BadaBlocs

Els viatges són vivències, una col·lecció de detalls que conformen un bagatge d'experiències. La platja, nedar, el sol, menjar i beure de forma plaent... està molt i molt bé, a més, l'aportació cultural arrodoneix el sentit de conèixer altres indrets. 

En aquest darrer sentit, abans, en la preparació del viatge al Yucatán, i ara, a la tornada, volia i vull saber més de la cultura dels maies. La visita dels jaciments és sempre intensa i sorprenent, amb un punt de misteri envoltat del nítid color verd del bosc tropical, la humitat i la llum del sol que es filtra a través de les branques i que cau sobre les pedres. Un espai on contemplar els edificis i les construccions disperses que narren la història d'una cultura desapareguda, enmig dels crits dels ocells i els monos. Potser tot això sembla massa poètic. Tot i els grups de turistes, és possible trobar-ho, i gaudir de restes que han perdurat mig engolides sota l'espesa vegetació com montículs artificials, molts encara per excavar i descobrir. El jaguar com un dels animals icònics dels maies és sempre present en l'imaginari enmig de la vegetació i dels sorolls del bosc, en el 'lloc de les veus'.

Ara, llegeixo un llibre sobre el conjunt de les ciutats maies diseminades per Mèxic, Guatemala, Hondures i El Salvador; remiro la pel·lícula Apocalipto, més com a recreació i atrezzo de les causes del col·lapse de la cultura maia; i llegeixo l'article del Sapiens sobre les coves i cenotes sagrats, llocs d'entrada a l'inframón, com fa anys en el món imaginari del còmic, Corto Maltés, va adentrar-se en el laberint de Mu. Tot un plaer que s'ha de dosificar: el dia a dia torna a imposar-se en l'agenda pròpia.  

Avui, des de la secció La Tribuna a El Punt, el badaloní Jaume Oliveras i Costa, tracta la temàtica del carlisme i la figura de Carles Hug, mort fa uns pocs dies. Fa una setmana, a l'anterior article d'aquest bloc, vaig parlar-ne del carlisme (Carles Hug de Borbó: 'vençuts en el camp del vencedor'), coincidint amb la tesi que desenvolupa amb tota la seva gran capacitat per comunicar l'article d'Oliveras que, a més, enriqueix el text amb experiències familiars. L'encertadíssim article finalitza amb la frase 'no sé on va anar a parar aquella antiga fotografia' dedicada de Carles Hug i que guardava el seu pare. Una referència al pas del temps tot i que perdurin del carlisme algunes influències socials i també doctrinals i estètiques en algunes formacions polítiques catalanes. 

Ha mort Carles Hug de Borbó Parma, darrer pretendent al tron espanyol de la nissaga carlista. Una figura històrica que, en temps moderns, vehiculava segons ha deixat escrit en una carta als seus seguidors carlistes fa pocs dies, 'un projecte de llibertats, expressió moderna dels actics furs' que haurà de continuar.

Carles Hug amb tota una nova fornada de dirigents a finals dels seixanta i principis dels setanta del segle XX, va orientar el carlisme cap a defensar tres idees de llibertats o furs d'una 'monarquia del poble': llibertat política, sindical i de les nacionalitats (optant pel federalisme). En aquella època el Partit Carlí va formar part de l'Assemblea de Catalunya i defensava ideològicament un socialisme democràtic i autogestionari, i també es mostrava partidari de la renovació catòlica seguint el Concili Vaticà segon. No tot el carlisme o bé el tradicionalisme, va seguir Carles Hug en aquest viatge, i els sectors més integristes d'ultradreta, dirigits pel seu germà Sixt, van enfrontar-s'hi com no sabien d'altra manera: a trets. La violència dels feixistes al tradicional aplec de Montejurra 1976 va ser tot un exponent. 

