És cert que aquest canvi de paradigma s'ha produït per les facilitats comunicatives que atorguen les noves tecnologies, però també perquè la classe periodistíca, amb els anys, s'ha acomodat. Cada cop es fa menys periodisme de carrer i més de butaca –per no dir de sofà–. Els mitjans han acabat esdevenint presoners de les agències de notícies, de les notes de premsa –que sovint es reprodueixen acríticament i assumint com a propi el missatge emès per empreses i institucions– i s'ha menystingut l'essència de la professió –contrastar la informació.

El periodisme ha perdut capacitat d'interpretació –que és el que fa realment valuós l'ofici– i, sobretot, capacitat d'exercir l'autocrítica i de reinventar-se diàriament, formulant sempre una pregunta més que porti el periodista a anar una mica més enllà d'allò que veu. Com a conseqüència, i amb l'excepció dels matisos polítics de cada mitjà –quan no manipulacions–, les notícies que llegim als diaris, que sentim als butlletins radiofònics i que veiem a la televisió són les mateixes. Sempre, és clar, hi ha excepcions.

No és estrany, doncs, que els ciutadans més mobilitzats puguin arribar a convertir-se en referents a la xarxa, malgrat que en la seva actuació hi pesa més l'opinió que no pas la informació, l'unilateralisme que el contrast informatiu. El principal problema de la informació que es difon a la xarxa és la credibilitat, cosa que és més difícil de qüestionar en el cas de les empreses periodístiques, que basen el seu negoci, precisament, en la veracitat del que publiquen. I per molts anys.

No podrem construir una alternativa seriosa a Espanya mentre les capelletes s'imposin a la unitat d'acció. Espanya és, des d'un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l'objectiu comú, d'això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i conservadors són els mateixos.

La dispersió de l'independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i aquesta és una de les greus mancances de l'independentisme català, com seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha de portar a la llibertat, perquè pocs l'han fet públic. El missatge només és un: independència. Doncs amb això no n'hi ha prou per assolir una majoria ni electoral ni parlamentària.

El panorama dels partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per aconseguir la convocatòria d'un referèndum sobiranista. No hi havia una majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan uns i altres per les seves parcel·les d'un poder que és inexistent i per capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.

O l'independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris, cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.

Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata que el col·lectiu de ciutadans que només s'expressa en català ha disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d'entrada, una situació de bilingüisme real, que no deixa d'amagar una major penetració del castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les converses entre amics, veïns...) Els catalanoparlants ens estem passant al castellà.

Això passa en un moment, les dades de l'anàlisi són de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un 16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en termes absoluts de l'última dècada. Els catalanoparlants, fem un exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua. Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir el castellà sobretot si s'ha de relacionar amb persones vingudes de l'estranger, especialment de l'àrea de l'Amèrica Llatina? Per què no respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i els reconeixem la capacitat intel·lectual d'aprendre-la? Per educació o per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els quedarà res.