BadaBlocs

La Fundació Juan March de Madrid, ‘Juan March, el darrer pirata del Mediterrany’ segons Cambó,  i moltes altres coses més gruixudes que s’han dit d’ell, permet gaudir d’una petita exposició de 10 olis de fantasia barroca del venecià Giandomenico Tiepolo (fill del conegut Giambattista Tiepolo), datats en la segona meitat del segle XVIII.

Un ambient venecià envolta la mostra que forma part d’una singular col·lecció que es desconeix qui la va encarregar originalment i que ara, un col·leccionista privat que no s’ha fet públic, permet veure.

Segons diuen és una ocasió única per veure aquests retrats de fantasía, autèntiques perles venecianes conceptualitzades com un conjunt que expressen la sabiduria orientalitzant i la joventut i la bellesa del gènere femení. Durant molts i molts anys han estat ocultes al gran públic.

Un detall curiós és l’adquisició d’aquestes obres per l’actual propietari o propietària després de la Guerra Civil. Poderoses circumstàncies enmig d’una època molt difícil deurien portar a algú – del Puerto de Santa María, Cadis – a desprendre’s d’aquest patrimoni: tot plegat una incògnita…

Tweet

A partir d’un anunci a la pàgina de Nautilus Comunicació , en el qual s’explica la propera presentació per part de la Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional de la ginebra Marianna, m’ha sorprès descobrir la història del personatge que li dóna nom i que va viure en els difícils dies de la Guerra de Successió quan les tropes franco-castellanes dels borbons tenien Catalunya contra les cordes. Que dignament no es rendia, no. Marianna segons sembla vivia a Alella i va ajudar en un moment complicat al bàndol austriacista.

Al llibre L’Onze de Setembre de Santiago Albertí, reeditat fa uns anys es descriu narrativament:  ’la dama aristòcrata Marianna de Copons, cunyada del comte de Torre de Mata i que vivia a Alella amagant la seva insospitada condició d’agent de la resistència. Marianna tractava amb gran familiaritat els oficials borbònics de la zona, passant per persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita. Bella com era, havia encaterinat el coronel Le Querchois, cap de les tropes valones. Es trobava amb ell fent una berenada al camp quan el coronel rebé l’avís de sortir, i davant de l’enuig de la dama, el coronel li confessà que havia rebut l’ordre (secreta) de partir cap a Mataró. Quan la nostra Mata-Hari particular avisà el gran organitzador de l’espionatge català de l’època, Salvador Lleonart, salvà d’una mort certa més de 300 homes’.

Caldrà seguir-ne la pista, a la història, a la dona i a la ginebra.

Imatge del Centre Cultural Can Lleonart d’Alella. Masia que havia estat propietat de la família Lleonart.  Al mur exterior hi ha una placa comemorativa on es fan les ofrenes florals per la Diada.

Tweet

Us faig partícips de la intervenció que vaig fer al teatre El Círcol de Badalona en la presentació de Badalona per la independència corresponent als actes territorials de l’Assemblea Nacional Catalana. Un acte ple de gom a gom amb qui vaig tenir l’honor de compartir intervencions amb Andreu Solsona, Lola M. Sala, Dolors Marin, l’actor Toni Albà i la interpretació final en directe de La Muixeranga i Els Segadors.

Reprodueixo una sèrie de notes que vaig anar ampliant en alguns casos i en d’altres – perquè el temps previst de la intervenció es tirava a sobre - vaig saltar-les en favor d’una visió de conjunt. De tota manera la gran quantitat d’informació existent – font orals, documents, cartells… – suggeriria dedicar-hi un treball de més abast i convenientment redactat.

‘Una perspectiva històrica de l’independentisme a Badalona

‘Badaloneses ya sois españoles’… aquest titular amb tuf d’#albiolada correspon a la Revista de Badalona de l’any 1942, en la commemoració del 3r aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, tal dia com avui de fa setanta-tres anys, el 27 de gener de 1939.  Era l’inici d’uns anys de plom: repressió física i de les llibertats democràtiques, intent de genocidi de la llengua i la cultura catalana.

