BadaBlocs

 L'acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs ara fa una setmana al Palau de la Música ha generat una reacció airada dels resorts orwelians del Ministeri de la Veritat.

En concret, la recreació teatralitzada d'una conegudíssima fotografia de Xirinacs, García Faria i d'altres "captaires de la pau", atonyinats per la policia quan estaven al terra en la manifestació pro amnistia de 1 de febrer de 1976, amb la llicència artística de crits en favor de la independència i l'aparició d'una estelada, ha fet saltar les alarmes del monopoli de la veritat que tenen alguns.

La sèrie de tres articles d'El Periódico (I, II, III), i també dos articles d'opinió (I, II); són una bona prova de la continuitat de l'esperit de la transició: tot està o ha d'estar lligat i ben lligat. L'independentisme o bé qualsevol moviment que desestabilitzi l'ordre vigent, sempre ha d'estar tapat o aparèixer com anecdòtic, polèmic, antipàtic tant en la història com en la ficció.

I, en aquest sentit, la ficció d'un muntatge, la llicència artística en un acte emotiu d'homenatge a un home polièdric però ferm independentista, ha estat desmesuradament atacada com intolerable i que no es cenyeix 100% al que va passar aquell febrer de 1976. 

Que jo sàpiga però, ningú va afirmar ni ha afirmat que el que va representar-se fos una imatge fideligna del que va passar. Es pot interpretar que va ser un compendi d'una imatge de repressió amb molta força i del pensament ideològic de Xirinacs. Tanmateix, em sembla desproporcionat que per una representació es vulgui fer aquest soroll. Potser forma part de l'estratègia d'alguns: l'independentisme sempre ha d'aparèixer com un moviment manipulador que només crea mal rotllos.

El Ministeri de la Veritat ja ha dictat sentència: Joel Joan, director artístic de l'acte, al gulag. O, millor crucificat!  

 Us enrecordeu d'en Francis Fukuyama que pronosticava la fi de la història amb la caiguda del Mur de Berlín. Quin crack. Mortals, rendiu-vos al neoliberalisme!

Ara bé, quan el bluff econòmic i els capitals dels bancs fan figa, i la crisi financera s'estén amb un efecte dòmino, correm-hi tots. Refundem el capitalisme, a costa de qui?.

Especialment significatives són les receptes de la dreta conservadora, dels neocons, que proposen que els Estats intervinguin en el sistema econòmic i en els bancs per evitar que facin fallida. O sigui, que tothom pagui els plats trencats de la política neoliberal i la potenciació del consumisme desaforat amb crèdits i hipoteques d'alt risc. Solidaritat amb els que més tenen, pobrets ells.

Mentre això passa, les dificultats del dia a dia, fan que molta gent passi serioses dificultats econòmiques, potser algú acabarà atracant un banc que com sempre tindrà diners!

Fa pocs dies, s'han complert 80 anys de l'anomenada Constitució de l'Havana (1928), un aspecte que, com molts de la història de Catalunya, és força desconegut, i que pot emmarcar-se dins la voluntat majoritària del món oficial d'apartar Francesc Macià com a referent històric de la nostra nació.

Respecte a la Constitució de l'Havana, us reprodueixo un article que vaig publicar com a col·laborador d'El Punt ara fa cinc anys. La seva actualitat m'ha fet recuperar-lo.  

"Ahir, com avui, l'assoliment de les llibertats nacionals i la intenció d'esdevenir un país on els valors progressistes i democràtics impedeixin tota classe d'injustícies i desigualtats socials són unes reivindicacions presents en l'imaginari polític de l'esquerra nacional catalana. Des d'aquest àmbit el clam actual per reformar l'Estatut no només afecta la qüestió nacional, com volen fer creure els representants de la dreta espanyola, sinó que vol assentar les bases per a un concert econòmic i un estat del benestar eficient on els mateixos catalans amb les mans lliures puguem decidir sobre els assumptes que ens afecten.

