En la nostra acció política tots ens hem preguntat si estàvem preparats per fer el següent pas, bé sigui muntar un Correllengua a la nostra ciutat, bé sigui obrir un Casal, començar la publicació d’una revista, muntar una assemblea de joves, presentar-nos a unes eleccions locals o, a nivell més personal, entrar a militar en un lloc o un altre. Sovint se’ns obre als peus l’abisme humà de la inseguretat. Seré capaç? Serem capaços?

M’imagino que els bolxevics devien sentir també aquest dubte el 1905 i el 1917, que els irlandesos del Sinn Féin i l’IRA devien tenir tres quartes parts d’aquest sentiment davant dels fets de Pasqua de 1916 i que els « 82 pirats » que es van enfilar al Granma el novembre de 1956 tampoc no les devien tenir totes. Tampoc la desena de joves bascos que van fundar l’independentisme modern al seu país i que van acabar empunyant les armes ho devien tenir senzill… i de preparats, de ben segur que no ho estaven.

Segur que de tots aquells fets en devien poder extreure alguna conclusió, augmentar la seva experiència i afinar els seus anàlisis. I anant a casa nostra, aquells que ara fa 30 anys van muntar una organització per a practicar la propaganda armada, no devien tenir tanta preparació com els seus (els nostres) enemics: l’exèrcit, l’estat i tots els poders fàctics, regionals i estatals. En tots els casos, però, trobem un denominador comú fruit del seu compromís amb la causa que defensaven: l’esperit de sacrifici i de superació i la capacitat d’assumir reptes.

Explico tot això perquè sovint em trobo amb un sentiment d’inferioritat molt extès entre la militància, entre aquelles persones que lluiten per un món i un país millor. Aquest complexe és, per mi, un reflex de la lluita ideològica que sobre nosaltres practiquen. El bombardeig ideològic constant fa que ens sentim impotents davant tot el seu entramat i ens costa molt de veure’n les escletxes. Sentim que no podem respondre tècnicament a moltes qüestions i ens costa veure que el fons d’aquestes no és tècnic si no polític.

Primerament, cal afirmar amb total rotunditat que és gràcies als sectors populars catalans que la nostra llengua es manté viva i que, per tant, ha esdevingut un dels símbols més clars del nostre plet nacional. Només cal recordar que les burgesies principatines i valencianes han estat les primeres a renunciar a la nostra llengua, amb diferències substancials, i tant, però amb el mateix discurs de fons. Si voleu el fet de la llengua és anectdòtic, però il·lustra molt bé la falsa dicotomia entre allò social i allò nacional. Allò social és nacional per definició, sigui de la nació que sigui. I allò nacional és social, d’una classe o d’una altra.
Diumenge vam celebrar la 7a Calçotada del Casal de Badalona, tota un fita. 3.500 calçots, més de 250 persones menjant aquest tipus de ceba que també deien això: no és només un país el que reclamem, és un model de desenvolupament humà, arrelat a la terra, respectuós amb l’entorn i amb totes les persones, sense distinció de si tenen més o tenen menys. Joan Fuster va deixar escrites unes paraules que encara em martellegen el cervell i que no em puc resistir escriure-us:

“…i aquest catalanisme, nascut al si d’una burgesia efervescent, conservador i legalista, no tenia més opció que ajustar-se a les “regles del joc” del règim liberal. Així fou i així tornarà a ésser, si hom renuncia a l’acció revolucionària per a sol·lucionar favorablement el plet català.” dels textos d’exili.

Bé, doncs això mateix dic jo a la meva manera: ni França, ni Espanya, ni l’american way of life!

