Archive for the 'Marc Sallas' Category
La trista democràcia de la demoscòpia
Avui us penjo un article d’en Carles Castellanos que surt a la secció d’opinió del Punt.
Quan s’acosta una jornada electoral espanyola el cel s’enfosqueix i comencen a aparèixer negres idees dins les quals sura l’escòria dels prejudicis instintius. Entrem en el regne de la propaganda gruixuda on cal donar peixet a la simplicitat mental i a la visceralitat. Les idees curtes i la intolerància esdevenen reines; la falsedat senyoreja i la racionalitat queda arraconada de l’escena pública fins a millor ocasió. La foto fàcil i l’arenga barroera marquen el compàs. Ara és la Carme Chacon qui ha de servir per a un canvi d’aspecte per tal de vendre el mateix fum de sempre, l’ensarronada zapateriana feta imatge juvenil. Després seran l’Artur Mas i en Joan Ridao que s’apuntaran al dret de decidir per a poder decidir que faran el mateix de sempre. Més enllà serà el senyor Rajoy amb les seves víctimes del terrorisme que arrelaran en la irracionalitat del sadomasoquisme religiós, acompanyades de les veus reaccionàries d’uns bisbes sorgides de la ultratomba nacionalcatòlica.
Com en els moments més tenebrosos d’un passat perseguidor d’heretges i jueus calen bocs expiatoris que es trobaran en les “comunitats estranyes”: els “altres” a atacar seran bascos, catalans i “moros”, col·lectius que són objecte, una i altra volta, de comentaris insidiosos i de notícies sensacionalistes que satisfan els baixos instints de la turba. Cada cop una mica més: ara ja no són els independentistes bascos els perseguits sinó tot el poble basc en la figura dels seus representants. No sols s’ha privat d’expressió política una part de la nació basca sinó que s’ha volgut criminalitzar tot allò que sigui basc. Una radicalització de la confrontació que agrada dins l’Espanya profunda que somia així frenar l’avanç d’Euskal Herria cap a la seva llibertat. D’altra banda, els personatges més descarats i anticatalans, com Manuel Pizarro i Magdalena Álvarez, han trobat i troben encara hores de glòria en la immundícia. Fins i tot qüestions serioses com les detencions de suposats fonamentalistes islàmics han aparegut manipulades amb intencionalitat política; Saura i Rubalcaba s’hi han ben exhibit. Finalment el plat mediàtic ha estat amanit darrerament amb un fons de saborosos programes d’exaltació de la monarquia borbònica.
Davant aquest espectacle, els qui viuen instal·lats en la política arronsen les espatlles tot argumentant que cal “la pau social”, que això no es pot canviar, i que és imprescindible treure el màxim de vots, d’on sigui i de la manera que sigui. És l’imperi de la demoscòpia, és la democràcia emmordassada i buidada de sentit pel culte a la irracionalitat.
On han anat a parar els programes polítics sobre qüestions importants, les mesures serioses en defensa dels nostres drets nacionals i socials? Quan els independentistes parlem que cal una ruptura democràtica que ha de venir amb la independència és també perquè volem posar fi a aquesta burla a la voluntat popular en què s’ha convertit la democràcia parlamentària del règim monàrquic espanyol. Això vol dir que per a poder decidir lliurement no n’hi haurà prou amb un simple “canvi d’amos”. Ara comprenem més bé que caldrà fer un esforç de sanejament polític i de renovació democràtica que superi el rígid sistema de partits amb llistes tancades, i els mètodes i les actituds governamentals i socials de la cultura política espanyola tan poc sincerament democràtica (com s’ha mostrat recentment, de manera ben palesa, davant la declaració democràtica d’independència de Kosovo). És ben cert que tant el PSOE com el PP tenen ben poc tarannà democràtic, i un sentit del ridícul molt poc desenvolupat. Ara ja sabem que aquesta renovació democràtica tan necessària al nostre país, que ha d’acompanyar el nostre accés a la independència, només serà possible amb un procés d’independència organitzat des de la base, arrelat en la pràctica associativa, i que trencant amb el passat, reculli les aspiracions més profundes de llibertat i de democràcia del poble català. Més enllà del joc electoral sotmès als dictats de la demoscòpia, la nostra força serà l’extensió arreu del país d’una xarxa organitzada pel Dret de decidir i el combat basat en la unitat popular, veritable embrió de la nova nació catalana independent, lliure i democràtica.
