Archive for the 'Ferran Falcó' Category
L’actitud és la diferència
L’actitud és la diferència
És clar que hi ha qui no entén o no vol entendre l'existència de gent que veu els problemes però mira de resoldre'ls sense crits ni distorsions passionals. I no em refereixo als veïns que pateixen els problemes. Em refereixo als qui volen pisos pastera i gitanos romanesos a dojo, perquè són la benzina que necessiten per a mantenir la mentida. El populista diu que ho vol resoldre, però en el fons procura que no es resolgui no fos cas que se li acabés l'anar tirant de la rifeta.
A l'altra banda, hi ha la voluntat d'escoltar i alhora no enganyar amb falses promeses o manca de sinceritat. A l'altra banda, com ahir amb el president Pujol, hi ha qui diu les coses clares, fugint tant del discurs bonista o del que pretén fer-nos creure que no passa res, com del catastrofista que ven una imatge distorsionada de tota una ciutat a partir d'uns problemes sobre els quals l'ajuntament mira d'actuar amb els pocs instruments legals que té, i amb la feina d'uns professionals de la policia i d'uns serveis socials que lluiten contra la delinqüència i treballen per la cohesió respectivament, o conjuntament.
Són maneres divergents d'entendre la política i de fer un servei públic. Maneres que es diferencien en l'actitud davant la gent i els seus problemes, i que es plasmen en coses tan senzilles com la forma de trepitjar el territori. Comments are off for this post
Per què?
Ahir vaig tenir una alliçonadora xerrada -gairebé de tres hores- amb una persona que em qüestionava el per què de la meva (nostra, en termes de CiU) acció política.
Em va agradar poder explicar, perquè a vegades un dóna per suposat allò que no es coneix per la majoria, les raons per les quals vàrem fer govern ara fa tres anys i mig, i en quines condicions el vàrem pactar.
Va ser un exercici útil també per a mi, perquè en aquest lloc i en aquesta responsabiltat, i havent de passar comptes a les urnes en pocs mesos, és bo que ens recordem per què hem fet el que hem fet, i què volem fer en el futur.
Vaig tenir al davant, cal dir-ho, algú preparat, informat i intel·liegent. Al mateix temps, però, algú profundament anti-socialista, i políticament situat a la frontera que fluctúa entre el vot a CiU i el vot al Partit Popular.
Per tant, ho tenia difícil. No el volia convèncer de res. Però tenia difícil aconseguir que acceptés algunes de les nostres raons. Ja se sap que quan algú vol veure algú caure pel barranc, i això no es produeix, de poc valen explicacions raonades al desig frustrat.
Els socialistes no són a l'oposició perquè els ciutadans no ho varen voler. No hi havia cap suma alternativa possible per descavalcar-los, i per tant, si algú retreu a CiU que no fes el canvi que proposava, ha d'entendre que la majoria de la gent no va accedir a fer-lo possible. Ni sumàvem amb el PP, ni sumàvem amb IC o ERC.
Dit això, els socialistes varen fer govern amb nosaltres en una posició de més debilitat i amb un programa de govern que per a nosaltres justificava la nostra opció.
"Ferran, els haguéssiu hagut de deixar caure". Això em va respondre el meu interlocutor. Jo li vaig respondre que la ciutat no podia permetre's perdre més anys, i que jo no era a la política per especular, mirar-me els toros des de la barrera, o instal·lar-me còmodament en posicions estètiques. "Jo sóc a la política per fer coses", li vaig contestar.
I teníem coses a fer, i les hem fet. Desmuntar un pla urbanístic a Dalt la Vila, respondre a un compromís adquirit amb veïns del carrer de Sant Bru respecte l'obertura del carrer Méndez Núñez, incrementar i mirar de resoldre el desori nocturn a Canyadó, posar jocs infantils a més places de la ciutat, especialment a la façana marítima, refer alguns carrers molt malmesos i centrals d'alguns barris, refer la Rambla, tirar endavant un projecte per a la Clínica del Carme, posar en l'agenda política la qüestió del civisme a la ciutat, millorar el servei al gran parc de Badalona que és la platja, invertir a Ca l'Arnús, augmentar la Guàrdia Urbana, fer més aparcaments per al comerç de proximitat i desencallar la qüestió de la Plaça Pompeu Fabra, entomar la remodelació de la Plaça Vella, i tantes altres coses que havien estat objecte de la nostra acció d'oposició i que podíem ajudar a canviar, només, si estàvem dins un nou govern, millor, més decidit, cohesionat i orientat a canviar el rumb adormit i desorientat a on estàvem instal·lats.
