Archive for the 'Jaume Vives' Category
Tothom n’és protagonista.
Foto: El Punt
Amb la primavera ben avançada, continuem esperant les pluges que han de proveir les nostres aixetes amb l’anomenada aigua de boca i que no arriben per desesperació de polítics i tècnics mediambientals. És evident que ens calen nous plantejaments estructurals si volem una societat del segle XXI moderna i sostenible.
A més dels canvis climatològics assistim també a canvis polítics: renovació a la Diputació de Barcelona; una senadora badalonina; el relleu al capdavant de l’alcaldia de Badalona; un confés anticatalà presidint el congrés de diputats i un cap de govern de l’estat amb voluntat recentralitzadora. Ja veurem com acaba tot això!
Però Badalona estarà de festa aquest mes de maig amb la prèvia dels interessantíssims actes de la gran festa romana de la Magna Celebratio. I és que val la pena celebrar les nostres Festes de Maig perquè són nostres i cap mal averany ens la pot espatllar. Compartirem el carrer, l’excitació del foc, els balls i l’alegria, assistirem a espectacles i participarem organitzant esdeveniments. Tot encaminat a una major convivència, amb un fort sentit de pertinença, amb solidaritat i amb civisme.
Bones Festes de Maig!
La meva intervenció en el Ple d’elecció del nou alcalde de Badalona (8/04/08).
Senyor alcalde, autoritats, senyores i senyors.
Permetin que voluntàriament vulgui considerar aquest ple com una continuació o potser una pròrroga de l’efectuat el mes de juny en ocasió de la constitució d’aquest ajuntament d’acord amb el resultat electoral de les eleccions municipals del 25 de maig passat.
I ho explico d’aquesta manera per que l’acte que formalitzem avui no és un acte institucional derivat d’una voluntat popular, si no que és simplement un acte institucional derivat de la voluntat d’un partit. I aquesta és una gran diferència de dota l’acte d’avui de la importància relativa que té en el context dels processos democràtics que viuen les ciutats i els ciutadans.
Sempre hem entès que els compromisos electorals son per complir-los. I ser cap de cartell electoral és el primer i més important compromís electoral, és la marca amb que es vol identificar una candidatura. Desatendre aquest compromís és, si més no, una manca de respecte a l’electorat.
Sense entrar en valoracions de la necessitat d’oferir solucions personals a aquelles persones que han desenvolupat una llarga trajectòria d’acció política al servei de la ciutat, entenem que aquestes solucions poden tenir uns moments oportuns i uns d’inoportuns. I aquest és el cas. Vam lamentar el procés que ha conduit a aquesta situació i, a més, hem trobat resposta a tots els arguments que la defensen. I si em permeten, la més senzilla de totes és aquella que diu que eleccions generals a Corts Espanyoles n’hi ha cada quatre anys, igual que eleccions municipals. Per tant, la decisió de concórrer a una o altra convocatòria es podia prendre, al nostre entendre, amb el marge de temps suficient, tan les persones com els partits, i d’aquesta manera no es debilita la credibilitat en el sistema electoral, manca de credibilitat que ens porta a índexs d’abstenció per tots coneguts i que avui no cal entrar a valorar, precisament pel coneixement que tots en tenim.
Però aquest ple és també continuació d’aquell altra que parlava per que renova el compromís d’aquell equip de govern amb la ciutadania i amb els objectius marcats per aquest mandat, un govern que dona suport a un full de ruta en forma de 50 compromisos i una forma de governar eficient, honesta i propera a la ciutadania. Una forma de govern que volem fonamentada en l’entesa i el diàleg franc a partir de les contínues i regulars reunions de l’executiva de govern. Òrgan de treball que considerem de vital importància per mantenir cohesionat el govern. I serà responsabilitat del nou alcalde vetllar perquè rutlli aquest engranatge a partir tan de la cohesió interna com de la responsabilitat conjunta de l’equip de govern i dels seus partits. Partits que han de vetllar, que hem de vetllar també per que siguin capaços d’evitar temptacions d’excessiu marcatge de perfil propi i sàpiguen esgotar totes les vies internes de diàleg i consens.
Avui la premsa deia que presumeixo de tenir bona relació amb en Jordi Serra. Efectivament, amb en Jordi Serra i amb gairebé tothom que vol tenir bona relació amb mi. Mai la discrepància política m’ha apartat de les bones conductes amb les persones que tracto.
I aquesta bona relació és la que em permet poder-li parlar amb tota franquesa i fer-li arribar, en primer lloc, la meva felicitació per la seva elecció com a alcalde. Ha obtingut el meu vot favorable en correspondència a allò que ell mateix avui anomenava punt cinquanta-u, la lleialtat entre els socis de govern.
Aquesta és la meva petició per l’alcalde Serra, que renovi i reforci el compromís per aquests cinquanta-un punts. I que prenent fortalesa d’aquesta lleialtat sàpiga prendre decisions valentes. Per que les decisions a prendre en aquest mandat hauran de ser valentes. Tenim al davant reptes com Dalt la Vila, que té i ha de tenir un final feliç per que és possible resoldre el futur d’aquest barri emblemàtic respectant els diversos interessos que participen de la solució.
Haurem de resoldre també la decisió d’iniciar el poliesportiu de Can Serentill. Haurem de desencallar la situació de Ca l’Andal, un emplaçament que podria resultar alternatiu al de Can Barriga, pel desitjat i reclamat equipament sòcio-cultural pel barri, haurem d’afrontar la construcció de la nova escola d’educació especial per a la ciutat, la construcció de les escoles bressol previstes, una de les quals el consell de districte tercer vol a prop del CEIP Bufalà.
