Opinió: Joan Soler: Una de freda i una de calenta
Persones: Ferran Falcó: “Passarem dificultats econòmiques al 2009 i al 2010”
Opinió: Odile Arqué: Ni bé ni malament sinó tot el contrari
Una aportació a l’entorn de l’espai creatiu i comunicatiu badaloní.
El 20 de desembre de 2006 vaig obrir aquest bloc personal amb una primera entrada. He anat escrivint regularment de temes que m'interessaven i volia comunicar, suposo com d'altres bloacaires badalonins, i ha estat a partir dels Premis Turnemi 2008 que he començat a reflexionar sobre l'espai creatiu i comunicatiu badaloní que utlitza les noves tecnologies. A l'apartat de blocs de Vilaweb Badalona i també a Badablocs pot seguir-se l'actualitat dels blocaires badalonins. El bloc d'Andreu Mas, el nostre 'Saül Gordillo', permet un repàs exhaustiu dels blocaires i l'actualitat local. I, en suport paper, la Revista de Badalona ha estat pionera en parlar de la Badalona dels blocs.
Penso que l'accés i l'ús de les noves tecnologies és un nou element de vertebració ciutadana i pot ser un motiu d'incentius municipals que no necessàriament haurien de suposar grans despeses. I sí un reforç creatiu i comunicatiu local.
Em refereixo a poder consultar els blocs badalonins que vulguin inscriure's des del web municipal, respectant-los sempre la llibertat d'expressió; establir un certamen de blocaires locals amb premis, si s'escau; promocionar l'ús dels blocs entre el jovent, la gent gran... des de les biblioteques públiques; fer-ne difusió als espais comunicatius municipals.
Com a mitjà d'expressió pròpia i de comunicació, els blocs s'obren pas i es podria dotar-los de major projecció pública.
ERC aplaudeix que, tot i la crisi, la Generalitat mantingui les inversions a Badalona
El PP de Badalona presenta el nou president de les Noves Generacions
ICV-EUiA, gens contenta amb el protocol signat amb el Conseller d’Educació
Apartheid a la vista!
Garantir drets. D'això ens parla el Tribunal Suprem, que ratifica una sentència del TJSC que diu que no garantim als pares, amb l'aplicació que es fa de la Llei de Política Lingüística, el dret a escolaritzar els seus fills a infantil i primària d'acord amb la llengua habitual de la família.
El que està malament és la Llei, que escriu l'article buscant el consens, i que certament proclama un dret que es garanteix però al final del trajecte escolar, apel·lant la discrecionalitat de l'Administració de fer possible l'objectiu final, que és que els alumnes surtin de l'ensenyament amb un nivell òptim de coneixement de les dues llengues oficials.
Aquesta sentència dóna aire als qui encara continuen exigint -des de posicions electoralment residuals- que els nens i nenes hagin de ser segregats a les aules segons el que vulguin els pares, des de l'inici de l'escolarització.
La decisió de la justícia espanyola, obvia la bondat de la immersió lingüística, que fa possible la barreja i dóna importància a les dues llengues oficials de Catalunya, buscant una cohesió social que permet conviure ambdues comunitats lingüístiques, d'altra banda barrejades en positiu des de fa anys.
No conec cap pare català casat amb algú d'origen castellà, ni a l'inversa, que renegui que els seus fills, els primers anys d'escolarització, aprenguin vehicularment en català. És més, l'únic que conec és un que es va fer famós queixant-se que als seus fills se'ls discriminava, fins que la dona el va deixar cansada de la seva obsessió malaltissa.
A mi m'agradava veure com els avis castellanoparlants s'esforçaven a parlar català als néts, o veien bé que els seus fills l'aprenguessin, perquè eren conscients que aquesta era una llengua que els permetria progressar i anar endavant. Si a partir d'ara haguéssim de fer apartheid lingüístic, i no promoguéssim el coneixement mutu de les comunitats lingüístiques, estaríem condemnant Catalunya a la fractura.
La sentència m'entristeix, perquè serà considerada com una victòria dels "defensores de la libertad" davant dels qui només hem volgut recuperar la llengua catalana, prohibida i perseguida durant 300 anys, i donar-li normalitat democràtica i social. Que jo ara ho hagi de recordar, és ben patètic, però ens ha de fer posar en alerta. Els impostors, que vesteixen d'ovelleta perseguida, han fet passes endavant, per la incompetència del govern català i la passivitat de massa societat civil.
I tot això ha passat malgrat que la realitat del sistema és flagrant: la gent creix coneixent les dues llengues, majoritàriament les respecta i finalment, el castellà preval de manera claríssima per sobre del català.
I la realitat també és que, mentre manaven els nacionalistes, que no feien de capità manaia, ni de serrallonga amb mala consciència, el sistema funcionava sense massa escarafalls. I que ara, que tenim un govern que no es fa respectar ni és respectat, tothom s'atreveix amb nosaltres. I que diguin missa, que és així mateix.
L'adhesió a la llengua i al país s'aconsegueix per la via dels sentiments, de l'orgull de pertànyer a una comunitat,i per la identificació amb uns valors que et puguin semblar positius, i no mitjançant grans proclames, sancions lingüístiques i bocamolls que provoquen la reacció contrària a la que perseguim.
Els ho diré d'una altra manera: el país ja no "pujoleja": ha perdut la gràcia de sumar i l'autoritat de fer-se creure.