• Cal parlar dels precedents: Republicanisme federal: Sexenni Democràtic, intent de proclamació de República Catalana, catalanisme progressista; ‘L’Esparvé’ (1879), publicació en català pionera a Badalona i de les primeres a Catalunya, dirigida per Pere Renom i Riera.
• 1899, publicació i centre catalanista Gent Nova (adherit a la Unió Catalanista), activisme catalanista de Josep Ventura Gausachs, el centre és molt actiu per trencar la política caciquista local; publicació Pàtria i Llibertat (1906), reacció a la Llei de Jurisdiccions per part d’un actiu nucli local republicà nacionalista, activisme de Francesc Estruch Almirall; desenvolupament polític de la UFNR que arriba a l’alcaldia de la ciutat (Josep Casas Costa; Jaume Martí Cabot).
• Hegemonia política d’Esquerra Republicana de Catalunya, gestos de sobirania nacional: Proclamació República Catalana (14 d’abril 1931); reacció a la involució que posa en perill la República: Fets d’Octubre-34, estelada a l’Ajuntament, activisme Estat Català, centres d’ERC, Palestra, PNC;  activisme Estat Català (publicació ‘Som-hi!’); Antoni Sala i Pont (PNC) primer badaloní mort al front en la Guerra Civil.
• Franquisme: resistència clandestina Front Nacional de Catalunya, ERC; Partit Socialista d’Alliberament Nacional (estelada vermella); Assemblea de Catalunya (i la de Badalona territorialitzada): quatre punts programàtics: Pels drets i llibertats democràtiques; Accés del poble al poder econòmic; Accés del poble al poder polític; Pel ple exercici del dret d’autodeterminació.
• A partir dels precedents: naixement de l’independentisme català durant la Transició. Independentisme rupturista (‘contra el canvi sense ruptura’): activisme del Col•lectiu Independentista de Badalona: els seus membres confluiren en la Marxa de la Llibertat (1976), el Congrés de Cultura Catalana, la Setmana de català del Centre Excursionista de Badalona. Donen suport a la campanya Xirinachs al Senat 1977: dret d’autodeterminació, esmena a la Constitució (1978): planteja República confederal; eleccions generals 1979: suport al Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i la defensa de Xirinachs dels 4 punts de l’Assemblea de Catalunya; uns dels impulsors del manifest ‘Uniu-vos’ a les eleccions al Parlament: BEAN i Nacionalistes d’Esquerra que no tira endavant: diferents vies sense confluència orgànica i estratègica i disputes porten a no assolir els objectius de representació electoral i lluita institucional. L’ensulsiada política va fer que molts membres del col·lectiu badaloní fundesin la Festa Nacional dels PPCC de Badalona: activisme cultural. El Col·lectiu: placa a la plaça Constitució ‘Fossar’ badaloní per commemorar la Diada; campanya llibertat d’expressió en solidaritat amb el badaloní Andreu Solsona, membre d’Els Joglars empresonat.
• Comitès de Solidaritat Patriotes Catalans: acte a La Plana (detencions EPOCA: entre elles Rosa Naval, professora de l’escola Gitanjali de BDN, companya de Ramon Subirats, històric del FNC i més tard MDT). Acte presentat per Andreu Solsona.
• Fase de popularització i d’activisme: La Crida a la Solidaritat (1981); lluita armada TLLi; fundació del Moviment de Defensa de la Terra (1984); campanya ANTIOTAN (1986), Suport campanya Herri Batasuna al Parlament Europeu: MDT, MCC, LCR (1987)… Divisions estratègiques i orgàniques dins MDT comporten la fi de la seva expansió i limiten les seves accions.