Carles Castellanos i Llorenç, professor de la UAB i membre del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc/Països Catalans
Parlem del cinisme de l’Ajuntament
Després de l’èxit sense paliatius de la manifestació del passat 14-F per defensar l’evidència de la necessitat de l’educació pública, a Badalona s’ha encetat una lluita entre el col·lectiu de professors de l’Escola de Música i l’Ajuntament, més concretament contra la Regidoria de Cultura.
Ara mateix tenim un grup de professors de l’Escola tancats per reclamar els més elementals drets laborals i perquè no expulsin a l’Ismael Dueñas, un professor que va gosar alçar la veu la setmana passada i que ha estat expulsat fulminanment pel govern d’entesa. El dissabte a la tarda una delegació de la CUP va visitar els professors tancats al Centre Cívic per donar-los el nostre suport. Vam estar xerrant poca estona amb ells i elles perquè en aquell moment tenien assemblea, però els vam notar contents i amb ganes de continuar lluitant.
El cas es resumeix força ràpid: un professor alça la veu per regularitzar la seva situació i l’exulsen. El cinisme del regidor de Cultura i responsable de l’Escola (en Vives, d’ERC) el podeu llegir a aquesta notícia. Per sort els professors s’han adonat del tracte rebut als darrers anys i reclamen un contracte laboral en ferm. De moment les negociacions amb el govern d’entesa no han donat fruits han servit per demostrar l’estil del nou regidor. Demà (dilluns) tornarem a parlar amb ells per donar-los suport. Ja explicarem com ha anat.
Comments are off for this post
La CUP davant la LEC
Us faig arribar el posicionament de la CUP davant la proposta de Llei d’educació de la Generalitat de dalt:
PER UN ENSENYAMENT PÚBLIC, LAIC, POPULAR I CATALÀ,NO A LA PRIVATITZACIÓ, NO A LA LEC
. Davant la proposta de Llei d’Educació Catalana (LEC) impulsada pel govern tripartit del Principat de Catalunya, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), denuncia que:
- Aquesta llei, redactada sota els auspicis i les recomanacions del capitalisme transnacional (OMC, OCDE…) consistents a reconvertir els serveis públics en àmbits de negoci, té per principal objectiu avançar vers la privatització total de l’ensenyament, implantant un sistema de gestió privada dels centres que posi els criteris productius i mercantils per damunt de qualsevol consideració social o pedagògica.
- En cas d’aplicar-se, la LEC suposaria una agressió sense precedents al Dret a l’Educació de les noies i dels nois de classes populars, ja que no faria sinó augmentar les diferències entre centres, deixant l’orientació dels currículums en mans dels gestors, i establint, de facto, una dualitat entre escoles i instituts per a una formació elitista (els premiats pel nou sistema de finançament i autonomia de centres) i d’altres reduïts gairebé a l’àmbit assistencial i condemnats a la formació de mà d’obra barata i sense referents culturals.
- Tal i com està plantejada, l’autonomia de centres suposaria la impossibilitat d’una part important de la població d’accedir a una educació de qualitat que possibilités la seva plena realització com a persones i com a ciutadans; podria, fins i tot, derivar en el trencament del model lingüístic d’immersió, suposant un cop molt dur per al futur de la nostra llengua. Davant d’aquesta proposta, la CUP defensa una Llei d’Educació que:
- Acabi amb la política segregadora dels concerts i estableixi una única xarxa pública d’escolarització, garantint una gestió pública i democràtica dels centres on intervinguin mestres i professors, estudiants i llurs famílies.
- Garanteixi un finançament del sistema educatiu suficient i equiparable al dels estats europeus més avançats (com la tant anomenada Finlàndia, que hi dedica al voltant del 6,25% del seu PIB).
- Garanteixi el control públic de la qualitat de l’ensenyament, des del funcionament i les dotacions dels centres, fins a l’adequació dels currículums i els nivells de qualificació objectiva dels estudiants.