I també altres grans temes, aquells que anomenem “temes de ciutat”: fer possible tenir una estació de tren adaptada, amb ascensors, reclamada diverses vegades pel propi ajuntament i per diversos partits i petició incorporada als pressupostos generals de l'Estat del 2007 i no realitzat; aconseguir un passeig marítim viu i de referència que enllaci des del Parc del Besòs a Sant Adrià fins al barri de Manresà, després de descontaminar i arranjar la zona de l’antiga Casamitjana-Mensa.
Donar l’impuls que necessita la zona portuària, atenent les reclamacions dels sectors de la pesca i de la vela, tot transformant en sentit positiu la gestió de Marina Badalona, noves cares i noves formes que permetin que Esquerra pugui fer aquell gest de confiança administrativa que tots desitgem.
I també l’alcalde Serra té l’oportunitat de fer en aquest seu primer mandat, un pas important per a la projecció de la vida cultural a Badalona.
Avui la cultura no és un dret, repeteixo, avui la cultura a l’estat espanyol no és un dret; la Constitució Espanyola, en el seu capítol segon, el que parla de Drets i Llibertats, va oblidar incloure la cultura en la secció de Drets Fonamentals i Llibertats Públiques i en la secció de Drets i Dures dels ciutadans. Aquesta mancança, però, pot ser corregida amb una ferma decisió política local de posar la cultura al mateix nivell que els altres drets en que la ciutadania ja te assumit el seu exercici. Es tracta de posar en valor la nostra pròpia cultura i dotar-la de tots els suports tècnics, humans i materials.
Hem d’afrontar sense complexos la construcció d’un auditori dimensionat a les necessitats locals per donar servei i sortida a totes les diverses manifestacions musicals que avui esdevenen a Badalona i no disposen de lloc adient per a la seva interpretació. I això està dins els compromisos de govern, al igual que la necessitat de disposar d’una sala d’exposicions, dos equipaments que incomprensiblement avui Badalona, una ciutat metropolitana de 217.000 habitants, no té.
I hem de saber posar en valor el patrimoni arqueològic de la ciutat. I aquí hauríem de començar a fer una mica de pedagogia i elevar una mica el nivell de la nostra autoestima ciutadana. Quan acabin les obres de connexió de les Termes del Museu i el subsòl de la plaça Font i Cussó, Badalona disposarà de l’espai arqueològic romà, soterrat i visitable més gran de Catalunya. Serem capaços de no treure’n rendiment d’aquesta potencialitat? Deixarem passar l’oportunitat de figurar a les grans rutes culturals de l’entorn de la capital del país?
I això tampoc ens ha de fer oblidar la necessitat d’adequació dels nostres centres cívics, autèntics punts neuràlgics de la nostra cultura de proximitat, conjuntament amb la xarxa de biblioteques, la cultura del dia a dia posada als districtes.
Alcalde Serra, ho deixaré aquí, no voldria que veiés o interpretés un memorial de greuges en la meva intervenció, he volgut parlar-li i recordar-li tot un seguit d’assumptes que formen part dels 50 compromisos del Govern de Progrés pel mandat 2007 – 2011 i que tenen a veure, molts d’ells, amb les competències que tinc delegades.
El nostre suport és el suport a n’aquest programa de govern, i per defensar-lo i executar-lo pot contar amb Esquerra Republicana. Moltes gràcies.
Comments are off for this post
Permetin que voluntàriament vulgui considerar aquest ple com una continuació o potser una pròrroga de l’efectuat el mes de juny en ocasió de la constitució d’aquest ajuntament d’acord amb el resultat electoral de les eleccions municipals del 25 de maig passat.
I ho explico d’aquesta manera per que l’acte que formalitzem avui no és un acte institucional derivat d’una voluntat popular, si no que és simplement un acte institucional derivat de la voluntat d’un partit. I aquesta és una gran diferència de dota l’acte d’avui de la importància relativa que té en el context dels processos democràtics que viuen les ciutats i els ciutadans.
Sempre hem entès que els compromisos electorals son per complir-los. I ser cap de cartell electoral és el primer i més important compromís electoral, és la marca amb que es vol identificar una candidatura. Desatendre aquest compromís és, si més no, una manca de respecte a l’electorat.
Sense entrar en valoracions de la necessitat d’oferir solucions personals a aquelles persones que han desenvolupat una llarga trajectòria d’acció política al servei de la ciutat, entenem que aquestes solucions poden tenir uns moments oportuns i uns d’inoportuns. I aquest és el cas. Vam lamentar el procés que ha conduit a aquesta situació i, a més, hem trobat resposta a tots els arguments que la defensen. I si em permeten, la més senzilla de totes és aquella que diu que eleccions generals a Corts Espanyoles n’hi ha cada quatre anys, igual que eleccions municipals. Per tant, la decisió de concórrer a una o altra convocatòria es podia prendre, al nostre entendre, amb el marge de temps suficient, tan les persones com els partits, i d’aquesta manera no es debilita la credibilitat en el sistema electoral, manca de credibilitat que ens porta a índexs d’abstenció per tots coneguts i que avui no cal entrar a valorar, precisament pel coneixement que tots en tenim.
Però aquest ple és també continuació d’aquell altra que parlava per que renova el compromís d’aquell equip de govern amb la ciutadania i amb els objectius marcats per aquest mandat, un govern que dona suport a un full de ruta en forma de 50 compromisos i una forma de governar eficient, honesta i propera a la ciutadania. Una forma de govern que volem fonamentada en l’entesa i el diàleg franc a partir de les contínues i regulars reunions de l’executiva de govern. Òrgan de treball que considerem de vital importància per mantenir cohesionat el govern. I serà responsabilitat del nou alcalde vetllar perquè rutlli aquest engranatge a partir tan de la cohesió interna com de la responsabilitat conjunta de l’equip de govern i dels seus partits. Partits que han de vetllar, que hem de vetllar també per que siguin capaços d’evitar temptacions d’excessiu marcatge de perfil propi i sàpiguen esgotar totes les vies internes de diàleg i consens.
