BadaBlocs

El 14 de maig de 1982 va aparèixer el darrer àlbum de The Clash,  Combat Rock, amb la seva formació més estable: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon, Nicky ‘Topper’ Headon. Al disc prenen força quatre temes: ‘Know your rights’, ‘Should I stay or should I go’, ‘Rock the casbah’, ‘Straight to hell’; la resta té una factura irregular amb l’atractiu de l’eclecticisme i una bona dosi de creativitat poc apte pel negoci del mercat discogràfic. Un parell o bé tres d’anys més tard d’aparèixer el treball vaig escoltar-lo a la vegada que anava descobrint la discografia de The Clash i el seu compromís polític: de la fúria punk dels primers temes, a l’admirat London Calling, una de les meves icones musicals.

A punt de caramel de la gira promocional del Combat Rock, el cantant i guitarra rítmica del grup, Joe Strummer, va allunyar-se de la pressió (diuen que el propi mànager va recomanar-li per fer créixer les espectatives de la gira; també per les desavinences latents dins de la banda), i va marxar a París amb la seva nòvia. Tanmateix, se’n van i no diuen a on, fent la seva durant un mes. S’instal·laren en un apartament a Montmartre i experimentaren la bohemia de la ciutat. Strummer beu molt i… corre la Marató de París! L’any anterior havia corregut la Marató de Londres, prova que tornaria a fer un any més tard. Participa a París amb el handicap, des del punt de vista del rendiment esportiu, d’haver begut la nit abans 10 pintes de cervesa (segons va afirmar en una entrevista), a més de ser fumador.

No tenen pèrdua les seves imatges de maratonià amb una cresta o bé amb una samarreta negra de The Clash amb una calavera. A la xarxa hi ha algun article que assenyala que tenia com a millor marca 3h 20 minuts, força bon temps sobretot pel ritme de vida que portava.

El fill pròdig va tornar i la maquinària promocional de la CBS va engegar-se. Els èxits mercantils aconseguits van acabar de posar fi poc després a l’esperit del grup.

Altres entrades meves sobre The Clash i Joe Strummer (el seu nom real era John Mellor): Joe Strummer, what else? (9/12/2007); ‘Hi ha massa estrelles del rock que van omplint el cel’ (25/08/2009); The Clash a Badalona (27-IV-1981) (26/04/2011).

Tweet

Comments are off for this post

De nou, la lectura d’una història en còmic de Corto Maltés m’ha motivat a estirar el fil del seu contingut (podeu llegir una anterior entrada sobre en Corto aquí). Es tracta ara de Les Helvètiques que es desenvolupa a partir d’un sommi d’en Corto quan es queda adormit mentre llegeix al llit Parsifal (últim guardià conegut del Greal), poema èpic medieval de Wolfram von Eschembach (segle XIII). L’obra va inspirar la famosa òpera de títol homòmin, símbol del romanticisme musical alemany, de Richard Wagner.

Ara bé, perquè adjunto al text d’aquest post la imatge d’Els pastors d’Arcàdia, quadre del classicista francès Nicolas Poussin, del segle XVII? Què tenen en comú?

Sommis, imaginacions, creences.

La temàtica de Parsifal prové de l’escriptor del segle XII, Chrétien de Troyes, i també dels poemes de Robert de Boron (segle XII-XIII) sobre el rei Artús i el Greal. Eschembach situava l’acció a la muntanya de Montsalvat que alguns han identificat amb el castell càtar de Montsegur o bé amb la muntanya de Montserrat (sobre aquesta darrera hipòtesi havia dedicat l’entrada: La recerca del Greal). L’esoterisme nazi va estar-ne interessat i va motivar la visita de Heinrich Himmler, cap de les SS, a Montserrat. Resulta que l’escena de Poussin, en concret la tomba i el paisatge del quadre, hi ha qui l’identifica amb un indret vora de Renes-le-Chateau. A finals del segle XIX, el rector del poble,  François-Bérener Saunière, sembla ser que va descobrir alguna cosa misteriosa sota l’altar de l’església i es va fer de la nit al dia un personatge acabalat i influent entre l’alta societat francesa. Una teoria assenyala que es tractava del tresor dels càtars perseguits com heretges pel Papa Innocenci III. La història del tresor pren rellevància quan quatre càtars van escapar-se del setge al castell de Montsegur i posteriorment van confiar-lo als templers, un tresor que alguns situen com una prova de la veritable història de la ‘Sang Reial’, en la persona de Maria Magdalena que va arribar a aquestes terres en estat de gestació precisament amb la descendència de Crist (història que inspira el best seller El Codi da Vinci de Dan Brown). Retornant al quadre, la frase esculpida a la tomba, ’Et in Arcadia ego’ ( ’i jo a l’Arcàdia’, o bé  ’jo, la mort, regno fins i tot a l’Arcàdia’; interpretada també com ‘jo he viscut a l’Arcadia’), es motiu de vàries teories que cerquen el seu origen  en el cristianisme primigeni i referides a la ‘Sang Reial’.