Cal anotar que aquest gir del carlisme encapçalat per Carles Hug, va accentar-se degut a les permanents friccions dels carlistes amb els falangistes, tot i formar part del bàndol vencedor de la Guerra Civil i la preferència del generalísimo per Don Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó Dues Sicílies com el seu successor al capdavant de l'Estat. El poc suport electoral a les eleccions de 1979 van fer abandonar Carles Hug el primer pla del partit. 

El carlisme ha estat un fenomen polític complex dins de la societat catalana des dels anys trenta del segle XIX i la seva influència política i social, en els comportaments col·lectius, ens ajuda a entendre diferents episodis de la història catalana moderna. Sense sobrevalorar-lo, m'ha interessat aquest moviment popular i anterioment al bloc m'hi havia referit sobre alguns fets vinculats a Badalona: una petita biografia de Ramon Gassió; l'entrada d'una partida carlista insurgent a Badalona el 28 d'octubre de 1900; unes dades sobre el Sindicat Lliure i el carlisme a Badalona. És un tema per entrar més al detall històricament a Badalona i alguna aportació ja existeix però caldria donar-li una major dimensió de conjunt. Aquest és el cas d'uns articles que vaig publicar, corresponents a un mateix treball dels cursos de doctorat, en dues edicions anuals de la Revista Carrer dels Arbres del Museu de Badalona: 'El Cercle Tradicionalista El Loredan de Badalona' (1997); 'La intervenció del moviment catòlic en la política badalonina (1905-1914)', publicat l'any 1998. També existeixen altres fonts i documents com ara una interessant entrevista publicada per Emili Ferrando al llibre 'La dona a Badalona' a una 'sòcia de la Unió de Mares' (Badalona, 6/08/98). És un tema a seguir des del punt de vista del coneixement històric local.

  Us recorda o bé us inspira alguna cosa aquesta cúpula d'una antiga base nordamericana a Berlin per vigilar els països de l'antic Pacte de Varsovia?

El centre comercial Màgic Badalona té com element arquitectònic singular una cúpula que representa una pilota de bàsquet que, curiosament, s'assembla molt a aquestes de l'època de la Guerra Freda.

Això de posar ordre als llibres, papers, retalls... etc té aquestes coses!

La setmana vinent, 26 juliol - 1 d'agost, coincideix exactament amb la Setmana Tràgica (1909).

Sobre aquest episodi històric, vaig escriure'n al bloc de les experiències que va haver-hi a Badalona, després de participar en una xerrada a l'Associació de Veïns del Centre i, juntament amb la historiadora Montserrat Carreras, en un reportatge sobre el centenari de la revolta realitzat per Televisió Badalona. Un mesos més tard, l'escriptor Antoni Dalmau en una xerrada a l'Espai Betúlia sobre el seu llibre 'Set dies de fúria', feia esment del cas de la nostra ciutat, citant el treball que vaig fer l'any 2005 amb Joan Zambrana sobre l'època i la figura del sindicalista Joan Peiró.  

Ara, amb la Montserrat, a partir de posar en comú punts de vista i documentació dispersa poc coneguda, procurem posar ordre i elaborar un article sobre la Setmana Tràgica a Badalona. Aquest estiu serà la prova de foc, ho dic pel poc temps disponible que tenim, per posar-nos a treballar en això.

Una curiositat que m'ha passat pel davant és el capteniment de la corporació municipal el juliol de 1909, davant de l'estat de crispació social per la crida dels soldats reservistes i la situació de desemparament econòmic de les seves famílies, de no celebrar la Festa Major a l'agost i destinar els diners a les famílies dels reservistes de la ciutat. Va ser un petit gest que acompanyant a d'altres, com l'acord dels fabricants locals de pagar la setmanada tot i la vaga, per tractar d'aminorar la tensió de la revolta popular. 