Avui la premsa deia que presumeixo de tenir bona relació amb en Jordi Serra. Efectivament, amb en Jordi Serra i amb gairebé tothom que vol tenir bona relació amb mi. Mai la discrepància política m’ha apartat de les bones conductes amb les persones que tracto.
I aquesta bona relació és la que em permet poder-li parlar amb tota franquesa i fer-li arribar, en primer lloc, la meva felicitació per la seva elecció com a alcalde. Ha obtingut el meu vot favorable en correspondència a allò que ell mateix avui anomenava punt cinquanta-u, la lleialtat entre els socis de govern.
Aquesta és la meva petició per l’alcalde Serra, que renovi i reforci el compromís per aquests cinquanta-un punts. I que prenent fortalesa d’aquesta lleialtat sàpiga prendre decisions valentes. Per que les decisions a prendre en aquest mandat hauran de ser valentes. Tenim al davant reptes com Dalt la Vila, que té i ha de tenir un final feliç per que és possible resoldre el futur d’aquest barri emblemàtic respectant els diversos interessos que participen de la solució.
Haurem de resoldre també la decisió d’iniciar el poliesportiu de Can Serentill. Haurem de desencallar la situació de Ca l’Andal, un emplaçament que podria resultar alternatiu al de Can Barriga, pel desitjat i reclamat equipament sòcio-cultural pel barri, haurem d’afrontar la construcció de la nova escola d’educació especial per a la ciutat, la construcció de les escoles bressol previstes, una de les quals el consell de districte tercer vol a prop del CEIP Bufalà.
I també altres grans temes, aquells que anomenem “temes de ciutat”: fer possible tenir una estació de tren adaptada, amb ascensors, reclamada diverses vegades pel propi ajuntament i per diversos partits i petició incorporada als pressupostos generals de l'Estat del 2007 i no realitzat; aconseguir un passeig marítim viu i de referència que enllaci des del Parc del Besòs a Sant Adrià fins al barri de Manresà, després de descontaminar i arranjar la zona de l’antiga Casamitjana-Mensa.
Donar l’impuls que necessita la zona portuària, atenent les reclamacions dels sectors de la pesca i de la vela, tot transformant en sentit positiu la gestió de Marina Badalona, noves cares i noves formes que permetin que Esquerra pugui fer aquell gest de confiança administrativa que tots desitgem.
I també l’alcalde Serra té l’oportunitat de fer en aquest seu primer mandat, un pas important per a la projecció de la vida cultural a Badalona.
Avui la cultura no és un dret, repeteixo, avui la cultura a l’estat espanyol no és un dret; la Constitució Espanyola, en el seu capítol segon, el que parla de Drets i Llibertats, va oblidar incloure la cultura en la secció de Drets Fonamentals i Llibertats Públiques i en la secció de Drets i Dures dels ciutadans. Aquesta mancança, però, pot ser corregida amb una ferma decisió política local de posar la cultura al mateix nivell que els altres drets en que la ciutadania ja te assumit el seu exercici. Es tracta de posar en valor la nostra pròpia cultura i dotar-la de tots els suports tècnics, humans i materials.
Hem d’afrontar sense complexos la construcció d’un auditori dimensionat a les necessitats locals per donar servei i sortida a totes les diverses manifestacions musicals que avui esdevenen a Badalona i no disposen de lloc adient per a la seva interpretació. I això està dins els compromisos de govern, al igual que la necessitat de disposar d’una sala d’exposicions, dos equipaments que incomprensiblement avui Badalona, una ciutat metropolitana de 217.000 habitants, no té.
I hem de saber posar en valor el patrimoni arqueològic de la ciutat. I aquí hauríem de començar a fer una mica de pedagogia i elevar una mica el nivell de la nostra autoestima ciutadana. Quan acabin les obres de connexió de les Termes del Museu i el subsòl de la plaça Font i Cussó, Badalona disposarà de l’espai arqueològic romà, soterrat i visitable més gran de Catalunya. Serem capaços de no treure’n rendiment d’aquesta potencialitat? Deixarem passar l’oportunitat de figurar a les grans rutes culturals de l’entorn de la capital del país?
I això tampoc ens ha de fer oblidar la necessitat d’adequació dels nostres centres cívics, autèntics punts neuràlgics de la nostra cultura de proximitat, conjuntament amb la xarxa de biblioteques, la cultura del dia a dia posada als districtes.
Alcalde Serra, ho deixaré aquí, no voldria que veiés o interpretés un memorial de greuges en la meva intervenció, he volgut parlar-li i recordar-li tot un seguit d’assumptes que formen part dels 50 compromisos del Govern de Progrés pel mandat 2007 – 2011 i que tenen a veure, molts d’ells, amb les competències que tinc delegades.
El nostre suport és el suport a n’aquest programa de govern, i per defensar-lo i executar-lo pot contar amb Esquerra Republicana. Moltes gràcies.
Comments are off for this post
Intervenció en el Ple de renúncia de l’alcaldessa (3/04/08).
Autoritats, senyores i senyors, bona tarda a tothom.
Certament és poc habitual participar d’un ple on s’anuncia una renúncia al càrrec d’alcalde, en aquest cas, d’alcaldessa.
Considero que avui no és el dia, ni ara és el moment, d’entrar en qüestions com ara les motivacions d’aquesta renúncia, els mètodes emprats per efectuar el canvi ni les conseqüències que tot plegat pugui tenir. Totes aquestes són qüestions que hem tractat quan ha tocat i potser tornin a tocar en el futur, però no avui ni ara.
M’agradaria utilitzar el meu torn de paraula per fer no una glosa de Maite Arqué, que no toca, si no més aviat per transmetre a tots vostès i a totes vostès, la percepció que queda a un regidor ideològicament d’esquerres, republicà fins el moll de l’os i profundament independentista de la seva experiència d’haver participat en el govern municipal amb Maite Arqué com alcaldessa.