• Anys noranta: Assemblea Independentista de Badalona i Sant Adrià: MDT, Estels Rojos, Joves Independentistes Revolucionaris, CEIE (sindicat estudiants La Llauna, La Pineda i B-7), gent provinent d’ERC i JNC; activisme Freedom for catalonia (suprapartidista + Òmnium); 1992 detencions TLLi (2 a BDN), 1 exiliat retornat i dos noms més fitxats per la Guàrdia Civil, les tortures als detinguts per la ’Garzonada’ van arribar fins la condemna de l’Estat Espanyol per part del Tribunal Superior Europeu (2004); activisme MDT, Estels rojos, Joves Independentistes Revolucionaris, Ateneu Obrer i Popular Badalona Roja; ‘Crida Nacional a ERC’ (refundació del partit en clau independentista): creixement d’ERC, la badalonina Pilar Rahola a primera línia política; a partir de 1993 activisme a les JERC del badaloní Uriel Bertran (1997/2003 portaveu nacional); 1999 protestes al carrer i retenció policial d’independentistes a BDN en protesta per la medalla d’or de la ciutat i visita del Borbó.
• Amb caràcter de crònica (2000-2011): Representació institucional d’ERC (2003-2011, via Esquerra Nacional: serveis de l’estat del benestar i cohesió social per avançar cap a una majoria social, 2 i 1 regidor); l’Esquerra Independentista eixampla l’arrelament popular per mitjà del treball en xarxa amb les entitats i la promoció d’activitats ciutadanes sobretot a l’espai públic. A partir del 2000: Botifarrada a l’Hispanitat… (JERC) • 2001 fundació del Casal Antoni Sala i Pont (MDT, Maulets- jovent independentista revolucionari – CUP, independents); 2002 Festa per la Independència (concerts)/2ª edició 2003: activitat conjunta JERC, CAL, FN PPCC, Acció (Sindicat Estudiants), Maulets, CASIP, Òmnium (edició 2002); Correllengua 2002… (treball conjunt d’entitats badalonines); 1a Calçotada Popular i Reivindicativa (organitza CASIP i AAVV Centre)…; 2003 agressió de la Guàrdia Urbana al CASIP; ERC entra a l’Ajuntament i forma part dels governs municipals 2003/2011; Coordinadora Popular de Festes de Maig: Festa Major Alternativa (2004…); Xarxa d’entitats:  participació d’independentistes al Consell de la Joventut de Badalona; creació entitat feminista Tres Voltes Rebel (poema Maria Mercè Marsal); Casal Carme Claramunt (Llefià), pren el nom de l’única badalonina assessinada per la repressió franquista; Revetlla popular Sant Joan…; Polítics badalonins d’àmbit nacional: Uriel Bertran (parlamentari des de 2003: ERC, Solidaritat Catalana); Marc Sallas (portaveu nacional CUP); aparició en el panorama polític de Reagrupament Independentista (associació 2009; partit 2010), Solidaritat Catalana per la Independència (2010). Activitats locals d’organitzacions polítiques i d’entitats com Òmnium (jornades nou Full de Ruta Nacional), Joves d’Òmnium; activitats suprapartidistes i d’unitat d’acció: 2006… (PDD); Badalona Reflexiona (2010); Mani 10J (convoca Òmnium…); defensa de l’Escola en català (2011); Comissió 11 setembre de Badalona (2011): més de 40 entitats: Reagrupament, Solidaritat, CUP, ERC, CDC, ICV, EUiA, entitats de la ciutat…; construcció d’una majoria social a partir dels arguments econòmics, culturals, simbòlics: ANC.
• Finalitzar extracte del poema del badaloní Josep Gual (‘Passar pel roure’, 1980):

