s'hi una mica més. I encara que en el fons continuem convençuts que la ciència ha d'avançar i que salvar una vida compensa el sacrifici de laboratori de desestimar set embrions i deixar-ne només un de viu, no puc deixar de pensar que també hi ha qüestions ètiques, morals i científiques que convé considerar, si més no, per enriquir el debat i la pròpia personalitat. Sempre he dit que no hi ha veritats absolutes, que la vida és plena de matisos, i crec que la qüestió que ens ocupa n'és un exemple prou evident.
Finalment, us adjunto un article que qüestiona l'esdeveniment que m'ha semblat interessant i intel·ligent, i us dic que m'ha sorprès trobar, a la xarxa, una majoria aclaparadora d'opinions contràries a aquest assaig científic, fet que demostra que la opinió catòlica té presència organitzada a la xarxa.
www.unav.es/cdb/unbebemedicamento.html
Del la generació del Súper 3, a la del Disney Channel.
Des que tenim la TDT i ens arriba el canal del Disney Channel, no hem tornat a posar el Club Súper3 a les nenes. Estan contentes de veure la "Hannah Montana", "Los magos de no sé on", i "El club de la herradura". Segur que hi ha "ciudadanos" i espanyolistes que creuen que això és una gran notícia. I és que la TDT ens imposa el castellà al 90% de canals, ens manté analfabets -no personalitzo- respecte de l'anglès, i ens aporta uns continguts majoritàriament lamentables.
Em pregunto si per aquest final calia tanta històrieta. I per què ningú no va pensar, quan es donaven les concessions digitals, a obligar tothom a fer totes les pel·lícules i sèries amb anglès, amb la possibilitat de llegir-les subtitulades en qualsevol idioma oficial de l'Estat.
Dóna la sensació que la TDT no aportarà res que no siguin més programes de zàping, més concursos telefònics, i alguna sèrie de tercera. A més d'informatius que doblen altres informatius que ja es poden veure a tot arreu.
La TDT, a més, aporta la presència de dos canals purament partidistes, d'ideologia liberal -en termes americans- i espanyolistes a més no poder: són VEO Televisión i Intereconomia TV. Tots dos més "aznarians" que del PP. Amb aquest panorama, afrontem el futur nacional amb uns mitjans de comunicació que si són públics ja no són nacionals i que, si són privats, o tenen la pàtria al compte corrent, o són més espanyols que les JONS.
Però potser estic equivocat i pessimista perquè m'afecta el temps que fa, ennuvolat i plujós.
Del la generació del Súper 3, a la del Disney Channel
Des que tenim la TDT i ens arriba el canal del Disney Channel, no hem tornat a posar el Club Súper3 a les nenes. Estan contentes de veure la "Hannah Montana", "Los magos de no sé on", i "El club de la herradura". Segur que hi ha "ciudadanos" i espanyolistes que creuen que això és una gran notícia. I és que la TDT ens imposa el castellà al 90% de canals, ens manté analfabets -no personalitzo- respecte de l'anglès, i ens aporta uns continguts majoritàriament lamentables.
Em pregunto si per aquest final calia tanta històrieta. I per què ningú no va pensar, quan es donaven les concessions digitals, a obligar tothom a fer totes les pel·lícules i sèries en anglès, amb la possibilitat de llegir-les subtitulades en qualsevol idioma oficial de l'Estat.
Dóna la sensació que la TDT no aportarà res que no siguin més programes de zàping, més concursos telefònics, i alguna sèrie de tercera, a més d'informatius que doblen altres informatius que ja es poden veure a tot arreu.
La TDT, també, aporta la presència de dos canals purament partidistes, d'ideologia liberal -en termes americans- i espanyolistes a més no poder: són VEO Televisión i Intereconomia TV. Tots dos més "aznarians" que del PP. Amb aquest panorama, afrontem el futur nacional amb uns mitjans de comunicació que si són públics ja no són nacionals i que, si són privats, o tenen la pàtria al compte corrent, o són més espanyols que les JONS.
Però potser estic equivocat i pessimista perquè m'afecta el temps que fa, ennuvolat i plujós.