Certament la paraula que millor definiria aquesta percepció és EQUILIBRI, Maite Arqué ha estat no només pur equilibri entre les seves pròpies files, si no que ha estat també equilibri continuat en els governs que ha presidit.
No vull entrar a valorar tampoc l’obra feta i la que ha quedat per fer. Avui reflexiono en veu alta en la vesant més personal i institucional de la nostra alcaldessa. De com la seva proximitat, reconeguda per tothom, excessiva per alguns, a vegades li pot haver fet perdre una certa perspectiva a l’hora de resoldre els conflictes que se li presentaven.
I Maite Arqué ha hagut de demostrar aquesta capacitat d’equilibri intern i extern. Segurament no tothom a entès per que accedia a determinats posicionaments: ha hagut de transaccionar les més variades qüestions amb diversos socis de govern i traslladar després el resultat d’aquesta transacció als seus propis rengles.
I a ningú se li escapa que és força difícil mantenir un nivell coherent de praxi governamental i no renunciar al mateix temps a una part d’allò que el partit i la ideologia demanen i reclamen.
La meva conversa amb ella sempre ha estat franca, fins i tot per parlar-nos de les desavinences, i tots dos sabíem que després hauríem d’explicar molt bé als “nostres” respectius el resultat d’aquella transacció. I aquí he de donar molt bona nota a Maite Arqué; lligada, igual que jo, a uns determinats nivells de fidelitat militant, sovint va prendre acords i decisions que jo entenia que tindria alguna dificultat per explicar. I li ho vull agrair ara per deixar manifest que en qüestions nacionals i socials sempre ens hem entès.
Avui hem de reconèixer la dedicació de Maite Arqué a la seva responsabilitat pública. No només per la quantitat i efectivitat de la seva gestió, si no per l’esperit amb que ha abordat aquesta feina: allò que en diem el tarannà, la predisposició.
M’agradaria pensar que ara que marxa cap a l’epicentre de tots els terratrèmols polítics presents i futurs, conservarà intacte aquest tarannà i aquesta voluntat de treball per gratar, si és possible, millores cap el món del municipalisme català i, per extensió a Badalona.
Benvolguda alcaldessa, permetem (i utilitzo ara un tractament de tu que mai anteriorment havia utilitzat en aquesta sala) permetem, deia, que et desitgi la millor de les sorts, malgrat que no facis cas del poeta que, tot i que insistia que la gent culta, desvetllada i feliç sempre queda al nord, tu hagis volgut anar cap a una altra direcció.
Respecto, com no pot ser d’altra manera la teva decisió i desitjo que les estades temporals que facis a Madrid no et facin oblidar que Badalona continua necessitant de l’aportació de tota, tota la seva ciutadania, de la qual formes part.
Moltes gràcies.
Comments are off for this post
Certament és poc habitual participar d’un ple on s’anuncia una renúncia al càrrec d’alcalde, en aquest cas, d’alcaldessa.
Considero que avui no és el dia, ni ara és el moment, d’entrar en qüestions com ara les motivacions d’aquesta renúncia, els mètodes emprats per efectuar el canvi ni les conseqüències que tot plegat pugui tenir. Totes aquestes són qüestions que hem tractat quan ha tocat i potser tornin a tocar en el futur, però no avui ni ara.
M’agradaria utilitzar el meu torn de paraula per fer no una glosa de Maite Arqué, que no toca, si no més aviat per transmetre a tots vostès i a totes vostès, la percepció que queda a un regidor ideològicament d’esquerres, republicà fins el moll de l’os i profundament independentista de la seva experiència d’haver participat en el govern municipal amb Maite Arqué com alcaldessa.
Certament la paraula que millor definiria aquesta percepció és EQUILIBRI, Maite Arqué ha estat no només pur equilibri entre les seves pròpies files, si no que ha estat també equilibri continuat en els governs que ha presidit.
No vull entrar a valorar tampoc l’obra feta i la que ha quedat per fer. Avui reflexiono en veu alta en la vesant més personal i institucional de la nostra alcaldessa. De com la seva proximitat, reconeguda per tothom, excessiva per alguns, a vegades li pot haver fet perdre una certa perspectiva a l’hora de resoldre els conflictes que se li presentaven.
I Maite Arqué ha hagut de demostrar aquesta capacitat d’equilibri intern i extern. Segurament no tothom a entès per que accedia a determinats posicionaments: ha hagut de transaccionar les més variades qüestions amb diversos socis de govern i traslladar després el resultat d’aquesta transacció als seus propis rengles.
I a ningú se li escapa que és força difícil mantenir un nivell coherent de praxi governamental i no renunciar al mateix temps a una part d’allò que el partit i la ideologia demanen i reclamen.
La meva conversa amb ella sempre ha estat franca, fins i tot per parlar-nos de les desavinences, i tots dos sabíem que després hauríem d’explicar molt bé als “nostres” respectius el resultat d’aquella transacció. I aquí he de donar molt bona nota a Maite Arqué; lligada, igual que jo, a uns determinats nivells de fidelitat militant, sovint va prendre acords i decisions que jo entenia que tindria alguna dificultat per explicar. I li ho vull agrair ara per deixar manifest que en qüestions nacionals i socials sempre ens hem entès.
Avui hem de reconèixer la dedicació de Maite Arqué a la seva responsabilitat pública. No només per la quantitat i efectivitat de la seva gestió, si no per l’esperit amb que ha abordat aquesta feina: allò que en diem el tarannà, la predisposició.
M’agradaria pensar que ara que marxa cap a l’epicentre de tots els terratrèmols polítics presents i futurs, conservarà intacte aquest tarannà i aquesta voluntat de treball per gratar, si és possible, millores cap el món del municipalisme català i, per extensió a Badalona.
