BadaBlocs

Ahir va presentar-se a l'Espai Betúlia una nova proposta de la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010 corresponent a l'eix temàtic de Literatura i Pensament: l'edició conjunta entre l'Editorial a Contravent i l'Ajuntament de Badalona del llibre de Valentí Soler, Jaume Pasarell Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots.

D'en Passarell, Jaume Passarell i Ribó (Badalona, 1889-1975), existia el llibre de Margarida Abras, Jaume Passarell i Ribó. Obra publicada, que recuperava sobretot la seva feina humorística com a il·lustrador i ninotaire amb personatges d'àmbit català i també badaloní publicats molts d'ells a diferents revistes abans de 1939. Ara, Valentí Soler, recupera la brillant faceta periodística de Passarell, com integrant de tota una generació de l'ofici que va tenir la seva plenitud durant els anys trenta del segle XX. Escrivia amb un estil càustic i divertit per a importants publicacions de l'època com 'Mirador' ('Meridià' durant la guerra) i al diari republicà 'La Publicitat'. 

Els articles de Passarell són molt i molt divertits, amb una prosa molt propera i popular que facilita aproximar-se històricament a tota una època, farcida de personatges amb una intensa vida quotidiana. La recerca sobre l'autor i la seva obra i l'edició del llibre eren un deute de reconeixement de la ciutat de Badalona i també nacional a la figura de Passarell que va tenir una 'mort civil professional', en paraules de Soler, amb els triomf dels franquistes. 

Només em queda recomanar la lectura del llibre i ho faig sense dubtar. Molt bona feina Valentí. 

 Diumenge en una entrevista de premsa, l'escriptor Jordi Cabré, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, parlava de l'estat de la literatura catalana i es preguntava a l'entorn de l'èxit internacional de Les veus del Pamano: 'Què passa, que només és universal el que s'escriu a i sobre la Cinquena Avinguda de Nova York?'.

Cabré, anava més enllà en les seves opinions, en concret sobre el fet que la societat civil - malgrat que els catalans formem un 'poble molt tímid' - s'està posant les piles perquè de forma tranquil·la però valenta, fer el pas a la independència. I, en aquest sentit lligant literatura i visió de país responia així a la següent pregunta: 'Quines lliçons treu de l'èxit de Les veus del Pamano a Alemanya deprés de la Fira de Frankfurt?'

'- Que la literatura catalana interessa, que està bé, que es pot comparar amb la literatura peninsular d'avui dia. La literatura catalana era una desconeguda quan vam arribar a Frankfurt 2007. Allà va ser una sorpresa descobrir una literatura, amb una tradició, uns clàssics, uns autors contemporanis molt vius, fins al punt que corria l'acudit que la seva existència era el secret d'Estat més ben guardat per Espanya. La gestió del Ramon Llull va ser molt positiva, però miri la polèmica interessada que es va crear. Avui vas pel món i ja no has de començar a explicar-ho tot pel principi. Però aquí hi ha gent que es nega a llegir literatura en català. Aquestes són les coses que en un país independent es curen.'

Com afirmava Cabré al titular de l'entrevista: 'Arriba un moment que Espanya cansa'.

Ahir van explicar-me una història badalonina molt curiosa. Si no és verídica almenys és enginyosa.

Un pas molt antic de la processó badalonina es coneixia com l' 'esgarrepacristus', possiblement originari del segle XVII o XVIII, on apareixia el Crist amb la camisa estripada i a banda i banda dues figures que l'estiraven la roba, dues figures que deia la tradició popular que estaven inspirades en uns personatges del poble de Badalona: dos balandrers, en 'Gardela' i en 'Pou de vi'. Segons sembla durant la Guerra Civil, els de la FAI van descobrir-lo i van cremar el Crist però no les dues figures del costat ja que van dir: 'aquests són dels nostres'.

Finalitzada la guerra, l'erudit local Josep Mª Cuyàs, amb les dues imatges citades, va encarregar a en Giró - recollint les notes del Baró de Maldà sobre els pescadors de Badalona que van cremar 'un figuron' - transformar la imatge d'en 'Gardela' en un dimoni i posar-lo en una caldera d'atrezzo per tal de fer-lo passar pel foc purificador. Segons aquesta història, doncs, aquest va ser el primer dimoni badaloní que va cremar-se a la zona de les excavacions. El segon dimoni que va cremar-se segons continua el relat va ser la imatge d'en 'Pou de vi' convenientment tunejat com dimoni. 

'Si no é vero é ben trobatto' que diuen. 