Creences, imaginacions, sommis inspirats en el passat.

Tweet

Comments are off for this post

Click here to view the embedded video.

La Revista Alella m’ha encarregat un article sobre la història de l’educació en el lleure d’infants i joves que principalment es desenvolupa en els centres d’esplai, els agrupaments escoltes i els casals de joves. El tinc enllestit i a punt per enviar. Entre la documentació i les fonts documentals que circulen per internet he trobat l’impressionant youtube de més amunt corresponent a una excursió conjunta dels esplais badalonins a Cardedeu l’any 1982: ‘l’esplai turnemi, el xirusplai, el chiribiripum, el club llevant, el diplodocus, l’esquirol, el xerinola, el xivarri, el manresà i molts més…’ explica la presentació de l’enregistrament.

Les imatges del tren dels esplais, els pares i mares acomidant-se des de l’andana i entre els matolls al costat de les vies, l’alcalde Màrius Díaz, el regidor Jaume Oliveras… l’aspecte de l’estació i de les edificacions dels voltants, moltes d’elles velles fàbriques i magatzems, m’ha transportat anys enrera. Un espai que veia cada dia de petit  per anar a entrenar a la piscina municipal coberta a l’altra costat de la via i al Club Natació Badalona. Entre els comentaris del video hi ha en ‘trastovell’ i l’incombustible Ramon Massip, ben segur que podrien recordar més de l’episodi i reivindicar que encara i sempre si es fa pinya, ’tot és possible’ o gairebé.

Ara que no visc a Badalona, tot i estar molt bé, sento certa nostàlgia de la ciutat i testimonis com aquests són contundents.

Tweet

Comments are off for this post

El quadre The Gulf Stream de Winslow Homer (1899) permet il·lustrar una situació molt d’avui dia en relació a la crisi econòmica que vivim. El dissortat nàufrag contempla un panorama devastador i la sort que l’espera sense màstil amb els ferotges taurons. Al fons, lluny, s’albira un vaixell tot i que el temporal i el corrent dificulten un hipotètic rescat. En la desesperació, el mariner posa noms als taurons: Fainé, Alemany, Brufau, Godó, Rodés, Lara, Carulla, Gabarró i fins i tot un, que ves per on, bateja com a Millet.

S’adona massa tard que la precarietat i els pocs recursos l’han portat a una situació fatal per a goig dels depredadors.

Tweet

Comments are off for this post

Article meu per a Revista d’Alella, núm. 314, gener-març 2012, any 52.

Saps qui era Marianna de Copons?

Protagonista d’una emocionant història d’espionatge a Alella, avui dóna nom a una ginebra.

Marianna és una nova i refinada ginebra que forma part de les Begudes amb història de la Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional. Pren el nom d’un personatge històric, Marianna de Copons. Citada pels autors Santiago Albertí i Jordi Peñarroja respectivament com una ‘Mata-Hari’ o bé una ‘gentil espia’, vinculada a Alella i confident de Salvador Lleonart, el gran organitzador de l’espionatge català durant la Guerra de Successió.

El gener de 1714, una informació secreta que va obtenir Marianna d’un coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort, va permetre canviar els plans de desembarcament del Regiment de Fusellers Voluntaris ‘Sant Raimon de Penyafort’ comandats per Ermengol Amill, i evitar que caiguessin en un parany per part de les tropes valones a Mataró.

Dama aristocràtica

La nostra heroïna va aparèixer citada per Santiago Albertí al treball històric L’Onze de Setembre publicat l’any 1964 i reeditat el 2006. Albertí va fonamentar el seu estudi en les Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725 de Francesc de Castellví, contemporani de l’època. L’aparició de l’obra en el marc del 250è aniversari de l’Onze de Setembre de 1714, data de la caiguda de la ciutat de Barcelona davant de les tropes borbòniques, va poder esquivar la censura franquista amb un significat polític més enllà del relat sobre la lluita successòria per la corona espanyola. Albertí explica que Marianna era una dama aristocràtica, cunyada del comte de Torre de Mata, que vivia a Alella ‘passant per una persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita’ i que ‘havia encaterinat el coronel Le Querchois, cap de les tropes valones’. Ella va assabentar-se de l’ordre de partida de les tropes borbòniques cap a Mataró, població on d’altra banda havia de desembarcar una expedició militar catalana. Ràpidament va passar-li la informació a Salvador Lleonart i ell als comandaments militars a Barcelona. ‘La petita Mata-Hari nostrada de la divuitena centúria salvà 300 homes d’una mort certa’ va concloure Albertí.