Benvolguda alcaldessa, permetem (i utilitzo ara un tractament de tu que mai anteriorment havia utilitzat en aquesta sala) permetem, deia, que et desitgi la millor de les sorts, malgrat que no facis cas del poeta que, tot i que insistia que la gent culta, desvetllada i feliç sempre queda al nord, tu hagis volgut anar cap a una altra direcció.
Respecto, com no pot ser d’altra manera la teva decisió i desitjo que les estades temporals que facis a Madrid no et facin oblidar que Badalona continua necessitant de l’aportació de tota, tota la seva ciutadania, de la qual formes part.
Moltes gràcies.
Comments are off for this post
Què ens ha deixat Maite Arqué?
Què ens ha deixat Maite Arqué?
Segurament, aquesta fora la pregunta encertada per tal de valorar el pas de la regidora per l’alcaldia de la ciutat.
Com sempre acostuma a passar , les valoracions seran diverses i variades, més o menys difuses, en funció de qui analitzi el recorregut que aquesta badalonina (de Canyet) ha fet els últims anys de la seva dedicació política a la ciutat. Arqué és una dona que ha desenvolupat unes peculiars formes d’entendre l’activitat política. I de portar-la a terme. Mai un no a ningú, bones paraules per a tothom i compromisos a dojo. L’autèntic èxit haurà estat sortir-se’n.
Dues particularitats marquen el seu mandat: la seva proximitat (excessiva?) que l’ha fet molt popular, i la seva innegable dedicació als temes d’àmbit social, iniciats ja des del seu primer mandat com a regidora i continuats tan des del seu pas per la Diputació de Barcelona com darrerament en el seu rol d’alcaldessa.
Però també hi ha ombres, està clar. Els models urbanístics que s’han practicat els darrers 30 anys, sobretot als municipis de l’àrea metropolitana amb governs majoritàriament socialistes, no han servit per arreglar la nefasta herència del franquisme i sovint han vingut a perpetuar algunes situacions que es denunciaven els anys seixanta i setanta del segle passat. I aquí és possiblement on Maite Arqué no ha estat a l’alçada del que demandava el sentit comú i bona part de la ciutadania. Determinades actuacions urbanístiques (el port i la façana litoral, per exemple) lluny de vertebrar la ciutat, s’han evidenciat del tot prescindibles i han col·laborat a consolidar un model de desenvolupament urbà allunyat de les necessitats i contraposat del tot a un projecte de ciutat amable i oberta al mar on, més enllà d’altres consideracions pràctiques, la línia del ferrocarril ens dibuixava, de forma clara, on acabava la ciutat urbanitzada i on començava la ciutat marinera, amb passeigs i aparcaments vora el mar, amb clubs esportius i piscines, amb restaurants i “xiringuitos” amb espais lúdics per a activitats a l’aire lliure, etc.
Malgrat pros i contres però, no puc deixar de desitjar a Maite Arqué molta sort en la seva nova responsabilitat com a senadora i demanar-li que sàpiga utilitzar tota la seva capacitat en bé de la ciutat. Comments are off for this post
Segurament, aquesta fora la pregunta encertada per tal de valorar el pas de la regidora per l’alcaldia de la ciutat.
Com sempre acostuma a passar , les valoracions seran diverses i variades, més o menys difuses, en funció de qui analitzi el recorregut que aquesta badalonina (de Canyet) ha fet els últims anys de la seva dedicació política a la ciutat. Arqué és una dona que ha desenvolupat unes peculiars formes d’entendre l’activitat política. I de portar-la a terme. Mai un no a ningú, bones paraules per a tothom i compromisos a dojo. L’autèntic èxit haurà estat sortir-se’n.
Dues particularitats marquen el seu mandat: la seva proximitat (excessiva?) que l’ha fet molt popular, i la seva innegable dedicació als temes d’àmbit social, iniciats ja des del seu primer mandat com a regidora i continuats tan des del seu pas per la Diputació de Barcelona com darrerament en el seu rol d’alcaldessa.
Però també hi ha ombres, està clar. Els models urbanístics que s’han practicat els darrers 30 anys, sobretot als municipis de l’àrea metropolitana amb governs majoritàriament socialistes, no han servit per arreglar la nefasta herència del franquisme i sovint han vingut a perpetuar algunes situacions que es denunciaven els anys seixanta i setanta del segle passat. I aquí és possiblement on Maite Arqué no ha estat a l’alçada del que demandava el sentit comú i bona part de la ciutadania. Determinades actuacions urbanístiques (el port i la façana litoral, per exemple) lluny de vertebrar la ciutat, s’han evidenciat del tot prescindibles i han col·laborat a consolidar un model de desenvolupament urbà allunyat de les necessitats i contraposat del tot a un projecte de ciutat amable i oberta al mar on, més enllà d’altres consideracions pràctiques, la línia del ferrocarril ens dibuixava, de forma clara, on acabava la ciutat urbanitzada i on començava la ciutat marinera, amb passeigs i aparcaments vora el mar, amb clubs esportius i piscines, amb restaurants i “xiringuitos” amb espais lúdics per a activitats a l’aire lliure, etc.
Malgrat pros i contres però, no puc deixar de desitjar a Maite Arqué molta sort en la seva nova responsabilitat com a senadora i demanar-li que sàpiga utilitzar tota la seva capacitat en bé de la ciutat. Comments are off for this post
A la recerca del vot del català emprenyat.
La reducció al bipartidisme, en tant que pràctica empobridora de la realitat política i social s’està instal·lant de forma perillosa entre nosaltres. És fàcil d’entendre que els electors busquin efectivitat immediata al seu vot; ja sigui castigar els propis amb la indiferència de l’abstenció o ja sigui aturar l’ascens dels neofatxes. En aquest darrer cas, potser encara haurem de prendre-ho com a un mal menor. La realitat però, continua sent que la pluralitat política catalana (i badalonina) té un component molt més saludable i plural que el que mostren els grans resultats a l’estat espanyol, on sembla que la política és només cosa de dos.
