BadaBlocs

Tenia de fa dies pendent una entrada sobre una activitat promoguda per l’Associació Cultural Anastàsies de Badalona que van convidar-me a presentar la inauguració de l’exposició ‘La lluita per l’oportunitat de viure’  al CX Espai Badalona Centre. Una exposició itinerant de l’any 2010 realitzada per l’Institut Català de la Dona i el Memorial Democràtic, comissariada per la historiadora Isabel Segura, a l’entorn de la visió de l’aportació i les experiències de les dones durant la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme i la construcció de la democràcia, al llarg del període 1931-1978.

Des d’una vessant d’història social que cerca acostar-se a les vivències quotidianes de les persones sense centrar-se exclusivament en la història política que sovint monopolitza les visions sobre la història, he realitzat anteriorment algunes recerques sobre el paper de la dona a Badalona en una línia en la qual he anat coincidint amb el també historiador Emili Ferrando.

Amb aquest sentit vaig exposar a nivell didàctic diferents mobilitzacions femenines a Badalona: la recollida d’adhesions a l’Estatut (1931), el vot femení (novembre 1933), el treball de diferents mestres en la renovació pedagògica; durant el franquisme les mobilitzacions al carrer: la protesta de les galledes de les dones del barri de Bufalà (1964) perquè no tenien aigua corrent; la manifestació de 1500-2000 dones contra els residus de ‘polvillo negro’ de la combustió imperfecta de carbó a la central de FECSA (1966), de la qual he publicat un article en el darrer número de la Revista de Badalona; el paper a l’entorn de la renovació pedagògica amb noves escoles els anys seixanta que bastirien de nou una generació ciutadana amb perspectives modernes i de canvi democràtic: Gitanjali (1962), Jungfrau (1963), Àngelus (1963), Artur Martorell (1969); els anys setanta l’Escola Llibertat; l’activitat al CICF (1966), al Cine Club Studio, Les Joventuts Musicals, l’Assemblea Democràtica de Badalona… o bé la figura de la primera regidora de l’Ajuntament, Cecília March (escollida pel Tercio Familiar el 1971), conservadora catòlica que significava aleshora una obertura respecte els més addictes al Règim; l’elecció de Juana M. Jordan com a regidora el 1973; el paper veïnal de les dones en contra el frau del pa i per l’enllumenat a Llefià, per equipaments escolars a Sant Crist…

A més, en el terreny del marc jurídic, vaig fer una breu comparació de l’estatuts de la dona segons els règims polítics i el valor de viure en democràcia des del respecte tot i la continuïtat del control informal masculí que, com les mentalitats a nivell general, canvien més lentament: per exemple en el món del treball el nov. de 1931 la Llei de Jurats Mixtos propugnava una equiparació salarial homes-dones i prohibia l’acomiadament per matrimoni o maternitat, després de la involució franquista del Fuero del Trabajo (1938), fins l’Estatut dels Treballadors en la línia de la Constitució de 1978 no es tornava a recollir el principi d’igualtat laboral, condició i igualtat salarial; altres exemples van ser a nivell de participació política (propagandistes i polítiques, dret a vot), coeducació, drets civils (Llei del divorci de 1932/anul·lació franquista/ Llei del divorci 1981; Llei de l’abortament de 1936/prohibició franquista/ despenalització d’alguns supòsits 1985…).

Tweet

Comments are off for this post

Click here to view the embedded video.

Doncs almenys es diuen Raquel, ‘go to hell’ cantaven acceleradament The Specials (i abans quan es deien Coventry Automatics).

I Christine, Christine Keeler, que va protagonitzar un sonat skandal sexual, polític i d’espies en plena Guerra Freda: estava enrollada amb el Ministre de Defensa de la Gran Bretanya, John Profumo, i alhora amb Yevgeny Ivanov, agregat naval de la URSS a Londres, que va aconseguir secrets nuclears britànics.

El seu personatge va ser font d’inspiració pels jamaicans Skatalites: Christine Keeler (1964). Una de les meves cançons preferides d’ahir i d’avui.

 

Tweet

Comments are off for this post

Un reclam esplèndid d’aquest dies és la visita a l’exposició Impressionistes, mestres francesos de la col·lecció Clark al CaixaForum de Barcelona (havia estat anteriorment al Museu d’El Prado amb el reclam dels nombros quadres de Renoir i havia estat tractada al programa  Informe Semanal). Ben segur, sinó és en dies laborables, que caldrà moure’s entre la multitud perquè val molt la pena visitar-la.

