BadaBlocs

No he de tornar-hi, veig que no he de tornar-hi si no és que vulgui viure una vida enganxat a un/una teclat/pantalla. Deixo anar els meus punts i final i no hi torno:

> rellegit el meu post, no veig enlloc que et tracti de mentider, em limito a dir (i ho reitero) que del tema que escrius, en coneixes ben poc o res. I això és tan evident com la maleïda boira que aquests dies ens ha aclaparat, per acabar de fer-nos la festa. Ja fa un parell de dies que el sol ens acompanya; benvingut.

> en cap moment he confós la teva opinió amb la del diari ni amb una notícia. Deia (i reitero) que utilitzes el diari EL PUNT per deixar anar les teves “simpaties” cap a l’independentisme (en lletra petita o en lletra majúscula, tan se val) i qui el representa per voluntat popular a l’ajuntament de Badalona. En tot moment he deixat EL PUNT i la seva línia editorial fora de la polèmica, però no havia de fer el mateix amb els seus col·laboradors/opinadors. La seva paraula no és dogma. Juguen amb avantatge.

> no t’hauria de costar massa esforç reconèixer que tens un diari a disposició i que l’utilitzes a plaer. Així de senzill. Mira què fàcil. No sé si t’hauria de tenir fins i tot una miqueta d’enveja....


Arreveure i... de res.
Comments are off for this post

Que isso e bossa-nova
Que isso e muito natural
Que voce nao sabe nem sequer pressente
E que os desafinados tambem tem un coraçao.

(Desafinado, Antonio Carlos Jobim)

No n’aprèn, no en vol aprendre. L’Andreu Mas ha tornat a utilitzar EL PUNT per dedicar-me una de les seves enceses planes, tal i com -en ell- és força habitual (Polítics que desafinen, 20.02.2008). En aquesta ocasió la patacada dialèctica va, està clar, contra aquest regidor i de retruc al govern local del qual formo part.

Però de nou (o no tan nou), no l’encerta quan parla de mi i del conflicte plantejat per un grup d’ensenyants de l’Escola de Música de Badalona. Evidentment, l’Andreu en sap ben poc o res del que escriu, i ens ho demostra: frases extretes del seu context, afirmacions del tot incertes i malintencionades, etc.

Hem demano per què només retorno paraules a l’Andreu Mas i no a altres persones de la premsa escrita que s’han lluït (més o menys) en tractar el tema dels músics? Doncs per que l’Andreu, ja fa temps que em té i em guarda una simpatia especial: m’ho va demostrar (ens ho va demostrar) negant, furiós com un gall de panses, que Esquerra hagués presentat al·legacions a un determinat projecte urbanístic (la futura plaça Alcalde Xifré). Havent d’empassar-se (això si, en lletra petita) la seva pròpia mentida. I ens ho va tornar a demostrar insistint en el contingut d’una enquesta pre-electoral d’Esquerra que s’acabava d’inventar ell i els seus informadors. ( L’enquesta que coneixien els seus “informadors” situava Esquerra fora del mapa de representació local). En realitat i malgrat una abstenció galopant, Esquerra va aguantar el cop i va quedar a 102 vots de repetir els resultat de 2003 (2 regidors).

I avui hi torno: que l’Andreu tingui ordinador i un diari a disposició no vol dir que pugui dir qualsevol cosa. I l’Andreu ho fa quan es refereix a mi o al partit que represento, massa sovint, massa. Deixa anar un cert tuf.

Per no gastar massa temps de ningú, miraré de respondre esquemàticament a totes les qüestions plantejades en el seu escrit:

Ø Gràcies per la cita sobre l’estupidesa, és un bon començament.
Ø Que hi hagin persones que treballin sense contracte laboral no és cap situació mancada de legalitat. Els contractes administratius de serveis hi son precisament per cobrir determinades necessitats de l’administració: es contracta algú (o alguna empresa) que et faci un servei a canvi d’una contraprestació econòmica pactada que es formalitza en una factura de càrrec amb les retencions legals corresponents i passa tots els controls d’intervenció reglamentaris.
Ø Evidentment, des del Patronat de la Música o des de qualsevol altre Organisme Autònom, no es genera ni s’usa “diner negre”. Per una raó tan elemental con senzilla: quina necessitat en té qui no ha de presentar uns guanys? L’escola de Música no és una empresa comercial.
Ø La decisió de no contar amb un dels ensenyants pel proper quadrimestre efectivament, s’havia pres amb anterioritat a la “tancada” i és una decisió que pren qui l’ha de prendre i no és objecte de debat públic.
Ø No només no “he fet tot el possible per evitar dialogar amb els afectats”, com se’m retreu, si no que des del més d’octubre, vaig tenir contactes amb la persona que liderava la queixa, li vaig explicar fil per randa quin era el procés que havia engegat per regularitzar una situació que, des del primer moment vaig qualificar com a “millorable”, per que “no estava ben resolta”. He fet totes aquelles reunions en que ha fet falta la meva assistència, fins i tot en horaris i lloc no del tot adequats.
Ø Sobre el paper dels “mediadors”, un únic comentari: vaig agrair públicament l’interès que determinades organitzacions i persones havien mostrat per aportar solucions al conflicte. Cal fer res més?

Més enllà de l’oferiment que vaig expressar als ensenyants que es vulguin replantejar la seva decisió i oferir-los la possibilitat de acordar amb l’escola quina és la millor solució de les seves particulars situacions, i vist el que he vist, i llegit el que he llegit, reitero la meva màxima confiança en la Gerència del Patronat, en la Direcció i el Claustre de Professors i en tots aquells que fan la seva feina dia a dia a l’Escola amb dedicació i professionalitat pel bé de la ciutat i de la música.

I, potser que anem canviant de melodia Andreu, aquesta ja és monòtona.

E quem quer todas as notas,
ré-mi-fá-sol-lá-si-dó
Fica sempre sem nenhuma,
fique numa nota só.

(Samba de uma nota só, Antonio Carlos Jobim) Comments are off for this post

En situacions complicades es on hom ha de plantejar-se, seriosament, el compromís amb la ciutadania i amb les pròpies conviccions, no n’hi ha prou amb manifestacions atrevides o amb escenificacions brillants; a l’hora d’exercir la responsabilitat de govern cal recórrer al compromís per evidenciar i posar de relleu els propis valors. La resolució dels conflicte amb un col·lectiu d’ensenyants de l’Escola de Música ha de passar, necessariament pel respecte a la independència en la gestió dels òrgans de govern i direcció del Patronat de la Música de Badalona.
Podrem estar disposats a discutir si aquests òrgans de direcció són prou representatius o no, si l’organització interna d’una escola que naixent de la voluntat ha esdevingut capdavantera, és l’adequada. Però no hem de permetre que mesures de pressió puguin coartar o distorsionar la llibertat dels que prenen decisions sobre la idoneïtat dels ensenyants. En qualsevol cas, haurà de quedar ben entès que ha estat el Govern de la ciutat, des de la regidoria de Cultura i Patrimoni qui, des de fa mesos ha anat posant les bases per millorar una situació clarament millorable. Volem avançar cap a la professionalització de l’ensenyament musical. Aquest és el compromís.
Comments are off for this post

“On queda el principi democràtic de la responsabilitat de l’electe?”

Les monarquies hereditàries, testimonis i models d’èpoques pretèrites que voldríem que es mantinguessin només als llibres d’història antiga, tenien (i tenen) una llista. La llista on apunten aquelles persones que tenen dret? a heretar el reialme: els fills, les filles (per aquest ordre) les dones (o homes), els nets, els nebots, els cosins i altres parents. Tot plegat, un sistema força arcaic i ridícul de traspàs de poder polític al segle XXI.

Avui, sembla que el partit majoritari de l’esquerra, un cop oblidat del tot el compromís amb la república com a forma d’organització de l’estat (qui se’n recorda ja d’això?), adopta i adapta formes monàrquiques per resoldre els seus conflictes interns de poders i relleus. Ordena contínuament la seva pròpia llista.

On queda el principi democràtic de la responsabilitat de l’electe cap els seus electors si no es manté el compromís? I, encara que sigui legal, hem de trobar just que s’assigni una alcaldia, sense haver purgat la prova del cap de llista?

