BadaBlocs

Diuen que qui es pica alls menja. Altra cosa és que algú es passi de frenada i no tingui rèplica. I justament això, és el que hem motiva l'article En temps de vaques magres  de Jaume Oliveras i Costa a l'edició d'El Punt del dimecres 3 de setembre.

Tot i que cal conèixer abans d'entrar en la qüestió del cost econòmic dels càrrecs de confiança per a les arques municipals, si hi ha altres despeses de més calat que es puguin reduir; coincideixo amb Oliveras quan es refereix amb sornegueria als càrrecs de confiança de l'Ajuntament de Badalona que "estaria bé que, almenys, es digués quina és la feina imprescindible que fa tota aquesta gent". Totalment d'acord. És conegut que l'actual crisi econòmica desequilibrarà el pressupost municipal, per tant caldrà aprimar les despeses i estrènyer el cinturó de l'administració on es pugui sense que la capacitat de servei quedi greument afectada. I, si cal tocar els càrrecs de confiança entre d'altres mesures, d'acord amb un sistema de prelació i d'eficiència dels recursos i del personal, doncs que es parli on toca dins del govern municipal i es contemplin les possibilitats. Que se'n parli, que es discuteixi, que es justifiqui, que es faci d'acord amb la raó del servei públic. 

Ara bé, trobo del tot gratuïta l'afirmació d'Oliveras que els republicans no contemplen obrir el meló dels càrrecs de confiança "més quan ara tenen un alt percentatge de militants beneficiats d'aquestes contractacions". Aquesta és la raó? Es tracta de posar gent així perquè sí i que siguin com "vaques sagrades"? Si parlem seriosament, contemplem les responsabilitats actuals de gestió en aquest cas d'Esquerra a l'Ajuntament de Badalona: regidoria de Cultura i Patrimoni Cultural; gerència de Dalt de la Vila; regidoria del Districte 3; despatx del grup municipal; i analitzem quin personal hi ha treballant i la feina que desenvolupen sense que s'hagi creat cap càrrec nou ni de funcionari. 

I, perquè quedi clar, dues premises: una, considero que es bo que hi hagin càrrecs de confiança política subjectes al mandat i no que aquests llocs de feina siguin ocupats per nous funcionaris; segona, que els càrrecs de confiança han d'estar plenament justificats d'acord amb les tasques que desenvolupen. Finalment, és mesquí pensar que no cal fer una cosa, si s'escau, és justa i està plenament argumentada perquè afecta "als teus".

Vacances... sona molt bé la paraula i encara més poder-la posar en pràctica. Després d'un breu tast a l'Empordà sobretot gaudint d'una de les meves platges preferides, el Borró, a la vessant occidental de cap Ras, al terme de Colera  ; hem pogut gaudir la nostra família d'un viatge a Sicília.

Una setmana intensa i molt bona amb una parella d'amics de Saragossa. Dic intensa perquè hem recorregut amb cotxe bona part de l'illa, a partir de passar nit a Messina, Catània i Palerm. Les restes gregues (Siracusa, Agrigento, Taormina), romanes (... Villa Casale), els edificis decadents d'un esplendor barroc passat (impressionant a banda de Palerm i Catània, la ciutat de Noto), els indrets on va rodar-se el Padrino (Savoca), el volcà Etna... són reclams que no defrauden les expectatives. L'espectacle de la gent, el menjar ("la rivoluzione e buona pero preferisco la pasta!"), els contrastos dels paisatges i també entre els edificis imponents i la brutícia i la pobresa; com condueixen els sicilians; són d'altres elements que han enriquit les experiències del viatge. Tot i així, la bona impressió i el munt de coses que ens han quedat per veure fa que ben segur retornem a Sicília en un altra ocasió. Un destí del tot recomenable.

Unes curiositats finals: a l'anada com a la tornada vaig coincidir a l'avió amb José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, què deuria anar a fer a Palerm? Doncs, vacances... I, es més, a l'avió de tornada vaig coincidir també amb en Jordi Subirana, regidor d'Unió de Badalona.

 Una bona experiència estival és la visita a l'exposició Duchamp, Man Ray, Picabia organitzada pel Museu Nacional d'Art de Catalunya en col·laboració amb la Tate Modern de Londres.

