BadaBlocs

Dissabte en un dinar amb amics vam començar a parlar de cotxes estrambòtics i tot rient vam recordar el Citroën DS, el ‘tiburón’. Com anècdota vaig explicar que fa anys havia vist un de força peculiar folrat de pell de vaca. Era un reclam de la discoteca surrealista Rachdingue de Vilajuïga, i estava sovint estacionat en un costat de la cruïlla cap a Cadaqués de la carretera entre Palau-saverdera i Roses.

Recordar-ho m’ha portat a pensar en l’època que anàvem al Rachdingue els estiuejants de Vilajuïga. De ben joves intentàvem entrar de frac el divendres o el dissabte nit: ‘som de Vilajuïga…’ o bé aprofitàvem quan entraven alguns amics i coneguts del poble. Alguna vegada havíem arribat des del poble a peu, fent tentines pels camins i algú havia anat de cap als esbarsers. D’altres vegades arribàvem com sardines en llauna en algun cotxe. A l’interior flipàvem amb la decoració kitsch, la música electrònica i amb els personatges que corrien per allà, tot però molt francès. La cervesa era de llauna, em sembla que Kronnenburg, i com a molt preníem una perquè arribar fins allà volia dir que ja anaves força passat. Fins i tot ens havíem ficat a la piscina interior però fer-ho volia dir tornar de matinada congelat a casa. A les escales exteriors del local i a l’aparcament del recinte, sovint l’espectacle de la gent era tant o més dalinià que a l’interior de la discotheque.

Ja avançats els anys noranta amb més recursos tots els amics, hi anàvem molt de tant en tant a fer alguna copa a la terrassa o bé per acabar la nit sobretot si sabíem que hi trobaríem algun personatge atramuntanat del poble que muntés performances de campionat. Em penso que la darrera vegada que vaig entrar-hi va ser l’estiu de 2004 amb l’Eli i uns amics de Barcelona.

Tweet

Picasso afirmava: ‘l’art es fet de mentides que diuen veritats’. Magritte conceptualment va representar una pipa i alhora va escriure que realment no ho era pas. Una darrera volta de torca és que això no és un blog.

Per un altre costat, V de Vendetta, de la mà del seu dibuixant i del guionista, Alan Moore i David Lloyd, assenyala: ‘els artistes menteixen per a dir la veritat i els polítics menteixen per amagar-la’.

Veritats i mentides, mitges veritats i mitges mentides. ‘Todo es mentira en este mundo’ canta profèticament Manu Chao. Són però ben palpables avui dia les retallades de caràcter social en els pressupostos públics i tot indica que aniran a més sovint maquillades per un discurs políticament correcte que ho soporta tot. Les expressions de l’anomenat estat del malestar s’adverteixen també contundents.

Al camp de blat hi sobrevolen corbs.

Quines sortides hi ha? El refraner diu de forma assenyada que el ratolí que només coneix un forat el gat se’l menja ràpid.

Potser començar per dos camins que no porten enlloc. Samuel Jonhson ens ha llegat entre d’altres sentències, la següent: ‘el patriotisme és l’últim refugi dels canalles’, davant de la falta d’arguments, és com la píndola matrix d’embolcallar-se amb la bandera. Fet i fet una possible apel·lació al sacrifici amagant l’ou dels beneficis d’uns quants en detriment de la majoria. Quietut medievalitzant d’estaments socials.

Altra sortida paradoxal pot ser el ninisme autodestructiu ‘tinc dret a la meva festa’, fins i tot molt trenddy i cool, que ve a ser una versió moderna dels punks Cicatriz: ‘Yo me siento feliz de ser un puto subnormal con delirios de grandeza mientras me hago un chute y privo cerveza’. Pos fale ritme viagràtic i a pastar fang…

Sona greu però les actituds proactives, assenyades i també arrauxades, si s’escau, des del rigor reivindicatiu, els valors i l’emprenedoria econòmica i comunitària en positiu, són el que pot fer créixer l’esperança d’una societat més lliure i equitativa. Més enllà de la idea de tenir com a representants uns diputats i uns delegats laborals que responen principalment als interessos de partit o sindicat, o fins i tot particulars, i de retruc als interessos dels mercats.

Els ideals de justícia perviuen (l’enllaç a youtube del film V de Vendetta està pujat per ‘Josep Llunas’ que fou un conegut anarquista reusenc, creador i director del periódic La Tamontana).

Tweet

Un breu tast d’un article que signo al proper número de Revista de Badalona i que entre d’altres inquietuds espero que us motivi a comprar-la:

La música rock com expressió popular del nostre temps va ser un factor de dinamització sobretot de la joventut badalonina en una ciutat industrial en crisi i en plena transició política cap a un règim amb formes democràtiques.

‘Aunque nos ha costado un par de cubatas, al final hemos convencido al dire para que nos deje incluir esta especie de engendro musical’. Amb  aquesta  presentació, Xavier Moya i Lluís Ramis, van emprendre la secció Tutti Frutti a les pàgines de la Revista de Badalona l’agost 1979. De forma quinzenal fins l’octubre de 1981 van dedicar el seu espai pioner a la música rock: notícies d’actualitat, crítica musical, agenda de concerts, una tira còmica del dibuixant Selma (El Papus, Butifarra) dedicada a la Història del rock català.