La llista és més llarga, és clar, però hi ha en el fons, dues certeses: no fem política per veure com tot es fa malbé, i hem actuat a fons per garantir que es fessin coses que representessin un canvi positiu per Badalona. La nova direcció del Port de Badalona, la determinació d'acabar amb el peatge, de resoldre contenciosos jurídics que ofegaven el seu desenvolupament -com el dels ponts de Sant Lluc o del carrer Indústria-, la nova rambla del Gorg....podria seguir.
També, tancar carpetes obertes i expectatives frustrants. Donar-li un futur a l'escorxador, o a la CACI.
Hi ha coses que volíem fer i no hem fet. I coses que potser no han sortit rodones, però podem exhibir que el canvi possible i positiu l'hem mirat de fer, participant decisivament en un govern poc procliu a l'estètica i els focs d'artifici, i més orientat a l'acció concreta. Se m'acut, ara mateix, d'anomenar el nou contracte de neteja, que en pocs mesos els ciutadans trobaran al carrer en forma de nous contenidors i més servei.
No sembla que aquesta voluntat de fer, de ser-hi, d'empènyer per a millorar la ciutat, sigui suficient per aquells qui creuen que calia continuar desgastant els socialistes. No és la meva feina desgastar ningú. Ni és la meva vocació destruir l'adversari. Nosaltres podem entendre'ns amb tothom, si és per a fer. La venjança o el retrovisor, els dogmes i els blancs o els negres, no són conceptes del meu diccionari polític.
"S'ho apuntaran tot ells". Em deia....i potser té raó, encara que mirarem que l'acció de govern vagi repartida i que la gent percebi, que em sembla que ho fa, que amb CiU al govern, s'han fet més coses i s'han fet millor.
I finalment, el futur. "Amb qui pactareu? Per què no amb el PP?"
"Jo puc, el meu equip podem, fer-ho millor que el PP o que el PSC, no em demanis que jugui a segona fila, si la meva aspiració és i ha de ser competir per guanyar." No fujo d'estudi, però tinc molt clar que ningú no ens ha de votar en funció de saber a qui donarem l'alcaldia, sinó perquè cregui que nosaltres som l'opció per la majoria".
Així de clar, i de difícil.
Per què?
Ahir vaig tenir una alliçonadora xerrada -gairebé de tres hores- amb una persona que em qüestionava el per què de la meva (nostra, en termes de CiU) acció política.
Em va agradar poder explicar, perquè a vegades un dóna per suposat allò que no es coneix per la majoria, les raons per les quals vàrem fer govern ara fa tres anys i mig, i en quines condicions el vàrem pactar.
Va ser un exercici útil també per a mi, perquè en aquest lloc i en aquesta responsabiltat, i havent de passar comptes a les urnes en pocs mesos, és bo que ens recordem per què hem fet el que hem fet, i què volem fer en el futur.
Vaig tenir al davant, cal dir-ho, algú preparat, informat i intel·liegent. Al mateix temps, però, algú profundament anti-socialista, i políticament situat a la frontera que fluctúa entre el vot a CiU i el vot al Partit Popular.
Per tant, ho tenia difícil. No el volia convèncer de res. Però tenia difícil aconseguir que acceptés algunes de les nostres raons. Ja se sap que quan algú vol veure algú caure pel barranc, i això no es produeix, de poc valen explicacions raonades al desig frustrat.
Els socialistes no són a l'oposició perquè els ciutadans no ho varen voler. No hi havia cap suma alternativa possible per descavalcar-los, i per tant, si algú retreu a CiU que no fes el canvi que proposava, ha d'entendre que la majoria de la gent no va accedir a fer-lo possible. Ni sumàvem amb el PP, ni sumàvem amb IC o ERC.
Dit això, els socialistes varen fer govern amb nosaltres en una posició de més debilitat i amb un programa de govern que per a nosaltres justificava la nostra opció.
"Ferran, els haguéssiu hagut de deixar caure". Això em va respondre el meu interlocutor. Jo li vaig respondre que la ciutat no podia permetre's perdre més anys, i que jo no era a la política per especular, mirar-me els toros des de la barrera, o instal·lar-me còmodament en posicions estètiques. "Jo sóc a la política per fer coses", li vaig contestar.