Almenys, les monarquies tenen ordre a la seva llista i “a rey muerto, rey puesto” tothom sap qui és el següent, sigui una cerimònia de coronació o decapitació.

Comments are off for this post

El govern de la ciutat, dintre dels seus compromisos pel mandat fa una aposta clara per incentivar el consum cultural. Un treball recent de la Diputació de Barcelona, (maig - juliol 2007) situa els hàbits de consum cultural a Badalona lleugerament per sota de la mitjana dels 22 municipis considerats en aquest estudi. Segurament que les xifres comparades, més que preocupar-nos han d’ocupar-nos. Això vol dir insistir en el treball d’oferir una programació cultural diversa i motivadora: el teatre Zorrilla, els centres cívics, les biblioteques, l’espai Betúlia, el Museu son centres generadors d’activitat cultural dels quals hem de saber fer-ne difusió.
Exposicions, concerts, teatre, dansa, cinema, festes, llibres i diaris, revistes, internet, la possibilitat de consumir cultura és avui més a l’abast que mai. Ara el que cal és pujar el llistó, ser exigents en les nostres pretensions i difondre tot allò veritablement interessant. La ciutadania ho agrairà.
Amb el Nadal a tocar i amb els reis d’Orient de camí, val la pena manifestar bons desitjos pel nou any: que tothom pugui veure realitzades les seves inquietuds més íntimes i sentides.
Un bon 2008 per a tota Badalona.
Comments are off for this post

El debat és encès, però és l’hora de baixar-ne la temperatura i posar-nos a la feina. No hi ha un Dalt la Vila. Tots tenim el nostre Dalt la Vila al cap. No hi hauran uns salvadors de Dalt la Vila, o tots la salvem o Dalt la Vila ho té difícil. Cadascú de nosaltres haurà de fer-hi les seves aportacions i les seves renúncies, la finalitat és aconseguir que el resultat, en darrera instància, s’assembli a allò que podríem anomenar la voluntat mitjanament manifestada.
Dalt la Vila no en necessita de salvadors. Dalt la Vila necessita compromisos, idees i treball: compromisos per evitar que mai més la manca de propostes paralitzi i adormi tot un barri, idees per poder conjuminar en un mateix paquet els drets dels uns amb els punts de vista dels altres i treball per que només amb l’execució dels compromisos i les idees podrem fer de Dalt la Vila el barri de referència que tots volem.
Tenim l’oportunitat de fer-ho i hem d’esforçar-nos per aconseguir-ho. Rebutgem messianismes sobrevinguts i rebutgem la idea de tornar a començar de nou. L’única idea que donem per bona és la del diàleg: cap esperit il·luminat vindrà amb una solució màgica. Qui en vulgui parlar ara té l’oportunitat. Escoltem-nos. Comments are off for this post

Tot això ve a tomb per explicar que al nou govern municipal, no tothom s’ha après, encara, els mètodes (i no te res a veure amb fer comèdia)

Malgrat haver utilitzat (crec recordar) aquest argument en alguna ocasió, la seva oportunitat no em deixa dubtes a l’hora d’utilitzar-lo:

Konstantin Stanislavski (actor, director i teòric teatral, 1863-1938) va desenvolupar un sistema d’interpretació que pretenia, a través d’un “realisme psicològic” projectar de forma versemblant cap els espectadors el món emotiu dels personatges, sense artificis. Aquest sistema ha passat a la història com el “mètode Stanislavski”, o per ser encara més precís, senzillament com “el mètode”.

Però tothom sap que és un mètode? El diccionari el defineix com: “Obra elemental per a iniciar-se en l’aprenentatge d’una disciplina, d’una tècnica, etc.”
però també és el “camí que se segueix, manera ordenada de procedir, per arribar a un fi”

Tot això venia a tomb per explicar que al nou govern municipal, no tothom s’ha après, encara, els mètodes (i no te res a veure amb fer comèdia): el ple municipal havia pres uns acords determinats, concretament la creació d’unes comissions redactores que enllestissin les ordenances de mercats no sedentaris i la de civisme. I davant la sorpresa de propis i algun estrany, apareixen al mitjans de comunicació els regidors que han de liderar els processos: l’un és noticia a la premsa per que explica unes “negociacions de l’ordenança” amb els marxants abans que es reuneixi la pròpia comissió redactora, i l’altra filtra a la premsa, l’esborrany de l’ordenança de civisme i el quadre de sancions que proposarà discutir –suposo- tot coincidint amb la primera reunió de la comissió.