(per cert, la conversa entre l’Oriol Lladó i en Josep Duran, exregidor de Cultura de Badalona, a una d’aquestes xarxes socials i virtuals és tot un poema. Miraré de fer alguna entrada al Bloc aquesta setmana. Els arguments “democràtics” de l’exregidor del PSOE local no tenen pèrdua)

“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”

Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir em va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals que m’havia anat creant des d’una suposada situació de marginalitat política. Certament, aquella mobilització massiva em va alterar positivament, malgrat els recels que tenia hores abans i que vaig poder compartir amb diferents companys de militància local. Dubtes i pors m’ocupaven els meus pensaments amb una música de fons: no estarem regenerant aquell catalanisme que ens ha portat precisament a manifestar-nos? no estarem fent el joc a aquells partits que es proclamen independentistes, sobiranistes de tots els pelatges i que recolzen totes i cada una de les lleis de l’estat que ens oprimeix com a poble? Finalment vaig dir-me a mi mateix: allà ells i les seves contradiccions.

Arribant a Barcelona des de Badalona vaig anar veient gent per tot arreu. La secretària de l’escola on treballava aleshores, companys de feina amb qui no havia parlat mai de política o, com a molt, d’una forma molt superficial, gent del barri que coneixes de vista, gent anònima de la teva ciutat… tots fent cua a l’estació de tren amb les bateries carregades per anar a passejar-se per Barcelona, des de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya. Un recorregut molt simptomàtic i que em va semblar molt clarificador i atractiu.

Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells. I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.

Per mi aquella manifestació va significar la primera mobilització massiva per reclamar l’autodeterminació del meu país. Sona bèstia, però fins aleshores jo no havia pogut anar mai a cap manifestació per reivindicar la plena sobirania dels Països Catalans de bracet amb gent de totes les edats, de tendències polítiques que no eren exactament la meva i, sobretot, no ho m’havia pogut manifestar mai amb tanta gent. Recordo que tres hores després de l’inici oficial de la marxa encara estàvem a la plaça Espanya i tothom deia que el cap de la mobilització ja havia arribat a plç. Catalunya. No sé quanta gent volia dir allò, però eren molts més dels que jo havia vist mai mobilitzats per un tema com aquest.

Fetes aquestes reflexions potser massa personals, què en queda políticament d’allò? Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort. Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra. Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Tampoc podem dir que l’autonomisme es trobi tocat de mort, desgraciadament. Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada (les del País Valenicià i les Illes sí que ho estan, d’acabades) la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre país des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.

Però hi ha moments que deixes el pessimisme a banda i et poses a mirar el teu entorn més immediat i respires una mica més tranquil. I quan mires i respires trobes coses, idees, que s’han anat cuinat molt a poc a poc i que van donant fruit. Són idees que s’assemblen a aquella ceba que cuinem a foc molt baix i que serveix per fer estofats o salses boníssims. A vegades aquestes idees es cuinen sense que en sàpigues res i això encara és millor, més gratificant.

Parlo de festivals com el Musica’t, de reportatges com el que es va projectar la setmana passada al Círcol sobre l’experiència d’Unitat Popular xilena, de projectes que reneixen amb més força com la Sargantana i el grup d’activistes culturals del seu entorn, de la nova seu de l’Òmnium i el Centre Excursionista de Badalona (CEB), dels cinc anys de la Festa Major Alternativa i Popular de Badalona, de la dinàmica de llutia arrel de la crisi econòmica que estan adquirint les entitats veïnals i de moltes més coses i petits detalls que podem trobar als nostres carrers i als nostres caps.

• procés d’elaboració d’esquenes a la comunitat universitària: declaració de Bolonya (1999), LOU Aznar i Real Decret de Zapatero
• aprofundiment del sistema de contractes-programa. Actualment els centres públics ja funcionen bastant així. Amb Bolonya axò anirà a més i es tendirà a un sistema “públic” de dos nivells.
• l’ensenyament anirà orientat al profit econòmic que es podrà extreure dels coneixements, no al profit social.

A banda d’aquests motius que es podrien ampliar abastament, les protesetes contra el Pla de Bolonya han provocat detencions i sancions administratives. Sense anar a més lluny, hi ha uns quants universitaris badalonins implicats en les protestes. Ells no seran portada de cap revista ni diari local, ni podran parlar a la Tele Badalona sobre el que han viscut aquests darrers mesos. A tots ells les meves mil gràcies, i també molt especialment a aquells dos que han detingut avui a la Via Laietana, quan es manifestaven al Departament que controla l’anomenat “Lenin del Bages”. Aquest personatge, ideòleg en sel seu moment d’ERC i gran defensor del Tripartit, s’ha de reconèixer que ha fet una de les tombarelles ideològiques més impressionants dels darrers anys d’aquest país. Tot un mèrit.