I teníem coses a fer, i les hem fet. Desmuntar un pla urbanístic a Dalt la Vila, respondre a un compromís adquirit amb veïns del carrer de Sant Bru respecte l'obertura del carrer Méndez Núñez, incrementar i mirar de resoldre el desori nocturn a Canyadó, posar jocs infantils a més places de la ciutat, especialment a la façana marítima, refer alguns carrers molt malmesos i centrals d'alguns barris, refer la Rambla, tirar endavant un projecte per a la Clínica del Carme, posar en l'agenda política la qüestió del civisme a la ciutat, millorar el servei al gran parc de Badalona que és la platja, invertir a Ca l'Arnús, augmentar la Guàrdia Urbana, fer més aparcaments per al comerç de proximitat i desencallar la qüestió de la Plaça Pompeu Fabra, entomar la remodelació de la Plaça Vella, i tantes altres coses que havien estat objecte de la nostra acció d'oposició i que podíem ajudar a canviar, només, si estàvem dins un nou govern, millor, més decidit, cohesionat i orientat a canviar el rumb adormit i desorientat a on estàvem instal·lats.
La llista és més llarga, és clar, però hi ha en el fons, dues certeses: no fem política per veure com tot es fa malbé, i hem actuat a fons per garantir que es fessin coses que representessin un canvi positiu per Badalona. La nova direcció del Port de Badalona, la determinació d'acabar amb el peatge, de resoldre contenciosos jurídics que ofegaven el seu desenvolupament -com el dels ponts de Sant Lluc o del carrer Indústria-, la nova rambla del Gorg....podria seguir.
També, tancar carpetes obertes i expectatives frustrants. Donar-li un futur a l'escorxador, o a la CACI.
Hi ha coses que volíem fer i no hem fet. I coses que potser no han sortit rodones, però podem exhibir que el canvi possible i positiu l'hem mirat de fer, participant decisivament en un govern poc procliu a l'estètica i els focs d'artifici, i més orientat a l'acció concreta. Se m'acut, ara mateix, d'anomenar el nou contracte de neteja, que en pocs mesos els ciutadans trobaran al carrer en forma de nous contenidors i més servei.
No sembla que aquesta voluntat de fer, de ser-hi, d'empènyer per a millorar la ciutat, sigui suficient per aquells qui creuen que calia continuar desgastant els socialistes. No és la meva feina desgastar ningú. Ni és la meva vocació destruir l'adversari. Nosaltres podem entendre'ns amb tothom, si és per a fer. La venjança o el retrovisor, els dogmes i els blancs o els negres, no són conceptes del meu diccionari polític.
"S'ho apuntaran tot ells". Em deia....i potser té raó, encara que mirarem que l'acció de govern vagi repartida i que la gent percebi, que em sembla que ho fa, que amb CiU al govern, s'han fet més coses i s'han fet millor.
I finalment, el futur. "Amb qui pactareu? Per què no amb el PP?"
"Jo puc, el meu equip podem, fer-ho millor que el PP o que el PSC, no em demanis que jugui a segona fila, si la meva aspiració és i ha de ser competir per guanyar." No fujo d'estudi, però tinc molt clar que ningú no ens ha de votar en funció de saber a qui donarem l'alcaldia, sinó perquè cregui que nosaltres som l'opció per la majoria".
Així de clar, i de difícil.
El PP ens ha venut.
"El tribunal de Lille ha decretat que l'ocupació d'un terreny públic o privat no és un argument suficient com per a despendre'n l'amenaça a l'ordre públic. Així, ha anul·lat 7 expulsions de gitanos romanesos ordenades per la prefectura de Policia del departament..."
Això diu Le Monde, en la seva edició de fa uns dies, en analitzar la qualitat i eficàcia de les decisions del govern Sarkozy.
"Tornarem a França" diuen alguns gitanos que ara són a Romania. "Hem vingut amb les vacances pagades per Sarkozy, però tornarem allà", reblen.
Això diuen alguns articles periodístics, que tracten la qüestió rom amb una mica de deteniment, posant èmfasi en dues veritats: que allà són més desgraciats que aquí; i que el rebuig social s'aparella amb l'interès de les màfies que controlen una població mesella a qui envien a la mendicitat, la prostitució i el petit delicte, de manera dispersa i a tot Europa. Fins i tot, el Periódico explica que d'acord amb la màfia napolitana, milers de gitanos anaven a la ciutat a demanar almoïna a canvi de 500 € per captaire al mes.