El contraespionatge català

L’escriptor Jordi Peñarroja ha fet també divulgació del personatge els darrers anys. Conjuntament amb un grup de col·laboradors va incloure-la a l’exposició del Memorial 1714, Defensors de les llibertats de Catalunya 1705-1714. Peñarroja va assessorar al dissenyador de l’etiqueta de la ginebra Marianna i durant la presentació del seu darrer llibre a Alella l’any passat, Barcelona: sentir l’Onze de Setembre 1714-2014, convidat per l’Ateneu Alellenc, va fer referència especial de Salvador Lleonart i Marianna de Copons.

A la web www.11setembre1714.org especialitzada en la Guerra de Successió, s’explica que l’expedició del coronel Amill des de Barcelona al Maresme el 28 de gener de 1714 per tal de donar suport a l’aixecament popular contra les quinzenades (contribucions de les tropes borbòniques) era coneguda per les tropes franco-espanyoles que s’apressaven a esperar-la a Mataró. Però Amill va ser alertat per ‘Marianna de Copons, que estava en contacte amb la Comtessa Mercè, qui al seu torn alternava amb el Coronel francès Guercy’. Les tropes catalanes desembarcaren finalment a Canet i salvaren el parany. Podríem entendre que el contraespionatge català va salvar una situació que hauria estat tràgica.

D’altra banda des de la web de Nautilus Comunicació i Cultura, empresa que va encarregar-se en l’àmbit comunicatiu de l’aparició de la ginebra Marianna l’any 2011, a la pregunta qui era Marianna de Copons? Es respon que era una aristòcrata ‘cunyada d’Antoni de Mata, comte de Torre de Mata i propietari de la Casa Terçó o Quatre Torres d’Alella’. La resta de la historia d’espies amb el militar francès, Le Querchois, coincideix amb la narració primera d’Albertí.

Des dels estudis d’història de les dones, la catedràtica Mary Nash, va citar Marianna de Copons a l’article universitari Género, identidad urbana y participación ciutadana: en torno al once de septiembre (2000).

Com dèiem, uns fets apassionants encara poc coneguts de la nostra història.

• La imatge correspon a un detall de l’obra Rendez-vous de chasse del pintor francès Jean-Antoine Watteau, que presenta una dama contemporània de Marianna de Copons.

Tweet

Comments are off for this post

Click here to view the embedded video.

Com Rosebud, darrera paraula del Ciutadà Kane, l’escriptor irlandès Abraham Stoker, Bram Stoker, repetia abans de morir l’abril de 1912, ‘Strigoi, strigoi, strigoi’ que en romanès significa esperit maligne… bruixa, vampir. Va ser el darrer deliri sifilític de l’immortal autor de la novel·la Dràcula (1897) o bé una analogia fantasiosa del dolor intern que se’l emportava a l’altre barri. La fascinació pel monstre, el no mort Dràcula, o bé el monstre interior, Kurtz, de Joseph Conrad (El cor de les tenebres).

Ara fa uns dies, vaig veure al Telediari de la 1 que finalitzava amb una referència al centenari de la mort de l’escriptor mentre sonava una versió moderna de la pionera cançó Bela Lugosi’s dead (1979), homenatge dels gòtics Bauhaus al cèl·lebre actor que va popularitzar al cinema el rei dels vampirs. De les versions més modernes us enllaço amb una del grup francès Nouvelle Vague que serveix d’inspiració a una producció artística de dansa experimental dirigida i editada per Sabina Vajraca (les prescripcions legals del video les trobareu a la seva pàgina).

Un famós vampir en la literatura catalana de la mà de Joan Perucho a Les històries naturals és Onofre de Dip (podeu veure un post que vaig dedicar-li aquí). I, a nivell de llegenda popular, cal parlar del Comte Estruch, cavaller empordanès de Llers que sembla ser que va viure al segle XII o bé XIII (segons les versions), per tant abans que Vlad III Tapes (segle XV), personatge font d’inspiració de Dràcula.

Tweet

Comments are off for this post

No, no, no… sona Rehab d’Amy Winehouse. Va anar a d’altres llocs força durs.