El matrimoni Robert Sterling i Francine Clark, (ell un ric hereu nordamericà que va viure a Filinies i Xina abans d’instal·lar-se a Europa; i ella havia estat actriu de la Comedie Française), adquiriren les primeres dècades del segle XX un vast conjunt d’obres pictòriques de primeríssim nivell dels precedents de l’impressionisme, obres més academicistes, i sobretot impressionistes i postimpressionites. L’any 1955 van crear el seu propi Museu Fundació Clark a Williamstown (Massachusetts), tot un centre de referència expositiva i d’investigació a l’entorn de l’art.

L’obra que il·lustra aquesta entrada és la model Carmen d’Henry Tolouse-Lautrec.

Tweet

Comments are off for this post

Aquest proper dissabte, 3 de desembre, presento una comunicació com a membre de Cerquem les Arrels, Centre de Receca Històrica d’Alella, a la Va Trobada d’entitats de recerca local i comarcal del Maresme, que tindrà lloc a Vilassar de Dalt. El treball és una primera aproximació des d’un caire divulgatiu a un dels àmbits menys coneguts de la Guerra Civil: el desplaçament de persones afectades pel conflicte bèl•lic cap a la reraguarda republicana.

Així durant els anys de la guerra van generar-se significatius moviments de població en direcció als municipis de la reraguarda com Alella. Va ser un fenomen derivat de l’abast del conflicte que va obligar a reaccionar sovint a corre-cuita a les autoritats republicanes per tal de gestionar-lo. Des de diferents punt de vista va ser una experiència molt intensa: trasllat de persones, recerca d’allotjament, noves experiències de veïnatge, de convivència, creixents necessitats de finançament assistencial per part de les institucions i, repercussions locals en el racionament d’aliments.

Alella, respecte d’altres localitatns amb majors dificultats de control de l’ordre públic era una població tranquil·la en un àmbit rural amb un situació geogràfica interior entre la serralada litoral i el mar. A tall d’exemple una mostra que apareix al Diari de Guerra, Badalona 1936-1939 de Josep Mª Cuyàs i Tolosa, el qui explica un rumor que s’escoltava aleshores, corresponent al  16 d’agost de 1937: ‘En Companys dorm pocs dies a Barcelona. Sovint i fortament escortat passa a quarts d’onze de la nit cap a la torre del Governador (exconvent d’Escolapis) a Alella’. Per motius de seguretat, el President de Catalunya cercaria refugi a Alella a les afores de la capital catalana.

Entre el nou veïnatge que va  instal·lar-se de forma permanent al municipi fugint dels excessos revolucionaris a les ciutats s’hi trobava l’ex alcalde de Badalona Frederic Xifré, perseguit pels faistes; el pintor Eduard Flò… També era un poble que va acollir centenars de refugiats: a cal Governador, a la vil·la Martorell, a la fàbrica de Pintures (l’edifici es coneix així actualment), a Les Quatre Torres…

Aquesta comunicació estarà acompanyada per una altra de Ramon Anglada, company de Cerquem les Arrels, que versarà també sobre el període de la Guerra Civil i que s’afegiran al conjunt d’estudis presentats.

En el marc de les activitats de La Filferrada, grup de recerca història de Vilassar, que acull la trobada, vaig tenir ocasió d’intervenir en una xerrada de presentació de l’exposició Francesc Ferrer i Guàrdia la vida per un ideal.

Tweet

Comments are off for this post

Molt possiblement el film sobre la famosa reina d’Egipte, protagonitzat per una esplèndida Elizabeth Taylor l’any 1963, va ser la font d’inspiració de tot un conjunt de temes amb ritmes jamaicans que li són dedicats i que guarden relació amb el país dels faraons. Un cas que té similitut amb la cèl·lebre cançó dels Skatalites, ‘Guns of Navarone’ (1965), versió ska de la banda sonora de la mítica pel·lícula de 1961.

La primera referència va ser un tema instrumental dels Skatalites, ‘Cleopatra rock’, de l’any 1968. Una curiosa temàtica que Cecil Bustamante Campbell, ‘Prince Buster’, va repetir uns anys més tard a ‘Dance Cleopatra Dance’ (1972).

Seguint el fil, John Richman & The Modern Lovers, van enregistrar un altre tema instrumental: ‘Egyptian Reggae’ (1977) i des del revival ska, els Madness, ‘Night boat to Cairo’ (1979). Altra semblança és el tema ‘Sahara’  que Laurel Aitken amb Floyd Lloyd & The Potato 5, enregistraren l’any 2000.

Tweet

Comments are off for this post

Cartell publicitari del Paper de fumar Job, realitzat per Ramon Casas l’any 1906 (anteriorment Alphonse Mucha també havia fet altres cartells per a la marca, el 1896 i 1898). Casas utilitza com a reclam una imatge de dona sofisticada i moderna.