‘Trencat te’l dono, curat te’l prenc. Passar pel roure/vora del tren, vora la via/de l’Estatut, passar pel roure/es passar pel tub. I ara per ara/tots hi passem, i mala cara quan morirem [...] Passem pel roure/l’Estatut ful: l’haurem de coure/amb foc al cul’.

Moltes gràcies i bona feina!’

PD: vull donar les gràcies per les seves aportacions a Miquel Estruch, Joan Carles Isal, Jordi Sala i a la gent del Col·lectiu Independentista de Badalona que va aportar-me informació per a poder fer una comunicació al 1r Congrés d’Història de l’Independentisme Català.

Tweet

Una entrada peculiar la d’avui perquè fent recerca musical vaig lligant caps i descobrint al ritme que em marca la curiositat de tastaolletes, diferents cançons originals, versions, adaptacions… Quelcom semblant al programa de Televisió de Catalunya, No me la puc treure del cap.

És el cas d’(I’m not your) steppin’ stone, cançó que coneixia fa molt temps per l’adaptació que feien els bilbains M.C.D. ‘No hay libertad de expresión’ d’un cover punk que tocaven els Sex Pistols (com a curiositat podeu veure la recreació d’una actuació per part d’actors del film Sid and Nancy).

Els Pistols a la vegada esbudellaven anteriors versions d’altres grups i sobretot l’entranyable dels Monkees que van popularitzar el tema l’any 1966. Una descoberta recent, diguem ignorant, que m’ha motivat a escriure l’article.

Per una altra banda, havia escoltat també la cançó per part dels  Merton Parkas (desconeixia que eren ells però avui dia per internet et permet trobar-ho tot), amb una elegant versió del revival mod de 1979. De fet buscant, buscant, he trobat un munt de versions de diferents èpoques i estils.

Ben segur no té més importància però és un exemple que la vida és plural com ho és la creativitat i sempre, en tots els àmbits, tenim tant per aprendre! Internet, amb el sentit crític necessari, és una font excepcional d’informació històrica, de testimonis gràfics i musicals.

Tweet

‘L’Art suprem del mestre és despertar el plaer de l’expressió creativa i el coneixement’ (Albert Einstein).

El quadre representat és del pintor rus Nikolay Bogdanov-Belsky, datat el 1895 i reflecteix molt bé l’estima i l’interès per transmetre l’aprenentatge per part del mestre així com l’actitut per aprendre d’uns alumnes estimulats.

Sense recursos destinats a l’educació per donar igualtat d’oportunitats a tothom i desenvolupar les capacitats, un país està coix per molt que ‘un bon mestre sota d’un pi fa escola’ (Alexandre Galí).

‘Si trobes cara l’educació, prova la ignorància’.

Tweet

Choson, peninsula asiàtica dividida en dos estats des de 1945: Corea del Sud i Corea del Nord  que van tenir una cruenta guerra els anys cinquanta del segle XX.

Pyongyang és la capital de Corea del Nord, un règim comunista ordodox i hermètic respecte qualsevol tipus d’influències i de notícies exteriors. Tanmateix segons sembla és el país que més ajuda humanitària rep del món, però això sí, redistribuïda pel govern. Buscant informació al respecte he trobat de retruc una altra dada sorprenent, l’Estat d’Israel és el que rep per habitant més Ajuda Oficial al Desenvolupament tot i ser un dels vint-i-cinc països més rics del món. Segurament el gran pes dels pressupostos militars fan destarotar-ho tot.

De retorn a Corea del Nord, el culte totalitari del líder, la militarització del país i el control tutelar absolut de la població: d’expressió, de pensament, de moviments…  són altres caraterístiques que defineixen el país.

Recentment Corea del Nord, governada per una dinastia familiar, ha estat notícia per la defunció de Kim-Jong-Il, que serà substituït pel seu fill menor Kim Jong Un. El fet m’ha portat a llegir la novel·la gràfica – el còmic – Pyongyang de Guy Delisle de la prolífica editorial bilbaina Astiberri. Una història original del tot recomanable que retrata com si fos un documental una realitat trista i asèptica, deshumanitzada diria jo, d’un règim omnipresent en la línia de la novel·la 1984 de George Orwell i que té punts de coincidència sobretot per les conjectures sobre el que realment estem veiem i deixem de veure amb el reportatge de Miquel Calçada a Afers Exteriors acompanyat pel entusiasta delegat del règim Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez.

Una crònica d’un absurd extrem, com tants d’altres que hi ha al món occidental i que ofeguen la llibertat.

Tweet

Les darreres lectures i recerques sobre Venecia, ciutat que he pogut visitar recentment, m’han portat a un tema poc conegut més enllà dels entesos però força interessant: el gran desgast dels exèrcits contendents a la Primera Guerra Mundial al front italià.