N’havia parlat en algun antic post sobre ell, Bartomeu Blanco Blanch i, també del seu germà Antoni, sobretot pels records familiars que perviuen però ara la navegació per internet m’ha reportat la següent informació (notícia adjunta) a la web d’Anarcoefemèrides (post del 19/11/2011).

En plena Dictadura de Primo de Rivera, la clandestinitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) portava a obtenir fons de forma irregular per tal de continuar les activitats. L’Antoni era membre dels grups d’acció confederals i  havia estat acusat de participar amb altres companys en l’assalt del local de l’Associació de la Unió de Sindicats Lliures al carrer Prim de Badalona. A l’Arxiu Històric Ciutat de Badalona (Museu de Badalona), he localitzat al setmanari del Círcol Catòlic, Aubada, notícies sobre l’afer l’octubre de 1926: la detenció de ‘los conocidos anarquistas Antonio y Bartolomé Blanco Blanch’; una informació breu que es trobaven incomunicats a la presó de Barcelona; i una darrera nota breu sobre l’alliberament d’en Bartomeu. Segons sembla el meu avi no hi estava involucrat però també va rebre – i segons sembla ‘de veritat’ – per la seva adscripció sindical i en endavant va evitar significar-se públicament. Una època molt difícil va ser evitar ‘el pacte de la fam’ dels franquistes al Cristall on va treballar i precisament, la manca de condicions de seguretat laboral va destroçar-li com a tants d’altres, els pulmons (curiosament el meu besavi va morir quan els fills eren petits a conseqüència d’un accident laboral i va deixar a la família en una situació ben complicada).

Sobre l’Antoni, en Joan Manent el cita en diferents ocasions al llarg del llibre Records d’un sindicalista llibertari català (o bé heu pogut situar-vos amb la nota biografia d’Anarcoefemèrides). Va ser dels exiliats que van morir en un camp de concentració nazi, el de Gusen (Austria) i el govern alemany l’any 1965 va reconèixer la seva condició de víctima i una reparació econòmica. Prou curiós és l’esquel·la de la meva besàvia en què Antoni apareix com ‘(ausente)‘ sobretot perquè fins a la mort sempre va pensar que el seu fill tornaria (Tornarem…?).

Tweet

Comments are off for this post

…pura coincidència, però pot molt ben passar!!! La nit abans de l’aprovació dels nous pressupostos generals de l’Estat, un dels integrants de l’equip campió mundial del joc de la ‘puta i la ramoneta’ s’havia hostatjat com era habitual en una austera habitació d’hotel per preparar-se el discurs parlamentari, quan de sobte… 

- Buenas tigre… seguim on vam deixar-ho, pactem aquí i ara?

El ‘tigre’ estava exitadíssim per salvar de nou els interesos dels amigos del país i va celebrar-ho potser abans d’hora perquè la fressa va arribar a diferents orelles…

- Ai, coi! Compte amb portar les calces per sota els turmells i que algun indignat et vegi, cal que posi ordre? va dir el tiet.

- Tranquilo, mister, ya me ocupo yo en privado de preparar una foto con más clase que el de antes…

- O millor, el personal ja estarà prou distret amb aquesta altra foto* (*darrera traducció a la llengua catalana del Senado)

 - Pues vamos allá… (o, potser, no?)

Tweet

Comments are off for this post

Click here to view the embedded video.

El bisbe, Juan Antonio Reig Pla, en una homilia retransmesa per Tv-2, va triomfar  entre la ‘penya’ carca de pedra picada amb el seu repertori homòfob i antiavortista més tradional que trepitja els valors cívics i de respecte més elementals. No haurien de quedar impunes les seves paraules.

Ara fa uns anys, el guitarrista dinamiter Jorge Martínez i els Ilegales ja van ensenyar les dents a la ‘parròquia’ en una actuació a la Tv i quin era el camí cap a la porta de sortida: ‘Señora, si no le gusta mi careto, cambie de canal’.

Un altre aspecte que penso rellevant de la #setmanalaica, sobretot per explicar-nos una història heterodoxa, va ser l’emissió de la pel·lícula La mujer Papa dimecres a la nit a Antena-3. La veritat va sorprendre’m i vaig veure-la sencera. Vaig seguir el fil del travestisme de Johannes el inglés, una noia que va fer-se passar per home per tal d’accedir al coneixement i a les tasques de l’església, arribant al pontificat a mitjans segle IX.

La història és una llegenda ja que el zel censurador de la Santa Seu va esborrar per a la posteritat qualsevol referència quan van assabentar-se de la seva condició de dona. Tanmateix, sembla ser que realment podria haver-se donat el cas.