Hi destacaria del conjunt d'obres exposades, més que es tracta de grans obres pel seu perfil tècnic i artístic, la voluntat de provocar, d'experimentar per trobar nous camins expressius i de donar la volta al concepte i als cànnons establerts de la mateixa obra d'art. Sempre contextualitzant els artistes i les seves obres en el marc històric de l'art contemporani en què van desenvolupar-se amb tot un component de trangressió propi del moviment dadà. Unes mostres creatives sense convencionalismes políticament correctes. 

Com afirmava Picabia, "un art alegre, ingenu i feliç".

Amb motiu d'una col·laboració en la revisió d'un manuscrit, m'he trobat que, sovint involuntàriament, o bé per la manca d'estudis realitzats i publicats, la divulgació històrica local té grans buits i es repeteixen una sèrie de tòpics i de dades incompletes que no acaben d'ajustar-se a la realitat que tracten de recollir.

Potser és massa específic, però vull referir-me amb algunes poques dades que conec sobre el pistolerisme a Badalona. Una pugna oberta que va donar-se entre els pistolers del Sindicat Lliure amb vincles amb les autoritats, amb la Patronal i el carlisme, i els grups d'acció relacionats amb el Sindicat Únic, la CNT, a l'entorn dels anys vint del segle XX. 

En aquest sentit a Badalona, hi ha un certa difusió en la premsa del moment i en alguns treballs de divulgació històrica, dels assassinats d'obrers de la CNT, uns dotze; dels empresonats i dels exiliats; perquè van patir una duríssima repressió de les autoritats en connivència amb els pistolers del Sindicat Lliure. Així, va prendre rellevància el governador civil, el general Severiano Martinez Anido, amb l'aplicació de la tristament coneguda "llei de fugues", per tal de encobrir l'assassinat pur i dur de sindicalistes.

Ara bé, els grups d'acció anarquistes també van actuar a la ciutat. Potser van causar menys víctimes però també les seves accions van fer-se sentir. Només em centraré amb els assassinats, tres, que assenyalen que va haver-hi, si parlem de pistolerisme a Badalona, més víctimes mortals que les perpetrades pels del Lliure.

El 1923 van ser "caçats" a Badalona, el dia 3 de maig, Josep Arquer (o Arqués segons el diari), vidrier, carlí i membre del somatent armat de Badalona; i el 30 de maig, Tomàs Torrents, carlí. Un dia després de proclamada la Segona República, el 15 d'abril de 1931, va ser assassinat l'encarregat de la Llauna, Gonzalo González, membre del Sindicat Lliure.

D'atemptats en aquella època va haver-hi força i aquí només he donat una petita pinzellada històrica de quan les pistoles Browning dels del Lliure i les Star dels anarquistes s'escoltaven pels carrers de Badalona. 

Veure una pel·lícula de cinema en català és força complicat a Badalona. L'activitat empresarial té un component de negoci d'acord amb les característiques del sector que dificulten molt i molt la distribució de pel·lícules en català a les sales de cinema. 

Ara bé, a Badalona, la programació del cinema a baix a mar corresponent a les Nits d'Estiu organitzades per la regidoria de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Badalona, ha permès cada dijous del mes de juliol, ara en queda un, de veure gratuïtament al frontó del Club Natació Badalona, 4 pel·lícules en català, de les 5 programades. Un cicle amb títols estrenats no fa gaire temps, de qualitat i de molt bona acceptació entre el públic: Un funeral de mort; Juno; Michael Clayton; Elegy i Harry Potter i l'orde del Fènix (el proper dijous 31 de juliol).

Aquesta és una bona pràctica d'impuls públic i normalització de la llengua pròpia, el català, a Badalona. Cal valorar l'esforç en la recerca de pel·lícules (hi han poques en versió catalana que compleixin els requisits de recent actualitat i també de renom), l'elecció i la programació d'aquestes. És per tant, un pas més, petit però efectiu, per tal de continuar avançant en l'ús del català a tots els àmbits com a llengua de cohesió i d'integració.

Actualment estic llegint el llibre Viatge a París, Rusiñol, Casas, Utrillo. Una crònica d'aquests artistes modernistes sobre París a la darrera dècada del segle XIX.