Segurament la guerra de les trinxeres entre alemanys i francesos i el front rus és més conegut per nosaltres tot i que la gran carnisseria amb centenars de milers de morts que va viure’s al Trentino i al Véneto entre les tropes italianes i les austrohongareses i alemanyes és igualment impactant.

Els successius fronts i batalles a l’entorn del riu Isonzo i després de la reculada italiana al Piave van representar una gran sagnia de combatents i per les poblacions del territori. Es colpidor el testimoni de l’artista Santiago Rusiñol al llibre Espurnes de la guerra: deu jorns al front italià recull d’articles publicats al setmanari republicà l’Esquella de la Torratxa el 1917 on explica l’estada juntament amb un grup d’intel.lectuals espanyols com Unamuno, Castro i Azaña, al front de Trieste. Entre d’altres visitants del front també va ser-hi com a corresponsal Ernest Hemingway (foto que il·lustra l’article).

Venecia va ser bombardejada des de l’aire, la ciutat estava força preparada amb reflectors per protegir els indrets patrimonialment importants, tot i així el plafó de Tiépolo del temple degli Scalzi (al costat de l’estació ferroviària) va ser força malmès i actualment es conserva parcialment a l’Acadèmia. A l’episodi del còmic Corto Maltés a Venècia dins de Les Céltiques apareix un atac aeri que, d’altra banda, ja havien intentat anteriorment els austrohongaresos el 1849 amb globus aerostàtics. Com podem veure, el bombardeig d’una ciutat patrimoni de la humanitat com Duvroknic pels serbis o el pont de Mostar pels croates els anys noranta del segle passat, si parlem d’una zona propera a l’Adriàtic, tenia precedents anteriors.

Una breu resenya del front italià podeu trobar-la aquí. Un darrer enllaç que podeu veure d’aquest mateix context bèl·lic és el segon episodi de Les Céltiques centrat en una aventura d’en Corto perquè els aliats recuperin el tresor amagat del Rei de Montenegro que es trobava en un poble abandonat en terra de ningú.

Tweet

…bàsquet!!! El Joventut de Badalona, ‘la Penya’, va forçar una pròrroga in extremis a l’aleshores potentíssim Carrera de Venecia en la final de la Copa Korac al Palau Blaugrana l’any 1981. Un partit èpic que finalment va guanyar per un millor joc d’equip ‘la Penya’, 105-104. Impressionant.

Aquest episodi que tinc gravat en la retina des de petit sempre l’he associat amb la ciutat d’aquell altre equip, Venecia. També, es clar, l’arxifamós carnestoltes, les referències a la República Sereníssima als llibres d’història, els còmics de Corto Maltés d’Hugo Pratt i Venecia Celeste de Moebius, els quadres de Canaletto, Guardi, Turner, Manet, Monet… I, fa uns anys en un viatge a Creta vaig conèixer el llegat venecià d’una de les seves colònies comercials.

Ara hem pogut gaudir els quatre ‘pelusos’ de la família d’uns fantàstics dies a Venecia, magnífica i esplendorosa ciutat no tant sols pel Palau del Dux, la basílica i la plaça de Sant Marc, l’Academia, els palaus del Gran Canal… l’encant es troba en la trama medieval de carrers i carrerons, els ponts i canals, els patis, en l’aiguabarreig esplendorós d’edificis gòtics, renaixentistes, barrocs; en el marbre, l’estuc i els maons vermells de les parets… Venecia la gran musa és un tot, màgica follia, visca la República Sereníssima!!!

Tweet

El concepte ‘deconstrucció’ l’hem associat els darrers anys a nivell més popular al cuiner Ferran Adrià i al seu famós replantejament dels plats tradicionals, reinventant-los conceptualment en uns de nous per mitjà de les noves tecnologies que els hi donen noves textures, gustos i temperatures. Valorem el seu èxit, avalat per una sòlida trajectòria d’anys.