Aquesta setmana he parlat amb les meves dues àvies i el meu avi,i els tres recordaven exactament el que estaven fent en aquells moments, o el que els hi va passar immediatament després que entressis els fatxes a Badalona. Una a Casagemes, l’altra al Centre i l’altre al Progrés. Tots eren petits, però allò els va marcar per tota la vida i encara els continua marcant. Precisament la seva actitud de por davant certes propostes polítiques l’atribueixo, i amb molta raó, a l’anestèsia que va representar el règim franquista. Com ens expliquem, si no, que encara no ens haguem recuperat d’aquell cop? Com ens expliquem, si no, que el país no hagi pogut tornar a tenir organitzacions populars de tot tipus, una intel·lectualitat compromesa i un teixit social de base tan ampli i plural? De la guerra no ens n’hem recuperat encara, i no ho farem fins que puguem tornar-nos a mirar a la cara per dir que som capaços de construir projectes que ens facin una mica més lliures.

Fent un salt en la història em situo al gener de 1999. Aleshores jo ja militava des de feia un any a una organització que es deia Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA) i ho feia juntament amb uns companys que tenien més edat que jo. Alguns d’ells estaven a la universitat i d’altres ja treballaven. Amb ells vaig organitzar-me per primera vegada políticament. Com que alguns d’ells ja trepitjaven la UAB (jo vaig tardar un parell d’anys a fer-ho) es van passar la reunió setmanal següent explicant com havia anat la càrrega policial que la policia havia fet al campus. La meva sensació era d’al·lucinació, les seves històries eren fascinants i em creixien les ganes per anar a estudiar alguna carrera, era igual quina. Allò va ser el 14 de gener, un dijous.

El dijous següent, dia 21, i després d’alguns preparatius més o menys ben fets, tot un seguit d’organitzacions i de gent jove de Badalona i rodalies vam llençar-nos al carrer per manifestar-nos contra el rei d’Espanya, que visitava la ciutat per un doble motiu: inaugurar la restauració del Teatre Zorrilla i rebre les claus d’or de la ciutat que el govern del PSOE i CiU li van entregar. Posteriorment cap altre govern les hi ha retirat, malgrat que per l’Ajuntament hi han passat republicans, comunistes, ecologistes, independentistes (sic)… la mani no va estar ben organitzada, m’atreviria a dir, i ens acorralar i intimidar força mentre el rei i la patuleia local es passejava impunement. Tanmateix va ser el meu primer acte polític de masses a Badalona i el recordo molt vivament.

I el dijous 28 de gener de 1999 vam culminar un dels millors mesos d’aquella època. A 5 mesos de les eleccions locals i europees, l’assemblea local de la PUA (l’Atzagaia) va convidar a parlar a l’Iker Casanovas i en Jose María Lorenzo Espinosa, ambdós militants de l’esquerra abertzale que en aquells moments feien campanya per Euskal Herritarrok (EH) al Parlament europeu. Recordo la sala del CC de Dalt la Vila a rebentar. Poder parlar amb ells dos una estona abans i després de la seva xerrada i, sobretot, escoltar la xerrada que va presentar el company David Campos, em va ajudar a entendre part del que passa en aquell país. Fins aleshores tot havien estat titulars de diaris malintencionats i poca cosa més. Després he sigut lector de diferents llibres sobre el conflicte basc, alguns escrits per aquests dos militants. Per cert, des d’aquí m’agradaria adreçar una abraçada a l’Iker, que actualment compleix presó en alguna presó espanyola per culpa del sumari 18/98. Com veieu va ser un mes intens.