Ells són les víctimes.
Avui, els Mossos d'Esquadra han fet una actuació a Badalona amb la col·laboració de la Guàrdia Urbana. Junts, han treballat dades fins a bastir una operació que ha fet possible algunes detencions i que significa, a l'espera del que determinin els jutges, un toc d'atenció molt important als rumanesos que utilitzen -presumptament- els seus fills menors d'edat per a delinquir.
S'havien donat fins a quaranta petits robatoris i furts les darreres setmanes, i malgrat algunes detencions de menors, la comissió de delictes no s'aturava. La tesi de la policia era que, essent menors de 14 anys d'acord amb la llei no tenien responsabilitat de res i eren inimputables, i que d'això se n'aprofitaven els seus tutors legals.
Encertadament, varen treballar per mirar de donar-los un toc d'atenció contundent. I el resultat en són les detencions d'avui als carrers de Juan Valera, Floridablanca i Nàpols. Ara caldrà esperar com entoma el cas la Justícia, i com reaccionen els clans de rumanesos que avui han vist que la presumpte utilització de menors en actes delictius pot no quedar sense resposta de part de la policia.
El que més impacta de tot plegat és veure com aquests nanos, en el fons, són víctimes del seu entorn. Perquè un nano és un nano. I és el seu entorn, i les seves oportunitats, el qui el fan ser d'una manera o d'una altra.
Sigui com sigui el final d'aquesta història, la segona part també s'està treballant, amb la implicació de la secretaria per la immigració. Es vol aconseguir l'escolarització completa d'aquests nois. És difícil, perquè no sempre són aquí, i van i venen. I perquè els seus pares no estan massa predisposats, en alguns casos, a fer-los aprendre, atès que "perdrien mà d'obra". Però s'hi comença a treballar i ja n'hi ha d'escolaritzats.
Hi ha els qui creuen que no hi hem d'insistir, perquè això els farà quedar-se. I som molts els qui creiem que ho hem de treballar, per treure'ls del carrer i evitar actuacions com les que avui, lamentablement, han hagut de viure.
A tall d'anècdota i per acabar, m'expliquen que hi havia veïnat d'aquell que es faci el que es faci ho troba tot malament, que deia que tot plegat era perquè "demà s'inaugurava el Magic Badalona" i es volia "fer neteja". Només dir-los que, per molt que conec gent i barris diversos, no deixa de sorprendre'm la capacitat de veure el que no hi ha darrere d'actuacions dissenyades única i exclusivament per protegir la gent.
Ells són les víctimes
Avui, els Mossos d'Esquadra han fet una actuació a Badalona amb la col·laboració de la Guàrdia Urbana. Junts, han treballat dades fins a bastir una operació que ha fet possible algunes detencions i que significa, a l'espera del que determinin els jutges, un toc d'atenció molt important als rumanesos que utilitzen -presumptament- els seus fills menors d'edat per a delinquir.
S'havien donat fins a quaranta petits robatoris i furts les darreres setmanes, i malgrat algunes detencions de menors, la comissió de delictes no s'aturava. La tesi de la policia era que, essent menors de 14 anys d'acord amb la llei no tenien responsabilitat de res i eren inimputables, i que d'això se n'aprofitaven els seus tutors legals.
Encertadament, varen treballar per mirar de donar-los un toc d'atenció contundent. I el resultat en són les detencions d'avui als carrers de Juan Valera, Floridablanca i Nàpols. Ara caldrà esperar com entoma el cas la Justícia, i com reaccionen els clans de rumanesos que avui han vist que la presumpte utilització de menors en actes delictius pot no quedar sense resposta de part de la policia.
El que més impacta de tot plegat és veure com aquests nanos, en el fons, són víctimes del seu entorn. Perquè un nano és un nano. I és el seu entorn, i les seves oportunitats, el qui el fan ser d'una manera o d'una altra.