El personatge de Rachel, replicant de la Thyrell Corporation al film futurista Blade Runner (1982), té molta semblança estètica amb el referent vanguardista abans citat.

Tweet

Comments are off for this post

Click here to view the embedded video.

‘… le atrapas y le pegas, y lo envias al penal’ (Purdey, Siniestro Total). Purdey, personatge sexy de la sèrie televisiva britànica The new avengers, va ser reconvertit en un hit musical punk, provocador i divertit que desmitificava l’ordre establert entre ‘bons’ i ‘dolents’ fins i tot amb personatges de l’ España immortal: ‘Eres estupenda, eres la mejor, porque le das mil vueltas a Agustina de Aragón’.

Un tomb radical que havia fet ja a finals dels setanta Siouxie amb el personatge televisiu Captain Scarlet.

I, vista l’estètica trangressora de la contracultura del primer punk, va prendre rellevància la divulgació de l’obra de contingut gay de Tom of Finland. Provocació generacional amb un aiguabarreig de símbols.

Tweet

Comments are off for this post

…uf! Duran de dia, Lleida de nit…

Tweet

Comments are off for this post

Ei, que s’ha traspapelat la foto ta askatasuna! Aquesta era per il·lustrar un post sobre allò d’ ‘Orgullosos de Andalucía’… Bé, en tot cas és una declaració d’ ‘alto el curro permanente’.

Salut i bon humor!

Tweet

Comments are off for this post

Divendres, convidat per la secció local d’ERC de Montcada i Reixac, vaig fer una xerrada de caràcter històric sobre Lluís Companys a la sala d’actes de la Casa de la Vil·la.

El primer punt a destacar va ser la força del seu mite amb referències al discurs d’investidura com president de Catalunya el 31/12/1933: ‘Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la Llibertat’. El 15/10/1940, l’únic president d’un país democràtic assassinat pel feixisme, Lluís Companys, abans de caure abatut per les bales al fossar de Santa Eulàlia del castell militar de Montjuïc, va cridar: ‘Per Catalunya!’. Per vergonya de l’Estat espanyol, 71 anys més tard, la sentència franquista que el va portar a la mort encara segueix vigent. La seva i la de molts milers de casos com és el del dirigent anarcosindicalista Joan Peiró.

Uns segon element a destacar va ser la seva àmplia trajectòria política vinculada al republicanisme i al catalanisme. Companys va viure 58 anys fins el seu assassinat pels feixistes el 15 d’octubre de 1940; 40 dels quals dedicats a la política (des de l’any 1900 que va fundar amb Francesc Layret, l’Associació Escolar Republicana… fins a la presidència del Govern de la Generalitat de Catalunya); i 23 anys vinculat a la política representativa a les institucions (excepte el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera): 1917, regidor de Barcelona en representació del Partit Republicà Català en aliança amb els lerrouxistes; més tard diputat per Sabadell (a l’escó  de Francesc Layret, assassinat per pistolers del Sindicat Lliure); 1931 escollit regidor de Barcelona, després nomenat Governador Civil de Barcelona, President del Parlament de Catalunya, Ministre de Marina, President de la Generalitat de Catalunya; a nivell intern d’ERC, president entre 1933-34 i 1936-1940.

Un altre element destacat és la seva amistat, col·laboració política i feina com advocat laboralista compartida amb Francesc Layret (assassinat el 1920); amb el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí ‘el Noi del Sucre’, també assassinat per pistolers a sou de la patronal el 1923; i ell mateix que anys més tard també va caure abatut per les bales reaccionàries. Una perspectiva que generacional va viure’s amb tota la seva cruesa.

Entre d’altres elements biogràfics com la gran tasca periodística en diferents publicacions periòdiques; la participació en la formació d’ERC el març de 1931; calia aturar-se més temps en dos fets destacats: la seva proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona el migdia del 14 d’abril de 1931, una estona més tard superada per la proclama de la ‘República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica’ per part de Francesc Macià des de l’edifici de l’antiga Diputació, després Generalitat de Catalunya; i la jornada del 6 d’octubre de 1936 quan va proclamar ’l'Estat Català de la República Federal Espanyola’, situant Catalunya com a baluart de la República enfront ‘les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República’ i que amb l’entrada al govern de l’Estat de la Confederació Española de Derechas Autónomas ‘han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder’.

Companys és el reflex de tota una època i de la lluita per Catalunya, la República i la Llibertat. Amb tota la seva complexitat i, per tant, sense poder-se descontextualitzar o analitzar de forma aillada des del presentisme polític actual, les accions que va emprendre.

Tweet

Comments are off for this post