I ja per acabar: el 21 de gener de 2001 inauguràvem el Casal Antoni Sala amb una xerrada del company i veterà militant Agustí Barrera. Actualment l’Agustí ens fot la vara des de la CUP d’Arenys de Munt, de la qual cosa li estic molt agraït. Precisament el nom que vam decidir donar al Casal, després d’hores de discussió, enllaça amb la primera part de l’article. L’Antoni Sala, patriota revolucionari, va ser el primer badaloní mort al front. Les fonts el situen a finals d’agost del 1936. D’aleshores ençà la meva ciutat ha canviat un munt, el país també i el món tres quarts del mateix. Però penso que l’Antoni Sala no anava tant desencaminat: malgrat tenir una elit política al servei d’uns interessos aliens als meus, cal continuar el camí que ell i molts més van assenyalar.

Junt amb aquest amic vam anar descobrint racons i raconets de la ciutat, no tots, certament, però sí alguns d’interessants. Primerament vam passejar pels carrers del centre fins a anar a petar a la Rambla, tant plena com bonica un diumenge al migdia. Dóna gust passejar-s’hi sense més, gaudint de les palmenres i veient com les criatures van i vénen amb bici i juguen a pilota. A més a més, i com és tradicional a la Rambla el diumenge al matí, vam escoltar sardanes i vam veure quatre cercles fent aquesta dansa empordanesa. Després de passejar vam anar a fer una cervesa al Bétulo, just allà on trenquen les onades que relaxen. Tornant cap a casa vam entrar a l’AVV del Centre on hi havia els del Club de bitlles catalanes que feien un dinar després del partit setmanal. No recordo si havien guanyat o no, però estaven contents. Vaig aprofitar per mostrar les instal·lacions de l’AVV a aquest amic, que va al·lucinar.

En acabat vam anar a dinar a Llefià on també hi ha un passeig amb palmeres en paral·lel al mar, passant abans pel Progrés per recollir un paquet i el cotxe. Vam donar alguna volta pel barri per trobar aparcament però finalment hi va haver sort, just davant de la Jartá, mític bar-restaurant del barri. Allà hi vam passar moltes hores, discutint també de política i menjant unes tapes excel·lents. Just a l’entrar, un noi jove a la barra amb l’equipament complert de la selecció catalana de futbol mentre la camarera (d’orígen sudamericà) no entenia massa bé el català. Contradiccions de la meva ciutat!

Va ser un diumenge interessant, fent descobrir una realitat massa poc coneguda com és Badalona. Sovint penso que la ciutat que m’ha vist néixer té un potencial increïble, que té moltíssims contrastos que no sabem apreciar ni explotar al nostre favor i que els badalonins i badalonines hauríem d’aprendre a estimar la nostra ciutat. Estimar-se-la és el primer pas per començar a canviar-la, i la casta política local no està per aquestes coses.

D’aquí dos dissabtes farem el Consell Polític de la CUP a Torre Mena, el Centre Cívic de Llefià, entre la Plaça Trafalgar (plena de palmeres) i la Jartá. Penso que és un lloc ideal per discutir com apliquem el que vam aprovar a la darrera Assemblea Nacional de la CUP, fer un salt en la lluita per la independència i el socialisme als Països Catalans, idea que passa per una major implantació de l’independentisme a les àrees metropolitanes dels Països Catalans. Qui s’hi apunta?

(APUNT: gràcies a l’excel·lent feina dels companys de l’Arxiu històric de Llefià he trobat aquesta foto a la xarxa. Com es veu, una pila de furgonetes de la poli controlaven els veïns, emprenyats perquè la plaça s’estava construint d’esquenes a les reivindicacions del teixit social del barri. Us sona la cançó?)

A l’Assemblea de Mataró hi arribàvem amb quatre ponències que posaven l’èmfasi en els diferents pilars que conformen la CUP. Apostes rotundes per un municipalisme d’alliberament i per una reterritorialització de la organització, fins a propostes de vertebració d’una organització i d’un discurs nacional. Cap de les propostes que teníem sobre la taula suposava un canvi de 180 graus respecte al rumb que havíem portat fins diumenge passat: construir el país des de la base i per la base, des de l’esquerra.

