Tot i que cal conèixer abans d'entrar en la qüestió del cost econòmic dels càrrecs de confiança per a les arques municipals, si hi ha altres despeses de més calat que es puguin reduir; coincideixo amb Oliveras quan es refereix amb sornegueria als càrrecs de confiança de l'Ajuntament de Badalona que "estaria bé que, almenys, es digués quina és la feina imprescindible que fa tota aquesta gent". Totalment d'acord. És conegut que l'actual crisi econòmica desequilibrarà el pressupost municipal, per tant caldrà aprimar les despeses i estrènyer el cinturó de l'administració on es pugui sense que la capacitat de servei quedi greument afectada. I, si cal tocar els càrrecs de confiança entre d'altres mesures, d'acord amb un sistema de prelació i d'eficiència dels recursos i del personal, doncs que es parli on toca dins del govern municipal i es contemplin les possibilitats. Que se'n parli, que es discuteixi, que es justifiqui, que es faci d'acord amb la raó del servei públic. 

Ara bé, trobo del tot gratuïta l'afirmació d'Oliveras que els republicans no contemplen obrir el meló dels càrrecs de confiança "més quan ara tenen un alt percentatge de militants beneficiats d'aquestes contractacions". Aquesta és la raó? Es tracta de posar gent així perquè sí i que siguin com "vaques sagrades"? Si parlem seriosament, contemplem les responsabilitats actuals de gestió en aquest cas d'Esquerra a l'Ajuntament de Badalona: regidoria de Cultura i Patrimoni Cultural; gerència de Dalt de la Vila; regidoria del Districte 3; despatx del grup municipal; i analitzem quin personal hi ha treballant i la feina que desenvolupen sense que s'hagi creat cap càrrec nou ni de funcionari. 

I, perquè quedi clar, dues premises: una, considero que es bo que hi hagin càrrecs de confiança política subjectes al mandat i no que aquests llocs de feina siguin ocupats per nous funcionaris; segona, que els càrrecs de confiança han d'estar plenament justificats d'acord amb les tasques que desenvolupen. Finalment, és mesquí pensar que no cal fer una cosa, si s'escau, és justa i està plenament argumentada perquè afecta "als teus".

Una setmana intensa i molt bona amb una parella d'amics de Saragossa. Dic intensa perquè hem recorregut amb cotxe bona part de l'illa, a partir de passar nit a Messina, Catània i Palerm. Les restes gregues (Siracusa, Agrigento, Taormina), romanes (... Villa Casale), els edificis decadents d'un esplendor barroc passat (impressionant a banda de Palerm i Catània, la ciutat de Noto), els indrets on va rodar-se el Padrino (Savoca), el volcà Etna... són reclams que no defrauden les expectatives. L'espectacle de la gent, el menjar ("la rivoluzione e buona pero preferisco la pasta!"), els contrastos dels paisatges i també entre els edificis imponents i la brutícia i la pobresa; com condueixen els sicilians; són d'altres elements que han enriquit les experiències del viatge. Tot i així, la bona impressió i el munt de coses que ens han quedat per veure fa que ben segur retornem a Sicília en un altra ocasió. Un destí del tot recomenable.

Unes curiositats finals: a l'anada com a la tornada vaig coincidir a l'avió amb José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, què deuria anar a fer a Palerm? Doncs, vacances... I, es més, a l'avió de tornada vaig coincidir també amb en Jordi Subirana, regidor d'Unió de Badalona.

No sabria dir qui ni com, ni per què es va trencar el vell veïnatge. Hem de suposar que l’arribada d’un servei municipal pagat pels ciutadans en va ser l’origen, o un d’ells. Ningú no volia, ni sabia o podia predir que allò que era bo –que pagar impostos revertís en aquells homes i dones que escombraven on abans ho feia el veïnat- acabés enfonsant la manera de viure dels veïns del lloc.

“Si ho fa l’Ajuntament, jo ja no ho de fer” o “jo pago impostos, ja m’ho fan”....van esdevenir frases comunes que feren possible un canvi de vida. Una comoditat que es va estendre després al manteniment d’aquell jardí, o a la cura d’aquell veí malalt. L’administració va anar cobrint tots aquells espais de veïnatge deixant despullat el terme. La gent, mica en mica, s’hi va anar acostumant. I fins i tot, l’educació dels fills va ser delegada en un sistema escolar que a més d’ensenyar lliçons havia d’ensenyar valors. Al cap i a la fi, deien alguns, “jo ja pago els meus impostos”.

Així, aquell petit univers de persones, famílies i veïns que netejaven i s’ajudaven en l’adversitat, va ser substituït per una filera de vivendes i blocs d’habitatges plens de gent que no es relacionava de cap manera. I d’això en van dir “progrés”. Havia arribat el progrés, la possibilitat de pagar per obtenir serveis, i de convertir-se en client i consumidor a perpetuïtat. Aleshores va canviar la lògica de les relacions humanes. Més aviat, varen desaparèixer. A partir d’aquell moment, només hi havia una propietat a defensar, i un entorn a mantenir per l’administració a través dels impostos. I hi havia tanta feina a defensar-se, que es considerava que l’educació dels fills tampoc no pertocava als pares, sinó que, com la recollida de la brossa o la neteja del carrer, també l’havia de fer l’administració.

Tothom es cuidava exclusivament d’allò seu. La frase “cuidi’s de les seves coses” va esdevenir la preferida per tal de deixar clar que ningú no podia ficar-se en els afers aliens. I aquest pensament va tenir tant d’èxit que, quan algú llençava un paper a terra, o no recollia els excrements del gos, naturalment deslligat, i alguna persona gran, com aquella senyora  o aquelles que havien après què era el veïnatge, els demanava o reclamava pel fet, la resposta tòpica esdevenia el “cuidi’s de vostè”.

I la gent gran va callar, i ja no va advertir mai més ningú del seu comportament. Les regles havien canviat, i calia veure com avançava “el progrés”. Però cada dia els impostos donaven per menys, i tothom creia que tot, absolutament tot, li corresponia a l’administració, que no donava l’abast. S’havia perdut el control. La gent només es cuidava d’allò “seu”. Aleshores, amb la gent gran muda, molts pares absents i els joves sense referents, l’administració va inventar els educadors de carrer, els agents cívics, els mediadors....però res no era tant efectiu com allò que feia la gent gran, anys ençà.

L’administració i els pares i mares havien de reaccionar. El fracàs escolar avançava, i això es notava en la gent jove que s’estava al carrer sense fer massa res perquè el propi sistema els havia protegit del mal de “treballar” a segons quines edats. Lentament, s’anà despertant una consciència adormida pel progrés mal entès i absurd. Que els fills s’han d’educar; que l’administració no pot fer de pares; que no tot es paga amb impostos; i que l’excessiva protecció fabrica dèspotes i maleducats.