- Garanteixi un model educatiu integrador i solidari basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i la llengua catalana com a eina de cohesió.
Per tots aquests motius, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) manifesta que:
- Dóna suport a les mobilitzacions convocades el proper 14 de febrer pel conjunt de forces sindicals de l’àmbit de l’ensenyament i pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, i crida el conjunt del poble català a afegir-se a la lluita per una educació pública i de qualitat.
- Denuncia el paper de les forces polítiques autodefinides “d’esquerres” (ICV-EUiA i ERC) com a còmplices d’un govern que es disposa a perpetrar una agressió sense precedents al sistema públic d’educació a Catalunya.
Països Catalans, febrer de 2008
Comments are off for this postSignar o no signar?
Davant l’aparició del manifest “Volem votar el nostre alcalde” que presenta un seguit de reflexions i demandes a la ciutat i als partits amb representació al Ple, m’agradaria fer unes quantes consideracions, unes consideracions que em donaran el pretext per reprendre la feina en aquest Bloc.
Comparteixo plenament la lletra de la cançó però no la melodia. Dit això, vull fer públic que m’adhereixo a aquest manifest perquè veig positiu que la ciutat (o un grup de persones) es bellugui, que es mogui en la direcció de demanar més compromís, més participació i transparència. Amb això, com ja he dit, hi estic plenament d’acord. Tanmateix, alguna cosa falla a la melodia, a la remor de fons, que em despista. El problema de la ciutat és un problema parcial, concret i que depèn de la bona fe d’algunes persones per solucionar-lo? I encara més, hem de continuar depenent de la bona voluntat d’unes estructures, els partits amb representació, que ja han demostrat que no en tenen i que responen a dinàmiques diferents de les de la societat civil?
La resposta a aquestes preguntes és que no, que el què falla a Badalona no és el mecanisme de successió a l’alcaldia, que per altra banda hem de criticar amb tota la contundència possible, si no que tenim uns problemes estructurals, endèmics, fruit d’anys i anys de desídia. En altres paraules, la qüestió no és una biga (que requereix d’una intervenció concreta), la qüestió són els fonaments de la casa.
Finalment coincideixo plenament amb els impulsors del manifest en què s’ha de començar a treballar per una alternativa política de cara al 2011 i més enllà, tal i com van expressar el maig passat, perquè aquesta ciutat no pot estar pendent del joc de partits i dels calendaris electorals. Per tant, posem-nos a treballar, colze a colze, per construir.
Comments are off for this postLes eleccions no ho són tot
Vivim immersos en una tempesta informativa permanent: El Punt, TVB, RCB, Badalona 2000, el TOT, els blocs de la gent de Badalona, … tots aquests mitjans treuen, dia sí i dia també, informació dedicada a les eleccions. Des de els Verds-CUP hem defensat sempre que les eleccions són exclusivament una plataforma on t’has de fer sentir i que segurament t’obliga a accelerar certes feines, però que el treball polític ha d’anar molt més enllà de les paperetes i les urnes.
A la nostra ciutat patim una altíssima abstenció que ja he comentat en aquest bloc, una abstenció que situa a la vora del 50% del cens a fora del joc de les urnes. Si som una mica seriosos i serioses, podem entendre que la gent passarà de qualsevol persona que només s’interessi per ella durant unes setmanes un cop cada 4 anys. No és seriós perseguir a la gent i oblidar-te’n després d’ella, perquè finalment acabarant passant de tu.
Per tant, la nostra feina per bastir una alternativa política no s’acabarà el 27 de maig pel mateix motiu pel qual pensem que el món tampoc es pot aturar cada 4 anys, ni ens hem de dedicar a inaugurar parcs i rambles, ni a fer unes Festes de maig extraordinàries cada 4 anys. Badalona necessita un debat polític profund i permanent, amb gent que es preocupi de la ciutat independentment de qui la governi, gent que sigui crítica amb el govern, que critiqui i que proposi, i que no es dediqui a dir exclusivament que estan contents…
Comments are off for this postQuina nova Badalona comença a caminar?