Es fa difícil treballar així. Quan l’objectiu no és el consens, quan l’objectiu és només tenir un bon gabinet de premsa per sortir als “papers” anem pel mal borràs. És que no hi haurà manera que, tots plegats, ens adoctrinem en polítiques de GOVERNS DE COALICIÓ ?.

Recomano la lectura del llibre de Joan Ridao "Les coalicions polítiques a Catalunya, 1980-2006", un text que defensa la cultura del pacte de govern. Fa falta, molta falta.

Comments are off for this post

Podria semblar que quan manifesto públicament que la dreta espanyola ha transformat Badalona “en una mena de laboratori d’idees properes al neofeixisme” ho faig de forma gratuïta, però no és així.

No és només que la raó, dissortadament, m’acompanya en aquesta incursió, és que fins i tot el sentit més literal de les paraules també hem fa costat: si bé el Diccionari català-valencià-balear explica que etimològicament feixisme és una veu que ve de l’italià fascio (fasci di combattimento), la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans diu: “Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social”. I el Gran Diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia Catalana diu: “Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb que hom s’imposa a una persona o a un grup”.

En un acte de condescendència política, en adreçar-me als meus interlocutors vaig utilitzar el prefix neo, perque estic convençut que molts d’ells encara no havien nascut quan Mussolini implantava i “PoPularitzava” aquest “peculiar” sistema polític i per tant, entenc que no els puc imputar una pertinença directa al feixisme.

Però en qualsevol cas, anar pel món “defensant” les idees llençant “croxets” de dreta és un model neofeixista.

Aguantar megàfons en manifestacions xenòfobes és una actitud neofeixista.

Anar amenaçant el jovent independentista és una actitud neofeixista.

Estar vinculat als Guerrilleros de Cristo Rey o als Peones Negros és neofeixisme.

No convocar assemblees per elegir els seus representants és neofeixisme que, a més, amb la llei de partits polítics a la ma, podria portar a instar la seva il·legalització pel fet de no ajustar els seus processos interns a mètodes democràtics.

Però avui per avui, no crec que ni Garzón, ni Grande-Marlaska, ni tota l’Audiencia Nacional en pes estiguin per la feina. Deuen tenir altres coses al cap. Segur.


Comments are off for this post

Des del mandat passat, el meu grup ve insistint, no en la percepció, si no en la constatació que el PP ha transformat Badalona en una mena de laboratori d’idees properes al neofeixisme. Ho fan a través del desenvolupament d’argumentaris polítics basats en la por i en la inseguretat.

Un nou exemple: avui, per aconseguir uns minuts mediàtics, no tenen cap reserva mental ni ideològica a tornar a dir tota mena de mentides.

Vostès, s’aprofiten de la seva situació d’irresponsabilitat, per que vostès són l`únic grup d’aquesta sala que no han tingut, ni tenen, ni tindran mai responsabilitats de govern, a la vista de les preferències i voluntats manifestades per la resta de grups municipals.

La qüestió que ens porta avui aquí arrenca quan el Govern de Badalona fa pública la feina de la Unitat de Convivència de la Guàrdia Urbana amb l’objectiu de controlar, mediar o eradicar els pisos sobreocupats conflictius o no a Badalona. Els resultats indiquen que ens trobem en la bona línia, afrontant el problema sense minimitzar-lo, treballant amb la determinació d’una qüestió encara no resolta. I per que no s’ha resolt, cal no baixar la guàrdia.

I aquesta és una feina que per l’excel·lent actuació d’uns molt bons professionals va donant resultats positius, sobretot per a la gent dels barris que viuen de prop la problemàtica dels pisos sobreocupats i que van percebent aquesta millora.

Els resultats obtinguts i anunciats a l’informe són la foto fixa d’un moment determinat, després del darrer any de treball, un any que - convé no oblidar-ho- s’encavalca entre el mandat anterior i l’actual, detall que convindria, repeteixo, que ho perdessin de vista tots els grups representats en aquesta sala.