El 1928, ara fa setanta-cinc anys, va aprovar-se a L'Havana (Cuba) una Constitució provisional de la República catalana, també anomenada Projecte de l'Havana. Aquest esdeveniment històric va ser el resultat d'un procés formatiu de l'independentisme català els anys vint del segle XX a l'entorn de la figura mítica de Francesc Macià i d'una via de pensament polític que prenia força arran dels fracassats projectes autonomistes i federatius i la involució dictatorial de Primo de Rivera. Així, els dies 30 de setembre i 1 i 2 d'octubre de 1928, Francesc Macià i Ventura Gassol, arribats d'una gira propagandística per l'Amèrica del Sud, van ser presents al Centre Català de l'Havana, on va celebrar-se durant els dies esmentats una Assemblea Constituent de l'Independentisme Català. Altres participants van ser Josep Conangla i Fontanilles, president del Centre Català de l'Havana i redactor dels 36 títols i 302 articles de la nova Constitució; el doctor Claudi Mimó i Josep Carner i Ribalta.

La Constitució catalana responia a un model sobirà que reconeixia la possibilitat de confederar-se amb d'altres estats lliures i republicans ibèrics i es revisava aquest supòsit cada sis anys. Catalunya seria una república amb un Parlament unicameral inspirada en la tradició liberal i definida aleshores pel seu programa social com d'esquerres (vo t universal i secret, laïcisme d'estat, igualtat de gèneres davant la llei, «un programa mínim socialista en favor de les classes treballadores», ensenyament primari obligatori i gratuït d'acord amb els principis pedagògics més innovadors, etc.). Es consideraven catalans tots els nascuts al territori, la senyera estelada seria la bandera oficial i el català l'idioma oficial, indispensable per accedir a qualsevol càrrec de l'administració i d'importància, i en l'àmbit administratiu es recollia l'establiment dels consells comarcals i l'autonomia dels municipis.

La modernitat global de la proposta que històricament no va acabar de reeixir no ens ha de fer oblidar avui dia els plantejaments civils per assolir l'alliberament nacional i l'esforç constant i democràtic per fer-lo possible".

 Amb el poc temps lliure que tinc vaig fent dues recerques històriques diferents: una sobre el pintor i il·lustrador badaloní Eveli Torent Marsans, i l'altra sobre la mestra i propagandista política badalonina, Angelina Colubret March. Precisament, a l'edició d'El Punt del Barcelonès Nord d'ahir, a la notícia: "Montgat celebra un cicle de participació de la dona"; hi apareix una fotografia d'Angelina realitzant un míting l'any 1931. Penso que per tal de conèixer una mica el personatge és interessant reproduir el seu primer article publicat a la premsa, tota una declaració d'intencions i de principis:

Lluita. Portantveu d’Esquerra Catalana Federal de Badalona

22 d’agost de 1931. 

Pàg. 4. Feminisme. A. Colubret.

"Després del gest, gest admirable de les nostres dones, davant la llibertat del poble, després de la manifestació emocionant de com és possible que la dona sàpiga sentir i comprendre tot l’abast, tot el valor, tota la importància dels moments àlgids de l’història quees tem vivint, ¿com podem afirmar de la mateixa manera que ho hem fet fins ara que la dona no sap, ni pot, ni vol intervenir en els assumptes socials, en els assumptes polítics? 

Però aquestes energies aquesta empenta formidable que acaba de donar, cal que no morin aquí; cal que aquest crit vibrant d’entusisme que ha sortit de totes les boques, no es perdi vanament sense trobar ressò; és del tot indispensable que la dona no deixi apagar esterilment la flama del seu idealisme palesat suara, que la dona sàpiga controlar degudament les seves forces i que meni els seus passos vers els viaranys d’una veritable democràcia, un sincer repoblicanisme i que es desfaci d’aquells prejudicis que l’impossibiliten de caminar sola.

I també gosem esperar d’ella una franca companyonia que li permeti col·laborar assiduament amb el seu company: l’home; perquè nosaltres no veiem el feminisme com un punt de partida per atacar tot el que hi hagi, bo o dolent, només que perquè ho han fet ells, no; això de cap manera. Nosaltres volem un feminisme que si és possible ens faci més femenines encara, més cultes, més comprensibles per a ajudar els qui, per raó naturL, són i han de ésser els nostres companys de tota la vida. Perquè, ¿hi ha quelcom d’incompatible entre una figura de dona bonica  gentil i un cervell amb ideologia i conviccions pròpies? Jo crec sincerament que no. 