L’enquistament de molts càrrecs electes a les cadires oficials ha suposat un dels principals descrèdits que ha patit la política d’ençà de la transció. Alguns en diuen la síndrome de la moqueta o del cotxe oficial, d’altres apoltronament. El cas és que els símptomes són els mateixos i es poden resumir en poquetes paraules: allunyar-se de les necessitats del comú dels mortals, mentre s’engreixen les butxaques d’un mateix.
A la nostra ciutat aquesta política ha tingut uns rostres ben clars, un rostres que porten quasibé 30 anys remenant les cireres i que no pensen permetre deixar-se escapar el sou i unes condicions laborals envejables. Amb aquesta situació la rotativitat dels càrrecs electes s’ha presentat com una opció per moltes candidatures alternatives arreu dels Països Catalans com el millor antídot per trencar les inèrcies generades, a la vegada que la participació ciutadana guanya terreny en les ments de molts ciutadans desperts.
A la comarca del Barcelonès Nord tenim la Gent de Gramenet, una candidatura que sorgeix precisament de l’esgotament de l’actual sistema de partits i del cansament de molta de la gent mobilitzada i organitzada d’aquella ciutat amb els polítics i les polítiques que es fan. La gent de Gramenet té com un dels seus objectius retornar a la política local colomenca l’esperit de lluita i transformació profunda que va caracteritzar la ciutat ara fa unes dècades. Volen esdevenir un ferm referent de tots aquells colomencs contraris a la política que en nom de l’esquerra oficial s’ha portat a terme i, per tant, no participar en cap govern i esdevenir oposició. De tot el seu discurs hi ha un element que trenca amb l’actual “estat de les coses” i planteja un model diàfanament oposat amb dels partits convencionals. Ells estableixen una rotativitat anual dels seus càrrecs electes, cosa que els partits grans no poden assumir perquè van iniciar ja fa molt temps un procés de professionalització de la política.
A Badalona els Verds-CUP també hem assumit aquesta rotativitat anyal que ens porta igualment a denunciar i criticar l’enquistament i l’apoltronament de tots aquells que, volent transformar la societat, han acabat transformant les seves consciències.
Comments are off for this postUna altra forma de fer política és possible
Sí la CUP ha decidit anar a les eleccions municipals de Badalona i de més de cincuanta ciutats i pobles del país, és perquè creu que una altra forma de fer política és possible i necessària. Perquè creu, creiem, que aquesta nova forma de fer política, anant més enllà del que els marcs legals permeten, recuperant l’ètica política malmesa per tants anys de grisos gestors corruptes, ajudarà a millorar les condicions de vida de la gent de la nostra ciutat.
A Badalona patim una situació francament negativa, com diuen diferents persones i col·lectius de la ciutat. Francament negativa perquè aquí la il·lusió de la transició d’esvaeix ràpidament, perquè la política es va allunyant de la gent i ningú es refia de l’Ajuntament. A aquestes alçades, a l’any 2007, ningú no espera res positiu de l’administració local.
Abans d’acabar aquesta enrtada m’agradaria fer públic una part del discurs que en Francesc Alfambra, cap de llista de la coalició els Verds-CUP va fer el dia 31 a St. Roc: demà dia 15 l’Ajuntament inaugurarà per tercera vegada el parc públic de Can Solei-Ca l’Arnús. Tan poques coses fan que han d’embolicar el mateix regal fins a tres vegades per després desenvolicar-lo públicament i fer-nos creure que ho fan molt bé? Ca l’Arnús-Can Solei hauria de ser ja fa temps un gran parc públic obert a la ciutat, sense amenaces especulatives com la perllongació del carrer Méndez Núñez i deixar-se estar d’inauguracions caríssimes com les que aquest cap de setmana ens brindarà el tripartit local. Un últim apunt: la segona inauguració la va fer també la mateixa alcaldessa el dia 4 de maig de 2003, 3 setmanes abans de les anteriors eleccions locals.
Algunes reflexions sobre Canyet
Darrerament a la nostra ciutat estem assistint a un debat sobre el futur d’un dels dos espais naturals que encara tenim. Sense tenir en compte Ca l’Arnús i Can Solei, situats al centre de la ciutat i que prodrien esdevenir un bon pulmó verd per una ciutat massa grisa, la Serralada de Marina i el litoral són els principals eixos sobre els quals hem d’articular la nostra existència en aquest territori en que vivim.