I de Badalona, què diuen? Res. Som l'objecte, la localització necessària però irrellevant alhora, per a la campanya popular. Som l'espantaocells. Si ens fessin un estudi de valor de la nostra marca de ciutat, gràcies a l'egolatria, l'ambició malentesa i l'estratègia obscena de Garcia Albiol, seríem uns pàries, una ciutat prescindible, una merda punxada en un pal. No ho som, però el PP ens ha venut així, i cal tenir-ho en compte.
I encara hi ha gent que li riu les gràcies, i es poden llegir missatges de suport al PP "porque hablas claro y estamos hartos de moros y rumanos" .
I encara hi ha gent que creu que el PP farà el que no ha fet cap alcalde de França, i el que tant li costarà a Sarkozy. I al PP això tant li fot, perquè no es tracta de resoldre un problema, sinó de salvar la cadira.
La realitat és que tenim un problema, i no l'hem negat mai. I que hi ha famíles que viuen afectades pel comportament, les maneres i la pobra socialització d'algunes famílies gitanes romaneses. Això és així. Però aquest problema, sobre el qual es treballa amb centenars d'actuacions policials, desdoblament d'habitatges, controls de trànsit, presència estàtica a espais públics, interlocució per a millorar la convivència, escolarització de menors i tantes altres qüestions, no pot ser que sigui el mirall d'una Badalona que ho està passant malament però que va endavant. Badalona va començar el 2006 amb 150 habitatges sobreocupats, molts d'ells per romanesos d'ètnia gitana. Avui n'hi ha una tercera part, dels quals entre 6 i 10 generen problemes de convivència greus.
Els veïns voldrien que no n'hi hagués ni un...però jo tinc la impressió que el PP vol que n'hi hagi quants més millor...i és que l'estratègia és el "cuanto peor, mejor".
Retòrica sense acció.
La política de Sarkozy pel que fa les expulsions ordenades de gitanos romanesos i búlgars ha estat àmpliament criticada per la classe política i intel·lectual europea. Els qui menys, li han retret la instrumentalització d'aquestes minories per guanyar la popularitat perduda, i n'han qüestionat l'eficàcia. Els qui més, li han dit que promou polítiques xenòfobes i que discrimina els ciutadans per raó d'origen. Molts, han recordat els principis fundacionals de la República francesa, i els pilars de la construcció europea i el respecte als drets humans.
Arribats a aquest punt, i creient com crec en la igualtat d'oportunitats i la no discriminació de ningú per raó d'origen, ètnia, religió, sexe o ideologia, puc dir que les grans paraules i principis, sense acció, són pura retòrica. Hi ha un efecte NIMBY (not in my back yard) respecte la presència d'aquestes persones als barris on s'instal·len. No hi ha eines prou eficients per integrar aquestes famílies. Són nòmades, i poques tenen voluntat d'arrelament. Són sovint insolvents, i una sanció administrativa per qüestions relacionades amb el civisme o la convivència acaba essent innòqua. Els petits furts que puguin cometre no tenen tampoc una resposta eficaç en cas de reincidència.
18 països europeus han estat, com França, expulsant dels seus territoris aquestes persones amb diferents arguments. Espanya, però, en boca de la secretària d'Estat d'Immigració, la catalana Anna Terron, ha explicitat que mai no farà aquesta política. Això, a la pràctica, esdevé en un presumible efecte crida, que acabarà petant a la cara dels alcaldes -de tots colors- que podrien arribar a rebre les conseqüencies d'aquella retòrica sense acció de la que parlava. El problema el tenim, i comença als seus propis països d'origen, que són els primers a discriminar-los. Educació, socialització i foment d'oportunitats són el pas previ que els qui fan alta política haurien de tenir en compte abans d'embolicar-se en paraules que no trobaran mai el suport majoritari dels ciutadans i dels seus representants a peu de carrer, si no van acompanyades de fets.
Es pot criticar Sarkozy, però també que a l'altra banda no hi ha política ni acció ni agenda dels Estats europeus per afrontar la qüestió. I al final, els barris més vulnerables són els qui en poden rebre les conseqüències. I els qui fem política local no podem deixar-los de banda, ni acollir-nos a grans principis per justificar l'absència del que caldria.