És necessari enraonar. Amb responsabilitat. De forma sincera, honesta. Amb informació veraç. Defugir dels emboscats. I amb un procés de diàleg ordenat. Pensar en el bé comú i amb una visió de conjunt. Constrastar models i arguments. Els monòlegs són per altres ocasions. Imprescindible ser flexible, respectuós i adaptar-se als canvis: socials, econòmics, culturals, relacionals. Ser resolutius.

L'administració municipal està preparada? En concret, està preparada per a transferir poder, mantenint la responsabilitat, font de l'encàrrec polític, en un exercici de corresponsabilitat amb els agents socials, culturals?

La resposta hauria de ser afirmativa.

Sí, es demanen noves fórmules de govern més proper a les persones perquè puguin triar, decidir. Cal explorar-les. Amb realisme.

Les necessitats són elevades i els recursos disponibles limitats. Especialment a les administracions locals. Per exemple els pressupost ordinari de Cultura i Patrimoni Cultural - sovint l'ase dels cops quan algú parla de 'cremar' diners en festes - a l'Ajuntament de Badalona és el 3,3% del total. També no sempre n'hi ha prou amb el diàleg, la imaginació i la recerca de complicitats per a transformar una determinada realitat. Cal tenir la força suficient per fer-ho. I és una bona cosa la politització - no partidisme - de la societat. La implicació. La participació. Trobar les millors solucions de progrés. Avalar-les.

Un camí conjunt que es fa al caminar. Sense pressa, sense pausa.

Fantàstic l'article de Dolors Sabater al seu bloc sobre el Llegat Roca i Pi de Badalona. La vila i després ciutat de Badalona des de finals del segle XIX s'ha mobilitzat en diferents ocasions per tal de preservar l'ús adient de la fortuna donada 'als pobres de la vila' segons el testament de Vicenç de Roca i Pi, comerciant enriquit a Amèrica que va instal·lar-se a Badalona el 1837 on va morir el 1852. Tal i com assenya Dolors fent referència a diferents publicacions d'història local.

Amb regularitat he remenat fonts d'hemeroteca local i actes de plens,  i un dels temes que més es repeteixen en la política local almenys fins a finals del segle XX, mitjançant aleshores d'El Eco de Badalona i després altres publicacions, i també un factor que ha generat intensos moviments populars, és la gestió del llegat Roca i Pi. Tot i la seva complexitat encara està per fer-se un estudi adient tot i que és extremadament positiu que se'n parli i es recuperi la trajectòria dins del Joc de Badalona i el món blocaire. Realment penso que és molt positiu activar i difondre amb bones propostes la nostra història.  

El còmic Puta Guerra! de Jacques Tardi i Jean Pierre Verney és contundent com al·legat antibel·licista. A Badalona hem pogut veure aquest mes de maig els originals de l'obra a la sala El Refugi dins del 28è Saló Internacional del Còmic de Barcelona.

La lectura d'aquest àlbum suggereix noves lectures com les vinculades al mortífer efecte de l'ús militar dels gasos tòxics, provats en els camps de batalla primer pels alemanys i després pels britànics durant la Primera Guerra Mundial. Menys conegut però no menys mortífer tal i com indica l'historiador Ángel Viñas (Franco, Hitler y el estallido de la Guerra Civil. Antecedentes y consecuencias) va ser l'ús posterior - tot i els acords internacionals per no utilitzar-los - de gasos tòxics pels britànics contra la revolta àrab al mandat de Mesopotamia (Iraq) l'any 1920; dels comunistes contra la revolta camperola a la regió de Tambov a la Guerra civil russa l'any 1921; de les tropes espanyoles contra la revolta nacionalista al Rif a partir de l'any 1923; de les tropes italianes de Mussolini a Etiòpia l'any 1935; del Japó a la Xina durant la Segona Guerra Mundial; d'Egipte a la guerra del Iemen del Nord els anys setanta; en la Guerra Iran-Iraq els anys vuitanta.

Tot un conjunt de vergonyes que no han trascendit mai massa als mitjans de comunicació ni contemporanis de l'època ni en l'actualitat, i que s'han reconegut posteriorment amb la boca petita pels governs occidentals, com és el cas del Govern espanyol a instàncies del diputat Joan Tardà.

   És una mostra de seny o bé de responsabilitat, retallar les despeses públiques a costa dels pensionistes o dels afectats per la llei de la dependència? Era el que més convenia abans que gravar les rendes més altes, perseguir el frau fiscal i els paradisos fiscals, controlar els bancs i racionalitzar els ministeris?