La ’deconstrucció’ és vigent però des de finals dels anys seixanta de la mà de Jacques Derrida, filòsof crític que assenyala des de l’anàlisi, la multiplicitat de significats i lectures interpretatives d’un mateix fet o d’un text.

A finals dels vuitanta i durant els noranta la deconstrucció va obrir-se pas en el món de l’arquitectura com una nova tendència postmoderna que trencava amb les formes geomètriques convencionals i els cànons de proporció, per passar a mostrar unes obres oblicues, irregulars, combinant materials, tot a partir del disseny per ordinador. Frank Gehry és des d’aleshores un dels arquitectes més rellevants.

En l’àmbit polític i social, quan sembla que no hi ha valors sòlids que es mantinguin i es transmetin en el temps davant del progressiu procés d’individualització i desvinculació de l’individu de la societat, tal i com reflexionava Zygmunt Bauman, els valors i les identitats estan més exposades que mai al ‘segrest’ per part de discursos i formes polítiques de laboratori, dissenyades des del populisme a donar una contesta sobre les noves realitats i riscos socials.

El periodista Enric Juliana, al pregó de Festes de Maig 2010 ja ho va definir: ‘Mobilis in mobili’ (‘moviment dins del moviment’), com a signe dels temps. La dreta política, obligada per les circumstàncies si es plantejava créixer i augmentar la seva implantació, va iniciar aquest camí ja fa anys. Ho va fer de forma directa i barroera per guanyar espai representatiu.

Així, el cas de la ciutat de Badalona és un exemple per validar o contradir total o parcialment les reflexions que apuntava més amunt però la força populista, transgressora del ‘políticament correcte’, davant d’una realitat social canviant, ha portat als representants de la dreta a un èxit electoral i finalment a decidir els destins municipals.

Per construir una alternativa que no es redueixi a la bona gestió dels afers públics, imprecindible, però que ha de comptar també amb els processos d’empoderament social, cal aprendre i desaprendre. Un concepte aquest darrer molt en boga del coaching en temps de profunda crisi econòmica i social, però que permet ‘deconstruir’ els elements i formular respostes a les necessitats econòmiques, socials, culturals i ambientals. Aquest és un exercici vàlid per a les opcions polítiques progressistes i d’esquerra d’acord amb uns valors renovats en sintonia amb la societat. Compte doncs amb les velles fórmules i receptes organitzatives i de lideratge dins dels partits, perquè poden mostrar-se arcaiques i desconectades per si soles de la quotidianitat.

La construcció de nous espais de ciutadania, de participació i d’expressió s’entreveuen molt positius per elaborar col·lectivament un relat sobre com millorar la ciutat i proposar respostes als temes actuals per tal d’intentar superar l’escenari crític.

Tweet

Finalitza un any  de canvis importants. Tot i els alts i baixos temporals, el balanç és positiu per mi. Segons et prens les coses per millorar i no quedar-te estancat, m’ha aportat experiència, una nova perspectiva i realitat laboral, fins i tot a nivell de relacions socials, amb això he estimulat el sentit crític i, familiarment hem compartit moltes alegries i amb molta il·lusió el dia a dia de la filla i el segon fill.

Un breu repàs subjectiu. Com subjectiva és la selecció de 12 cançons, una per mes, que enguany he tingut més presents i us proposo escoltar. Aquí va ‘Tornemi sound clash 2011′:

Ilegales: Tiempos Nuevos, tiempos salvajes
Toots and the Maytals: Time tough
Secret Affair: Time for action
Siouxie and the banshees: Love in a void
Lee Perry: Gumma
Madness: Night boat to Cairo
Skatalites: Cristine Keeler
Siniestro total: Purdey
The Jam: Down in the tube station at midnight
Brighton 64: El mejor cocktail
The Specials: Gangsters
Pince Buster: Dance Cleopatra

M’ha faltat ubicar potser els Obrint Pas perquè després d’anys vaig tornar a escoltar-los en concert; i a la recàmera han quedat l’Iggy, I wanna be your dog; Velvet Underground, Heroin; David Bowie, The man who sold the world; o els sempre presents The Clash…).

Tweet