Retòrica sense acció.
La política de Sarkozy pel que fa les expulsions ordenades de gitanos romanesos i búlgars ha estat àmpliament criticada per la classe política i intel·lectual europea. Els qui menys, li han retret la instrumentalització d'aquestes minories per guanyar la popularitat perduda, i n'han qüestionat l'eficàcia. Els qui més, li han dit que promou polítiques xenòfobes i que discrimina els ciutadans per raó d'origen. Molts, han recordat els principis fundacionals de la República francesa, i els pilars de la construcció europea i el respecte als drets humans.
Arribats a aquest punt, i creient com crec en la igualtat d'oportunitats i la no discriminació de ningú per raó d'origen, ètnia, religió, sexe o ideologia, puc dir que les grans paraules i principis, sense acció, són pura retòrica. Hi ha un efecte NIMBY (not in my back yard) respecte la presència d'aquestes persones als barris on s'instal·len. No hi ha eines prou eficients per integrar aquestes famílies. Són nòmades, i poques tenen voluntat d'arrelament. Són sovint insolvents, i una sanció administrativa per qüestions relacionades amb el civisme o la convivència acaba essent innòqua. Els petits furts que puguin cometre no tenen tampoc una resposta eficaç en cas de reincidència.
18 països europeus han estat, com França, expulsant dels seus territoris aquestes persones amb diferents arguments. Espanya, però, en boca de la secretària d'Estat d'Immigració, la catalana Anna Terron, ha explicitat que mai no farà aquesta política. Això, a la pràctica, esdevé en un presumible efecte crida, que acabarà petant a la cara dels alcaldes -de tots colors- que podrien arribar a rebre les conseqüencies d'aquella retòrica sense acció de la que parlava. El problema el tenim, i comença als seus propis països d'origen, que són els primers a discriminar-los. Educació, socialització i foment d'oportunitats són el pas previ que els qui fan alta política haurien de tenir en compte abans d'embolicar-se en paraules que no trobaran mai el suport majoritari dels ciutadans i dels seus representants a peu de carrer, si no van acompanyades de fets.
Es pot criticar Sarkozy, però també que a l'altra banda no hi ha política ni acció ni agenda dels Estats europeus per afrontar la qüestió. I al final, els barris més vulnerables són els qui en poden rebre les conseqüències. I els qui fem política local no podem deixar-los de banda, ni acollir-nos a grans principis per justificar l'absència del que caldria.
Badalona tindrà canal
Finalment tindrem canal. Ho va confirmar ahir l’alcalde de Badalona. Jo, com he dit ja en altres ocasions, no ho veig clar, són molts diners i no trobo que sigui millor el canal que un bon parc ben fet. Al cap i a la fi, el verd és sa, es més bonic i fa la ciutat més amigable. El canal a banda de la part estètica dubto que tingui cap altre avantatge.
Però els nostres gestors segur que en saben més que jo.
El Punt: Serra esvaeix els dubtes i diu que el canal del port es farà.
Ferran Falcó: Hi haurà canal.
Hi haurà canal
Al Port hi haurà canal. L’alcalde ho va confirmar, ahir, mentre obríem el pont del carrer Indústria.
Vàrem ser els primers, membres del govern, en dir que calia mantenir-lo. També vam ser, o hem estat, els màxims defensors que la qüestió se sotmetés a revisió crítica. L’alcalde ja ha dit el que fa mesos molts intuïen, i s’acaba un altre dels temes que han causat pim-pam-pum polític en aquests anys. Millor.
Com serà el canal? Doncs no “s’alçarà la via del tren en la llunyania per a bastir un arc suficient per a l’entrada al canal de vaixells”….serà més modest. La via no es tocarà, i les nàutiques passaran per sota l’actual. Hi naixeran nous amarraments, que donaran més valor al Port, i no caldrà remoure el projecte urbanístic amb noves tramitacions que haguessin perjudicat els interessos de la ciutat per la seva complexitat i durada en el temps.
Si posem els ulls a l’inici del mandat, veurem que d’aleshores ençà el barri del Port, que territorialment i administrativa viu partit en dos districtes (el set i el sis) i en tres barris (la Mora, i la part del Gorg i del Progrés que hi ha per sota de la via), ha estat consolidant i millorant la seva posició a la ciutat. Des del detall de permetre el pas pel Port als vehicles sense necessitat de pagar, passant per la instal.lació de jocs infantils a les seves places, les millores de prestacions a les platges que els acullen, el projecte de la nova CACI, l’inici d’obres al Passeig marítim, la posada en marxa del pont de Sant Lluc, i ara l’obertura del carrer Indústria.