Voldírem, i ho creiem factible, d’arribar a una compenetració amb les altres dones de Badalona i d’arreu i fer d’aquesta obra que podria semblar una foguerada d’encenalls o un sentimentalisme carrincló, una cosa sòlida i concreta. Esperem que d’aquesta unió originada en els moments en què per dignitat, si res més elevat no ens movia, vàrem fer acte de presència, en naixés i prengués forma una aliança que ens donaria més força i ens hauria de portar necessàriament a la consecució de les nostres aspiracions més cares, dels nostres ideals de llibertat per tot, sense distinció de classes ni sexes".

Daniel, nèt d'exiliats catalans, viu a Costa Rica. El seu avi era Marcel·lí Antich i Camprubí (Gironella, 1895 - San José de Costa Rica, 1968). Pedagog i fundador amb Josep Queralt de l'Editorial Proa a Badalona l'any 1928. En Daniel després de llegir l'entrada Aniversari badaloní (dedicada als 80 anys de l'Editorial Proa) del meu bloc realitzada el passat mes de març, m'ha escrit un comentari per demanar més informació sobre el seu avi. L'he aconsellat que es posi en contacte mitjançant el correu electrònic amb Edicions Proa i amb el Museu de Badalona. Ben segur que podran informar-lo de forma acurada.

L'escrit de Daniel m'ha fet il·lusió pel seu interès de conèixer la vida del seu avi a Catalunya. A conseqüència del triomf dels franquistes, Antich va exiliar-se l'any 1939. Primer a Tolosa de Llenguadoc i més endavant va traslladar-se a la capital de Costa Rica on instal·là a crèdit una llibreria.

Antich havia treballat de jove en una farmàcia per pagar-se els seus estudis de professor a Barcelona. Exercí la seva professió a Terrassa, a l'escola catalana de la Casa de Caritat de Barcelona i al vespre a l'Escola del Treball de Badalona. Va guanyar una plaça de professor a l'Escola del Treball de Barcelona. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser sancionat. Resident a Badalona, el mestre Fabra, també badaloní d'adopció, va esperonar-lo perquè organitzés una escola catalana, primer coneguda com Escola Antich (c/Sant Anastasi, núm. 56), després com Escola Catalana que seguia els principis renovadors de l'Escola Nova. Les seves activitats van patir la repressió de la dictadura i en aquesta època va coincidir amb Josep Queralt per endegar un nou projecte editorial, l'Editorial Proa (1928), amb seu a Badalona. Ambdós fundadors van treballar plegats fins 1935 quan Antich va fundar pel seu compte l'Editorial Atenea a Barcelona que edità autors marxistes dissidents com Andreu Nin. En acabar la Guerra Civil va emprendre el camí de l'exili.  

Anteriorment he fet esment d'algunes de les iniciatives del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL), i de la darrera, per la seva importància, us vull fer també cinc cèntims.

En la pàgina web del CEDALL es pot consultar en format electrònic obert (e-book) entre d'altres documents de premsa obrera i llibertària de Badalona, i un llibre sobre Joan Peiró a Badalona; el llibre "Records d’un sindicalista llibertari català - (1916-1943)" de Joan Manent i Pesas que va ser editat l'any 1976 a l’exili per les "Edicions Catalanes de Paris".

Ja fa temps que el llibre esta exhaurit i per ser encara una eina fonamental de coneixement de la història del món obrer, en concret de Badalona, és força interessant que pugui consultar-se a la xarxa.

La importància que aquest llibre ha tingut, i encara avui segueix tenint, traspassa l'àmbit de la historia local. De fet molts historiadors del nostre país l’han utilitzat com una d’aquelles fonts de referència en les seves investigacions, perquè ens apropa a dades a l'entorn del sindicalisme llibertari que fins llavors havien estat desconegudes.

Si no coneixeu el llibre, no dubteu a descobrir-lo i a consultar-lo. 

 Foto: Salvem Dalt la Vila.

La història del moviment veïnal a Badalona, no només de les associacions de veïns, compta amb un bon exemple de treball pel futur d'un barri, per Dalt de la Vila, a l'entorn de la Comissió de Veïns de Dalt la Vila, formada com a tal des de l'any 2007. Una situació que pren més valor al lograr mantenir-se públicament a distància dels partits.

Cal felicitar a la comissió de veïns. Per l'enorme esforç i dedicació voluntarista dels seus integrants. Pel seu èxit: per la capacitat de fer replantejar i fer canviar a l'Ajuntament de Badalona les solucions urbanístiques del Pla Especial de Millora Urbana (PEMU), d'acord amb el que indicava el previ Estudi de Diagnosi del PEMU i el pla urbanístic tècnicament no complia. I, felicitar-los perquè han lograt cohesionar el barri i per tant, millorar la sociabilitat entre veïns i veïnes.

