El destí ha fet que en  Jaume Vives hagi patit un seguit de problemes de salut que malauradament, ens han portat a viure la jornada d’avui. L’acte de comiat d’algú que ha estat un familiar, un amic, un cap, un company de feina  o  un company de lluita.......

Perquè per a molts de nosaltres en Jaume era tot això,  i també perquè cadascú de nosaltres en tenim diferents referents i diferents lligams,  hem volgut que una sola veu expressi el sentiment que fa que avui ens apleguem aquí. Compartim el sentiment de  la seva pèrdua, és cert, però també compartim la sort d’haver-lo conegut i d’haver gaudit de la seva amistat, de la seva companyia, de la seva atenció i del seu afecte,  fos quin fos l’àmbit en que ens hi relacionàvem.

La gent que formem part del seu entorn hem pogut constatar l’empremta que la personalitat d’en Jaume, d’en Vives , del sr. Vives, del regidor i del diputat, ha deixat en la gent que l’envoltava. Ho sabem perquè al llarg dels episodis en que s’ha desenvolupat la seva malaltia, han estat incomptables les mostres  de suport i solidaritat que ens arribaven. Expressions que li transmetíem sempre que anàvem a veure’l, i que ell valorava molt. Amb aquestes mostres, sovint hi afegíeu algun comentari sobre la seva personalitat. Ens ho heu fet arribar persones diverses, gent amb qui havia treballat, persones que havia atès en qualitat de polític i de gestor d’allò que és públic, gent amb qui compartia gustos, aficions i lleure, i també complicitats polítiques. D’ell ens dèieu que era elegant i mesurat en les maneres, generós i didàctic amb els seus coneixements i correcte pel que fa al comandament.

En aquestes darreres hores les mostres de suport i solidaritat s’han multiplicat. Aquest són dies que  dediquem generalment al descans i al lleure fora de la ciutat, o bé a la festa ciutadana com la que avui comença i de la que en Jaume- ciutadà i regidor- hauria gaudit una vegada més, animant-nos a participar-hi activament. Malgrat tot això moltes persones  us heu desplaçat per acompanyar-nos i acomiadar-vos d’en Jaume, a altres no els ha estat possible, però els seus missatges ens han arribat. Els familiars i els amics no volem deixar d’expressar-vos el nostre agraïment més sincer.

Hem pogut constatar que l’estimació que sentíem per en Jaume era compartida amb molta altra gent i això  enforteix  el seu record en la nostra memòria.

Gràcies per ser avui aquí.

Badalona, 14 d’agost de 2009

ERC ha manifestat sempre la necessitat de reduir l’impacte d’aquesta via per a la ciutat, de dissenyar nous accessos, de reformar els passos subterranis per millorar-ne el trànsit i el pas de vianants, perquè deixi de ser una barrera física i mental entre els barris que hi ha a banda i banda. Hem d’aconseguir que l’autopista es posi al servei de la ciutat.

Badalona ha estat sempre solidària amb el Govern de Catalunya, ara toca que la Generalitat es posi al costat dels ciutadans de Badalona i faci que aquest projecte esdevingui una realitat.

A tots aquells que gaudireu de vacances fora de la ciutat us convido a ser-ne uns bons ambaixadors i a aquells que restareu el mes d’agost a la ciutat a participar dels actes de la Festa Major d’Agost.

Fa un any, mitjançant trobades amb els consells d’entitats dels districtes i els diferents consells sectorials, explicàvem la voluntat i el desig de què Badalona fos Capital de la Cultura Catalana l’any 2010, i us demanàvem un ampli suport ciutadà al projecte. En bona part gràcies al suport rebut, a finals de l’any passat aconseguíem la nominació. Aquest va ser un primer èxit col·lectiu, fruit de la voluntat ciutadana del conjunt de Badalona, que demostra -una vegada més!- que quan administració i societat civil anem junts els triomfs són més a l’abast.

 
Ara som en un altre moment. Durant aquest 2009, el procés participatiu endegat amb entitats, associacions i agents culturals interessats està generant una pluja d’idees i propostes pròpia d’una ciutat viva, dinàmica i diversa. S’estan fent visibles unes capacitats i potencialitats des del punt de vista cultural probablement no sempre reconegudes pels propis badalonins i badalonines. Tot plegat ha de culminar amb l’assoliment consensuat d’una programació pel 2010 que ens ha de fer sentir orgullosos de nosaltres mateixos, que ha de fer augmentar la nostra pròpia autoestima i que ha de mostrar i projectar al conjunt del país una nova imatge de Badalona.

Venint de la més antiga tradició i apuntant cap a una nova modernitat, hem de ser capaços de situar Badalona en el mapa cultural català. I malgrat les dificultats, que també n’hi ha, nosaltres no en tenim cap dubte: entre tots i totes ho aconseguirem!