Sigui com sigui el final d'aquesta història, la segona part també s'està treballant, amb la implicació de la secretaria per la immigració. Es vol aconseguir l'escolarització completa d'aquests nois. És difícil, perquè no sempre són aquí, i van i venen. I perquè els seus pares no estan massa predisposats, en alguns casos, a fer-los aprendre, atès que "perdrien mà d'obra". Però s'hi comença a treballar i ja n'hi ha d'escolaritzats.
Hi ha els qui creuen que no hi hem d'insistir, perquè això els farà quedar-se. I som molts els qui creiem que ho hem de treballar, per treure'ls del carrer i evitar actuacions com les que avui, lamentablement, han hagut de viure.
A tall d'anècdota i per acabar, m'expliquen que hi havia veïnat d'aquell que es faci el que es faci ho troba tot malament, que deia que tot plegat era perquè "demà s'inaugurava el Magic Badalona" i es volia "fer neteja". Només dir-los que, per molt que conec gent i barris diversos, no deixa de sorprendre'm la capacitat de veure el que no hi ha darrere d'actuacions dissenyades única i exclusivament per protegir la gent.
Quan jo anava a escola
Quan jo anava a escola, érem entre 38 i 40 alumnes a classe. Els "dictats" no els preparàvem a casa, sinó que es feien per sorpresa, fet que ens obligava a entendre què escrivíem. Els nostres pares, generalment, tenien menys formació que la nostra d'ara, i no ens podien -teòricament- ajudar com ara.
Teníem un professor que ens feia aixecar quan entrava o sortia de l'aula. I la resta, teníem la certesa que sabien el que feien i tenien vocació de fer-ho. Se'ns castigava, i no hi havia pares disposats a discutir les decisions dels mestres, sinó a fer-los costat. No hi havia pares protegint els fills de tot, exculpant-los sempre i no responsabilitzant-los mai.
No anàvem de colònies, o si, però només una vegada per curs. I no hi tenien cabuda ni jocs de risc, ni activitats de luxe.
Els nens suspeníem, i anàvem a setembre, o repetíem curs.
Quan tornàvem de l'estiu, els professors no ens dèien que marxéssim a casa en poques hores, a fi que anéssim "agafant el ritme". Començàvem el curs, i llestos. I no ens feien servir d'excusa per ser ells els qui "agafessin ritme".
No hi havia APAS, ni AMPES, hi havia reunions de pares. I si et trobaves malament, et donaven aigua del carme amb sucre. I no calia autoritzar-ho tot, sempre, per escrit.
No hi havia un oceà de sigles tècniques del que l'administració i la "comunitat educativa" han anat creant. No sé si ni tant sols hi havia una llei, o altra. I tinc la percepció que era igual. Que les escoles, totes, sabien on anàven i per què.
Ni molts pares, ni molts mestres, ni l'administració, sabem ben bé què coi fer amb l'educació. I els polítics, menys encara. Els meus, que es van equivocar cedint espais als qui consideraven que els nens havien de créixer sense limitacions ni imposicions, per no crear-los traumes. I els altres, perquè no discutien la renúncia a la competència entre alumnat, mentre enviaven els seus fills a la concertada, no fos cas, o els mantenien a la pública, sempre que fos ben semblant a la concertada pel que fa a les famílies que hi portaven criatures.
No es tracta de pressupost, com diuen. Perquè mai amb tants diners s'havia aconseguit tant poc. Però necessitaria un post més llarg, i segurament rigorós per a fer front al que vull dir.
Admeto la caricatura en part del que descric, però no deixa de tenir un punt de real. La resta, el que recordo, era exactament així. I avui, que he hagut de fer aprendre el dictat que demà farà la meva filla, he sentit la necessitat de dir, en veu alta, ON COI VOLEM ANAR A PARAR?
Comments are off for this post
Ha mort Joan Carrera.
Ha mort Joan Carrera. El bisbe Carrera. Em sap molt greu. Nascut a Cornellà, va ser molts i molts anys un actiu de la nostra ciutat. A Llefià, als anys 50 i 60, i a Bufalà, fins fa ben poc temps.
Va ser un home de l'Esglèsia arrelat al carrer i proper als problemes de la gent. El vaig conèixer quan, junts, ens preparàvem per obtenir el carnet de conduir. Després, vàrem coincidir en moltes celebracions religioses, i sempre va tenir l'amabilitat al gest i al rostre.