Dit això, i sabent que en aquesta legislatura s’ha destruit un 20% del nostre litoral, penso que ens hem de centrar en la defensa de Canyet i tota la Serralada. Si als anys noranta vam tenir l’amenaça d’un camp de golf a la zona de St. Jeroni, una amenaça que es va aturar en part per la pressió popular, ara ens podem trobar amb una urbanització massiva de l’últim tros de verd de la nostra ciutat.
Per la gent de Els Verds-CUP, la protecció de Canyet és cabdal per vertebrar una ciutat equilibrada urbanísticament i ecològicament. Creiem que qualsevol actuació urbanística per sobre la B-20 ha ser pública i subjecte a un debat ampli i transparent i que s’ha de respectar el Pla Especial de Protecció de la Serralada de Marina. Aquest Pla, igualment, s’ha de donar a conèixer i ha de sortir dels calaixos de la burocràcia local, se li ha de treure la pols i posar-lo al dia.
La Serralada és del conjunt de ciutadans, perdre-la ens afectaria a tots i tindria unes conseqüències nefastes no només pel medi natural, si no també per la memòria històrica local. Recordem que a Canyet hi ha un gran número de masies, un gran assortiment de mines i un ploblat ibèric a dalt del Turó d’en Boscà. Si ens carreguem això, què ens quedarà?
Comments are off for this postEntrevista a Llibertat.cat
El portal de notícies Llibertat.cat publica aquesta setmana l’entrevista que em van fer com a cap de llista de la CUP de Badalona. Estan realitzant una ronda d’articles i entrevistes a totes les CUP que es presenten arreu del país, i ara ha tocat a Badalona.
Aquí la teniu:
És el primer cop que es presenta la CUP a Badalona, com creus que esta responent la gent a aquesta iniciativa?
A hores d’ara la gran part de gent que anirà a votar el mes de maig encara no ens coneix. Tot i això a totes les persones a les que hem arribat han respost molt favorablement, hem incrementat els col·laboradors/es i estem en condicions de dir que podrem fer una molt bona campanya electoral. Paral·lelament, els debats que hem portat a terme al llarg del mes de febrer han estat un èxit, i ens han servit per fer unes propostes potents per una ciutat que porta massa temps ensopida.
La CUP avança, els Països Catalans desperten
A les properes eleccions es visualitzarà una feina que ve de lluny. Les més de cinquanta CUP que es presentaran a les properes eleccions municipals, comencen a ser ja un referent dins i fora de l’Esquerra Independentista i ens projecten una realitat difícil d’imaginar fa uns quants anys. S’ha fet molt bona feina, però només és un inici.
Com que els catalans i catalanes no diposem d’un marc jurídic propi, ni d’un únic Parlament que ens representi, els Ajuntaments es presenten com una bona opció alternativa per anar redreçant la situació i potenciar una línia política clarament independentista. També és cert que cal anar definint què és l’independentisme, és simplement la reivindicació d’unes fronteres històriques o culturals? es tracta d’un nacionalisme extremista? … s’han fet moltes preguntes i s’ha llençat molta porqueria contra l’independentisme català, alguns inclús han acabat interioritzan aquestes idees i s’han convertit en les gotes d’una pluja fina que ni es nota.
Per tant, els ens locals poden ser i són un molt bon àmbit on anar construint i fent més propera aquesta idea d’independència que alguns perseguim, una idea que va molt més enllà d’unes fronteres administratives i d’uns símbols nacionals.
Com des de la CUP hem afirmat moltes vegades, no serà la decisió d’un Parlament autonòmic o la voluntat d’un polític espanyol o francès la que ens donarà la nostra plena sobirania. Tampoc serà la decisió d’un Conseller/Vicepresident fracassat, més semblant a un messies que a un polític amb sentit d’estat. Serà la voluntat de les catalanes i catalans, organitzats democràticament i sense pors als marcs jurídics que avui ens amenacen com una espasa de Damocles, la gota que farà vessar el got. I per això volem estar també als nostres Ajuntaments a partir del 27 de maig.