El resultat d’Esquerra ha estat dolent, molt dolent, malgrat saber que veníem d’uns situació del tot atípica (els 8 diputats del 2004). No hem sabut aglutinar al voltant de les nostres sigles aquest 20% d’independentisme declarat als estudis sociològics més recents.
Dues dades per a la reflexió:
a. On han anat els vots dels “catalans emprenyats”?
b. Els cens electoral a Badalona ha variat a la baixa en quatre anys al voltant de 10.000 persones i no vull pensar que tots ells fossin abstencionistes, i malgrat tot, respecte el 2004:
Esquerra perd 7.700 vots.
El PSC 3.700
Iniciativa 3.200
CiU 2.000
Només el partit xenòfob del Sr. “Rocky” Garcia manté els resultats. No hem digueu que no fa por!! Comments are off for this post
El resultat d’Esquerra ha estat dolent, molt dolent, malgrat saber que veníem d’uns situació del tot atípica (els 8 diputats del 2004). No hem sabut aglutinar al voltant de les nostres sigles aquest 20% d’independentisme declarat als estudis sociològics més recents.
Dues dades per a la reflexió:
a. On han anat els vots dels “catalans emprenyats”?
b. Els cens electoral a Badalona ha variat a la baixa en quatre anys al voltant de 10.000 persones i no vull pensar que tots ells fossin abstencionistes, i malgrat tot, respecte el 2004:
Esquerra perd 7.700 vots.
El PSC 3.700
Iniciativa 3.200
CiU 2.000
Només el partit xenòfob del Sr. “Rocky” Garcia manté els resultats. No hem digueu que no fa por!! Comments are off for this post
EL CORREU DE LA REPÚBLICA, cartes des de la república del Clot de la Llibertat (XIII).
Una bona notícia: el meu bon amic, l’inefable Llibert Esquerrà i Sobirà està tornant de la seva estada a l’illa de Felicitat. En un radiotelegrama (encara hi ha radiotelegrames?) enviat des del vaixell en el qual fa el viatge de retorn a la seva estimada República, em promet posar-me al corrent de les seves aventures com a pescador, caçador i catalogador d’espècies animals, vegetals i minerals exòtiques de tota mena en aigües paradisíaques. Però m’avisa del perill que tenen les aigües càlides pel damunt de la cintura: no saps si ets a la glòria o és que la pròstata t’ha fet el salt de forma definitiva i s’ha declarat en vaga indefinida.
En qualsevol cas, podrem restablir aquella (estranyíssima) relació epistolar, ara que tornarà a tenir activat el seu P.O.BOX particular. Comments are off for this post
JA NO HI TORNO, T’HO PROMETO, ANDREU.
No he de tornar-hi, veig que no he de tornar-hi si no és que vulgui viure una vida enganxat a un/una teclat/pantalla. Deixo anar els meus punts i final i no hi torno:
> rellegit el meu post, no veig enlloc que et tracti de mentider, em limito a dir (i ho reitero) que del tema que escrius, en coneixes ben poc o res. I això és tan evident com la maleïda boira que aquests dies ens ha aclaparat, per acabar de fer-nos la festa. Ja fa un parell de dies que el sol ens acompanya; benvingut.
> en cap moment he confós la teva opinió amb la del diari ni amb una notícia. Deia (i reitero) que utilitzes el diari EL PUNT per deixar anar les teves “simpaties” cap a l’independentisme (en lletra petita o en lletra majúscula, tan se val) i qui el representa per voluntat popular a l’ajuntament de Badalona. En tot moment he deixat EL PUNT i la seva línia editorial fora de la polèmica, però no havia de fer el mateix amb els seus col·laboradors/opinadors. La seva paraula no és dogma. Juguen amb avantatge.
> no t’hauria de costar massa esforç reconèixer que tens un diari a disposició i que l’utilitzes a plaer. Així de senzill. Mira què fàcil. No sé si t’hauria de tenir fins i tot una miqueta d’enveja....
Arreveure i... de res.
Comments are off for this post
> rellegit el meu post, no veig enlloc que et tracti de mentider, em limito a dir (i ho reitero) que del tema que escrius, en coneixes ben poc o res. I això és tan evident com la maleïda boira que aquests dies ens ha aclaparat, per acabar de fer-nos la festa. Ja fa un parell de dies que el sol ens acompanya; benvingut.
> en cap moment he confós la teva opinió amb la del diari ni amb una notícia. Deia (i reitero) que utilitzes el diari EL PUNT per deixar anar les teves “simpaties” cap a l’independentisme (en lletra petita o en lletra majúscula, tan se val) i qui el representa per voluntat popular a l’ajuntament de Badalona. En tot moment he deixat EL PUNT i la seva línia editorial fora de la polèmica, però no havia de fer el mateix amb els seus col·laboradors/opinadors. La seva paraula no és dogma. Juguen amb avantatge.
> no t’hauria de costar massa esforç reconèixer que tens un diari a disposició i que l’utilitzes a plaer. Així de senzill. Mira què fàcil. No sé si t’hauria de tenir fins i tot una miqueta d’enveja....
Arreveure i... de res.
Comments are off for this post
DESAFINADO
Que isso e bossa-nova
Que isso e muito natural
Que voce nao sabe nem sequer pressente
E que os desafinados tambem tem un coraçao.
(Desafinado, Antonio Carlos Jobim)
No n’aprèn, no en vol aprendre. L’Andreu Mas ha tornat a utilitzar EL PUNT per dedicar-me una de les seves enceses planes, tal i com -en ell- és força habitual (Polítics que desafinen, 20.02.2008). En aquesta ocasió la patacada dialèctica va, està clar, contra aquest regidor i de retruc al govern local del qual formo part.
Però de nou (o no tan nou), no l’encerta quan parla de mi i del conflicte plantejat per un grup d’ensenyants de l’Escola de Música de Badalona. Evidentment, l’Andreu en sap ben poc o res del que escriu, i ens ho demostra: frases extretes del seu context, afirmacions del tot incertes i malintencionades, etc.