El manifest reclama als ajuntaments que “s’impliquin i impulsin iniciatives des del seu àmbit institucional que promoguin l’exercici del dret de decidir”. Reclama també als partits polítics de l’arc parlamentari català i d’altres cambres dels Països Catalans que “promoguin la convocatòria d’un referèndum que permeti a la ciutadania exercir el dret de decidir” i pel que fa al Parlament de Catalunya que “es comprometi a treballar per crear les condicions jurídiques i polítiques perquè aquest dret del poble català sigui reconegut i respectat”.

El manifest apressa el Govern de la Generalitat perquè “doni curs als tràmits parlamentaris” perquè la Llei de consultes populars per via de referèndum “sigui aprovada en la màxima brevetat possible”.

La realitat és que el Govern aprovarà la esmentada llei dins les properes setmanes, però que el tràmit serà més llarg i depassarà amb tota seguretat la sentència. Serà el moment de copsar les reaccions que cadascú tindrà; de veure si la trempera de Brussel·les es manté i el clam de greuge omple carrers i places , de si hi ha discordances entre socis de la coalició nacionalista o es torna als pactes opacs i les fotografies, de mesurar la capacitat d’unitat d’acció del Govern i veure qui és que flaqueja en l’intent. Serà un moment més de la vigència de la frase encunyada per Xavier Roig “Entre l’Espanya i la Paret” i un moment més d’aquells que des de la messeta s’ha denominat sempre com el “problema catalán”.

Costa molt quantificar la solidaritat i també costa molt qualificar-la segons qui l’exerceix i qui la rep. Malgrat tot sembla ser que a Madrid es veuen en cor de fer-ho. El ministeri competent ha decidit que seran receptores dels ajuts derivats de la nostra contribució, en marcar la casella corresponent, a la declaració de la renda, aquelles que tinguin un àmbit d’actuació que vagi més enllà del d’una comunitat autònoma.

Segons es desprèn d’aquesta decisió, l’acció de les ONGs que actuen en àmbit territorial més ampli son mereixedores de més reconeixement i per tant de més diners de la part de l’IRPF que l’Estat hi destina. Això pot disminuir bona part dels recursos d’aquelles entitats solidàries sense ànim de lucre i de reduït abast territorial que realitzen els seus programes atenent criteris de proximitat i a favor de col.lectius molt específics.

Sabia el partit governant a Espanya quan es va comprometre a territorialitzar les subvencions provinents del IRPF, que Catalunya és el territori on més s’utilitza l’opció de destinar la part de l’impost a l’acció solidaria?. Potser no ho sabia i per això s’hi va comprometre. És conscient l’autoritat competent que Catalunya té l’índex més gran de teixit associatiu solidari dins l’Estat i un dels més alts d’Europa?.

Mirant-ho amb una certa ironia sembla ser que la solidaritat haurà de ser també multinacional, com les empreses, perquè se la valori convenientment. No voldria pensar que l’ànsia espoliadora dels espanyols abasta també aquells que tenen més necessitats que ingressos, per la qual cosa no se’ls pot espoliar per la via fiscal.

La consellera Capdevila ha anunciat que interposarà un altre recurs al Tribunal Constitucional contra l’ordre que firmarà el govern espanyol per excloure les oeneges d’àmbit estrictament català de les subvencions de l’IRPF. L’Estatut deixa clar que Catalunya té plenes competències en matèria de serveis socials i que és Catalunya qui ha de gestionar els diners que es recapten de l’IRPF. Fets com aquest ens reafirmen amb que ens cal un altre model d’organització política i aquest només l’aconseguirem amb la independència.

L’acte més significatiu de les nostres festes és La Cremada del Dimoni, precedida pel lluïment de les entitats de cultura tradicional i popular, bona part de les quals també estan relacionades amb el foc i la pirotècnia, i pel tradicional castell de focs artificials.
El correfoc que té lloc durant les festes maig ha esdevingut una de les activitats més celebrades pels petits, en la seva versió infantil, com pels joves i grans. Les besties de foc i les colles de diables donen vida a la festa amb llum i esclat, i mantenen una funció social de preservació de la tradició a l’hora que esdevenen fonamentals per la integració i la cohesió social.
La festa nacional del països catalans, Sant Joan, les seves revetlles i fogueres formen part de la nostra iconografia festiva.
Caldrà que tot això s’entengui a l’hora de transposar la directiva europea a la legislació estatal per tal que aquesta cultura del foc que és viva a casa nostra, on el seny i la rauxa també son presents a les nostres celebracions, i que no es lesioni el nostre àmbit cultural, deixant-nos mancats d’uns elements essencials i singulars de la nostra tradició festiva.
Per tot això vull manifestar el meu suport als grups de cultura popular i tradicional que usen materials pirotècnics.