Del pacte Mas-Zapatero d'esquenes al Parlament de Catalunya, al suport de Duran al Congreso de Madrid, suport crític però que permet amb la seva abstenció que se'n surti. Amb Catalunya al cap cal mirar endavant i fer via cap a la independència i l'equitat social.  

... en públic! Potser és una sèrie de casualitats o bé exagero però m'ha semblat constatar que, a partir d'escoltar involuntàriament alguna cosa, a diferents actes durant aquestes Festes de maig de Badalona, al candidat García se li acostaven persones que l'expressaven una sèrie de comentaris inconfessables en un format diguem-ne més obert. Exagero? Tan de bo que sigui una paranoia meva!

Va evitar-se problablement una xiulada de reprovació ciutadana el dia del pregó al qual no va assistir al balcó del consistori, tal i com va passar en una altra mostra ciutadana anterior, però tanmateix penso que està calant d'una forma privada en diferents sectors de les també diferents badalones, el missatge pervers que és una víctima dels tabús de la correcció política, donant per bo que no exagera l'abast del problemes de convivència ni la seva gravetat i deixant la solució de la sensació de seguretat ciutadana a un qüestió de força repressiva.

Tanmateix, si el que diu no és objectivament correcte, per desmontar l'estratègia emocional de la gent educadíssima però sense escrúpols socials, cal donar a conèixer amb responsabilitat les línies d'actuació i els arguments racionals basats en fets i fer-ho apropant-se a la gent sense ser matèria d'un tot s'hi val electoral.   

 A la sala El Refugi de Badalona i vinculada a la 28a edició del Saló del Còmic de Barcelona, l'exposició Puta Guerra! de Jacques Tardi, ha despertat força interès. Tardi es troba en un moment àlgid de la seva carrera professional. A més de l'àlbum Puta Guerra! realitzat amb l'historiador francès especialista en la 1a Guerra Mundial, Jean-Pierre Verney; al saló del còmic s'ha presentat un volum recopilatori molt ben editat de 4 episodis de Les extraordinàries aventures d'Adèle Blanc-Sec.

Adèle, una heroïna de paper dels anys vuitanta (havia tingut un àlbum que va extraviar-se), ha passat recentment al cinema i aviat la podrem veure en la gran pantalla. Precisament, a l'edició del saló del còmic d'enguany, els dos còmics citats de Tardi han estat les meves compres i he començat a gaudir de ple de les aventures d'Adèle: 'Principis del segle XX. Una època de meravelles tècniques i grans avenços científics, on tot encara és possible. Un temps on ciència i mística cominen de la mà...'. 

Al saló d'enguany, el protagonisme badaloní ha estat força important: tant per la gran notícia del Museu del Còmic i la Il·lustració (MUCI) a Badalona; l'exposició de Tardi a El Refugi que va inaugurar-se com avantsala del mateix saló; i encara ha brillat més amb l'atorgament del Gran Premi del Saló del Còmic 2010 al dibuixant badaloní Ruben Pellejero.

Ahir al vespre, vaig tenir el gran honor de poder participar a l'emotiva i interessantíssima presentació del formidable llibre d'Emili Ferrando, De la repressió a l'oblit. Classe obrera i moviment obrer a Badalona (1835-2000), a la sala d'actes de la Cooperativa La Moral. Un honor que vaig agrair-li al propi autor per partida doble ja que va encarregar-me el pròleg del llibre.

L'acte d'ahir, amb una notable assistència de reconeguts sindicalistes, va comptar també amb intervencions de Francesc Serrano, en qualitat de testimoni i una de les persones entrevistades en l'apartat de biografies obreres; Àngel Merino, director dels Serveis Territorials de Barcelona del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació; l'amic i autor del llibre, Emili Ferrando Puig; i va cloure el cantautor Lot Tortajada amb tres peces, obsequiant la Cooperativa La Moral als assistents a l'acte amb un refrigeri.

Es tracta d'un llibre força exhaustiu de 600 planes, un llibre que obre perspectives per a noves investigacions d'aspectes més concrets sobre el moviment obrer a la nostra ciutat i per extensió al país. L'obra compila treballs previs de diferents autors locals, incorpora noves dades i fonts documentals i utilitza les fonts orals per aproximar-se a la dimensió humana dels fets històrics. En definitiva, vull animar-vos a adquirir-lo, a llegir-lo, a fer-lo vostre per conservar la memòria històrica i democràtica de la ciutat, a comentar-lo si s'escau amb crítica constructiva perquè és una gran fita per a la interpretació de la història de Badalona. 

Gràcies amic, gràcies Emili per tota la teva feina!