Afegim-hi la rambla del Gorg, la Rambla, o la nova estació del tren, i arribarem a la conclusió que, en tres anys i mig, aquest govern ha fet els deures. I sí, queda molt per fer, i per millorar. Però la millor actitud és mirar el futur convençuts que anem en la bona direcció, que hem fet coses però que en queden per fer, sense cofoisme.
Abans explicava que el barri “del Port” viu administrativament i territorialment dividit. És obvi, per a nosaltres, que hi hem de donar resposta. Un nou barri, en un sol districte administratiu. El barri del Port, o de la Façana marítima, ja trobarem el nom, té prou pes i personalitat per esdevenir, no un afegit de res, sinó un nou barri de la ciutat.
Comments are off for this postAl darrera del "mercat de la misèria"
Ahir vàrem decomisar una tona de material divers al que anomenem "mercat de la misèria" que s'instal·la els dimarts a sota el pont de l'autopista a l'alçada del barri del Remei, a tocar de Sant Adrià.
Els dimarts hi porten allò que bàsicament recuperen dels contenidors i aprofiten el mercat setmanal de la ciutat veïna. Allà, pobres els qui venen i pobres els qui hi compren, es queden amb allò que no té cap valor real. Els qui ho recuperen ho treuen del no res, i els qui ho compren es queden allò que ningú no vol.
No és una imatge gaire edificant. I els veïns se'n queixen, pel que representa. Nosaltres anem fent aquest tipus d'intervencions, amb la col·laboració imprescindible de mossos i del cos nacional de policia. Els uns s'ocupen de la venda ambulant no permesa, d'altres de les falsificacions i la seguretat i higiene dels productes, i els darrers de les qüestions d'estrangeria.
És doncs, una estratègia combinada -que agraeixo als responsables de Mossos i del CNP- que mira d'evitar intercanvis sense cobertura legal, sanitària, higiènica, i que també aplica la llei d'estrangeria quan es demanen documentacions que sovint no acrediten la residència legítima a l'Estat. Quan això passa, es tramiten els expedients d'expulsió pertinents.
No es tracta del top manta. No hi ha màfies al darrera d'un mercat que no dóna diners, sinó uns pocs euros per subsistir de mala manera. No es fa la competència al comerç de proximitat. I díficilment s'hi troba material copiat il·legalment.
Però es tracta d'una pràctica que no podem deixar passar. Ni créixer. Els nostres instruments però, són insuficients. No els importen les sancions, ni que els decomissem el que porten. No poden pagar les multes administratives, ni allò que tenen pertany a ningú altre o a ells mateixos. Multar als compradors tampoc no seria una solució, perquè es tracta de persones que malviuen amb alguna prestació social o jubliació misèrrima. I la competència d'estrangeria la detenta el cos nacional de policia, però amb el desplegament dels mossos no hi ha agents del CNP suficients per entomar la qüestió, malgrat la bona disposició i l'agraïment que cal fer per l'esforç que fan en ajudar-nos.
Hi ha un gap real entre la regulació i la gent que per una o altra raó són fóra del sistema. Podem fer el que fem, que té un cost per a la gent que no és al gap, però també ens hem de preguntar fins quan hem de continuar amb una despesa que passa per pagar un servei extraordinari de recollida i enviament del material al centre de tractament de residus que pertoqui.
Ara fa uns mesos, vàrem intentar estalviar costos buscant una organització sense ànim de lucre que volgués fer-se càrrec de la recollida de la roba usada, per si podia interessar-los tenir-la per rentar-la i posar-la a disposició dels més necessitats. No vam tenir sort. O la roba era tant dolenta que no interessava, o no es volia associar el nom de l'organització a una actuació policial.
Dic tot això per traslladar que a vegades no és fàcil resoldre coses aparentment senzilles. De moment, continuarem en la mateixa línia, però caldria anar a l'arrel del problema, que és més social que policial, i que té més a veure amb la permissivitat d'accés, entrada i estada al país, que no pas amb el que des de la ciutat podem anar fent per mirar de preservar la legalitat i també la seguretat dels qui qui compren productes que són andròmines.