Enguany, la crisi de les hisendes locals està pegant molt fort, sobretot els darrers mesos i, entre d'altres mesures per fer-hi front, la Festa Major 'petita' a l'agost, ha reduït el seu abast a dos dies i menys propostes, tot mantenint la seva qualitat cultural i lúdica quan potser molts badalonins i badalonines romandran a la ciutat per incidència de la crisi econòmica. Una mesura més de tot un gran paquet amb partides molt més importants reduïdes.

Parlo d'Ilegales. Vull recordar a un dels millors grups estatals que 'es fan i es desfan'. 30 anys de carrera musical han donat per a moltíssim: Ilegales s'han dissolt (els excessos ja van forçar de facto els canvis en la banda original). El gran Jorge Martínez, tanca passat l'estiu la barraca del grup. Martínez, provocador nat, virtuós de la guitarra, tot un 'joven bárbaro' de l'excés.

Al llarg dels anys els he vist en concert en dues ocasions. La primera però la més impactant. Deuria ser l'any 89 o 90, a la Ciutadella de Roses un mes d'agost, de vacances. Era l'època d' 'Ángel Exterminador', on apareixien saxo i teclats a la banda, tot i que els concerts eren salvatges: 'tiempos nuevos, tiempos salvajes', cantaven com a himne Ilegales. 

Una ampolla de JB desapareixia a velocitat rècord mentre Martínez anava embalant-se cada vegada més amb els temes del concert. S'enrrampa amb la guitarra. Cau alguna llauna a l'escenari. Jorgito, 'el monstre de les galetes' (i no precisament de menjar), s'encara amb un grupet d'espectadors i tot el concert va creuat dient-los que vinga, que pugin que es vagin preparant...

I tant que preparant tots plegats! entre el públic, un grupet d'skinheads neonazis comença a prendre posicions davant de l'escenari a cops de puny, gas repelent i crits de Heil Hitler! mentre sona 'Ángel exterminador'. Ells a la seva, com a caps buits. La gent s'aparta o surt volant (el cas de la nostra colla), s'aixeca una gran polseguera, sembla una petita batalla campal. Caos. Es para de nou el concert. Jorgito fa de mestre de cerimònies a toc de guitarra i 'soy un macarra', el públic torna a situar-se mentre la calma tensa s'instal·la entre la gent.

Un concert de rock'n roll al límit, tens, excessiu, on et jugues l'integritat física de nou al sortir-ne. Els nazis estaven fora del recinte perdonant les vides dels assitents i cofoïs d'haver-se conegut. Un temps després van explicar-me que en un concert de Dr. Calypso al mateix espai, reds skins de diferents poblacions del Baix i Alt Empordà van tenir una topada antològica amb els nazis de Roses.

Vaig tornar a veure Ilegales a Barcelona. Un concert vibrant i emocionant pel show de Jorge Martínez, sempre en forma, potser precisament per estar molt passat de revolucions.  

Fent un llarg salt en el temps, ara, Jorge tanca una etapa i obre un altre. Ben segur trencant, a la seva manera, tabús i convencionalismes socials. 

Us deixo amb la cançó 'Ángel Exterminador'. Buñuel al seu film de 1962 amb el mateix nom, retratava la decrepitut de la burgesia davant d'una situació límit. Un terreny que Ilegales han dominat a la perfecció.

The Clash a la cançó 1977 repetien 'No Elvis, Beatles o The Rolling Stones', la crisi econòmica i el desencant social, presents en la crua realitat de molts joves de l'època, eren els monstres que esvaien el somnis anteriors. Parlo de l'any 77 perquè en el mateix context, és quan el grup de reggae Culture, editen el magnífic treball: Two Sevens Clash.

Tota una font d'inspiració per artistes posteriors i per a seguidors. Un disc profètic si fem servir terminologia rastafari. Sense caure en les etiquetes i estereotips culturals, és una gran proposta musical fins i tot amb un so molt actual i que traspua bon rotllo, desig de llibertat i de canviar la realitat. 

Fa força anys vaig veure'ls a l'Apolo i escoltar-los, ni que sigui algunes cançons segons el temps disponible, sempre significa passar una bona estona. Si no els coneixeu, adentreu-vos una mica... 