Però com és de sentit comú, i per tant compartit, encara hi ha molta feina per fer, amb consens polític i social, però sempre amb esperit constructiu. I amb aquesta determinació està posicionat el grup d’Esquerra, i amb aquesta determinació està posicionat aquest Govern de Progrés.

Altra cosa , com fa darrerament Iniciativa - tot i que ara el senyor Sagués parli d’espectacle mediàtic al referir-se al ple d’avui- és traslladar primer als mitjans de comunicació propostes reclamant consens que no han estat vehiculades abans cap els mecanismes participatius que sempre reclamen però que passen al darrera dels possibles beneficis mediàtics. I no puc deixar de contestar-li el seu comentari de falta de respecte en no haver contestat la seva carta: senzillament, en la seva carta ni reclama ni demana resposta, es limita a reconèixer l’existència de mecanismes de participació i demana la creació d’un de nou, inconcret i buit de contingut, una taula de reflexió liderada per l’alcaldessa.

A partir del Pacte Nacional per l’Habitatge, la propera Llei del Dret a l’Habitatge permetrà als municipis una major capacitat d’intervenció per actuar sobre els pisos sobreocupats, per actuar sobre l’infrahabitatge i per ampliar el número d’habitatges de compra i sobretot de lloguer a preus més assequibles.

I per anar acabant, un darrer aspecte: no ha de barrejar-se la problemàtica dels pisos sobreocupats amb les actuacions molt més àmplies i transversals dels processos d’acollida a persones nouvingudes recollides al Pla de Convivència, liderat fins el maig passat per la Regidoria de Drets Civils i Convivència i ara per la Regidoria de Ciutadania i Convivència. I quan parlem de ciutadans en situació irregular, ens hauríem de fer la reflexió sobre si la presència a Badalona de ciutadans en situació irregular no respon i està motivada per contractes laborals irregulars.

Tanmateix, però, la valoració d’aquest informe a que feia referència i la continuïtat del treball, sembla generar una certa coïssor al PP, al PP li cou perquè incideix en la seva estratègia de treure profit polític dels problemes de la ciutat i de la sensació d’inseguretat, encara que en determinades ocasions siguin autors materials del foment i la inducció, conducció i propagació d’aquestes situacions: qui no recorda les manifestacions del mandat passat, sponsoritzades pel partit del senyor Garcia?, qui no recorda un regidor d’aquesta sala dient en un conegut curtmetratge de terror que no es podia anar pels carrers de Badalona tocades les vuit del vespre?

Vostès, amb la seva actitud demagògica i afany de fer dir als altres el que vostès volen que diguin, amplifiquen la crispació i fan bona la dita que utilitzava el regidor Pera fa un moment:”quant pitjor, millor”, per vostès, es clar, no pel conjunt de la ciutat. Comments are off for this post

La cultura catalana acaba de rebre un dels impulsos més grans que ha rebut en la seva llarga trajectòria. La Fira de Frankfurt ha significat la visualització, des de fora d’una cultura que, des de “dintre” ens volen amagar: No és casual que només 5 universitats espanyoles (més enllà dels límits lingüístics catalans) ensenyin català i en canvi ho facin 26 universitats a Alemanya ! !. Preocupats i ocupats per l’esdevenidor de la nostra cultura i per la llengua en que s’expressa, no podem més que felicitar-nos per la projecció que una fira “comercial” acaba de donar a la nostra cultura.
I com que les casualitats existeixen, el calendari va fer que el mateix dia que s’inaugurava la fira del llibre a Alemanya, a Badalona s’iniciés la 19a edició dels cursos de l’Aula d’extensió universitària per a la gent gran de Badalona. Formació continuada per a gent que no vol perdre la capacitat de tenir opinió a través de la informació i l’actualització del seus coneixements. Persones que volen mantenir criteris personals sòlids quan podria semblar que el camí a la inevitable senectut els foragita de l’activitat intel·lectual. La nostra gent gran ens mostra, curs rere curs, la seva capacitat de convocatòria i la seva vocació cultural. Enhorabona !! Comments are off for this post