A l'entrada d'avui però, vull destacar un aspecte que m'ha cridat l'atenció del text que Rusiñol va escriure sobre la visita a la ciutat de Rouen. I, és que aleshores l'urbanisme a imatge i semblança del modern París, homogeneïtzant edificis, carrers i places, destruïa tot el típic i característic i que singularitzava la ciutat històrica de Rouen.

Aquest procés comporta una concepció mal entesa del progrés en tant que destructiva de les singularitats enlloc d'integrar-les en els estandards de qualitat del present. La següent reflexió em fa pensar a petita escala amb la preservació i la posada al dia del barri del Dalt de la Vila de Badalona. Em sembla que és més una qüestió de concepció sobre què s'entén per progrés que d'ideologia propiament dita per tal d'implementar solucions encertades en el marc del Pla Especial de Millora Urbana.

Us transcric un petit fragment del text de Rusiñol que es plany sobre la ciutat de Rouen. És prou il·lustratiu:

"Si avui Madame Bovary recorregués amb el seu famós fiacre el conegut itinerari descrit per Flaubert, hauria de canviar de rumb a cada moment; perquè en comptes de carrerons angostos i misteriosos, hi trobaria carrers nous, llargs i estúpidament rectes, habitacions modernes i confortables, boulevards correctament empedrats, però sense cap detall per al goig de l'esperit, sense ni un bri de bellesa on poder descasar la vista, sense ni consol ni repòs al malestar que dóna l'eterna, la glacial línia recta".

 De la salobror de la mar a l'ombrívol frescor vegetal del torrent de l'Amigó, Badalona ens permet gaudir de la natura i fer activitat física: nedar a la platja, córrer pels turons de la Serralada de Marina.

Tot l'any m'agrada gaudir de la platja de Badalona. Ara ja no practico bodyboard durant els temporals però segueixo banyant-me en totes les estacions de l'any. Les instal·lacions a la platja del Club Natació Badalona, el meu club de tota la vida, m'ho faciliten, tot i que a l'hivern malgrat el bon temps que pugui fer algun dia, és una qüestió de voluntat.

Des del mes de juny vaig a nedar alguns dies a la platja una mica endins però paral·lel a la sorra. Faig uns 800 - 1000 metres, més o menys, algun dia més però sense passar-se. Ho combino amb la piscina coberta. Més aviat per mantenir una mica la forma (la tensió muscular que dieun els esportistes!) i nedar una mica per a les travessies que procuro fer cada any: la travessia nedant a Badalona; la del llac de Banyoles, i la Travessia de la Mercè al Port de Barcelona. Alguns dels vells nedadors ja som un clàssic i ens retrobem cada any: som com avions de la Primera Guerra Mundial que competim amb ràpids supersònics que són els joves nedadors, però la diversió és el primer.

Respecte la muntanya badalonina què s'ha de dir? Desconeguda? Cal dir que té indrets agradables i tota una sèrie de camins i corriols ideals per anar a córrer i per qui faci caminada o bicicleta de muntanya. Per qüestió de temps, no hi puc desplaçar-m'hi tant com voldria i fer carrera contínua però quan puc és un privilegi. Ho és poder gaudir en un mateix municipi del mar i la muntanya, dos espais naturals que cal preservar per poder-los gaudir de primera. 

Fa uns dies he tornat a escoltar una proposta per reivindicar la figura de Margarida Xirgu a Badalona. 

A l'anterior entrada del bloc parlava de la plaça de l'Alcalde Xifré, avui ho faig per una altra actuació diguem-ne simbòlica, però que també fa ciutat i ajuda a l'autoestima badalonina: canviem el nom de Teatre Zorrilla, posat al segle XIX en honor del poeta i autor teatral José Zorrilla, un autor "clàssic" de la literatura i cultura castellana, pel nom d'una persona molt vinculada a Badalona com va ser l'actriu i empresària teatral Margarida Xirgu i Subirà. A més enguany fa cent anys del seu naixement i hi ha qui reivindica un any Xirgu a Badalona, població que va donar-li la medalla de la ciutat l'any 1933.

I potser fins i tot, com també he escoltat, per substituir Zorrilla pot contemplar-se una altra alternativa d'un nom de pes vinculat al món del teatre i Badalona, Enric Borràs i Oriol. 