Gaudiu-ne si voleu de Get ready to ride the lion to zion:

Fa una mica més de cinquanta anys, el gran historiador i home pont entre diverses ideologies, Jaume Vicens Vives, ens deia: 'a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser', la voluntat de ser poble.

El marc de relació entre l'Estat i Catalunya, comunitat autònoma, està tocat per la sentència del Tribunal Constitucional. En el futur podem consolidar-nos i conviure amb el rebuig i l'espoli fiscal (espoli que depassa qualsevol solidaritat interterritorial) o l'emancipació com a nació-estat de la UE.

Us animo a participar demà de la manifestació pel dret a decidir. Dignitat i respecte com a poble. Direcció? cap a la independència! 

Ahir va presentar-se a l'Espai Betúlia una nova proposta de la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010 corresponent a l'eix temàtic de Literatura i Pensament: l'edició conjunta entre l'Editorial a Contravent i l'Ajuntament de Badalona del llibre de Valentí Soler, Jaume Pasarell Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots.

D'en Passarell, Jaume Passarell i Ribó (Badalona, 1889-1975), existia el llibre de Margarida Abras, Jaume Passarell i Ribó. Obra publicada, que recuperava sobretot la seva feina humorística com a il·lustrador i ninotaire amb personatges d'àmbit català i també badaloní publicats molts d'ells a diferents revistes abans de 1939. Ara, Valentí Soler, recupera la brillant faceta periodística de Passarell, com integrant de tota una generació de l'ofici que va tenir la seva plenitud durant els anys trenta del segle XX. Escrivia amb un estil càustic i divertit per a importants publicacions de l'època com 'Mirador' ('Meridià' durant la guerra) i al diari republicà 'La Publicitat'. 

Els articles de Passarell són molt i molt divertits, amb una prosa molt propera i popular que facilita aproximar-se històricament a tota una època, farcida de personatges amb una intensa vida quotidiana. La recerca sobre l'autor i la seva obra i l'edició del llibre eren un deute de reconeixement de la ciutat de Badalona i també nacional a la figura de Passarell que va tenir una 'mort civil professional', en paraules de Soler, amb els triomf dels franquistes. 

Només em queda recomanar la lectura del llibre i ho faig sense dubtar. Molt bona feina Valentí. 

 Diumenge en una entrevista de premsa, l'escriptor Jordi Cabré, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, parlava de l'estat de la literatura catalana i es preguntava a l'entorn de l'èxit internacional de Les veus del Pamano: 'Què passa, que només és universal el que s'escriu a i sobre la Cinquena Avinguda de Nova York?'.

Cabré, anava més enllà en les seves opinions, en concret sobre el fet que la societat civil - malgrat que els catalans formem un 'poble molt tímid' - s'està posant les piles perquè de forma tranquil·la però valenta, fer el pas a la independència. I, en aquest sentit lligant literatura i visió de país responia així a la següent pregunta: 'Quines lliçons treu de l'èxit de Les veus del Pamano a Alemanya deprés de la Fira de Frankfurt?'

'- Que la literatura catalana interessa, que està bé, que es pot comparar amb la literatura peninsular d'avui dia. La literatura catalana era una desconeguda quan vam arribar a Frankfurt 2007. Allà va ser una sorpresa descobrir una literatura, amb una tradició, uns clàssics, uns autors contemporanis molt vius, fins al punt que corria l'acudit que la seva existència era el secret d'Estat més ben guardat per Espanya. La gestió del Ramon Llull va ser molt positiva, però miri la polèmica interessada que es va crear. Avui vas pel món i ja no has de començar a explicar-ho tot pel principi. Però aquí hi ha gent que es nega a llegir literatura en català. Aquestes són les coses que en un país independent es curen.'

Com afirmava Cabré al titular de l'entrevista: 'Arriba un moment que Espanya cansa'.