Hem demano per què només retorno paraules a l’Andreu Mas i no a altres persones de la premsa escrita que s’han lluït (més o menys) en tractar el tema dels músics? Doncs per que l’Andreu, ja fa temps que em té i em guarda una simpatia especial: m’ho va demostrar (ens ho va demostrar) negant, furiós com un gall de panses, que Esquerra hagués presentat al·legacions a un determinat projecte urbanístic (la futura plaça Alcalde Xifré). Havent d’empassar-se (això si, en lletra petita) la seva pròpia mentida. I ens ho va tornar a demostrar insistint en el contingut d’una enquesta pre-electoral d’Esquerra que s’acabava d’inventar ell i els seus informadors. ( L’enquesta que coneixien els seus “informadors” situava Esquerra fora del mapa de representació local). En realitat i malgrat una abstenció galopant, Esquerra va aguantar el cop i va quedar a 102 vots de repetir els resultat de 2003 (2 regidors).
I avui hi torno: que l’Andreu tingui ordinador i un diari a disposició no vol dir que pugui dir qualsevol cosa. I l’Andreu ho fa quan es refereix a mi o al partit que represento, massa sovint, massa. Deixa anar un cert tuf.
Per no gastar massa temps de ningú, miraré de respondre esquemàticament a totes les qüestions plantejades en el seu escrit:
Ø Gràcies per la cita sobre l’estupidesa, és un bon començament.
Ø Que hi hagin persones que treballin sense contracte laboral no és cap situació mancada de legalitat. Els contractes administratius de serveis hi son precisament per cobrir determinades necessitats de l’administració: es contracta algú (o alguna empresa) que et faci un servei a canvi d’una contraprestació econòmica pactada que es formalitza en una factura de càrrec amb les retencions legals corresponents i passa tots els controls d’intervenció reglamentaris.
Ø Evidentment, des del Patronat de la Música o des de qualsevol altre Organisme Autònom, no es genera ni s’usa “diner negre”. Per una raó tan elemental con senzilla: quina necessitat en té qui no ha de presentar uns guanys? L’escola de Música no és una empresa comercial.
Ø La decisió de no contar amb un dels ensenyants pel proper quadrimestre efectivament, s’havia pres amb anterioritat a la “tancada” i és una decisió que pren qui l’ha de prendre i no és objecte de debat públic.
Ø No només no “he fet tot el possible per evitar dialogar amb els afectats”, com se’m retreu, si no que des del més d’octubre, vaig tenir contactes amb la persona que liderava la queixa, li vaig explicar fil per randa quin era el procés que havia engegat per regularitzar una situació que, des del primer moment vaig qualificar com a “millorable”, per que “no estava ben resolta”. He fet totes aquelles reunions en que ha fet falta la meva assistència, fins i tot en horaris i lloc no del tot adequats.
Ø Sobre el paper dels “mediadors”, un únic comentari: vaig agrair públicament l’interès que determinades organitzacions i persones havien mostrat per aportar solucions al conflicte. Cal fer res més?
Més enllà de l’oferiment que vaig expressar als ensenyants que es vulguin replantejar la seva decisió i oferir-los la possibilitat de acordar amb l’escola quina és la millor solució de les seves particulars situacions, i vist el que he vist, i llegit el que he llegit, reitero la meva màxima confiança en la Gerència del Patronat, en la Direcció i el Claustre de Professors i en tots aquells que fan la seva feina dia a dia a l’Escola amb dedicació i professionalitat pel bé de la ciutat i de la música.
I, potser que anem canviant de melodia Andreu, aquesta ja és monòtona.
E quem quer todas as notas,
ré-mi-fá-sol-lá-si-dó
Fica sempre sem nenhuma,
fique numa nota só.
(Samba de uma nota só, Antonio Carlos Jobim) Comments are off for this post
Que isso e muito natural
Que voce nao sabe nem sequer pressente
E que os desafinados tambem tem un coraçao.
(Desafinado, Antonio Carlos Jobim)
No n’aprèn, no en vol aprendre. L’Andreu Mas ha tornat a utilitzar EL PUNT per dedicar-me una de les seves enceses planes, tal i com -en ell- és força habitual (Polítics que desafinen, 20.02.2008). En aquesta ocasió la patacada dialèctica va, està clar, contra aquest regidor i de retruc al govern local del qual formo part.
Però de nou (o no tan nou), no l’encerta quan parla de mi i del conflicte plantejat per un grup d’ensenyants de l’Escola de Música de Badalona. Evidentment, l’Andreu en sap ben poc o res del que escriu, i ens ho demostra: frases extretes del seu context, afirmacions del tot incertes i malintencionades, etc.
Hem demano per què només retorno paraules a l’Andreu Mas i no a altres persones de la premsa escrita que s’han lluït (més o menys) en tractar el tema dels músics? Doncs per que l’Andreu, ja fa temps que em té i em guarda una simpatia especial: m’ho va demostrar (ens ho va demostrar) negant, furiós com un gall de panses, que Esquerra hagués presentat al·legacions a un determinat projecte urbanístic (la futura plaça Alcalde Xifré). Havent d’empassar-se (això si, en lletra petita) la seva pròpia mentida. I ens ho va tornar a demostrar insistint en el contingut d’una enquesta pre-electoral d’Esquerra que s’acabava d’inventar ell i els seus informadors. ( L’enquesta que coneixien els seus “informadors” situava Esquerra fora del mapa de representació local). En realitat i malgrat una abstenció galopant, Esquerra va aguantar el cop i va quedar a 102 vots de repetir els resultat de 2003 (2 regidors).
I avui hi torno: que l’Andreu tingui ordinador i un diari a disposició no vol dir que pugui dir qualsevol cosa. I l’Andreu ho fa quan es refereix a mi o al partit que represento, massa sovint, massa. Deixa anar un cert tuf.