Canviar noms de teatres no es nou a Badalona, tot i ser un cas d'un local privat es pot citar el cas del Teatre Espanyol - anomenat ca l'Amat - per exemple, que va passar a ser temporalment Cine Nou, després seu de la Lliga Regionalista, més tard sala de Falange i finalment Cine Verbena; i també el cas del Teatre Badalonès, després Centre Nostra Senyora de Montserrat i amb els anys Teatre del Círcol Catòlic. 

I, entre d'altres elements simbòlics que cal vindicar, l'actual escut de la ciutat de Badalona que s'utilitza des de l'any 1914, un disseny que és propietat municipal, obra de l'arquitecte Lluís Domenech i Muntaner, per a ser correcte des d'un sentit heràldic i ofical a nivell de símbols de Catalunya, hauria d'incorporar les quatre barres. El principi d'autonomia local esgrimit per l'Ajuntament des dels anys noranta per no adaptar l'escut a la normativa es pot donar la volta si s'apleguen les complicitats ciutadanes necessàries per donar-li un tomb a la situació d'estancament.

Els canvis poden i han de ser en positiu, som-hi.

A Badalona, està en dansa el nom de la gran plaça resultant de la transformació urbanística que s'ha endegat al centre de la ciutat i que ha comportat l'enderrocament dels edificis de l'illa central.

Des de l'any 2002, Esquerra Badalona promou el nom de plaça de l'Alcalde Xifré. Va organitzar un primer acte públic de reconeixement a la seva figura i va demanar el nom per a la nova plaça a la comissió del nomenclàtor municipal acompanyada d'uns centenars de signatures. 

Per què el nom de plaça de l'Alcalde Xifré?

El nom de plaça de l'Alcalde Xifré existeix a Badalona des del 27 d'abril de 1979. Va ser un dels noms que el primer Ple municipal del primer Ajuntament democràtic va utilitzar per substituir els imposats pel règim franquista. Des d'aleshores denomina a una petita plaça enjardinada de forma triangular. Ara, els canvis urbanístics fan que la placeta quedi integrada dins el gran espai de la nova plaça central de Badalona. Ja que és preexistent podria donar-li nom a tot el conjunt.

Si ens referim a la rellevància ciutadana de Xifré, cal prendre en consideració el seu valor simbòlic d'exemplaritat democràtica, més que el seu valor polític i ideològic. Xifré va ser assassinat pels feixistes el 15 de febrer de 1940 pel sol fet d'haver estat escollit democràticament alcalde de Badalona. El seu cas és tot un símbol de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista.

A Badalona, a la seva ciutat, cal dignificar-lo.

La proposta de nom no és política. M'explicaré: Xifré era un industrial membre d'ERC que va ser escollit alcalde de Badalona el març de 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil era el batlle de la ciutat; va salvar nombroses vides de gent perseguida i amb perill de la seva vida va enfrontar-se a la violència dels grups d'incontrolats; amenaçat, va marxar a França el 1937; les circumstàncies van fer que fos cessat de l'alcaldia i expulsat d'ERC; l'any 1938 va tornar fixant la residència a Alella i a petició dels treballadors de la seva fàbrica es desplaçava amb discreció a Badalona per dirigir-la; com que no tenia delictes de sang no va marxar quan van arribar els franquistes; va ser detingut i tot i els nombrosos avals de gent significada amb el nou règim i la signatura de tots els treballadors de la seva fàbrica, jugant-se-la en una època molt perillosa, va ser assassinat per la pressió d'una mà negra cegada pel desig de venjança.

Va cometre's una gran injustícia amb un home bo i el silenci encara té força.

Posem-li plaça de l'Alcalde Xifré.

Sovint, com si no n’hi hagués d’altre possible, donem per bona la realitat que veiem o bé que algú ens vol fer veure sense que ho qüestionem.

Davant d’això vull incidir amb un exemple de compromís i d’il·lusió pel futur del barri del Dalt de la Vila d’acord amb una voluntat de respecte al seu caràcter històric, social i arquitectònic.  

Ho faré a partir d’uns apunts històrics que com podreu seguir, tenen moltes similituds amb el moment actual tot i haver transcorregut uns 30 anys. 