El President Pujol me n'havia parlat. Sempre per posar-lo d'exemple. I sempre amb una actitud agraïda cap a la contribució que Carrera va fer a la construcció del país, a la seva cohesió social i al seu enfortiment espiritual.
El bisbe Carrera ja no és entre nosaltres. Hi és el seu record, i el seu llegat. I per als qui som cristians no resignats a l'estricte jerarquia catòlica, un home bo en qui es podia creure a ulls clucs.
Badalona li ha de retre record i homenatge. Jo ho faig modestament, des d'aquí, i també privadament, des del record d'una personalitat que trobarem a faltar.
http://www.esglesiaplural.cat/modules.php?name=News&file=article&sid=1206
Quan paguen justos per pecadors.
Efectivament, vaig ser present a la reunió de veïns del barri de Canyadó d'aquesta setmana, i molts d'ells varen expressar la seva insatisfacció per viure tant a prop de la zona d'oci de can Ribó.
Reclamen el tancament dels bars de la carretera i es pregunten com és possible que s'obrissin.
He procurat fer un resum de la reunió, deixant de banda si la quantitat d'assistents podria considerar-se suficientment representativa de la majoria, i també la satisfacció d'haver escoltat també moltes paraules, públiques i privades, que reconeixen la feina feta durant aquest temps i la dedicació que hi ha prestat el nou govern.
Sóc conscient dels problemes, i en aquest temps hem mirat de fixar més policia al territori, de fer més controls i intervencions i identificacions d'alcoholèmia, policials i de persones. Tot això, hi és, consta, i ha ajudat a millorar, o si ho volen els del got mig buit, a no empitjorar la situació.
Em pregunto què més podem fer, tenint en compte que no podem declarar l'estat d'emergència, de setge, o tocar les campanes perquè tothom se'n vagi a casa cuita corrents.
Tindrem, l'1 de gener, una ordenança de civisme que ens permetrà actuar contra el que més molesta als veïns, que són les concentracions sorolloses de joves als espais interiors del barri. I això és bo.
Hem impulsat que això sigui possible i segur que ens anirà molt bé....però jo seria partidari, potser ingènuament, de continuar un treball que hem de perfeccionar. Perquè no n'hi ha prou d'acostar-nos a les colles i dir-los que no cridin i marxin. I si cal identificar-los i, amb l'ordenança, sancionar-los.
L'ideal fóra que aconseguíssim que els joves poguéssin trobar-se en espais on no hi haguéssin veïns, i entenguéssin també que les ampolles i gots de tot allò que beuen abans d'entrar a una discoteca, ho han de recollir i posar a les papereres.
Sembla que demani la lluna, oi? doncs, avui per avui, la demano.
Per molts de nosaltres sembla fàcil, lògic i natural fer servir un espai públic i mirar de deixar-lo net, però per molts joves aquesta segona part s'oblida en una mena de declaració de rebel·lía més aviat prima de sentit.
Farem aquesta feina amb els agents de la Unitat de Civisme, que ha triplicat els agents, sense renunciar a la sanció, però mirant d'aconseguir un equilibri en favor del civisme, i de la llibertat. No els podem deixar fer el que vulguin, però tampoc els podem negar el seu dret a divertir-se.
No sé pas si podrem aconseguir aquest equilibri. Fins avui, no ha estat possible. Però no hi vull renunciar, deixant molt clar que la nostra obligació i compromís és procurar el descans dels veïns, i que no deixarem de perseguir els incívics, o brètols, que fan pagar justos per pecadors.
Aquesta nit farem un repàs del dispositiu policial i veurem sobre el terreny com actúa, amb alguna modificació en els protocols d'actuació per mirar de fer més efectiva la feina de la Guàrdia Urbana. La nostra pretensió és anar a dormir quan es llevi el dia, i anar prenent decisions per optimitzar el servei, i si cal augmentar-lo.
Pel que fa al tancament dels bars, cal estudiar les possibilitats jurídiques d'un conveni que mai no s'hauria d'haver signat.