Aquest fet, la manca de propostes antagòniques, o el xoc de trens, com es vulgui dir, suposa un cert nivell de maduresa per una organització com la CUP que, fins a la data, havia funcionat molt poc com una organització i molt com una coordinadora de col·lectius d’Unitat Popular locals. La pròpia dinànica ens ha portat a superar aquesta situació, cosa que suposa un creixement natural molt saludable. Potser ens trobem davant d’una nova fase de superació del localisme propiciat per la feblesa de les organitzacions del moviment. Aquesta feblesa impedia la construcció d’una autèntica dinàmica i discursos nacionals i propiciava, com ja s’ha dit, un localisme absurd des d’una òptica independentista i revolucionària.

Precisament aquí és on trobem el punt més important, a la meva manera d’entendre-ho, de l’Assemblea del diumenge passat. Els grans mitjans, aquells que tanta por ens fan i tan estigmantitzats ens tenen, s’han centrat en el tema electoral, cosa normal, per altra banda. Ara bé, com deia, el punt més important no ha estat aquest. Que la CUP voti, aprovi i posi per escrit que és una organització nacional de l’independentisme i la punta de llança de la Unitat Popular catalana és, sens dubte, un gran pas endavant per l’esquerra independentista. Això no és un foc d’encenalls, és el resultat d’una experiència viscuda per la militància de la CUP als seus nuclis a partir del seu treball local. Tinguem-ho clar: que la CUP esdevingui aquest referent no és perquè ningú, en un soterrani fosc, ho hagi decidit, és perquè la pròpia dinàmica i la necessitat política del moment ens hi ha portat.

Per altra banda, vam poder discutir (en un format que molts vam criticar en el seu moment) sobre el concepte d’Unitat Popular, molt utilitzat però poc conegut. Entendre aquest projecte, aquesta alternativa política com una proposta de l’independentisme revolucionàri a la resta de sectors populars del país, no era quelcom que tinguéssim tan coll avall com ara pot semblar. La CUP ens serveix i ens servirà per sortir del cercle (massa) endogàmic de l’esquerra independentista i obrir-nos a nous sectors populars. És, doncs, la organització més capaç per tendir una mà al nostre poble, de fer una crida clara i ferma a l’autoorganització d’aquest i fer-nos avançar, amb el conjunt del moviment, cap els nostres objectius polítics.

La feina tot just acaba de començar, però tots plegats hem de reconèixer que el que hem discutit i aprovat fa tot just uns dies, posa unes molt bones bases per fer avançar la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista.

Quan s’acosta una jornada electoral espanyola el cel s’enfosqueix i comencen a aparèixer negres idees dins les quals sura l’escòria dels prejudicis instintius. Entrem en el regne de la propaganda gruixuda on cal donar peixet a la simplicitat mental i a la visceralitat. Les idees curtes i la intolerància esdevenen reines; la falsedat senyoreja i la racionalitat queda arraconada de l’escena pública fins a millor ocasió. La foto fàcil i l’arenga barroera marquen el compàs. Ara és la Carme Chacon qui ha de servir per a un canvi d’aspecte per tal de vendre el mateix fum de sempre, l’ensarronada zapateriana feta imatge juvenil. Després seran l’Artur Mas i en Joan Ridao que s’apuntaran al dret de decidir per a poder decidir que faran el mateix de sempre. Més enllà serà el senyor Rajoy amb les seves víctimes del terrorisme que arrelaran en la irracionalitat del sadomasoquisme religiós, acompanyades de les veus reaccionàries d’uns bisbes sorgides de la ultratomba nacionalcatòlica.
 