El juny de 1979 va aparèixer el Butlletí de l’Associació de Veïns del Dalt de la Vila. S’informava de l’aprovació oficial dels estatuts de l’associació el 12 de març i la constitució de la primera junta directiva el 28 d’abril.  

En les pàgines dels primers butlletins es tractaven els problemes d’enllumenat públic i de circulació viària, la necessitat de rehabilitar les vivendes antigues, la reivindicació d’una escola pública i gratuïta al barri, i sobretot prenia rellevància un tema de gran interès veïnal i ciutadà: el Pla Especial de Protecció i Revitalització del Dalt de la Vila.  

Aquest Pla va aprovar-se al Ple municipal del 25 de maig del 1979, i al darrera comptava amb un llarg període d’activitats reivindicatives i de propostes de veïns i veïnes del barri que van saber teixir complicitats: de la rectoria i del Museu de Badalona cedint espais per reunir-se, de l’Assemblea Democràtica de Badalona i més tard de la Comissió de Partits Polítics, també d’un grup d’arquitectes locals, de l’entitat Amics de Badalona, de les seccions del Congrés de Cultura Catalana i del Museu, dels diferents directors del Museu i de l’Associació de Veïns del Centre. 

Així, estirant del fil de la història, cal destacar el manifest “Salvem Dalt de la Vila” del febrer de 1977, el qual sintetitza d’una banda l’oposició a l’edificació de l’edifici “fantasma” al Clos de la Torre (a l’actual plaça Font i Cussó), il·legalitat flagrant dels consistoris abans d’arribar les eleccions democràtiques; i d’altra banda les reivindicacions per protegir i rehabilitar el barri, nucli històric de la ciutat. 

Fruit de la mobilització veïnal el 29 de març va registrar-se al consistori una instància avalada per 418 veïns que exposaven els principals dèficits i demanaven un Pla Especial el qual es proposava que sorgís a partir d’un Concurs d’idees amb participació del veïnat.  

Entre d’altres mesures reivindicatives i de pressió com ara exposar el cas per televisió; organitzar un cercavila que va finalitzar amb la lectura d’un manifest per part d’un reconegut poeta badaloní; veïns i gent preocupada per Dalt de la Vila van crear una Comissió ciutadana el juny de 1977 per a la Defensa del Patrimoni.  

Aquest procés va fer que l’Ajuntament convoqués un concurs d’idees el juliol de 1977. La pressió veïnal no va afluixar i el 4 d’agost la Comissió Ciutadana va publicar un manifest en la premsa local. Paral·lelament l’afer de l’edifici il·legal va portar-se al Tribunal Contenciós Administratiu de Barcelona. 

El febrer de 1978 va donar-se a conèixer el resultat del concurs d’idees i la participació veïnal va fer que es presentessin al·legacions i suggeriments, tot i així malgrat els esforços esmerçats, l’Ajuntament va refusar aprovar el Pla Especial l’1 de juny de 1978. Els veïns van demanar aleshores suport a la Generalitat de Catalunya i a la Corporació Metropolitana de Barcelona perquè validessin el Pla Especial. 

El 3 d’abril de 1979 van tenir lloc les primeres eleccions municipals democràtiques i fruit dels canvis polítics el Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Dalt de la Vila va aprovar-se el mes de maig. L’edifici il·legal va ser finalment enderrocat el 17 de novembre de 1981 després de la sentència de nul·litat definitiva de les llicències per part del Tribunal Suprem. 

A tall de conclusió us he exposat uns fets llunyans en el temps però propers en les formes reivindicatives unitàries i els seus objectius. Tanmateix, la història per si sola no legitima res, sinó que ho fa la raó, el sentit comú, la sinceritat i el rigor.  

Transcorreguts els anys i després de diversos plans urbanístics poc reeixits, actualment el Pla Especial de Millora Urbana és la darrera cruïlla entre l’administració local i els veïns i veïnes. Tothom ha d'estar a l'alçada del moment i establir, a partir del possible i l'interès general, uns criteris urbanístics i arquitectònics adients pel barri i la qualitat de vida del veïnat. Com deia Joan Fuster: “O ara, o mai”.