Un moment inspirat del film va ser quan l’encara Joana, davant les sentències en públic d’un mestre integrista sobre la manca d’intel·ligència de les dones, ella va respondre fent referència a la història bíblica més o menys així: ‘en quan a la força de voluntat, pot considerar-se que la dona és superior a l’home ja que el desig de coneixement i aprenentatge va fer que Eva provés la poma. Adam va menjar-la perquè Eva va demanar-li’. Rodó.

Tweet

Comments are off for this post

Les pors instal·lades en la societat són el combustible que fa funcionar el motor institucional de l’autoritarisme – en la línia de la psicologia social d’Erich Fromm - per tal d’oferir un refugi segur en una època d’intranquil·litat.

Els motius de les pors a vegades són per fets i causes ben reals, complexes com la pròpia crisi sistèmica que vivim, els dèficits socials o bé la convivència i l’observança dels drets i els deures a les diferents poblacions catalanes.

De tota manera, des d’un pla més general diria més: vivim en una època de ‘sistemàtica intranquil·litat’ social que té molt a veure amb el foment institucional i els líders d’opinió orgànics. Amb subtilesa o fins i tot de forma descarada (no hi ha millor manera de comunicar-ho si es fa de forma memorable… – Ferran Ramon Cortés dixit – per contagiar així la convicció), s’exposen determinats missatges i situacions impactants. Unes qüestions i no altres són volgudament subratllades amb eficàcia comunicativa segons la narrativa d’ordre i racionalitat de les elits polítiques i econòmiques.

Arribats a aquest punt, pregunto: qui diu que les dretes no tenen programa?

Seguint diferents aportacions anglosaxones parlaríem de ‘doctrina del shock’ per desorientar i descol·locar a la societat de masses, fer perdre el relat, la capacitat crítica i el sentit de la nostra història (Naomi Klein). Estem parlant d’una enginyeria social i econòmica neoliberal que té el seu pare amb Milton Friedman per generar impactes de crisi en la psicologia social perquè arribem a acceptar posem per cas les reformes impopulars que puguin significar el desballestament de l’estat de benestar i la puixança de les privatitzacions, o bé el gran desequilibri inversor de l’Estat respecte el que recapta i frena l’economia a Catalunya.

Una dita és prou clara: ‘tot bosc té el seu llop’ i sinó hi és s’inventa… L’estratègia política concreta és aprofitar per fer-ho els 100 primers dies de govern tal i com analitza Antoni Gutierrez Rubí amb el PP a l’Estat, o bé a nivell més general Pau Canaleta.

Fromm parlava també de la identificació humana amb la passivitat i els valors del mercat i en certa manera és simptomàtic el següent: on s’ha vist que la sanitat i l’educació, la despesa social així com drets laborals assolits després d’anys de reivindicacions, estiguin tan maltractats en els pressupostos públics i en l’acció legislativa i la contestació no sigui més unànime? La darrera vaga general ha estat potent, hi ha hagut persones molt implicades, la manifestació de Barcelona ha estat massiva, ‘tot i que’… ha costat mobilitzar a la gent i les proporcions podrien haver estat molt més importants (i no em refereixo a les violentes).

La paràlisi i la desorientació semblen atenallar als grups d’oposició d’esquerres més importants a aquesta governança del ‘shock’. Precisament, quan el model de creixement anterior està esgotat, ha fet crash, ens diu Santiago Niño-Becerra i les noves bases amb majors desigualtats s’estan perfilant amb tissorades del sistema públic en alguns departaments sensibles.

Identificar la ideologia de dreta com a causa de tots els mals només pot portar a l’autocomplaença fictícia de l’esquerra de poseir les veritats absolutes, minimitzar els errors propis  i esperar el desgast dels altres. Em recorda com exemple - i és una mica bèstia però que penso que ja està bé de riuren’s les gràcies – a la cançó de La Polla Records sobre que maco és emmirallar-se amb un ideal – punk – ‘fent-se palles a terra amb la mirada perduda a la postal de Picadilly’. Emmirallar-se en el poder i per alguns convertir-se en la seva raó de ser ha fet molt de mal.

Sóc de l’opinió que toca estar amb la gent (sempre ha tocat!), compartir, racionalitzar l’adminstració pública amb transparència i diàleg, arremangar-se per millorar les condicions econòmiques i de vida i fer prevaldre la veritat sense dogmatismes, també sense practicar una política gerencial allunyada de la gent, aquest és el veritable ‘canvi‘ en positiu, almenys tan faltat en el panorama de l’esquerra.

‘L’única cosa que hem de témer és la por mateixa’.

Tweet

Comments are off for this post