Dins de l’àmbit musical des de mitjans dels anys setanta, el pavelló de bàsquet del Club Joventut Badalona (c/Ausiàs March) va acollir de la mà de l’agosarat productor Gay Mercader, una extensa programació d’artistes internacionals de primera fila que portaven la seva gira pel nostre país. Van tocar a Badalona grups i solistes com: Traffic, Frank Zappa, Jethro Tull, Genesis, Camel, Eric Clapton, Elton John, Chick Corea, BB King, Dr. Feelgood, Iggy Pop, The Police, The Clash i un llarg etcètera. Concerts immortalitzats en les fotos dels artistes de Francesc Fàbregues…

[...] Una de les experiències més intenses d’aquests concerts abans de traslladar-se a d’altres espais de la veïna capital a causa de les repetides queixes veïnals i les exigències econòmiques del club de bàsquet, va ser el concert del guitarrista Ted Nugent el juny de 1981. Van esgotar-se les entrades i la gent concentrada a fora va trencar alguns vidres del pavelló per colar-se massivament fet que va propiciar la intervenció policial amb càrregues i pilotes de goma.

A nivell de música local a finals dels setanta tenia força arrelament l’activitat jazzística representada per Macedònia Jazz Espart (Lluís Platero i l’antic Quartet Voll Damm: Pere Soto, Pep Vidal, Martí Perramón, Màrius Díaz junior).

En relació amb els canvis en la situació política i social, amb el primer ajuntament democràtic va organitzar-se la Setmana de la Joventut amb un macrofestival a Can Solei l’octubre de 1979, El programa era el següent: Lluís Platero, Ramon Muns, Els Jumps (folk), Josep Lluís Cardona (en solitari), La Galería Onírica, El Vent, Argus (una banda de blues de Sant Roc), i ‘un conjunt punk que porta el suggestiu nom de Las Amargadas’. Per finalitzar una jam-session amb el supergrup badaloní: David Xirgu, l’Hilari, Pere Soto, Pep Vidal. El festival va suspendre’s per la pluja…

L’activitat musical local els primers mesos de 1980 estava centrada a l’entorn de la ‘cova’ del Cafè, situat a la Riera d’en Matamoros núm. 40, ‘el carrer del porro’ segons es queixaven alguns veïns.

[...] El juliol de 1981 va començar a emetre Radio Ciutat de Badalona que va impulsar a partir d’aleshores la moguda rockera a la ciutat. Aquell estiu, la programació municipal de l’Estiu a Baix a Mar va donar l’oportunitat de veure vàries actuacions musicals ressenyades a les pàgines de la Revista de Badalona: dues sessions de rock dur amb Hidra i Noods (tot i aparèixer així escrits a la Revista de Badalona, ben segur eren els Nuks, sorgits com a Nux que havia actuat a l’Institut Eugeni d’Ors el 1979)…

[...] Uns nois que van ajuntar-se a l’Institut Eugeni d’Ors i anteriorment tocaven amb el nom d’Alquitrán des de 1978. Els Telegrama practicaven un power-pop d’inspiració britànica i cultivaven una estètica mod, esdevenint la banda musical amb major projecció pública de la ciutat. Van actuar a la Festa del Treball de Barcelona el 1981. L’any 1982, van gravar un disc pioner dels segells independents, el single ‘Chica del Metro’ (a la cara B apareixia el tema ‘Jugando sucio’), per a Flor y Nata Records de Barcelona. La cançó va ser número 2 del programa de Jesús Ordovás a Radio 3 [...]

Tweet

Click here to view the embedded video.

Parlava fa uns dies de Sofia Coppola, i m’he enrecordat d’una versió de ‘More than this’ dels Roxy Music entranyable. Mai abans de veure el film Lost in translation ho hauria pensat si m’ho diuen per part de l’actor Bill Murray (Cazafantasmas…), això sí sempre amb permís de l’impecable cantant Brian Ferry.

Tweet

Remenant fotografies estiuenques he trobat un parell d’imatges impreses de l’estiu de 2009 de la làpida d’un oficial de la Legió Còndor alemanya, Friederich Windemuth, a tocar de la carretera direcció Figueres des de  Vilajuïga i Garriguella.  Sabia de la seva existència perquè m’ho havien dit uns amics de Vilajuïga. Avui he buscat informació per internet i el resultat és sorprenent.

Resulta que el Messerschmitt Bf 109 pilotat per Windemuth va ser abatut a l’indret el 6 de febrer de 1939 per un Polikarpov I-15 de fabricació soviètica, pilotat per Josep Falcó qui va abatre un altre dels avions que van atacar el camp d’aviació de Vilajuïga – Garriguella.  Es veu que només quatre dels trenta avions republicans del camp van poder enlairar-se i no ser destruïts en terra.

La història del monòlit de l’aviador alemany continua amb la bonica anècdota de l’aviador republicà que, al llarg dels anys, hi posava flors i cuidava el lloc.