Com en els moments més tenebrosos d’un passat perseguidor d’heretges i jueus calen bocs expiatoris que es trobaran en les “comunitats estranyes”: els “altres” a atacar seran bascos, catalans i “moros”, col·lectius que són objecte, una i altra volta, de comentaris insidiosos i de notícies sensacionalistes que satisfan els baixos instints de la turba.  Cada cop una mica més: ara ja no són els independentistes bascos els perseguits sinó tot el poble basc en la figura dels seus representants. No sols s’ha privat d’expressió política una part de la nació basca sinó que s’ha volgut criminalitzar tot allò que sigui basc. Una radicalització de la confrontació que agrada dins l’Espanya profunda que somia així frenar l’avanç d’Euskal Herria cap a la seva llibertat. D’altra banda, els personatges més descarats i anticatalans, com Manuel Pizarro i Magdalena Álvarez, han trobat i troben encara hores de glòria en la immundícia. Fins i tot qüestions serioses com les detencions de suposats fonamentalistes islàmics han aparegut manipulades amb intencionalitat política; Saura i Rubalcaba s’hi han ben exhibit. Finalment el plat mediàtic ha estat amanit darrerament amb un fons de saborosos programes d’exaltació de la monarquia borbònica.
Davant aquest espectacle, els qui viuen instal·lats en la política arronsen les espatlles tot argumentant que cal “la pau social”, que això no es pot canviar, i que és imprescindible treure el màxim de vots, d’on sigui i de la manera que sigui. És l’imperi de la demoscòpia, és la democràcia emmordassada i buidada de sentit pel culte a la irracionalitat.
On  han anat a parar els programes polítics sobre qüestions importants, les mesures serioses en defensa dels nostres drets nacionals i socials? Quan els independentistes parlem que cal una ruptura democràtica que ha de venir amb la independència és també perquè volem posar fi a aquesta burla a la voluntat popular en què s’ha convertit la democràcia parlamentària del règim monàrquic espanyol. Això vol dir que per a poder decidir lliurement no n’hi haurà prou amb un simple “canvi d’amos”. Ara comprenem més bé que caldrà fer un esforç de sanejament polític i de renovació democràtica que superi el rígid sistema de partits amb llistes tancades, i els mètodes i les actituds governamentals i socials de la cultura política espanyola tan poc sincerament democràtica (com s’ha mostrat recentment, de manera ben palesa, davant la declaració democràtica d’independència de Kosovo). És ben cert que tant el PSOE com el PP tenen ben poc tarannà democràtic, i un sentit del ridícul molt poc desenvolupat. Ara ja sabem que aquesta renovació democràtica tan necessària al nostre país, que ha d’acompanyar el nostre accés a la independència, només serà possible amb un procés d’independència organitzat des de la base, arrelat en la pràctica associativa, i que trencant amb el passat, reculli les aspiracions més profundes de llibertat i de democràcia del poble català. Més enllà del joc electoral sotmès als dictats de la demoscòpia, la nostra força serà l’extensió arreu del país d’una xarxa organitzada pel Dret de decidir i el combat basat en la unitat popular, veritable embrió de la nova nació catalana independent, lliure i democràtica.

 Carles Castellanos i Llorenç, professor de la UAB i membre del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc/Països Catalans
 

Ara mateix tenim un grup de professors de l’Escola tancats per reclamar els més elementals drets laborals i perquè no expulsin a l’Ismael Dueñas, un professor que va gosar alçar la veu la setmana passada i que ha estat expulsat fulminanment pel govern d’entesa.   El dissabte a la tarda una delegació de la CUP va visitar els professors tancats al Centre Cívic per donar-los el nostre suport. Vam estar xerrant poca estona amb ells i elles perquè en aquell moment tenien assemblea, però els vam notar contents i amb ganes de continuar lluitant.  

El cas es resumeix força ràpid: un professor alça la veu per regularitzar la seva situació i l’exulsen. El cinisme del regidor de Cultura i responsable de l’Escola (en Vives, d’ERC) el podeu llegir a aquesta notícia. Per sort els professors s’han adonat del tracte rebut als darrers anys i reclamen un contracte laboral en ferm. De moment les negociacions amb el govern d’entesa no han donat fruits han servit per demostrar l’estil del nou regidor.    Demà (dilluns) tornarem a parlar amb ells per donar-los suport. Ja explicarem com ha anat.