Per no gastar massa temps de ningú, miraré de respondre esquemàticament a totes les qüestions plantejades en el seu escrit:
Ø Gràcies per la cita sobre l’estupidesa, és un bon començament.
Ø Que hi hagin persones que treballin sense contracte laboral no és cap situació mancada de legalitat. Els contractes administratius de serveis hi son precisament per cobrir determinades necessitats de l’administració: es contracta algú (o alguna empresa) que et faci un servei a canvi d’una contraprestació econòmica pactada que es formalitza en una factura de càrrec amb les retencions legals corresponents i passa tots els controls d’intervenció reglamentaris.
Ø Evidentment, des del Patronat de la Música o des de qualsevol altre Organisme Autònom, no es genera ni s’usa “diner negre”. Per una raó tan elemental con senzilla: quina necessitat en té qui no ha de presentar uns guanys? L’escola de Música no és una empresa comercial.
Ø La decisió de no contar amb un dels ensenyants pel proper quadrimestre efectivament, s’havia pres amb anterioritat a la “tancada” i és una decisió que pren qui l’ha de prendre i no és objecte de debat públic.
Ø No només no “he fet tot el possible per evitar dialogar amb els afectats”, com se’m retreu, si no que des del més d’octubre, vaig tenir contactes amb la persona que liderava la queixa, li vaig explicar fil per randa quin era el procés que havia engegat per regularitzar una situació que, des del primer moment vaig qualificar com a “millorable”, per que “no estava ben resolta”. He fet totes aquelles reunions en que ha fet falta la meva assistència, fins i tot en horaris i lloc no del tot adequats.
Ø Sobre el paper dels “mediadors”, un únic comentari: vaig agrair públicament l’interès que determinades organitzacions i persones havien mostrat per aportar solucions al conflicte. Cal fer res més?
Més enllà de l’oferiment que vaig expressar als ensenyants que es vulguin replantejar la seva decisió i oferir-los la possibilitat de acordar amb l’escola quina és la millor solució de les seves particulars situacions, i vist el que he vist, i llegit el que he llegit, reitero la meva màxima confiança en la Gerència del Patronat, en la Direcció i el Claustre de Professors i en tots aquells que fan la seva feina dia a dia a l’Escola amb dedicació i professionalitat pel bé de la ciutat i de la música.
I, potser que anem canviant de melodia Andreu, aquesta ja és monòtona.
E quem quer todas as notas,
ré-mi-fá-sol-lá-si-dó
Fica sempre sem nenhuma,
fique numa nota só.
(Samba de uma nota só, Antonio Carlos Jobim) Comments are off for this post
COMPROMÍS.
En situacions complicades es on hom ha de plantejar-se, seriosament, el compromís amb la ciutadania i amb les pròpies conviccions, no n’hi ha prou amb manifestacions atrevides o amb escenificacions brillants; a l’hora d’exercir la responsabilitat de govern cal recórrer al compromís per evidenciar i posar de relleu els propis valors. La resolució dels conflicte amb un col·lectiu d’ensenyants de l’Escola de Música ha de passar, necessariament pel respecte a la independència en la gestió dels òrgans de govern i direcció del Patronat de la Música de Badalona.
Podrem estar disposats a discutir si aquests òrgans de direcció són prou representatius o no, si l’organització interna d’una escola que naixent de la voluntat ha esdevingut capdavantera, és l’adequada. Però no hem de permetre que mesures de pressió puguin coartar o distorsionar la llibertat dels que prenen decisions sobre la idoneïtat dels ensenyants. En qualsevol cas, haurà de quedar ben entès que ha estat el Govern de la ciutat, des de la regidoria de Cultura i Patrimoni qui, des de fa mesos ha anat posant les bases per millorar una situació clarament millorable. Volem avançar cap a la professionalització de l’ensenyament musical. Aquest és el compromís.
Comments are off for this post
Podrem estar disposats a discutir si aquests òrgans de direcció són prou representatius o no, si l’organització interna d’una escola que naixent de la voluntat ha esdevingut capdavantera, és l’adequada. Però no hem de permetre que mesures de pressió puguin coartar o distorsionar la llibertat dels que prenen decisions sobre la idoneïtat dels ensenyants. En qualsevol cas, haurà de quedar ben entès que ha estat el Govern de la ciutat, des de la regidoria de Cultura i Patrimoni qui, des de fa mesos ha anat posant les bases per millorar una situació clarament millorable. Volem avançar cap a la professionalització de l’ensenyament musical. Aquest és el compromís.
Comments are off for this post
Relleu o successió ?
“On queda el principi democràtic de la responsabilitat de l’electe?”
Les monarquies hereditàries, testimonis i models d’èpoques pretèrites que voldríem que es mantinguessin només als llibres d’història antiga, tenien (i tenen) una llista. La llista on apunten aquelles persones que tenen dret? a heretar el reialme: els fills, les filles (per aquest ordre) les dones (o homes), els nets, els nebots, els cosins i altres parents. Tot plegat, un sistema força arcaic i ridícul de traspàs de poder polític al segle XXI.
Avui, sembla que el partit majoritari de l’esquerra, un cop oblidat del tot el compromís amb la república com a forma d’organització de l’estat (qui se’n recorda ja d’això?), adopta i adapta formes monàrquiques per resoldre els seus conflictes interns de poders i relleus. Ordena contínuament la seva pròpia llista.
On queda el principi democràtic de la responsabilitat de l’electe cap els seus electors si no es manté el compromís? I, encara que sigui legal, hem de trobar just que s’assigni una alcaldia, sense haver purgat la prova del cap de llista?
Almenys, les monarquies tenen ordre a la seva llista i “a rey muerto, rey puesto” tothom sap qui és el següent, sigui una cerimònia de coronació o decapitació.
Comments are off for this post