Un estudi interessantíssim de tot aquest episodi real, digne d’un guió cinematogràfic o d’un documental de caire històric es troba al bloc de Meritxell Gil Calonge, Cultura i Patrimoni (8/12/29010).

Prèviament, Josep Playà havia publicat a La Vanguardia el 28/02/2009 l’article de caràcter històric El último combate , pedra de toc per aclarir l’episodi de l’aviador alemany abatut per un de republicà al cel de l’Alt Empordà i caigut entre unes vinyes de Garriguella. També a la premsa, Roser Reyner, a El Diari de Girona el 8 d’abril de 2009, havia publicat l’article Els últims reductes de l’aviació en terres catalanes, on es parlava del combat aeri i de les característiques del camp d’aviació de Vilajuïga – Garriguella que ocupava uns 70 km2 entre Garriguella i Pedret i Marzà, prop de l’actual carretera de Llançà, essent bombardejat diverses vegades pels avions franquistes.

Els aviadors del camp s’allotjaven al Gran Hotel Central de Vilajuïga tal i com també recull tota aquesta informació Els espais de memòria transfronterers del Museu Memorial de l’Exili.

Una història formidable per conèixer.

PD: Les imatges de l’article són extretes d’internet ja que la seva qualitat és millor que l’escanejat de les meves fotos realitzades el 14/09/2009.

Tweet

Wendy O. Williams, pionera punk d’EEUU que va posar en entredit el sexisme i la doble moral puritana, present fins i tot entre els més emancipats. Provocació extrema contra el rols tradicionals.

De l’escena barcelonina, Silvia, vocalista del grup Último Resorte, sorgit el 1979, va inicidir en la denúncia transgressora de la mentalitat sexista molt present arreu a primers dels vuitanta.

Elles, com Siouxie que parlava a l’anterior entrada al bloc, van ser de les dones pioneres en la contemporaneïtat que van generar – a la seva manera – controversia social amb la seva actitud cap a l’alliberament personal i de gènere.

Un darrer exemple provocatiu, tot un escàndol a la Tv pública estatal, va ser l’emissió del grup punk femení Las Vulpes amb la cançó ‘Me gusta ser una zorra’ al programa de Carlos Tena l’any 1983: el programa va ser retirat i ell cessat.

Tweet

Fa uns dies vaig veure una estona del film Maria Antonieta de Sofia Coppola a la tv. L’havia vist feia uns anys i tot i el seu ritme lent i l’insuls de la decadència versallesca va agradar-me.

Aquesta vegada però vaig adormir-me pel cansanci acumulat al llarg del dia.  De tota manera és sorprenent la combinació d’una història coneguda quan transcorre amb una banda sonora a ritme de hits moderns. La cançó Hong Kong Garden de Siouxie and the Banshees: Harmful elemets in the air / Simbols crashing everywhere… va motivar-me a rescoltar Once upon a time /The singles de l’estimada Siouxie.

I, cercant el lligam entre música i còmics, he buscat a la meva llibreria ‘Concert en do menor per a arpa i nitroglicerina’, una aventura d’en Corto Maltés a Irlanda, amb la gent del Sinn Fein i on coneix a l’atractiva i genuïna Banshee (les Banshees són bruixes que porten malastrugança).

Quan una cosa pica la curiositat està molt bé estirar dels fils.

Tweet

Serveis postals carlins:

Aquesta darrera Diada Nacional de Catalunya, a la mani independentista de la tarda a Barcelona, vaig veure aquesta bandera que onejava entre els manifestants. Una estelada llibertària? Doncs, sí: negre i vermell, colors anarquistes al triangle, i una estrella de vuit puntes que simbolitzen els vuit territoris dels Països Catalans (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra, Franja de Ponent, l’Alguer, El Carxe). Per internet hi ha algunes referències que permeten posar-se al dia d’aquesta bandera de lluita que, segons sembla té una trajectòria de dècades malgrat l’ampli desconeixement, com el meu, al respecte. Sempre s’aprenen coses.

‘Bienvenidos al mundo moderno’ deien els mods badalonins Telegrama al començar els concerts els primers anys vuitanta dins de l’escena barcelonina (podeu escoltarlos en aquest videoclip: ‘La chica del metro’).

I ara i aquí, benvinguts a l’Escola Moderna: us enllaço amb una entrevista al pioner Alfredo Calonge, celebrat membre – veu i guitarra – del grup Los Negativos; alumne de l’Institut Albéniz el 1977, any del qual recorda un memorable concert de Dr. Feelgood al Pavelló del Joventut (c/Ausiàs March), el primer – encara amb el guitarrista Wilko – dels dos que van celebrar la banda al pavelló de ‘la Penya’ (24/02/77 i 20/12/77); i ‘primer’ mod badaloní que es movia per Barcelona… (podeu llegir-la aquí).

Un tast de l’època (sense quedar ‘atrapado en el tiempo’ com cantaven Los Flechazos) es pot gaudir enguany amb el retorn temporal dels Brighton 64 en la gira dels 30 anys de la formació del grup (per exemple el 3 de desembre a l’Apolo).