L'actitud dels polítics locals ha tingut importants clars i obscurs. Quan no es compleixen les expectatives, s'imposa la reflexió i l'autocrítica: en definitiva i no es poc, una pràctica política coherent al servei de la ciutadania.

L'aplicació del PEMU i la seva gestió política torna a començar de cero a partir que la participació veïnal ha fet modificar els plans inicials de l'Ajuntament. Una "batalla" menys. Vull i faré el possible, perquè no sigui gens pírrica i que la "guerra" definitivament sigui positiva pel barri, pels seus veïns i identitàriament per la ciutat.

Que gran que et vas fent, Victòria!

No malbaratem el somni. Entre tots, no el malbaratem. Cal tenir present aquesta voluntat per tal de forjar en positiu el futur d'Esquerra, d'ERC, com a pal de paller de l'independentisme català.

ERC, amb el seu ideari i la seva pràctica política té al davant el repte d'un treball en clau de País, cap a la llibertat i compromès amb polítiques públiques de benestar social, els valors cívics, l'establiment d'una democràcia avançada i amb la identitat catalana com a referent d'oportunitats i d'unió.

Es bo, per tant, que fent exercici de la democràcia interna i la pluralitat de criteris i pensaments, amb lleialtat i de forma seriosa, sorgeixin propostes i receptes polítiques. A ERC, a diferència d'altres partits més tancats i monolítics, sortosament passa i dóna vitalitat a la militància.

I, amb això, em refereixo a Reagrupament Independentista, un corrent format a partir del procés d'unió entre dos sectors dins d'ERC, de Reagrupament impulsat per Joan Carretero i Esquerra Independentista, impulsat per Uriel Bertran. Podeu consultar aquí el manifest conjunt. 

Diuen que qui es pica alls menja. Altra cosa és que algú es passi de frenada i no tingui rèplica. I justament això, és el que hem motiva l'article En temps de vaques magres  de Jaume Oliveras i Costa a l'edició d'El Punt del dimecres 3 de setembre.

Tot i que cal conèixer abans d'entrar en la qüestió del cost econòmic dels càrrecs de confiança per a les arques municipals, si hi ha altres despeses de més calat que es puguin reduir; coincideixo amb Oliveras quan es refereix amb sornegueria als càrrecs de confiança de l'Ajuntament de Badalona que "estaria bé que, almenys, es digués quina és la feina imprescindible que fa tota aquesta gent". Totalment d'acord. És conegut que l'actual crisi econòmica desequilibrarà el pressupost municipal, per tant caldrà aprimar les despeses i estrènyer el cinturó de l'administració on es pugui sense que la capacitat de servei quedi greument afectada. I, si cal tocar els càrrecs de confiança entre d'altres mesures, d'acord amb un sistema de prelació i d'eficiència dels recursos i del personal, doncs que es parli on toca dins del govern municipal i es contemplin les possibilitats. Que se'n parli, que es discuteixi, que es justifiqui, que es faci d'acord amb la raó del servei públic. 

Ara bé, trobo del tot gratuïta l'afirmació d'Oliveras que els republicans no contemplen obrir el meló dels càrrecs de confiança "més quan ara tenen un alt percentatge de militants beneficiats d'aquestes contractacions". Aquesta és la raó? Es tracta de posar gent així perquè sí i que siguin com "vaques sagrades"? Si parlem seriosament, contemplem les responsabilitats actuals de gestió en aquest cas d'Esquerra a l'Ajuntament de Badalona: regidoria de Cultura i Patrimoni Cultural; gerència de Dalt de la Vila; regidoria del Districte 3; despatx del grup municipal; i analitzem quin personal hi ha treballant i la feina que desenvolupen sense que s'hagi creat cap càrrec nou ni de funcionari. 

I, perquè quedi clar, dues premises: una, considero que es bo que hi hagin càrrecs de confiança política subjectes al mandat i no que aquests llocs de feina siguin ocupats per nous funcionaris; segona, que els càrrecs de confiança han d'estar plenament justificats d'acord amb les tasques que desenvolupen. Finalment, és mesquí pensar que no cal fer una cosa, si s'escau, és justa i està plenament argumentada perquè afecta "als teus".